Els psicòlegs de presons representen una categoria professional que ha de ser valorada des de la seva especificitat, amb funcions i objectius professionals que li aporten una personalitat pròpia, fruit, tant de les característiques particulars del subjecte de treball, com del context en el qual es desenvolupen i del mateix marc teòric adaptat a les esmentades circumstàncies. L'exercici de funcions d'abast psicoeducatiu, psicoemocional i re-socialitzador en subjectes que han violat les normes socials i els drets dels altres té lloc en un context de manca de llibertat i de contenció, i requereix per tant, uns models conceptuals d'intervenció apropiats a aquestes singularitats. Per entendre aquests factors serà necessari aproximar-se a la complexa activitat i responsabilitat professional del psicòleg de presons, situar-ho en el seu àmbit de treball, en la seva diversa influència teòrica, conèixer a l'usuari objecte de la seva intervenció i poder, així, establir una valoració de la seva necessitat professional.

Respecte a la població penitenciària, obviarem el grup més residual d’interns que entren a presó de forma puntual o fortuïta, i que mantenen arguments interioritzats clarament adaptatius i bona adherència al tractament. Igualment, aquells casos bastant excepcionals, normalment, pertanyents a classes més acomodades i bona trajectòria educativa que, sense menysprear el factor d’inestabilitat o psicopàtic, no compleixen els trets habituals.

Freqüentment, en l’intern d’una presó estan presents condicionaments exògens, com són factors socials marginals amb clars modelatges de risc, una formació educativa deficitària amb elevat fracàs escolar, una influència familiar, que comporta especial importància per la seva empremta en la formació de la personalitat, en la qual no és difícil trobar pobresa i desestructuració familiar, dèficits de supervisió, estil educatiu massa permissiu o autoritari, figures d'autoritat vulnerables. És també un factor a tenir en compta una societat de consum competitiva i hedonista en la qual s'han vist freqüentment exclosos, regida per unes normes i convencions amb les quals, sovint, no s'identifiquen.

Quant a les disposicions personals, dependents en gran mesura dels factors externs, es percep una elaboració de la realitat rígida i poc realista, arguments socials hostils, una pobra capacitat analítica i conceptual, dificultats en habilitats d’afrontament, una deficitària autoestima, greu interferència addictiva, dèficits d'aprenentatge, i en concret, dificultats per aprendre de l'experiència, més o menys inestabilitat emocional.

Aquests trets i circumstàncies no representarien, tant, una categoria com una dimensió, on un cúmul d'interaccions han modulat amb diferent articulació i profunditat estructures mentals que s'associen en diferent mesura amb antecedents de trastorns de conducta dissocial, que a vegades evolucionen en trastorns de personalitat antisocial i/o límit, i tendències psicopàtiques. Des de la transacció biogràfica i contextual es poden explicar disposicions cognitives d’influenciabilitat, anormativitat, inestabilitat, impulsivitat, irresponsabilitat, egocentrisme, que es concreten en conductes d'aquesta mateixa tipologia i poden causar un dany social, habitualment unides a un ànim de lucre immediat que correlaciona amb un consum de drogues addictiu que sol representar un refugi.

Malgrat les característiques genèriques abans esmentades, els perfils individuals han de representar el principal objectiu de l'anàlisi psicològic, que tindrà en l'entrevista eina d'avaluació fonamental. L'entrevista ha d'escrutar causes i fonaments personals, avaluar el delicte des de l'objectivitat, establir trets de personalitat predominants i secundaris que la tipologia delictiva habitualment ja apunta, i permetre copsar una projecció evolutiva... L'aplicació de diferents tests i qüestionaris aportaran una exploració criminològica més precisa i individualitzada. En aquest sentit la PCL per valorar tendències psicopàtiques, el HCR20 per determinar disposicions violentes, el SARA per tendències de violència de gènere, i qüestionaris d'impulsivitat i personalitat, entre altres, són recursos diagnòstics a l'ús. S’ha d’obtenir prou informació per estructurar una valoració individual a partir de la qual poder dur a terme la principal funció del psicòleg, que és una intervenció dirigida a modificar processos cognitius de gestió, dinàmiques d'inestabilitat afectiva i estructures cognoscitives de risc social. El procés d'evolució adaptativa dins de la presó anirà confirmant o modificant les primeres avaluacions de trets i el primer pronòstic; la valoració favorable del psicòleg, juntament amb els altres membres de l'equip de tractament (educador, treballador social i jurista), permetrà proposar beneficis com a sortides programades i permisos, eines que formen part del procés de tractament, juntament amb les progressions de grau i la llibertat condicional.

No es pot oblidar l’ important treball de coordinació amb la resta de membres de l'equip, i de gestió de la informació amb la realització d’ informes i propostes, tant de caràcter intern, com adreçades al jutge i a altres instàncies administratives en relació a l'evolució psicològica de l'intern, que impulsin o paralitzin decisions sobre els diversos processos de reinserció.

