El trasplantament d’òrgans (cor, fetge, ronyons…) s’ha convertit en un procediment progressivament més utilitzat a mesura que se n’ha incrementat l’experiència, se n’han desenvolupat les tècniques i s’ha augmentat l’eficàcia dels medicaments immunosupressors. Tot això ha redundat en una major supervivència i qualitat de vida dels pacients trasplantats (Menchónet al.,1997).

Aquest procediment medicoquirúrgic s’ha convertit en l’actualitat en un tractament raonable i sovint satisfactori per als pacients que pateixen insuficiències orgàniques terminals (Proger i Surman, 2005).

Tradicionalment, s’atribueix el primer trasplantament en éssers humans als sants Cosme i Damià, metges siris que, segons la llegenda, van trasplantar amb èxit una cama d’un individu de raça negra que acabava de morir a una persona de raça blanca, el qual tenia una cama aixafada per una roca despresa.

Els trasplantaments a Espanya estan regulats legalment per la Llei 30/1979 sobre extracció i trasplantament d’òrgans, la qual va ser innovadora en el seu temps i continua vigent.

Actualment, la donació i els trasplantaments són considerats com les dues cares de la mateixa moneda (Manyalich, 2005).

Segons l’OCATT (Organització Catalana de Trasplantaments), en els primers vuit mesos de 2011, la donació d’òrgans s’ha incrementat un 16 %.
La mateixa entitat informa al seu lloc web que a Catalunya hi ha al voltant de 200 donants d’òrgans a l’any i que es realitzen més de 800 trasplantaments. (vegeu figura 2).

Activitat dels darrers quatre anys



FIGURA 2. Activitat dels trasplantaments a Catalunya en el període 2006-2010.

Una de les dades més interessants a conèixer és que un/a donant en situació de mort encefàlica pot salvar fins a sis vides (Hafliger, 2006) o, el que és el mateix, donar fins a 55 anys més als receptors.

També hem de recordar que sense donació, no hi ha trasplantament (Gómez Marineroet al., 1994).

Les expectatives dels trasplantaments estan limitades (Proger i Surman, 2005) per:

a) La possibilitat de rebuig dels empelts.
b) Els efectes secundaris dels fàrmacs immunosupressors. (Recordem que els i les pacients hauran de prendre aquestes medicacions durant la resta de la seva vida (Parr i Mize, 2002).)
c) Els riscos d’infecció inherents en qualsevol pacient immunodeprimit.

Finalment, cal destacar que totes les religions importants permeten la donació dels òrgans, però existeixen barreres de tipus cultural (Hafliger, 2006).


Fases del trasplantament

Des del contacte inicial i avaluació per part de l’equip de trasplantaments, els pacients i les seves famílies passen per una sèrie de fets i fases en el procés de trasplantament (Alzola, 2005):


Períodes en el trasplantament d’òrgans (Dewet al., 2001)
Fets Avaluació per al tractament Període de cirurgia Alta de l’hospital Primer aniversari Cinc anys postrasplantament
Períodes Espera de l’òrgan Recuperació de la cirurgia Tractament en el primer any després del trasplantament Tractament a llarg termini després del trasplantament Tractament a llarg termini després del trasplantament


Els mencionats fets i fases poden variar considerablement en la seva durada, depenent de factors com:
• La severitat de la malaltia del pacient.
• La disponibilitat d’òrgans donants.
• El requisit que els candidats i candidates passin un temps en llista d’espera, prèviament al trasplantament.


L’avaluació psicològica

És ben conegut que la morbilitat psíquica de les persones a punt de rebre un trasplantament és considerable, la qual cosa pot indicar una intervenció, però també s’ha plantejat tradicionalment la contraindicació del trasplantament sobre la base de la patologia psiquiàtrica (Menchónet al., 1997).

Històricament, els programes de trasplantament de cor i pulmó solen ser els més restrictius i els de fetge i de ronyó, els que menys (Martínez Sande, 2003). Un bon resum dels criteris actuals es pot consultar a la següent taula:

Criteris d’avaluació psicosocial per al trasplantament d’òrgans (Skotzko i Strouse, 2002)

Contraindicacions absolutes
Abús (actiu) de substàncies
Psicosi significativament limitant del consentiment informat o del compliment
Rebuig del trasplantament i/o ideació suïcida activa
Trastorn factici amb símptomes físics
No compliment amb el sistema de trasplantament
Mala disposició a participar en el tractament psicoeducatiu i psicològic
Contraindicacions relatives
Demència o altre disfunció cerebral persistent
Malaltia psiquiàtrica refractària al tractament, com trastorns de l’estat d’ànim amb risc de suïcidi, esquizofrènia, trastorns de l’alimentació i trastorns de la personalitat


L’avaluació psicològica o psicosocial del pacient té habitualment una durada d’entre 60 i 90 minuts i es duu a terme mitjançant l’ús de l’entrevista clínica com a eina principal (Hafliger, 2006).

