Abans d’El psicoanalista (2003) de John Katzenbach ja va existir un psicoanalista protagonista de trames detectivesques. El caso del psicoanàlisis (1949) va ser la primera d’una breu sèrie de novel·les protagonitzades per Ludwig van Zigman, un psiquiatra i psicoanalista deixeble de Freud, que feia ús dels coneixements de la psique i del seu tractament per resoldre misteris i crims. L’autor d’aquesta sèrie era J. Lartsinim i poc podia sospitar el lector d’aquells anys que, tot llegint a l’inrevés aquesta paraula bifront, apareixia el veritable nom de l’autor: J. Ministral.

Jaume Ministral i Masià (Girona, 1914- Barcelona, 1982) va ser una figura singular que té una posició de privilegi en la cultura gironina de la segona meitat del segle XX. Mestre de formació i professió, treballà també en el món editorial vinculant-se a l’editorial Marín —dedicada a la divulgació cultural—, al mateix temps que desenvolupava una singular i variada producció literària. En castellà va publicar la seva primera obra, ¡Vaya equipo! (1946). A més de la seva obra firmada com a Lartsinim, també va escriure en castellà llibres de divulgació i novel·les de ciència-ficció. En català, la seva producció fou multiforme i diversa, des de la novel·la de formació en clau humorística —Tramuntana boja (1981)— fins al retrat social crític, lúcid i costumista de Ciutat petita i delicada (1975), potser la seva millor obra. Per si tot això fos poc, va ser un veritable precursor de quelcom tan habitual avui com és la figura de l’escriptor que es mou per diversos mitjans; va ser autor de teatre, guionista radiofònic d’èxit —El humor y la radio es va mantenir en antena a Ràdio Nacional al llarg de vint anys— i el responsable dels guions d’una de les primeres sèries d’èxit de la televisió en català, Doctor Caparrós, medicina general (1979), protagonitzada pel llegendari Joan Capri.

Quan Ministral/Lartsinim escriu les seves novel·les detectivescopsicoanalítiques i les publica en la prestigiosa Biblioteca Oro de l’Editorial Molino, especialitzada en literatura policíaca, ofereix al públic un producte realment singular.En una col·lecció on la figura del detectiu era omnipresent —fos un investigador privat, un inspector de policia o un advocat—, les seves novel·les tenien com a protagonista un metge, més concretament un psicoanalista. Les coordenades històriques semblaven propícies, ja que a finals dels anys quaranta, el cinema i la literatura, més enllà de la febre surrealista dels anys vint, havien començat a divulgar i popularitzar —amb rigor variable— les aportacions de Sigmund Freud. Des de pel·lícules com Cat people (1942) de Jacques Tourneur; Spellbound (1945), d’Alfred Hitchcock; Secret beyond the door (1947), de Fritz Lang, o fins i tot Forbidden planet (1956), de Fred M. Wilcox, tot passant per peces dramàtiques com La llave en el desván (1951), d’Alejandro Casona, podem parlar d’una singular moda psicoanalista a la qual no va ser aliena l’aparició de les novel·les de Lartsinim.A l’inici de la primera novel·la de la sèrie, l’editor va publicar una nota prou eloqüent:

Apartándose del camino trillado de lo puramentepolicíaco, su autor se adentradecididamente por el terreno casi virgen del relato de intriga que tiene por tema un problema psicopatológico. El psicoanálisis[…], los estudios sobre el subconsciente, tema tan sugestivo para las nuevasgeneraciones, servirán de eje a los relatos que la pluma de este joven autor no tardará en ofrecernos.


La psicoanàlisi havia començat a ser introduïda a Espanya la segona dècada del segle XX, de la mà de José Ortega y Gasset, Enrique Fernández Sanz, Gregorio Marañón o, especialment, Gonzalo Rodríguez Lafora, Luis Jiménez de Asúa, Emili Mira i López i Ángel Garma. Si bé es reconeixia el seu interès, inicialment va ser objecte de fortes crítiques per part dels estaments sanitaris. Entre 1922 i 1934 es van traduir les obres completes de Freud, que van aproximar aquest model als metges contemporanis i van conduir a incorporar algunes propostes psicoanalítiques en la seva pràctica professional. Gradualment, l’interès es va anar ampliant a altres camps, com foren l’estudi de la personalitat del delinqüent per part de juristes i magistrats, o la relació entre la personalitat i l’educació per part de pedagogs. També va suscitar reacció entre escriptors i altres creadors artístics, com els germans Antonio i Manuel Machado, Vicente Aleixandre, Salvador Dalí o Luis Buñuel.

