CLICA AQUÍ PARA LA VERSIÓN DEL ARTÍCULO EN ESPAÑOL

Els passats 22 i 23 de febrer, la Secció d’Alternatives de Resolució i Gestió de Conflictes (ARC) del COPC va organitzar una jornada dedicada a formar a psicòlegs mediadors com a coordinadors de parentalitat en les separacions d’alta conflictivitat. La jornada va comptar amb la participació de dos experts de prestigi internacional, establerts al Canadà, com Aldo Morrone i Dominic D’Abate. Connie Capdevila, vocal de la junta d’ARC del COPC, va tenir ocasió de xerrar a bastament amb ells, per tal de difondre el seu coneixement entre els col·legiats.

Aldo Morrone és mediador des de 1984, coordinador i formador del Consensus Mediation Center de Montreal i formador internacional amb 25 anys d’experiència a diversos països, especialment de l’àmbit europeu.

Què caracteritza les famílies amb alta conflictivitat amb les que treballa el coordinador de parentalitat?
Jo no faig una categoria especial de famílies amb alta conflictivitat. El que defineix l’alta conflictivitat és la cronicitat del conflicte. Penso en el conflicte en termes de quatre característiques o factors: les característiques intrapersonals, les relacions interpersonals, l’objecte del conflicte i el context familiar i la societat.

Podria precisar aquest concepte de les ‘característiques intrapersonals?
Són aquelles característiques intrapsíquiques, com els pensaments o estils cognitius que cadascú té a la seva ment, el caràcter, els problemes de salut mental, o la gestió de la ira, que afecten la relació entre dos o més persones membres de la mateixa família. Els psicòlegs coneixeu bé aquests aspectes. Per citar un parell d’exemples prou gràfics i universals, la gelosia existent entre el nen i la nova parella del pare o la que mostra un adult amb la nova parella de l’ex. Aquesta gelosia es manifesta amb el rebuig d’un nen per la nova parella del pare, que no el permet ser amable amb ella. En lloc de que el conflicte sigui un pas cap al creixement personal, es congela i es fa crònic.

Passem a definir el segon aspecte, el vinculat a les relacions interpersonals en l’alta conflictivitat
Habitualment, es tracta de malentesos entre ex parelles que poden afectar a un tercer, normalment als seus propis fills i filles. Torno als exemples, per tal de fer-ho gràfic. Pensem en uns pares que canvien un cap de setmana la seva rutina de cura dels nens, si tocava tenir-lo al pare, ara s’encarregarà la mare. Ell esperava veure a un o l’altre i com s’ha quedat frustrat, reacciona contra el progenitor que va iniciar la separació, al que fa inconscientment culpable de no poder veure a l’altre. En el decurs de la jornada, vam mostrar el cas d’una família amb tres fills, que després de la separació, iniciada per ella, vivien amb la mare. Hi havia conflicte entre ella i un fill pre-adolescent, a qui vam demanar que fer un dibuix de la família. En ell, es veia a la mare sola i els tres fills amb el pare. Mostrava així la seva solidaritat amb el progenitor absent, que no convivia amb els nens.

Explicar la separació dels pares als fills és sempre una qüestió cabdal en aquests processos. Com se'ls pot dir més enllà d’estar en aquell moment els dos junts i donant-los una explicació prèviament pactada?
Una explicació consensuada dels pares pot ser un bon objectiu per treballar i aconseguir. A banda de que els pares mostrin solidaritat, és molt important que estiguin oberts a escoltar als fills. És habitual que els professionals mostrem tendència a pensar en un procés lineal dels anomenats “top down”; és a dir, els pares expliquen al nen. És bàsic que pensem en un procés circular entre tres persones o les que siguin, comptant pares i fills. El nen necessita explicar la seva versió de la separació, no només que li expliquin. Ell té la seva versió i cal que la pugui explicar i que els pares puguin escoltar-lo de manera ben receptiva. “Per què crec que us separeu?”. Aquesta explicació s’ha de conciliar amb la dels pares. Així es construeix la narrativa familiar de la separació. No la narrativa parental sinó la de la família, incloent-hi als fills. Típicament, la mediació familiar i la coordinació de parentalitat ha consistit en mediació entre pares. En canvi, la mediació a la família és la que inclou als nens, valora i té en compte la seva veu. Sembla un pas obvi, però no es fa a tot arreu. Si el nen o nena no té tota la informació i ha d’imaginar-la o endevinar-la, ho farà de manera errònia. Si se l’exclou de les explicacions i se li guarden massa secrets, haurà d’inventar la realitat; i ningú la inventa adequadament.

