¿Hem de canviar la nostra manera de viure? "Per un paradigma nou de vida". Crèixer sense parar o parar de crèixer. La Psicoeconomia per a un planeta finit.

La caiguda en l’interval de vint anys dels dos sistemes econòmics que sustentaven el primer món situa una bona part dels habitants de la Terra, que viuen als mal anomenats estats de benestar, en una crisi sense precedents que ja no es pot considerar de cap manera com a únicament econòmica.

Amb quatre dècades n’hi ha hagut prou per fer arrelar profundament en la mentalitat de la ciutadania i dels seus representants institucionals la idea segons la qual la felicitat depèn exclusivament d’un creixement hedonista continu, constant i, per tant, infinit, això és, sens fi. Amb tot, ¿aquesta és, de debò, la felicitat que esperem de l’única vida que tenim? ¿Què ens ha passat als éssers humans? Segons que sembla, ens hem desviat molt i molt d’allò que al començament tots teníem pel camí cap a una prosperitat legítima. Al final, els ciutadans s’han transformat en uns consumidors compulsius que, havent-se trastocat, se submergeixen «ben feliços» en mercats que creixen i creixen sense ordre ni concert. El consumisme és extrem i no té gens de sentit; es malbarata salvatgement, de manera que les coses supèrflues esdevenen «la nova necessitat» (avui el negoci més pròsper és la venda d’or i de molts objectes inútils en bon estat).

Una despesa del que no es té mitjançant la submissió absoluta a tres instruments de «destrucció massiva» que el sistema difon i afavoreix: les targetes de plàstic, els terminis i les grans superfícies. Un dispendi esbojarrat i irracional guiat només per les emocions i justificat sobre la base d’un plaer que no se satisfà mai i que cal alimentar per mantenir l’esperança. I tot d’un plegat la festa s’acaba abruptament; el llop ha arribat i ens ha deixat a tots estupefactes. En cinc anys el terreny es converteix en un pendent, envesteix la classe mitjana, que es pensava que era alta, i la torna de cop a la «casella de sortida», amb la qual cosa hom crea els esclaus del segle XXI.

La feina durant tota la vida ja s’havia acabat, però ara s’acaba la feina mateixa, i els economistes ens diuen que el 25 % de la població activa que és a l’atur no recuperarà la condició de població activa. Quatre cops, doncs: la interrupció «perenne» (¿?) de la feina; la pèrdua consegüent d’un patrimoni endeutat i, doncs, fals; la pèrdua, fins i tot, del propi habitatge, però no del deute, i, per si amb això no n’hi hagués prou, l’esvaïment dels estalvis més simples. Un procés per plomar-nos, doncs, amb tots els ets i uts, i els saltejadors són els qui manaven més, vivien millor i guanyaven més, i, ¡ep!, són els qui ens havien de cuidar...

Uns polítics i uns poderosos ineptes i encegats per la cobdícia es confabulen per a unes males pràctiques que s’han convertit en un engany, en un frau i, finalment, en pura delinqüència de coll blanc. Tot i el mal fet i la cara que hi fem, al cap de sis anys continuen els mateixos, que encara hi són, com també hi són els paradisos fiscals. La corrupció i l’evasió fiscal creixen en els nivells més alts, i la presó continua plena, però només de «lladres de gallines». ¿Què fem? Seguir rebent garrotades o rebel·lar-nos. L’opció és clara, encara que hem de refusar la violència, però avui tenim unes oportunitats que la Revolució Francesa o fins i tot la del maig del 68 no van tenir. El ciutadà, encara un consumidor compulsiu, ja no pot consumir de la mateixa manera i està espantat i indignat tot vivint a la pròpia carn un patiment agut. Als adults els han disminuït el que podia haver estat una confortable jubilació, i els joves atapeïts de carreres no tenen oportunitats ni futur. Això no obstant, tota amenaça té una oportunitat, i l’oportunitat que se’ns presenta és la d’un canvi de vida.

En aquest moment mateix, doncs, tenim les condicions més bones per emprendre un sistema nou de vida, atès que la viscuda fins ara es dilueix talment una bombolla de sabó. El balafiament en compres inútils, la terrible desfeta moral de valors en el «tot s’hi val», la infelicitat, l’estrès, la satisfacció que no se sadolla, la depressió, la incertesa, l’individualisme, l’absència del sentit de l’esforç, la confusió d’objectius, la societat de l’espectacle en què ja no resta veure res, l’«extimitat», la banalitat, la frivolitat, els adolescents deslligats de la realitat... Un panorama que podríem assimilar a Sodoma i Gomorra, però no al segle XXI.

