Quin psicòleg no ha treballat amb famílies
d’alta conflictivitat? I amb famílies en les que
els pares no han resolt la seva ruptura de parella i en les que els
fills pateixen? Quin psicòleg no ha sentit la
frustració de no poder ajudar aquestes famílies
per les limitacions del seu rol professional? Habitualment, son
famílies multiassistides (visites a urgències,
intervencions de serveis socials, psicòlegs individuals,
advocats, etc.), que els professionals de la salut mental, i la
mediació, veuen sovint i es queden amb la
sensació de que els falten eines per ajudar-les des del
propi rol professional. Es fa evident que, a més de
l’ajut del psicòleg, necessiten
mediació de les seves disputes, psicoeducació
sobre les necessitats dels fills, com fomentar les habilitats de
comunicació efectiva, de gestió de conflictes,
d’habilitats parentals... Els jutges també viuen
una frustració similar. Veuen com les execucions es van
acumulant i els expedients es fan més voluminosos, mentre el
conflicte es fa crònic.
El coordinador de “parentalitat” (CP) -mal anomenat
coordinador “parental”, quan la seva tasca no
consisteix en coordinar als pares-, és un rol professional
altament especialitzat per intervenir de forma efectiva amb les
famílies en separacions altament conflictives, ajudant a
implementar el pla de parentalitat i a minimitzar el conflicte
interparental. De trajectòria recent als Estats Units i
Canadà, la coordinació de parentalitat (CP)
s’ha demostrat útil per reduir el relitigi als
jutjats. Altres països com Israel, Australia,
Itàlia o Suècia han mostrat interès
per començar la seva pràctica (Deutsch, Coates,
& Fieldstone, 2008; Fieldstone, Carter, King, & McHale,
2011).
La Secció d’Alternatives de Resolució i
Gestió de Conflictes (ARC) del Col•legi Oficial de
Psicòlegs de Catalunya ha creat un grup de treball, amb
l’objectiu d’estudiar la implementació
d’aquesta figura a Catalunya.
Orígens. Les
famílies amb alta conflictivitat en la coparentalitat
Per tal de situar-nos en els orígens, ens hem
de remuntar als Estats Units, a la dècada dels 90. El nombre
de divorcis havia augmentat, els pares demanaven la custòdia
compartida cada vegada més. Majoritàriament, les
seves disputes quotidianes es resolien als jutjats. Fruit
d’aquesta situació, els jutges es sentien
desbordats davant la feina generada per un petit nombre de
famílies per a les que les sentències judicials
no resolien les disputes. Tampoc ajudaven ni la derivació a
escoles de pares post-divorci, ni la mediació familiar. Els
jutges s’adonaven que aquestes famílies no podien
resoldre les seves disputes per la via legal, ja que
l’obstacle era de caire més psicològic
i utilitzaven el relitigi per sistema. Per temes aparentment
irrellevants buscaven solució al jutjat. Els expedients
sobre aquestes famílies es tornaven voluminosos, amb
nombrosos procediments judicials, fet que ocasionava un alt cost
econòmic a la família i, també, al
departament de justícia.
Durant la dècada dels 80, estudis sobre les
conseqüències del divorci en els nens havien
identificat que el conflicte interparental continuat després
del divorci correlacionava amb una pitjor adaptació dels
nens (Guidubaldi, 1986; Wallerstein, 1985; Chess, 1983; més
recentment, Kelly, 2003; Kelly, 2005).
Segons indiquen altres treballs, que detallen estadístiques
tan eloqüents com aquestes, el 10% de les separacions son
considerades altament conflictives (Neff & Cooper, 2004) i
consumeixen el 90% del temps dels professionals involucrats i dels
jutjats de família (Coates, Deutsch, Starnes, Sullivan,
& Sydlik, 2004 ).
Breu història
Quasi al mateix temps, als estats de Califòrnia
i de Colorado van sorgir projectes en els que els magistrats derivaven
aquestes famílies a professionals que rebien noms com
special masters. Com pioners, destaquen la psicòloga Joan
Kelly al comptat de Marin de California (CA), i Matthew J. Sullivan, al
comptat de Santa Clara, CA, i Garrity i Baris a Denver, Colorado.
Mentre s’anava implementant el nou rol a altres
jurisdiccions, sorgien altres noms, com “savis” a
Nou Mèxic, “conseller de jutjat de
família” a Arizona, “facilitador de la
coparentalitat” o
“mediador/àrbitre”. Naixia
així un nou rol d’alternativa als tribunals per
resolució de conflictes, centrat en els nens i que buscava
ajudar als pares a implementar el pla de parentalitat.