En aquests anys anteriors a l’esclat de la Guerra Civil espanyola, la societat científica i acadèmica (des de la medicina fins a la filosofia) es mostrava receptiva i activa envers la psicologia, impregnant-se de les aportacions de la psicoanàlisi de Freud, Jung o Adler, del constructivisme de Piaget i l’Escola de Ginebra, del conductisme de Pavlov i Watson, de la psicologia de la Gestalt... o la psicotècnia i la psicologia aplicada a la selecció professional o la pedagogia.

La Guerra Civil va suposar la fi d’un període de progrés i inquietud intel·lectual i investigadora. Molts intel·lectuals i investigadors van fugir a l’exili, i van prosseguir la seva activitat a l’exterior. En els anys posteriors, es va exercir un important control institucional sobre la psicologia fent-la renegar dels principals corrents científics i ideològics i adherint-la a la filosofia aristotèlica, emfatitzant la seva vessant experimental o empírica. Tanmateix, es va reactivar la psicotècnia en els àmbits professional, escolar i experimental (especialment en l’estudi de la intel·ligència i la personalitat). La psicoanàlisi va poder revifar als anys cinquanta malgrat les reserves religioses i polítiques, gràcies als lligams establerts amb institucions alemanyes, tot i que va ser una disciplina implantada de manera ambivalent. Mentre que els preceptes freudians eren considerats poc menys que proscrits, l’any 1954 es va reconèixer l’Asociación Psicoanalítica Española, que es va integrar, l’any 1958, en la Sociedad Luso-Española de Psicoanálisis, mantenint contactes estrets amb l’Associació Psicoanalítica Internacional. Però encara havia de passar molt de temps fins que, gràcies a figures cabdals com José Germain, es comencés a sortir de la situació generalitzada d’aïllament i a restaurar l’afany progressista i modernitzador vers la psicologia contemporània, així com a crear la llicenciatura en psicologia, emparada inicialment en les facultats de filosofia.

És en aquest context històric en el qual Ministral desenvolupa la seva activitat divulgativa de la psicologia i de la psicoanàlisi. Sis van ser els títols publicats: El caso del psicoanálisis (1949), La señorita de la mano de cristal (1950), El caso de la grafología (1951), El doctor no recibe (1952), Sencillamente una cinta de máquina (1952) y La pista de los actosfallidos (1953). En tots ells, el paper de protagonista i narrador va recaure en el doctor Ludwig van Zigman, qui es presentava com «nacido en Heemstede, no lejos de Amsterdam. Soymédico psiquiatra y he sidodiscípulo del profesoraustríaco Segismundo Freud». Sense cap mena de dubte, Ministral va saber crear un personatge de notable força i magnetisme ja que, més enllà de les seves aptituds professionals com a psicoanalista, Zigman es mostrava a ulls dels lectors com un jove psiquiatra força mandrós que només semblava motivar-se quan es trobava amb una enigmàtica psicopatia. Amb perseverança i talent aconseguia desvetllar els més profunds misteris de la psique dels seus pacients descobrint, amb freqüència, que, més enllà de les disfuncions, es trobava un cas criminal que havia de ser resolt. Sempre disposat a fer un bon tiberi, a fumar-se una aromàtica pipa i a dur una vida retirada a la seva vila natal de Heemstede, Zigman vivia feliç sota l’empara de la seva mare, una excel·lent cuinera que semblava alimentar-li un enorme complex d’Èdip. De la mateixa manera que diversos protagonistes de la novel·la policíaca van ser caracteritzats amb un seguit de trets que els singularitzaven —i així podem recordar el temperamental i alhora cerebral SherlockHolmes, l’entranyable Miss Marple, el petulant i arrogant Hèrcules Poirot o la maternal (i televisiva) Jessica Fletcher—, la personalitat del personatge principal creat per Lartsinim proporcionava l’oli que feia funcionar l’engranatge de la sèrie.


El cicle de novel·les és apassionant i irregular i, si bé al principi hi ha una clara voluntat de difondre els principis i mètodes freudians —així passa a El caso del psicoanálisis—, a mesura que avança la sèrie va evolucionant cada cop més cap a la narració policíaca pura i cap al retrat de personatges i ambients. La temàtica psicoanalítica passa de ser troncal a accessòria, potser per evitar repetir un esquema on la interpretació dels somnis, dels actes impulsius o de les fòbies podrien generar un cert empobriment narratiu. Malgrat això, les narracions se sostenen magníficament per l’equilibrat to irònic que permet al narrador i protagonista burlar-se subtilment tant dels procediments psiquiàtrics com dels mecanismes de la novel·la policíaca.

