|
|
Les fronteres del dol |
SECCION:
PsiNotes
// PUBLICAT 17/11/2014 14:00:00 |
|
|
|
 |
 |
Les nostres societats modernes estan regides per la velocitat, els
canvis i la innovació continus. La rapidesa,
abundància i desenvolupament amb la qual es produeix
informació i es comunica ens tenen permanentment inundats de
dades, possibilitats i infinites versions sobre la realitat, exigint de
nosaltres una atenció constant i freqüentment
sobrecarregada. Cada vegada sabem més sobre més
coses i les sabem amb més rapidesa i facilitat que mai, a
més de poder comunicar-les de forma gairebé
instantània, fent la distància entre els diversos
actors en joc progressivament més curta. Immersos en un
ritme trepidant, sensacions, sentiments, pensaments i actes cada vegada
han d'esdevenir d'una manera més ràpida i
són menys respectats. Les tasques que comporten temps es fan
més incomprensibles i són sotmeses a
modificació d'acord al ritme feroç amb el qual
les societats es mouen.
 |
El sofriment humà
és menys
suportat i cada vegada creguem noves formes d'amagar-ho o atallar-ho
sense consideracions de llarg abast. La pastilla s'ha encastellat com a
model de les solucions ràpides i eficaces.
L'eficiència s'ha convertit
en sinònim de rapidesa. Ho volem tot para ahir i amb el
menor esforç
possible. Canvien els valors,
els objectes redueixen la seva durada i tenim possibilitats infinites
per a la satisfacció dels nostres desitjos i fantasies. Cada
vegada es
reparen menys coses, es tiren més i se substitueixen per
altres noves,
generalment de poca qualitat que duraran poc i per tant hauran de ser
aviat substituïdes. La noció de
reparació va sent reemplaçada per la de
substitució en molts àmbits. El nou substitueix
de seguida al vell
sense temps per a les corresponents assimilacions. La velocitat
és un dels altars als quals es lliura cada vegada
més el perfil de les activitats humanes. |
Aquest petit retrat constitueix part de la dinàmica de les
nostres societats de
consum, immediatesa i en molts sentits superficialitat.
És comú considerar que el nostre món
actual tendeix més a la superficialitat que a la
profunditat, a la banalitat que a la complexitat. La profunditat pot
ser vinculada amb la història, el significat i el
procés; la superficialitat s'associa a l'actualitat,
l'esdeveniment i la immediatesa. Encara desconeixem els efectes i
conseqüències que per a la construcció
del nostre psiquisme suposarà aquesta dinàmica en
el futur.
Com assimilar la necessària paciència, temps i
cura que mereix el duel en les trepidants societats en què
habitem. En la vida quotidiana els ànims, consells i fins i
tot els gairebé mandats per superar-ho ja, estan a l'ordre
del dia, resultant fins i tot medicalitzat com a equivalent de
malaltia, donant freqüent compte de la limitada
comprensió que en massa ocasions podem observar.
Tema d'importància essencial, la nostra vida transcorre,
entre molts altres processos, a través de moltes i molt
variades pèrdues
i els seus corresponents processos de duel, més o menys
conscients, millor o pitjor elaborats o resolts. Algunes de les
persones que ens consulten encobreixen duels complicats o no resolts
com a causa notable en els seus trastorns psicològics.
Molts inevitables i necessaris duels al llarg del viure suposen fites
en el nostre desenvolupament, des de l'abandó del cos matern
i el deslleti, passant pels intensos canvis adolescents en
relació a les figures paternes, les separacions i
pèrdues diverses de la vida adulta, fins a
l'últim sospir a les portes del morir, la nostra
existència està jalonada de duels a realitzar.
Quan poden ser portats acceptablement, contribueixen a la
salut mental; quan no resulta així, solen contribuir al
malestar psíquic en les seves múltiples formes de
complicació, participant, alimentant o fins i tot
constituint el centre d'una necessària atenció
terapèutica. La separació entre
clínica i salut és de vegades complexa, de manera
que el duel sempre agrairà ser reconegut, entès i
ben acompanyat. No es tracta d'una comprensió
fàcil, el duel no segueix una línia recta.
Demanda molta sensibilitat i una subtil i afinada receptivitat al
moment en el qual es troba, amb una adequada intervenció
conforme a les seves fases i oscil·lacions, fruit d'un
coneixement especialitzat que no pot ser objecte de superficialitats ni
rutines i molt menys premures de cap tipus. El duel
és un procés viu que té els seus temps
i els seus moments, i que per tant requereix d'una
intervenció adequada en cadascun d'ells, alguna cosa que
durant molt temps i en molts professionals no va anar suficientment
entès.
Ponència de
presentació en la IV Jornada de Formació
en Dol, del 7 de novembre de 2014.
Octavio García
Psicòleg i
psicoanalista
Vocal de la Junta de
Clínica del COPC
|
|
|
|
|
|