Quin psicòleg no ha treballat amb famílies d’alta conflictivitat? I amb famílies en les que els pares no han resolt la seva ruptura de parella i en les que els fills pateixen? Quin psicòleg no ha sentit la frustració de no poder ajudar aquestes famílies per les limitacions del seu rol professional? Habitualment, son famílies multiassistides (visites a urgències, intervencions de serveis socials, psicòlegs individuals, advocats, etc.), que els professionals de la salut mental, i la mediació, veuen sovint i es queden amb la sensació de que els falten eines per ajudar-les des del propi rol professional. Es fa evident que, a més de l’ajut del psicòleg, necessiten mediació de les seves disputes, psicoeducació sobre les necessitats dels fills, com fomentar les habilitats de comunicació efectiva, de gestió de conflictes, d’habilitats parentals... Els jutges també viuen una frustració similar. Veuen com les execucions es van acumulant i els expedients es fan més voluminosos, mentre el conflicte es fa crònic.

El coordinador de “parentalitat” (CP) -mal anomenat coordinador “parental”, quan la seva tasca no consisteix en coordinar als pares-, és un rol professional altament especialitzat per intervenir de forma efectiva amb les famílies en separacions altament conflictives, ajudant a implementar el pla de parentalitat i a minimitzar el conflicte interparental. De trajectòria recent als Estats Units i Canadà, la coordinació de parentalitat (CP) s’ha demostrat útil per reduir el relitigi als jutjats. Altres països com Israel, Australia, Itàlia o Suècia han mostrat interès per començar la seva pràctica (Deutsch, Coates, & Fieldstone, 2008; Fieldstone, Carter, King, & McHale, 2011).

La Secció d’Alternatives de Resolució i Gestió de Conflictes (ARC) del Col•legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya ha creat un grup de treball, amb l’objectiu d’estudiar la implementació d’aquesta figura a Catalunya.

Orígens. Les famílies amb alta conflictivitat en la coparentalitat

Per tal de situar-nos en els orígens, ens hem de remuntar als Estats Units, a la dècada dels 90. El nombre de divorcis havia augmentat, els pares demanaven la custòdia compartida cada vegada més. Majoritàriament, les seves disputes quotidianes es resolien als jutjats. Fruit d’aquesta situació, els jutges es sentien desbordats davant la feina generada per un petit nombre de famílies per a les que les sentències judicials no resolien les disputes. Tampoc ajudaven ni la derivació a escoles de pares post-divorci, ni la mediació familiar. Els jutges s’adonaven que aquestes famílies no podien resoldre les seves disputes per la via legal, ja que l’obstacle era de caire més psicològic i utilitzaven el relitigi per sistema. Per temes aparentment irrellevants buscaven solució al jutjat. Els expedients sobre aquestes famílies es tornaven voluminosos, amb nombrosos procediments judicials, fet que ocasionava un alt cost econòmic a la família i, també, al departament de justícia.

Durant la dècada dels 80, estudis sobre les conseqüències del divorci en els nens havien identificat que el conflicte interparental continuat després del divorci correlacionava amb una pitjor adaptació dels nens (Guidubaldi, 1986; Wallerstein, 1985; Chess, 1983; més recentment, Kelly, 2003; Kelly, 2005).

Segons indiquen altres treballs, que detallen estadístiques tan eloqüents com aquestes, el 10% de les separacions son considerades altament conflictives (Neff & Cooper, 2004) i consumeixen el 90% del temps dels professionals involucrats i dels jutjats de família (Coates, Deutsch, Starnes, Sullivan, & Sydlik, 2004 ).

Breu història

Quasi al mateix temps, als estats de Califòrnia i de Colorado van sorgir projectes en els que els magistrats derivaven aquestes famílies a professionals que rebien noms com special masters. Com pioners, destaquen la psicòloga Joan Kelly al comptat de Marin de California (CA), i Matthew J. Sullivan, al comptat de Santa Clara, CA, i Garrity i Baris a Denver, Colorado. Mentre s’anava implementant el nou rol a altres jurisdiccions, sorgien altres noms, com “savis” a Nou Mèxic, “conseller de jutjat de família” a Arizona, “facilitador de la coparentalitat” o “mediador/àrbitre”. Naixia així un nou rol d’alternativa als tribunals per resolució de conflictes, centrat en els nens i que buscava ajudar als pares a implementar el pla de parentalitat.