El primer estudi sobre la coordinació de parentalitat el va
fer, al 1994, Terry Johnston, un psicòleg i coordinador de
parentalitat, amb setze special masters i 166 casos del comptat de
Santa Clara. Van passar de 993 compareixences al jutjat a 37
després d’un any de coordinació de
parentalitat. (Johnston, 1996; citat en l’article de
l’AFCC Task Force, 2003). I un altre estudi va ratificar que
gran part dels pares estaven satisfets i el conflicte interparental
s’havia reduït (Vick and Backerman, 1996). Ho,
Monaco, & Rosen (2000), una advocada, un jutge i una
treballadora social, van descriure els beneficis de la
coordinació de parentalitat per ajudar als pares amb temes
relacionats amb els fills, la millora de la comunicació
entre els pares i la reducció de
l’exposició dels fills al conflicte interparental.
La CP es va començar a reconèixer a
través de conferències i formació
organitzades per l’Association of Families and Conciliation
Courts (AFCC). Al 2001, l’AFCC va designar un task force per
investigar com el nou rol era descrit i com s’implementava en
les diferents jurisdiccions dels Estats Units. L’informe
“Parenting coordination” es va publicar
l’abril del 2003. Al maig del 2005, l’AFCC va
aprovar l’informe del grup de treball interdisciplinar format
per deu americans i dos canadencs, “Guidelines for Parenting
Coordination”, el full de ruta amb les directrius per a la
pràctica i ètica professional del CP a Nord
Amèrica.
Més recentment, l’American Psychological
Association (2012) va desenvolupar les directrius per la
coordinació de parentalitat exercida pels
psicòlegs.
Què es la
coordinació de la parentalitat?
Seguint la definició consensuada per molts
professionals que aporta l’AFCC en les directrius de CP
(2005), la coordinació de parentalitat
“és un procés alternatiu de
resolució de disputes centrat en el/la nen/a, en el que un
professional de la salut mental o de l’àmbit
judicial amb formació i experiència en
mediació assisteix a pares amb alta conflictivitat a
implementar el seu pla de parentalitat. Així facilita la
resolució de les seves disputes, educant als pares sobre les
necessitats dels fills i, amb consentiment de les parts i/o del jutjat
per prendre decisions, dins de l’abast de la
sentència o contracte de designació del
CP.”
Què fa el
coordinador de la parentalitat? Tipus de disputes i funcions
Els coordinadors de parentalitat adrecen temes quotidians
i no de tipus legal o econòmic. Ajuden a implementar,
modificar o mediar les disputes en els plans de parentalitat. Poden
adreçar com fer els intercanvis o aclarir el calendari
familiar, o disputes sobre temes de disciplina, salut, triar escola o
altres temes de l’educació, activitats
extracurriculars, educació religiosa...
Les funcions principals del CP són:
– Avaluar:
revisen les
avaluacions d’altres professionals, ordres judicials, ordres
de protecció, historial acadèmic,
mèdic, psicològic, etc.
– Ajudar a
implementar, modificar o mediar
les disputes en els plans de parentalitat. També pot fer
recomanacions de com implementar alguns elements, o proposar
maneres de redistribuir el temps que els fills passen amb els pares per
reduir la conflictivitat, sense que afecti el temps total.
– Educar
sobre temes de comunicació i gestió de conflictes,
desenvolupament infanto-juvenil, impacte del divorci i del conflicte
parental en els fills, etc.
– Derivar
a programes
específics o professionals: escola de pares,
cursos de gestió de les emocions, programes de
violència de gènere, psiquiatra,
psicòleg, etc.
– Gestionar
els conflictes i promoure la comunicació entre
progenitors.
– Coordinar entre
els
diversos professionals i sistemes involucrats. Col•laborar amb
els advocats i pot demanar una sessió amb el jutge i els
pares, pot presentar suggeriments al jutge i recomanar sancions.
– Decidir
segons els
termes acordats en el contracte o sentència judicial.
Què NO fa el
coordinador de la parentalitat?
