Rocío Fernández-Ballesteros és Catedràtica Emèrita de la Universidad Autónoma de Madrid i directora del grup d'investigació EVEN (Evaluació i Envelliment). Autora de nombroses obres i articles sobre envelliment, com els llibres Psicología de la vejez. Una psicogerontología aplicada o Envejecimiento activo. Contribuciones de la psicología, entre altres. El divendres 28 de novembre estarà present a les II Jornadas de Psicología y Envejecimiento amb la ponència "Amenazas a un envejecimiento digno".

Has realitzat diversos estudis sobre la qualitat de vida dels ancians als centres geriàtrics i també sobre els estereotips que existeixen sobre la vellesa. Ens podries explicar quina és la tònica que més es repeteix en aquests estudis?


L'estudi realitzat sobre la qualitat de vida des d'una perspectiva multidimensional (salut, habilitats funcionals, integració social, activitats d'oci, satisfacció amb la vida, qualitat de serveis, ambient, educació i renda) es va realitzar en diferents contextos (domicilis i residències per a persones vàlides, contextos rurals i urbans i diferent posició social). M'agradaria precisar que no podem parlar de centres geriàtrics sinó de residències per a gent gran (assistides i no assistides). Tractant de resumir el que vam obtenir és que entre les persones grans, la font de diferenciació de la qualitat de vida procedeix de l'edat, el sexe i la posició social; és a dir, les persones més joves enfront de les grans, els homes enfront de les dones i les persones grans de posició alta i mitjana enfront dels de posició baixa informen d'una més alta qualitat de vida.

Quins són les principals amenaces d'un envelliment digne?

Crec que el terme envelliment digne és un terme que s'afegeix a la definició d'envelliment procedent d'altres àmbits, com per exemple, quan s'aplica a una “mort digna” que apareix ben definida i sobre la qual existeix consens, que s'aplica també al tracte que es brinda a les persones grans per part dels seus cuidadors, professionals o familiars i en que el seu extrem se situaria el “maltracte”. En alguns documents socio-polítics el terme "envelliment digne", ve inclòs com un afegit més a l'envelliment actiu i saludable que s'ha convertit en un mantra en els nostres dies. Doncs bé, si no volem ser reiteratius, l'envelliment, com la persona, compta amb total dignitat des de que neix i al llarg de la vida hauria de tractar-se amb tota dignitat. Afegir aquest qualificatiu a l'envelliment només  podria caure en un oximorón ja que la vellesa comportaria discriminació i "edatisme" en funció de l'edat i, per tant, “tracte indigne”. En resum, les amenaces existents per rebre un tracte “digne” estan en la pròpia societat quan aquesta actua de forma discriminatòria i els cuidadors i les persones grans, producte de la societat en la qual viuen, perceben estereotípicament a la vellesa i l'envelliment considerant a les persones grans com a inútils, incompetents, “acabades”…

Quines creus que són les línies en les quals s'ha de treballar per garantir un envelliment digne?

Essencialment en la formació de professionals perquè treballin personalitzadament amb les persones grans, i els permetin mantenir el control sobre les seves vides. Tinguem en compte que una persona gran, i encara que tingui demència, no és un ”objecte” que pot ser manipulat sense sol·licitar el seu permís, sense avisar-li del que se li va a fer. La condició de persona segueix existint mentre dura la vida. Els nostres estudis sobre discriminació posen de manifest que existeix una discriminació subtil en el tracte amb persones grans que està associada a les formes en les quals es percep a la vellesa i l'envelliment.

L'envelliment actiu és quelcom d'actualitat, relacionat amb la prolongació de l'esperança de vida i els últims canvis en la societat o en realitat sempre ha existit?

L'envelliment actiu és una nova conceptualització o, fins i tot paradigma, de la gerontologia. L'envelliment no necessàriament comporta malaltia i dependència; ambdues estan associades a l'edat però ambdues es poden prevenir. L'individu, al llarg de la seva vida pot fer molt per envellir bé i la societat ha de posar els mitjans perquè això sigui possible. Al llarg del segle XX , fins a l'actualitat, no solament s'ha perllongat l'esperança de vida sinó que s'ha posposat en envelliment patològic, per la qual cosa cada vegada arriben més persones en millors condicions a edats avançades de la vida.


Entrevista realitzada per Miriam Arcera (departament de comunicació del COPC).