L'ingrés a presó no sol ser una conducta voluntària, i aquesta manca d'intencionalitat condiciona en gran mesura el treball psicològic i fa essencial utilitzar criteris d'incentius per motivar la participació en el procés de reinserció. Habitualment interfereix una relació professional contaminada per un usuari amb resistències cap al procés de tractament i amb una percepció d'injustícia, que es relaciona freqüentment amb el psicòleg per motius instrumentals, té dificultats per percebre les seves mancances, detectar els seus trets de personalitat i disfuncions emocionals, li costa sol·licitar orientació i ajuda. En aquestes circumstàncies la consciència de problema, la responsabilitat delictiva, la motivació i capacitat d'esforç per dur a terme canvis estan minimitzades, però precisament aquests obstacles fan que la funció del psicòleg sigui encara més necessària. Representen dificultats afegides en el procés reeducatiu la reincidència i les condemnes socialment més greus i llargues, que anticipen personalitats amb esquemes antisocials més interioritzats i dificulten la proposta i resolució de beneficis a curt termini. La consciència d’aquest inconvenient per part de l’intern, pot interferir, diluint els mecanismes de contenció, fent més probables conductes impulsives de caràcter habitualment agressiu i addictiu i, conseqüentment, major nombre d'expedients disciplinaris, seqüència que evidencia una profecia autocompleta i la creació de cercles viciosos difícils de trencar. La tipologia d'aquests expedients, igual que s'apuntava amb la tipologia delictiva, seran indicadors de trets i dèficits que orientaren el treball psicològic.

Suposa igualment una contrarietat destacable que el psicòleg de presons es mogui sovint entre dues versions del delicte, la fonamentada en un judici i la percepció subjectiva, la majoria de les vegades interessada, del mateix intern. Aquesta disjuntiva, que dificulta òbviament la confiança i els objectius reeducatius, d'altra banda pot ajudar a detectar trets de personalitat amagats en forma de distorsions i justificacions que poden orientar l'avaluació professional i la modificació de processos i esquemes de coneixement. La joventut de l'intern també representa un factor potencial de risc, quan la seva inexperiència i influenciabilitat poden afectar el procés evolutiu de reinserció, i requerirà un abordatge global més sensible a aquesta circumstància. El gran nombre de població immigrada amb percepcions culturals diferenciades, dificultats lingüístiques i desarrelament interfereix, igualment, en la intervenció. Tot aquest tipus de relació professional esbiaixada repercuteix negativament en la sol·licitud de demanda psicològica i, en aquest sentit, el psicòleg ha de desenvolupar un rol més actiu i directiu.

Amb la finalitat d'individualitzar els casos, una vegada avaluats els patrons cognoscitius i de personalitat dels interns, aquests, han de ser derivats a diferents mòduls especialitzats per desenvolupar una intervenció individual i grupal pertinent. A Catalunya aquest procés compta amb una eina avaluativa d'ús habitual (Risc-Canvi) que ajuda a valorar el nivell de violència de l'intern per acomodar-lo a unes intervencions de canvi, entenent l'agressivitat com un tret prioritari en la gravetat d'una possible reincidència. També compta amb un programa individualitzat de tractament (PIT) que estableix una planificació contractual entre el psicòleg, juntament amb la resta de l’equip, i l'intern, respecte objectius, plans de treball i dates d'obtenció de beneficis. Si percebem el context penitenciari com un mitjà difícilment il·lusionat, serà molt important buscar complicitats de col·laboració amb l'intern de manera que aquest sigui partícip del seu procés reeducatiu i es pugui adherir a uns objectius que passaran per entrevistes individuals d’intervenció i per la realització de diferents programes que poden tenir un caire més específic, com els que treballen els delictes violents, la violència de gènere, els delictes sexuals, toxicomanies, conducció temerària; o una tipologia més genèrica per abordar una modificació de conductes , gestionar resolució de conflictes, adquirir habilitats socials, educar emocionalment o preparar els permisos.

La intervenció, en casos determinats i aprofitant les entrevistes dels treballadors socials amb la família i les sortides programades amb l'intern, seria convenient ampliar-la a l'àmbit familiar, que pel seu elevat poder de vinculació afectiva pot oferir gran ajuda en el procés de readaptació social establint unes pautes de supervisió, de contenció i criteris d'interacció satisfactoris.

La presó, com institució global, s’ha d’entendre com un sistema en què tots els factors intervinents interactuen i es retroalimenten, i cap està exempt de responsabilitat. La teoria sistèmica de la comunicació entén que l'individu és un sistema obert que no pot evitar comunicar-se de forma constant amb l'entorn social. Des d'aquesta perspectiva conceptual la funció i filosofia dels equips directius, de les normes regimentals i de la intervenció i tractament, formen part d'un tot circular. Però també estan presents elements que no per estar més allunyats condicionen menys l'esdevenir psicològic de l'intern, així, per exemple una política institucional de presons determinada, el codi penal, a vegades desproporcionat i arbitrari, la impunitat més gran de figures socials de prestigi, l'etiquetatge social que desconfia en la possible readaptació de l'intern, la violència estructural del sistema social, etc. La intervenció psicològica s’ha de veure forçosament afectada per totes aquestes variables que no depenen directament del subjecte de tractament, en canvi s'han de conèixer per poder fer una valoració i intervenció correctes, no només basades en tendències de personalitat i experiències personals en abstracte, sense cap correlació amb altres condicionaments col·laterals.

La privació de llibertat, per si mateixa, ja representa un obstacle fonamental en la motivació i implicació de l'intern, en el seu creixement credencial i psicoemocional. Un medi coercitiu i disciplinari, juntament amb un desarrelament familiar, laboral i social, sovint bloqueja esforços i sotmet l'intern a estats emocionals inadequats de tall depressiu i ansiós, amb reafirmació sovint de les seves creences disfuncionals. En un sentit contrari, també és cert, que sovint l'ingrés a la presó per si sol, sobretot en condemnes no gaire llargues, representa un efecte criminològic dissuasiu i una circumstància que atura una dinàmica delictiva ascendent i autodestructiva, que possibilita una reflexió autocrítica sobre els fracassos i les pèrdues, que frena o redueix els consums i, per tant, afavoreix un objectiu re-adaptatiu.

Jose Antonio Rubio de la Torre
Col. 23154