La figura del CP realitza un rol únic que es
basa en habilitats de diferents professions. Malgrat el
coordinador de parentalitat hagi fet una carrera dins del camp la salut
mental o l’àmbit judicial, no pot fer tractament
psicològic ni oferir serveis legals a aquestes
famílies d’alta conflictivitat. El CP no ofereix
ni substitueix assessorament legal, ni el tractament
psicològic. És a dir, el CP
té cura de no fer:
– Psicoteràpia
– Avaluacions i
diagnòstics
– Avaluacions pericials per la
guarda / custòdia
– Mediació
– Assessorament legal
Es important que el marc d’actuació (contracte de
CP) sigui clar. Quan el procés de CP es practica seguint
unes directrius (p.e. les de l’AFCC) i en un marc
legal, es facilita la resolució dels problemes de la
coparentalitat i es mantenen els drets dels pares, però si
es fa sense paràmetres clars, els resultats poden ser
confosos, inconsistents i perillosos (Carter, 2011).
Quan es designa el CP?
El CP es designa per sentencia judicial, on es detalla
clarament el seu rol i funcions. Els pares poden triar el coordinador
de parentalitat, recomanats pels seus advocats o altres professionals
involucrats. En la primera sessió, pares i CP elaboren un
detallat contracte que inclou: descripció del rol i funcions
de CP, el tipus de disputes que es tractaran, com es
farà la comunicació, la durada del contracte, la
confidencialitat, els honoraris i, en el seu cas, la capacitat de
prendre decisions del CP.
El més freqüent és que la CP es
consideri una intervenció especialitzada, reservada per
pares que mostren dificultats per implementar el pla de parentalitat i
han fallat altres vies per assolir acords -ja sigui per ells mateixos,
o per la via de la mediació, advocats, judicis-. Els
criteris de designació del CP inclouen:
• Conflicte persistent en la
coparentalitat
• Història
d’abús de drogues
• Història de
violència familiar
• Problemes de salut mental o de
conducta en un dels progenitors
• Fills amb necessitats especials
• Es considera que la CP
és per al millor interès del/s fill/s
• Un progenitor expressa
obertament el desig de limitar o excloure el contacte dels fills amb
l’altre progenitor, o dóna una imatge negativa
distorsionada a l’altre progenitor
La formació
Malgrat els professionals de la salut mental i de
l’àmbit jurídic poden tenir molta
experiència amb famílies en procés de
divorci, per exercir la coordinació de parentalitat
requereixen una formació especialitzada perquè es
tracta d’un rol híbrid que integra funcions i
habilitats que normalment son realitzades per mediadors, terapeutes,
advocats, avaluadors de la custòdia (Kelly, 2008). Cada
professional aporta el que ja sap per professió i
aprèn habilitats noves. La formació ha
d’ajudar a delimitar el que no es pot fer i evitar la
deformació professional. Per exemple, un psicòleg
es pot sentir còmode donant consells sobre parentalitat o
educant sobre el desenvolupament infantil, mentre que un advocat
tindrà més facilitat en redactar, però
més problemes per utilitzar un llenguatge menys
polaritzador. Un terapeuta de parella pot saber gestionar el conflicte
entre ambdós pares, però no tenir habilitats de
mediació necessàries per ajudar a arribar a
acords en disputes relacionades amb els fills. Un psicòleg
forense podria tenir experiència per fer avaluacions i
recomanacions sobre la guarda, però estar menys acostumat a
veure famílies o sessions conjuntes de pares. La
intervenció del CP es diferencia de la
psicoteràpia perquè no va enfocada al creixement
personal i és més dirigit. El CP no és
mediació - malgrat empri eines de mediació i de
resolució de conflictes-, pot no ser voluntària i
confidencial i té una durada superior.
La neutralitat
La neutralitat del CP es converteix en un repte per les
característiques d’aquestes famílies. A
les directrius de l’AFCC (2005), la imparcialitat es destaca
com un compromís d’assistir als dos pares, sense
esbiaix o favoritisme i sense forçar a prendre decisions; no
es poden acceptar regals de cap tipus, ni oferir serveis futurs als
participants. El CP no podrà exercir quan hi hagi conflicte
d’interessos, ni acceptar beneficis per derivar a altres
professionals. El CP no pot és imparcial en les necessitats
dels nens i actua com a defensor dels seus interessos.
Els dobles rols
seqüencials. Pot exercir un professional el rol de CP amb la
mateixa família amb la que ha treballat en un altre rol?
És important afegir que la CP no permet que un
professional tingui dos rols. És a dir, per exemple,
l’advocat d’una part no pot intervenir en la CP.