El primer estudi sobre la coordinació de parentalitat el va fer, al 1994, Terry Johnston, un psicòleg i coordinador de parentalitat, amb setze special masters i 166 casos del comptat de Santa Clara. Van passar de 993 compareixences al jutjat a 37 després d’un any de coordinació de parentalitat. (Johnston, 1996; citat en l’article de l’AFCC Task Force, 2003). I un altre estudi va ratificar que gran part dels pares estaven satisfets i el conflicte interparental s’havia reduït (Vick and Backerman, 1996). Ho, Monaco, & Rosen (2000), una advocada, un jutge i una treballadora social, van descriure els beneficis de la coordinació de parentalitat per ajudar als pares amb temes relacionats amb els fills, la millora de la comunicació entre els pares i la reducció de l’exposició dels fills al conflicte interparental.

La CP es va començar a reconèixer a través de conferències i formació organitzades per l’Association of Families and Conciliation Courts (AFCC). Al 2001, l’AFCC va designar un task force per investigar com el nou rol era descrit i com s’implementava en les diferents jurisdiccions dels Estats Units. L’informe “Parenting coordination” es va publicar l’abril del 2003. Al maig del 2005, l’AFCC va aprovar l’informe del grup de treball interdisciplinar format per deu americans i dos canadencs, “Guidelines for Parenting Coordination”, el full de ruta amb les directrius per a la pràctica i ètica professional del CP a Nord Amèrica.

Més recentment, l’American Psychological Association (2012) va desenvolupar les directrius per la coordinació de parentalitat exercida pels psicòlegs.

Què es la coordinació de la parentalitat?

Seguint la definició consensuada per molts professionals que aporta l’AFCC en les directrius de CP (2005), la coordinació de parentalitat “és un procés alternatiu de resolució de disputes centrat en el/la nen/a, en el que un professional de la salut mental o de l’àmbit judicial amb formació i experiència en mediació assisteix a pares amb alta conflictivitat a implementar el seu pla de parentalitat. Així facilita la resolució de les seves disputes, educant als pares sobre les necessitats dels fills i, amb consentiment de les parts i/o del jutjat per prendre decisions, dins de l’abast de la sentència o contracte de designació del CP.”

Què fa el coordinador de la parentalitat? Tipus de disputes i funcions

Els coordinadors de parentalitat adrecen temes quotidians i no de tipus legal o econòmic. Ajuden a implementar, modificar o mediar les disputes en els plans de parentalitat. Poden adreçar com fer els intercanvis o aclarir el calendari familiar, o disputes sobre temes de disciplina, salut, triar escola o altres temes de l’educació, activitats extracurriculars, educació religiosa...

Les funcions principals del CP són:

Avaluar: revisen les avaluacions d’altres professionals, ordres judicials, ordres de protecció, historial acadèmic, mèdic, psicològic, etc.
– Ajudar a implementar, modificar o mediar les disputes en els plans de parentalitat. També pot fer recomanacions de com implementar alguns elements, o proposar maneres de redistribuir el temps que els fills passen amb els pares per reduir la conflictivitat, sense que afecti el temps total.
Educar sobre temes de comunicació i gestió de conflictes, desenvolupament infanto-juvenil, impacte del divorci i del conflicte parental en els fills, etc.
Derivar a programes específics o professionals: escola de pares, cursos de gestió de les emocions, programes de violència de gènere, psiquiatra, psicòleg, etc.
Gestionar els conflictes i promoure la comunicació entre progenitors.
Coordinar entre els diversos professionals i sistemes involucrats. Col•laborar amb els advocats i pot demanar una sessió amb el jutge i els pares, pot presentar suggeriments al jutge i recomanar sancions.
Decidir segons els termes acordats en el contracte o sentència judicial.

Què NO fa el coordinador de la parentalitat?