Passem al tercer aspecte, l’objecte del conflicte. Quins resulten els més difícils?
Alguns objectes de conflicte son més fàcils de tractar que altres. Ningú pot preveure quin és el més difícil. Per exemple, recordo un cas que, en teoria, quasi resultava d’èxit: Els pares es van posar d’acord en totes les coses que feien referència al fill. Mostraven una actitud comú sobre el que era important pels nens. Podríem dir que, ideològicament, eren com dos germans. El desacord va arribar al parlar del compte bancari del fill. L’havien obert conjuntament i quan es van separar, el pare va agafar els diners del compte i va explicar les seves raons per a fer-ho. La mare, en canvi, li deia que havia “robat” els diners. Aquí no es tractava tant de la quantitat, sinó del simbolisme i del que representava per a ella, quelcom ben diferent al que pensava el pare. La raó més freqüent per la separació no sol ser la manca d’amor ni la violència, sinó el no respectar la llei número u de la relació, que és la fidelitat. La infidelitat resulta molt difícil de superar. Aquí, l’objecte del conflicte és “he tingut un afer i em separo” o “has tingut un afer i em vull separar”. La infidelitat bloqueja la comunicació. Es tan intolerable per l’altre que, després de la separació, es pot convertir en alienació. “Em vas enganyar” es converteix en una raó per “treure’t de casa”, i per “no enviar-te els nens a veure’t perquè hi ha una dona que no s’ho mereix”.

A l'hora de treballar amb les famílies amb alta conflictivitat, ha comentat que la darrera característica a valorar fa referència al context i, dins d’aquest, al context familiar i la societat.
El context és una constant on emergeix el conflicte. Es l’espai on sorgeix el conflicte i on s’escriu la història. El context ajuda a la gent a donar-li valor a tot, hi dóna significació. Ajuda a escalar i desescalar el conflicte. El context familiar inclou els nens i altres membres de la nova família, la família reconstituïda. No donem suficient importància a la participació dels nens en la mediació o coordinació de parentalitat. La història del conflicte forma part del context. Òbviament, quan els protagonistes reescriuen la seva pròpia història, ho fan de manera negativa: “Quan estava embarassada, tu volies un avortament. Ara que ens hem separat, tu vols la custòdia compartida, però no volies el nen”. Exemples d’aquest caire. Quan arrenca el conflicte, es reescriu la història comuna, oblidant, per seguir en aquest exemple, tots els anys que ambdós s’havien preocupat de cuidar el fill des que va nàixer.

Quin seria el paper que juga la societat en aquests tipus de conflictes?
Després d’una separació, el que importa pel que fa a les famílies en transició consisteix en la manera d’organitzar la continuïtat de la relació, com ha de ser a partir d’ara. Quan parlo del context de la societat, faig referència a la intromissió extraordinària de les institucions i als procediments socials en els temes familiars: La societat com a categoria especial, la manera com treballen els advocats, les estratègies de negociació formal, l’exclusió sistemàtica del nen, etcètera... En el sistema judicial adversarial, es busca la veritat, qui va fer què, qui té raó i qui no en té. És un mecanisme que t’allunya de la continuïtat de la relació.

Com es produeix aquesta intromissió de les institucions de la que parla?
Crec que els processos i mecanismes de solució de la família formen part del context familiar. I torno als exemples i a les preguntes retòriques per formular-los: Com decidim quina pel·lícula anem a veure, com resolem els problemes? Com s’adapta la família a situacions estressants? Com es supera la pèrdua d’un treball, dificultats econòmiques, l’accident o malaltia d’un dels membres de la família...? Quan intervenen les institucions interfereixen amb els processos de solució de la família. Parlant d’intromissió de les institucions, posem per cas que una família es separa i el cap a la feina, els advocats o el jutge demanen a un dels progenitors afectats en la separació que decideixi les seves vacances al març i dona la casualitat que l’escola on estudia el fill estableix que les famílies matriculin els nois o noies pel proper curs també durant el mes de març. És a dir, l’agenda de la família no coincideix amb la que ha marcat la institució. És una urgència exterior, en aquest cas del sistema escolar, o pot ser laboral, judicial, d’altres àmbits. I per la família, si s’acaba de produir la separació, queda ben clar que hi ha altres prioritats, altres urgències de les que s’han d’ocupar. Parlem de la perspectiva eco-sistèmica, de la influència dels diferents sistemes. El punt de fricció es troba entre l’autocontrol de la família contra el control institucional. Hi ha una diferència clara, com de 180 graus, entre les solucions que comencen els implicats en la separació, malgrat involucrin a professionals i sistemes, en absolut contrast amb el que significa deixar en mans d’advocats que negociïn per tu, o deixar que els jutges decideixin.