Els quatre objectius principals de la mateixa són:

Objectius de l’avaluació psicològica pretrasplantament (Lobo i Feja, 2008)
1. Detectar alteracions psicopatològiques que puguin precisar tractament pretrasplantament i/o una vigilància especial postrasplantament.
2. Identificar trastorns mentals i/o de la personalitat que puguin contraindicar el trasplantament o aconsellar posposar-lo.
3. Documentar un perfil psicològic, psicopatològic i de conducta de malaltia que pugui ser clínicament rellevant per a l’equip de trasplantaments.
4. Mantenir una estratègia d’enllaç amb l’equip medicoquirúrgic.


Uns instruments específics per fer servir per als trasplantaments poden ser la PACT(avaluació psicosocial dels candidats a trasplantament) i la TERS(escala d’avaluació per al trasplantament) de Levenson i Olbrisch (1989).

A més a més, altres instruments de mesura per fer una avaluació al més comprensiva possible (en adults) poden ser el BDI-II (Beck), l’ISRAde Miguel-Tobal, l’STAXI de Spielberger i la subescalacohesió de l’escala de clima familiar de Moos.

Suport psicològic

Abans d’entrar en la intervenció psicològica pròpiament dita, i com a estadi intermedi entre l’avaluació i el tractament, el suport psicològic ha d’estar disponible en totes les fases del procés de trasplantament d’òrgans (Alzola, 2005). Seguint la mateixa autora, el suport psicològic abans i després del trasplantament beneficia potencialment els i les pacients, i facilita la transició a través de les diferents fases del mateix.

Per tant, el suport social, bàsicament el de la parella, és un element afavoridor en el procés de trasplantament.


Intervenció psicològica

Des de l’inici del procés de trasplantament, i en les fases d’avaluació del candidat o candidata al mateix, la persona malalta inaugura un cicle d’esdeveniments summament ansiogènics (Menchónet al., 1997). A causad’aquests i d’altres motius (ex.: trasplantament com a amenaça vital, espera de resultats, problemes financers…), la intervenció dels i de les professionals de la salut mental s’ha d’encaminar a procurar una adaptació adequada del pacient al procés de trasplantament, intentant evitar l’aparició o atenuar la simptomatologia psicològica que pugui presentar-se durant el mencionat procés, tot basant-se en una aproximació interdisciplinària.

Per tant, la intervenció psicològica es basarà en uns mètodes que, per una banda, permetin al pacient i als seus familiars aconseguir eines aptes i útils per afrontar els possibles inconvenients de la intervenció (tècniques d’autoeficàcia) i, per l’altra, que els facilitin un nivell de vida satisfactori (Menchónet al., 1997).

És fonamental actuar des d’una perspectiva preventiva, per tal de minimitzar l’impacte psicològic que comporta un trasplantament.

Conceptes bàsics per a la intervenció preventiva (Cutrona, 1996)
Quan un dels cònjuges emmalalteix, ambdós necessiten suport.
1. Si un de vosaltres emmalalteix greument, recordeu que la malaltia també és una crisi per a l’altre.

2. Si un de vosaltres emmalalteix greument, no tingueu por si ambdós us irriteu; la malaltia és injusta i teniu dret a enfadar-vos.

3. Enfadeu-vos amb la malaltia, no pas l’un amb l’altre.

4. Si t’enfades amb el teu cònjuge, explica-li tan clarament i específica com puguis què és el que et disgusta; sigues constructiu i intent trobar una solució al problema.

5. Si el teu cònjuge mostra el seu enuig amb tu, tracta d’escoltar i comprendre; planteja’t com a meta resoldre el problema i fer més estreta la relació, no defensar-te o «guanyar».
6. Si un de vosaltres desenvolupa una malaltia seriosa, parleu obertament sobre les vostres pors sobre el futur: espanteu-vos junts, no per separat.
7. Si un de vosaltres està més carregat que l’altre a causa que un dels dos està greument malalt, parleu sobre com us fa sentir aquesta falta d’equitat; trobeu la manera d’empatar si la iniquitat suposa un problema per a vosaltres.

8. Si estàs greument malalt, el teu cònjuge pot espantar-se o sentir rebuig: deixa-li parlar sobre això, deixa-li veure que segueixes sent la mateixa persona i que segueixes necessitant-lo, però dóna-li temps per tal que gestioni les seves emocions.