Així doncs, segons que sembla, els habitants del primer món, deixant a part les crisis sistèmiques, crèiem en una felicitat que no existia i hem lliscat per un altre pendent que ens anul·lava com a persones humanes. Per fer el salt, però, serà fonamental de comprendre el valor immens dels paràmetres que formen aquest concepte nou de vida que aquí ens proposem de difondre i que parteix d’una proposta tan ben construïda com coherent i ben fonamentada. Haurem de superar els entrebancs de l’aprenentatge d’un passat encara massa recent en cinc línies de treball:

- Convèncer-se que l’entorn de vida semblava bo, però no ho era.
- Tenir la capacitat per actuar tothom alhora i no solament uns quants.
- Recuperar el sentit de la vida reorientant el binomi raó-emoció.
- Abordar valors de vida tan extraordinaris com oblidats o mai aplicats.
- Desfer la creença del creixement infinit i interessar-se pel medi.

Això no obstant, serà difícil i complicat que els ciutadans i les administracions, sobretot aquestes, comprenguin que amb la crisi les noves experiències de vida de pèrdues, de limitacions, de renúncia i d’incertesa palesen que cal un canvi de paradigma de vida. Sabem que aquest canvi no pot ser radical, però que requerirà abandonar uns paràmetres per seguir-ne uns altres de més valuosos i, sens dubte, amb més futur.

Keynes ja va dir que «la dificultat és deslliurar-se de les antigues idees, més que no pas crear-ne de noves». La vida és vida, perquè existeix la mort, i la natura, que inclou els humans, neix i creix, però al final es mor en un cicle que es repeteix constantment, però que no ocupa cap lloc.En canvi, el creixement salvatge que fins ara ha propugnat l’ésser humà requeria i encara requereix recursos de tota mena que sí que ocupen lloc fins al punt de degradar i esgotar la Terra sense que tanta riquesa aparent hagi aconseguit disminuir ni la gana i les malalties del segon i del tercer món.

¿Amb el desassossec creat per la societat de consum i la crisi fulminant en què som n’hi haurà per reconèixer que cal un canvi de vida? Malgrat tot, sembla que molt pocs estan disposats a perdre privilegis o a renunciar a desitjos i possessions, però el paradigma nou de vida ja ha començat a caminar i desenvolupar-se, perquè sí que hi ha grups importants que ja s’hi han posat: uns en desenvolupaments espontanis molt encertats, d’altres amb la militància directa. Tenim, a més, models sistèmics substitutius de vida.

Hi ha, doncs, l’actitud; hi ha els models i hi ha les persones. Aquests models són tan sòlids com ben fonamentats, encara que, això sí, són radicals. Tanmateix, cap d’aquests models va per canals oficials o més enllà de la universitat, sinó que sorgeixen i s’escampen amb timidesa, sense cap suport ni cap reconeixement, i des de baix, que és des d’on s’haurà d’impulsar el paradigma nou de vida, perquè des de dalt no es farà pas, ni avui ni demà.

L’economia del bé comú (EBC) és un d’aquests models i s’aplica en organitzacions, mentre que el decreixement sostenible és un model més general i ampli que afecta tant la indústria com la vida de la gent (vegeu la bibliografia). Els models nous són imprescindibles, però potser ho és més la consciència «psicoeconòmica», basada a adoptar comportaments, valors i creences que obrin el camí d’una manera nova de pensar la vida. Un cop fet aquest pas, l’adopció del model serà automàtica. Posem-nos-hi com més aviat millor.

Ricard Cayuela Dalmau. Vicedegà del COPC. Consultor en psicologia econòmica, impulsor del moviment «Per un paradigma nou de vida».

BIBLIOGRAFIA

Akerloof, G. A. y Chileer, R. B. Animal Spirits. Gestión, 2000
Attali,  J. Para que no nos engañen más. Gedisa: 2009
Denegri, M. Introducción a la psicología económica y del consumo. ICEFES
Estefania,  J.  La Economía del Miedo. Ed. Galaxia Gutemberg
Felber, C. Economía del bien común.
Hamilton, C. El fetiche del Crecimiento. Ed. Laetoli, 2006
Harich, W. ¿Comunismo sin crecimiento?. Club de Roma
Jackson, T. Prosperidad sin Crecimiento. Ed. Icaria
Jacquard, A. La ecuación de Nenúfar. Ed. Siglo XXI
Katona, G. Análisis psicológico del comportamiento económico. 1951
Krugman, Paul. Acabad ya con esta crisis . Ed. Critica
Krugman, Paul. El gran engaño. Ed. Crítica
Latouche, S. La apuesta por el decrecimiento: Icaria, 2008
Lipovetsky, G. La felicidad paradójica. Ed. Anagrama 2007
Maeda, J. Las leyes de la simplicidad. Gedisa, 2006
Niño Becerra, A. El crash del 2010. Ed. Los libros del Lince
Quintanilla, I. y Bonavia, T. Psicología y economía. PUV
Ridoux, N. Menos es más. La filosofía del decrecimiento. Ed. Los libros del Lince
Stiglitz. Los felices 90, la semilla de la destrucción. Ed. Edhasa. 2000
Taibo, C. (dir). Decrecimientos. Sobre lo que hay cambiar en la vida cotidiana. Ed. Catarata
Thaler, R.H. y Sunstein, C.R. Un pequeño empujón (Nudge).  Ed.Taurus, 2009