La figura del CP realitza un rol únic que es basa en habilitats de diferents professions. Malgrat el coordinador de parentalitat hagi fet una carrera dins del camp la salut mental o l’àmbit judicial, no pot fer tractament psicològic ni oferir serveis legals a aquestes famílies d’alta conflictivitat. El CP no ofereix ni substitueix assessorament legal, ni el tractament psicològic. És a dir, el CP té cura de no fer:

– Psicoteràpia
– Avaluacions i diagnòstics
– Avaluacions pericials per la guarda / custòdia
– Mediació
– Assessorament legal

Es important que el marc d’actuació (contracte de CP) sigui clar. Quan el procés de CP es practica seguint unes directrius (p.e. les de l’AFCC) i en un marc legal, es facilita la resolució dels problemes de la coparentalitat i es mantenen els drets dels pares, però si es fa sense paràmetres clars, els resultats poden ser confosos, inconsistents i perillosos (Carter, 2011).

Quan es designa el CP?

El CP es designa per sentencia judicial, on es detalla clarament el seu rol i funcions. Els pares poden triar el coordinador de parentalitat, recomanats pels seus advocats o altres professionals involucrats. En la primera sessió, pares i CP elaboren un detallat contracte que inclou: descripció del rol i funcions de CP, el tipus de disputes que es tractaran, com es farà la comunicació, la durada del contracte, la confidencialitat, els honoraris i, en el seu cas, la capacitat de prendre decisions del CP.

El més freqüent és que la CP es consideri una intervenció especialitzada, reservada per pares que mostren dificultats per implementar el pla de parentalitat i han fallat altres vies per assolir acords -ja sigui per ells mateixos, o per la via de la mediació, advocats, judicis-. Els criteris de designació del CP inclouen:

• Conflicte persistent en la coparentalitat
• Història d’abús de drogues
• Història de violència familiar
• Problemes de salut mental o de conducta en un dels progenitors
• Fills amb necessitats especials
• Es considera que la CP és per al millor interès del/s fill/s
• Un progenitor expressa obertament el desig de limitar o excloure el contacte dels fills amb l’altre progenitor, o dóna una imatge negativa distorsionada a l’altre progenitor

La formació

Malgrat els professionals de la salut mental i de l’àmbit jurídic poden tenir molta experiència amb famílies en procés de divorci, per exercir la coordinació de parentalitat requereixen una formació especialitzada perquè es tracta d’un rol híbrid que integra funcions i habilitats que normalment son realitzades per mediadors, terapeutes, advocats, avaluadors de la custòdia (Kelly, 2008). Cada professional aporta el que ja sap per professió i aprèn habilitats noves. La formació ha d’ajudar a delimitar el que no es pot fer i evitar la deformació professional. Per exemple, un psicòleg es pot sentir còmode donant consells sobre parentalitat o educant sobre el desenvolupament infantil, mentre que un advocat tindrà més facilitat en redactar, però més problemes per utilitzar un llenguatge menys polaritzador. Un terapeuta de parella pot saber gestionar el conflicte entre ambdós pares, però no tenir habilitats de mediació necessàries per ajudar a arribar a acords en disputes relacionades amb els fills. Un psicòleg forense podria tenir experiència per fer avaluacions i recomanacions sobre la guarda, però estar menys acostumat a veure famílies o sessions conjuntes de pares. La intervenció del CP es diferencia de la psicoteràpia perquè no va enfocada al creixement personal i és més dirigit. El CP no és mediació - malgrat empri eines de mediació i de resolució de conflictes-, pot no ser voluntària i confidencial i té una durada superior.

La neutralitat

La neutralitat del CP es converteix en un repte per les característiques d’aquestes famílies. A les directrius de l’AFCC (2005), la imparcialitat es destaca com un compromís d’assistir als dos pares, sense esbiaix o favoritisme i sense forçar a prendre decisions; no es poden acceptar regals de cap tipus, ni oferir serveis futurs als participants. El CP no podrà exercir quan hi hagi conflicte d’interessos, ni acceptar beneficis per derivar a altres professionals. El CP no pot és imparcial en les necessitats dels nens i actua com a defensor dels seus interessos.

Els dobles rols seqüencials. Pot exercir un professional el rol de CP amb la mateixa família amb la que ha treballat en un altre rol?