9. Si un de vosaltres emmalalteix greument, parleu obertament sobre els problemes que causa la sobreprotecció per part del cònjuge sa; negocieu, arribeu a compromisos, poseu límits, sigueu tolerants.
10. Si un de vosaltres està en rehabilitació després d’una malaltia greu o d’alguna lesió, discutiu obertament sobre com gestionar el dolor.


Finalment, respecte a la reincorporació a la vida quotidiana, cal dir que els receptors de trasplantament i les seves famílies s’enfronten a una nova realitat difícil i duradora. Malgrat que la qualitat de vida millora després de rebre un trasplantament, persisteixen els problemes emocionals, socials i laborals (Alzola, 2005). La mateixa autora assenyala que d’entre els predictors més importants de la tornada a la feina hi ha:

a) L’estat d’ànim (fins a un 23 % dels avaluats en un estudi tenien depressió de moderada a severa).
b) La disponibilitat de feina.


Daniel Piulats Vilà
Col. 11160


Bibliografia

ALZOLA, M. (2005). «Aspectospsicológicos». A: SOLÍS MUÑOZ, M. Enfermería en trasplantes. Madrid: Difusión Avances de Enfermería, p. 181-197.
CUTRONA, C.E. (1996). Social support in couples:Marriage as a resource in times of stress. Thousand Oaks (Ca): Sage.
DEW, M. A.; KORMOS, R. L.; DIMARTINI, A. F.; SWITZER, G. E.; SCHULBERG, H. C.; ROTH, L. H.; GRIFFITH, B.P. (2001). «Prevalence and risk of depression ans anxiety-related disorders during the first three years after heart transplantation». Psychosomatics,núm. 42 (4), p. 300-313.
GÓMEZ MARINERO, P.; SANTIAGO, C.; MOÑINO, A. (1994). «La entrevista de donación y la relación de ayuda». A:MATESANZ, R. (coord.).Coordinación y trasplantes: el modelo español. Madrid: Grupo Aula Médica, p. 125-134.
HAFLIGER, S. (2006). «Aproximación a la psiquiatría del trasplante de órganossólidos». A:AMBROSINO, A.; WYSZYNSKI, B.Manual de psiquiatría para pacientes con enfermedadesmédicas. Barcelona: Masson, p. 213-229.
MANYALICH, M. (coord.) (2005). Manual de coordinación de trasplantes: TPM. Les Heures. Universitat de Barcelona. Fundació Bosch i Gimpera.
MARTÍNEZ SANDE, G. (2003). «La intervención del psicólogo en el proceso de trasplante». A:REMOR, E; ARRANZ, P.; ULLA, S. El psicólogo en el ámbitohospitalario.Bilbao: Desclée De Brouwer, p. 371-394.
MENCHÓN, J. M; GONZÁLEZ IBÁÑEZ, A.; AYMAMÍ, N.; BARJAU, R.; SERRANO PÉREZ, F. (1997).«El trasplante». A:ROJO, J. E.; CIRERA, E.Interconsultapsiquiátrica.Barcelona: Masson, p. 501-511.
Llei 30/1979, de 27 d’octubre, sobre extracció i trasplantament d’òrgans (BOE, núm. 266 (6 novembre 1979).
LOBO, A.; FEJA, T. (2008).El trasplante en comunidadesespeciales: alteracionesmentales y de la personalidad.
OCATT (2011). «Els trasplantaments augmenten un11% respecte a 2010».Disponible en línia a:
OLBRISCH, M. E.; LEVENSON, J. L.; HAMER,R. (1989). «The PACT: a rating scale for the study of clinical decision-making in psychosocial screening of organ transplant candidates». ClinicalTransplantation, núm. 3, p. 164-169.
PARR, E.; MIZE, J. (2002). Vivir un trasplante de órgano: una guía pràctica para comprender y prepararse. Barcelona: Paidós.
PROGER, L. M.; SURMAN, O.W. (2005). «El paciente receptor de un trasplante de órgano». A:STERN, T.A. Massachusetts General Hospital psiquiatría en la consulta de atenciónprimaria : guíapráctica. Madrid: McGraw-Hill Interamericana, p. 385-392.
SKOTZKO, C. E.; STROUSE, T.B. (2002). «Solid organ transplantation». A:WISE, M. G.; RUNDELL, J.R. The American psychiatricPublishing Textbook of consultation-liaison psychiatry. Psychiatry in the Mentally Ill.Washington DC: American Psychiatric Publishing, p. 623-655