Les diferències de rol poden tenir impacte negatiu en la
coordinació de parentalitat. Les directrius de
l’AFCC (2005) prohibeixen els rols seqüencials en
els següents casos i son molt detallades i
estrictes. Un psicòleg que ha fet una
avaluació de guarda / custòdia podria exercir de
CP amb molta cautela, segons hagin estat les seves recomanacions o si
era de part. Un mediador podria més fàcilment fer
el rol seqüencial i convertir-se en CP després
d’un procés de mediació.
Mentre exerceix de CP, o després d’aquest rol, un
professional no pot exercir d’advocat, psicòleg,
terapeuta, avaluador del pla de parentalitat
(guarda/custòdia), consultor o coach. Ni tampoc si ja ha
exercit un rol professional de la salut mental a un membre de la
mateixa família.
Bibliografia
AFCC Task Force on Parenting Coordination (2003).
Parenting coordination: Implementation issues. Family Court Review, 41,
53–364.
AFCC Task Force on Parenting Coordination (2005). Guidelines for
parenting coordination. Family Court Review, 44, 162–181.
American Psychological Association (2012). Guidelines for the practice
of Parenting Coordination. American Psychologist 67 (1),
63-71.
Carter, D. K. (2011). Parenting Coordination: A Practical Guide for
Family Law Professionals , New York: Springer Publishing Company, LLC.
Chess, S., Thomas, A., Korn, S., & Mittelman, M. (1983). Early
parental attitudes, divorce, and separation, and young adult outcome:
findings of a longitudinal study. Journal of the American Academy of
Child Psychiatry, 22(1), 47-51.
Coates, C. A., Deutsch, R., Starnes, H., Sullivan, M. J., &
Sydlik, B. (2004). Models of collaboration in family law: Parenting
coordination for high-conflict families. Family Court Review, 42,
246–262.
Deutsch, R. M., Coates, C. A., & Fieldstone, L. B. (2008).
Parenting coordination: An emerging role to assist high conflict
families. In L. B. Fieldstone & C. A. Coates (Eds.),
Innovations in interventions with high conflict families (pp.
187–221). Madison, WI: Association of Family &
Conciliation Courts.
Fieldstone, L., Carter, D., King, T., & McHale, J. (2011).
Training, skills, and practices of parenting coordinators: Florida
statewide study. Family Court Review, 49, 801–817.
Guidubaldi, J., Cleminshaw, H.K., Perry, J.D., Nastasi, B.K., &
Lightel, J. (1986). The role of selected family environment factors in
children's post-divorce. Family Relations, 35(1), 141-51.
Ho, V. M., Monaco, D. R., & Rosen, J. S. (2000). Parenting
coordinators: An effective new tool in resolving parental conflict in
divorce. Florida Bar Journal, 74(6), 101–106.
Johnston,T. (1994). Outcome study on special master cases in Santa
Clara County. Unpublished study.
Kelly, J. B. (2002). Psychological and legal interventions for parents
and children in custody and access disputes: Current research and
practice. Virginia Journal of Social Policy & the Law, 10(1),
129-163.
Kelly, J. B. (2005). Developing beneficial parenting plan models for
children following separation and divorce. Journal of the American
Academy of Matrimonial Lawyers, 19, 237-254.
Kelly, J. B., & Emery, R. E. (2003). Children's Adjustment
Following Divorce: Risk and Resilience Perspectives. Family Relations,
52(4), 352-362.
Kelly, J. B. (2008). Preparing for the parenting coordination role:
Training needs for mental health and legal professionals. Journal of
Child Custody, 5, 140–159.
Neff, R., & Cooper, K. (2004). Parental conflict resolution:
Six, twelve, and fifteen-month follow-ups of a high-conflict program.
Family Court Review 42(1), 99-114.
Vick, M. H. and Backerman, R. (1996). Mediation/arbitration: Surveys of
professionals and clients, paper presented at the Boulder, Colorado
Interdisciplinary Committee on Child Custody.
Wallerstein, J. S. (1985). Children of divorce: Preliminary report of a
ten-year follow-up of young children. Journal of the American
Academy of Child Psychiatry, 24(5), 545–553.
Dra.
Connie Capdevila i Brophy
Psicòloga
clínica, Mediadora i Coordinadora de parentalitat
Col.
8311
Vocal
de la Junta de la Secció Alternatives de
Resolució i Gestió de Conflictes (ARC)
Coordinadora
del Grup de Treball Coordinador de parentalitat en les separacions
d'alta conflictivitat
|
|