És important afegir que la CP no permet que un professional tingui dos rols. És a dir, per exemple, l’advocat d’una part no pot intervenir en la CP. Les diferències de rol poden tenir impacte negatiu en la coordinació de parentalitat. Les directrius de l’AFCC (2005) prohibeixen els rols seqüencials en els següents casos i son molt detallades i estrictes. Un psicòleg que ha fet una avaluació de guarda / custòdia podria exercir de CP amb molta cautela, segons hagin estat les seves recomanacions o si era de part. Un mediador podria més fàcilment fer el rol seqüencial i convertir-se en CP després d’un procés de mediació.
Mentre exerceix de CP, o després d’aquest rol, un professional no pot exercir d’advocat, psicòleg, terapeuta, avaluador del pla de parentalitat (guarda/custòdia), consultor o coach. Ni tampoc si ja ha exercit un rol professional de la salut mental a un membre de la mateixa família.


Bibliografia

AFCC Task Force on Parenting Coordination (2003). Parenting coordination: Implementation issues. Family Court Review, 41, 53–364.
AFCC Task Force on Parenting Coordination (2005). Guidelines for parenting coordination. Family Court Review, 44, 162–181.
American Psychological Association (2012). Guidelines for the practice of Parenting Coordination. American Psychologist 67 (1), 63-71.
Carter, D. K. (2011). Parenting Coordination: A Practical Guide for Family Law Professionals , New York: Springer Publishing Company, LLC.
Chess, S., Thomas, A., Korn, S., & Mittelman, M. (1983). Early parental attitudes, divorce, and separation, and young adult outcome: findings of a longitudinal study. Journal of the American Academy of Child Psychiatry, 22(1), 47-51.
Coates, C. A., Deutsch, R., Starnes, H., Sullivan, M. J., & Sydlik, B. (2004). Models of collaboration in family law: Parenting coordination for high-conflict families. Family Court Review, 42, 246–262.
Deutsch, R. M., Coates, C. A., & Fieldstone, L. B. (2008). Parenting coordination: An emerging role to assist high conflict families. In L. B. Fieldstone & C. A. Coates (Eds.), Innovations in interventions with high conflict families (pp. 187–221). Madison, WI: Association of Family & Conciliation Courts.
Fieldstone, L., Carter, D., King, T., & McHale, J. (2011). Training, skills, and practices of parenting coordinators: Florida statewide study. Family Court Review, 49, 801–817.
Guidubaldi, J., Cleminshaw, H.K., Perry, J.D., Nastasi, B.K., & Lightel, J. (1986). The role of selected family environment factors in children's post-divorce. Family Relations, 35(1), 141-51.
Ho, V. M., Monaco, D. R., & Rosen, J. S. (2000). Parenting coordinators: An effective new tool in resolving parental conflict in divorce. Florida Bar Journal, 74(6), 101–106.
Johnston,T. (1994). Outcome study on special master cases in Santa Clara County. Unpublished study.
Kelly, J. B. (2002). Psychological and legal interventions for parents and children in custody and access disputes: Current research and practice. Virginia Journal of Social Policy & the Law, 10(1), 129-163.
Kelly, J. B. (2005). Developing beneficial parenting plan models for children following separation and divorce. Journal of the American Academy of Matrimonial Lawyers, 19, 237-254.
Kelly, J. B., & Emery, R. E. (2003). Children's Adjustment Following Divorce: Risk and Resilience Perspectives. Family Relations, 52(4), 352-362.
Kelly, J. B. (2008). Preparing for the parenting coordination role: Training needs for mental health and legal professionals. Journal of Child Custody, 5, 140–159.
Neff, R., & Cooper, K. (2004). Parental conflict resolution: Six, twelve, and fifteen-month follow-ups of a high-conflict program. Family Court Review 42(1), 99-114.
Vick, M. H. and Backerman, R. (1996). Mediation/arbitration: Surveys of professionals and clients, paper presented at the Boulder, Colorado Interdisciplinary Committee on Child Custody.
Wallerstein, J. S. (1985). Children of divorce: Preliminary report of a ten-year follow-up of young children. Journal of the American Academy of Child Psychiatry, 24(5), 545–553.

Dra. Connie Capdevila i Brophy
Psicòloga clínica, Mediadora i Coordinadora de parentalitat
Col. 8311
Vocal de la Junta de la Secció Alternatives de Resolució i Gestió de Conflictes (ARC)
Coordinadora del Grup de Treball Coordinador de parentalitat en les separacions d'alta conflictivitat