De totes maneres, l’aportació de Ministral/Lartsinim a la divulgació del,en aquells anys, desconegut món de la ment no s’atura amb les sis novel·les protagonitzades pel professor Van Zigman, sinó que l’any 1953, des de la mateixa Editorial Molino es va publicar un manual amb el significatiu títol ¿Qué es la psicología?,signat per J. Lartsinim. De ben segur que el públic de l’època va quedar convençut que el tal Lartsinim no era un pseudònim, sinó que realment existia i que era un expert en el camp de la psicologia i la psicoanàlisi. Aquest breu manual presentava sintèticament alguns dels diferents objectes d’estudi tradicionals de la psicologia, com el Jo, les emocions, la percepció, la intel·ligència o processos cognitius com la memòria o el raonament. Malgrat oferir un tast de caire divulgatiu d’aquests temes, en ocasions incorporant interrogants filosòfics, el que esdevé més interessant és que planteja alguns exercicis al lector que conviden a l’autoreflexió i autoanàlisi, i enllaça el coneixement teòric amb l’interès popular, a mode d’embrionària aproximació a l’autoajuda.

Cal valorar l’aportació de l’autor en la difusió al nostre país d’aquestes disciplines entre el gran públic, una tasca duta a terme des de dos camps prou diferents i complementaris, com van ser la ficció narrativa i els assajos i estudis de divulgació. En el camp específicament científic, cal valorar l’intent d’exposar amb el màxim rigor i amenitat les temàtiques abordades des de la psicologia, especialment tenint en compte el context històric de l’època, si bé en les novel·les ho combina amb artificis narratius per generar expectació en el lector. D’altra banda, l’aproximació amb voluntat divulgativa esdevé incompleta, deixant al marge importants aportacions procedents d’altres escoles teòriques, que potser resultarien menys «esotèriques» i atractives al lector.

Actualment, la psicologia ha anat més enllà de l’àmbit científic i acadèmic per arrelar en la societat. Som testimonis d’una àmplia difusió de continguts que han transcendit el marc professional per passar a pertànyer al llenguatge col·loquial. Avui no resulta estrany parlar d’autoestima, depressió, ansietat, síndromes… Premsa escrita (diaris i revistes més o menys especialitzades), ràdio, televisió i Internet constitueixen autèntiques plataformes per divulgar amb diferent grau d’encert, rigor, profunditat i ètica diversos conceptes, mètodes i aproximacions a fenòmens de diversa índole, i apropen la psicologia a la població-lego. De la mateixa manera, la literatura en general i el gènere policíac en particular han evolucionat incorporant elements cinematogràfics, històrics, científics i tecnològics que han afegit complexitat a les trames narratives.

En aquest context d’àmplia difusió de la psicologia i de rica complexitat narrativa, en un temps en què personatges clàssics són actualitzats i posats a la pell dels homes i les dones del segle XXI, esdevé del tot refrescant llegir una obra que recupera l’essència detectivesca clàssica, que ens trasllada a una època anterior al desengany i desencís polític i social actual, amb una aproximació innocent, ingènua i primigènia de la psicologia. L’editorial gironina Curbet ha reeditat recentment El caso del psicoanálisis y La señorita de la mano de cristal, una magnífica oportunitat per descobrir una proposta tan singular.


Joan Miquel Soldevilla  - Col. 11.296
Joan Manuel Soldevilla - Catedràtic de Llengua Castellana


Referències

CARPINTERO, H. (1994). Historia de la Psicología en España. Madrid: Eudema.
SAIZ, M.; SAIZ, D. (coord.) (1996). Personajes para una historia de la psicología en España. Madrid: Pirámide.
SÁNCHEZ-BARRANCO, A. (2004). Historia de la psicología:Sistemas, movimientos y escuelas. Madrid: Pirámide.

Reedicions

LARTSINIM, J. (2011).El caso del psicoanálisis. Girona: Curbet.
— (2012).La señorita de la mano de cristal. Girona: Curbet.

Edicions originals

LARTSINIM, J. (1949).El caso del psicoanálisis. Barcelona: Molino.
— (1950).La señorita de la mano de cristal. Barcelona: Molino.
— (1951).El caso de la grafología. Barcelona: Molino.
— (1952a).El doctor no recibe. Barcelona: Molino.
— (1952b).Sencillamente una cinta de máquina. Barcelona: Molino.
— (1953a).La pista de los actosfallidos. Barcelona: Molino.
— (1953b).¿Qué es la psicología? Barcelona: Molino.