La coordinació de parentalitat representa una intrusió de factors externs a la família. El que realment importa és ajudar als pares a anar cap a solucions que ells mateixos posin en marxa, a les anomenades solucions auto iniciades.

Pensant, precisament, en les intervencions amb aquestes famílies, quines reflexions recomanes per els psicòlegs, mediadors i coordinadors de parentalitat que treballen amb elles, considerant aquests quatre grups de característiques?
Ara ve la màgia, ho convertim en alquímia... Convertim el que és lleig en or. Hem de buscar les característiques intrapsíquiques harmonioses. Es tracta també d’harmonitzar relacions i esperonar aquestes solucions iniciades per la pròpia família des del seu context. Resulta molt important ser conscient que, en aquestes famílies, els membres no poden considerar les característiques positives intrapsíquiques de l’altre, les veuen de manera limitada. Si etiquetem a una persona com a violenta, desacreditem les altres qualitats, les marginem o deixem de banda. Generalitzem a partir d’una determinada característica i la persona deixa de ser complexa, i es converteix en tasca difícil el veure i valorar les altres característiques parentals. Com a professionals, hem de buscar l’excepció i subratllar-la. Quin moment trobem en el que no son conflictius? Un pare que incompleix el mandat judicial, si que compleix quan cada divendres a les 6 recull al seu fill. L’excepció és el peu a la porta per desacreditar la visió globalitzada negativa. Pels professionals és una estratègia d’intervenció. El conflicte amb el que ens enfrontem inclou la sobre dramatització i la sobre generalització. Tot o res. Això porta a l’alienació d’un, de l’altre i del nen. Recordo una novel·la d’Alessandro Baricco, “Oceano mare”, en la que el personatge protagonista és un professor que cada dia passeja amunt i avall per la platja. Finalment, algú li pregunta perquè només mira el terra i el protagonista contesta que busca el límit entre l’oceà i la terra per acabar la seva enciclopèdia sobre els límits de les coses. Els psicòlegs poden estar temptats d’utilitzar el model mèdic; és a dir, enfocar en categories de gent. Això no permet considerar les dinàmiques complexes existents entre la conducta harmònica i conflictual. I això val per tots nosaltres, no només per les famílies amb les que treballem. Si diem que son persones altament conflictives, no els ajudem. Cal que busquem les excepcions, les característiques positives. Hem de ser ben conscients de totes aquestes dinàmiques que es produeixen entre els factors destructius o negatius i els constructius. Al cap i a la fi, uns determinen els altres.

Com recomana buscar els objectes harmoniosos?
Imaginem que hi ha hagut violència, que, ho poso en extrem, un ha trencat la cadira al cap de l’altre. És un fet clarament identificable com conducta conflictiva agressiva. Tot i així, el professional ha de buscar altres situacions conflictives en les que la persona no va agafar la cadira. Què va fer? Busquem conductes menys destructives alternatives com a part de les solucions harmonioses i ho fem en el context espacial. Una de les coses més bàsiques en les situacions estressants i conflictives i, fins i tot, en les violentes és el context espacial. Observem la tendència dels conflictes a sorgir en un lloc determinat, amb una persona específica, amb una conducta específica, amb un objecte específic. Per exemple, conductes com donar un cop de puny a la taula de la cuina, o cridar, sobre el tema dels deures del fill o sobre quan l’altre arriba tard de la feina, respectivament. Busquem quan no es donen lloc els rituals del conflicte. És a dir, els conflictes no sorgeixen 24 hores al dia i hem d’anar a trobar aquests espais que no en tenen. El professional ha de descobrir, pel que li comenten les mateixes persones interessades, altres moments del dia, altres situacions, contexts i converses en les que no es crida o no es donen cops de puny sobre la taula. No hi ha dimonis purs. Parlem d’alta conflictivitat però es centra en un conflicte concret, congelat, que ja s’ha convertit en crònic. Les intervencions han de tenir en compte el context de la nova família. Si, com professionals, limitem la visió en la família pare-mare-nen, ens oblidem de que una família reconstituïda també consta d’altres membres. Els professionals no poden intervenir igual en una família tradicional que en una altra reconstituïda. Busquen una bona raó per poder justificar invitar als nens o a una nova parella a les sessions. Veure a la nova parella en el jutjat és vist com una provocació o una manipulació, quan també es pot veure com que es tracta de la persona que pot ajudar més en una situació estressant.


Entrevista per Connie Capdevila, col. 8311