|
|
El psicòleg de presons, una aproximació teòrica i pràctica (1a part) |
SECCION:
PsiNotes
// PUBLICAT 16/07/2015 11:13:00 |
|
|
|
 |
 |
Els psicòlegs
de presons representen una categoria professional que ha
de ser valorada des de la seva especificitat, amb funcions i objectius
professionals que li aporten una personalitat pròpia, fruit,
tant de les característiques particulars del subjecte de
treball, com del context en el qual es desenvolupen i del mateix marc
teòric adaptat a les esmentades circumstàncies.
L'exercici de funcions d'abast psicoeducatiu, psicoemocional i
re-socialitzador en subjectes que han violat les normes socials i els
drets dels altres té lloc en un context de manca de
llibertat i de contenció, i requereix per tant, uns models
conceptuals d'intervenció apropiats a aquestes
singularitats. Per entendre aquests factors serà necessari
aproximar-se a la complexa activitat i responsabilitat professional del
psicòleg de presons, situar-ho en el seu àmbit de
treball, en la seva diversa influència teòrica,
conèixer a l'usuari objecte de la seva
intervenció i poder, així, establir una
valoració de la seva necessitat professional.
Respecte a la població penitenciària, obviarem el
grup més residual d’interns que entren a
presó de forma puntual o fortuïta, i que mantenen
arguments interioritzats clarament adaptatius i bona
adherència al tractament. Igualment, aquells casos bastant
excepcionals, normalment, pertanyents a classes més
acomodades i bona trajectòria educativa que, sense
menysprear el factor d’inestabilitat o psicopàtic,
no compleixen els trets habituals.
Freqüentment, en l’intern d’una
presó estan presents condicionaments exògens, com
són factors socials marginals amb clars modelatges de risc,
una formació educativa deficitària amb elevat
fracàs escolar, una influència familiar, que
comporta especial importància per la seva empremta en la
formació de la personalitat, en la qual no és
difícil trobar pobresa i desestructuració
familiar, dèficits de supervisió, estil educatiu
massa permissiu o autoritari, figures d'autoritat vulnerables.
És també un factor a tenir en compta una societat
de consum competitiva i hedonista en la qual s'han vist
freqüentment exclosos, regida per unes normes i convencions
amb les quals, sovint, no s'identifiquen.
Quant a les disposicions personals, dependents en gran mesura dels
factors externs, es percep una elaboració de la realitat
rígida i poc realista, arguments
socials hostils, una pobra capacitat analítica i conceptual,
dificultats en habilitats d’afrontament, una deficitària
autoestima, greu interferència addictiva,
dèficits d'aprenentatge, i en concret, dificultats per
aprendre de l'experiència, més o menys
inestabilitat emocional.
Aquests trets i circumstàncies no representarien, tant, una
categoria com una dimensió, on un cúmul
d'interaccions han modulat amb diferent articulació i
profunditat estructures mentals que s'associen en diferent mesura amb
antecedents de trastorns de conducta dissocial, que a vegades
evolucionen en trastorns de personalitat antisocial i/o
límit, i tendències psicopàtiques. Des
de la transacció biogràfica i contextual es poden
explicar disposicions cognitives d’influenciabilitat,
anormativitat, inestabilitat, impulsivitat, irresponsabilitat,
egocentrisme, que es concreten en conductes d'aquesta mateixa tipologia
i poden causar un dany social, habitualment unides a un ànim
de lucre immediat que correlaciona amb un consum de drogues addictiu
que sol representar un refugi.
 |
Malgrat les
característiques genèriques abans esmentades, els
perfils
individuals han de representar el principal objectiu de
l'anàlisi
psicològic, que tindrà en l'entrevista eina
d'avaluació fonamental.
L'entrevista ha d'escrutar causes i fonaments personals, avaluar el
delicte des de l'objectivitat, establir trets de personalitat
predominants i secundaris que la tipologia delictiva habitualment ja
apunta, i permetre copsar una projecció evolutiva...
L'aplicació de
diferents tests i qüestionaris aportaran una
exploració criminològica
més precisa i individualitzada. En aquest sentit la PCL per
valorar
tendències psicopàtiques, el HCR20 per determinar
disposicions
violentes, el SARA per tendències de violència de
gènere, i
qüestionaris d'impulsivitat i personalitat, entre altres,
són recursos
diagnòstics a l'ús. S’ha
d’obtenir prou informació per estructurar una
valoració individual a partir de la qual poder dur a terme
la principal
funció del psicòleg, que és una
intervenció dirigida a modificar
processos cognitius de gestió, dinàmiques
d'inestabilitat afectiva i
estructures cognoscitives de risc social. El procés
d'evolució
adaptativa dins de la presó anirà confirmant o
modificant les primeres
avaluacions de trets i el primer pronòstic; la
valoració favorable del
psicòleg, juntament amb els altres membres de l'equip de
tractament
(educador, treballador social i jurista), permetrà proposar
beneficis
com a sortides programades i permisos, eines que formen part del
procés
de tractament, juntament amb les progressions de grau i la llibertat
condicional. |
No es pot oblidar l’ important treball de
coordinació amb la resta de membres de l'equip, i de
gestió de la informació amb la
realització d’ informes i propostes, tant de
caràcter intern, com adreçades al jutge i a
altres instàncies administratives en relació a
l'evolució psicològica de l'intern, que impulsin
o paralitzin decisions sobre els diversos processos de
reinserció.
L'ingrés a presó no sol ser una conducta
voluntària, i aquesta manca d'intencionalitat condiciona en
gran mesura el treball psicològic i fa essencial utilitzar
criteris d'incentius per motivar la participació en el
procés de reinserció. Habitualment interfereix
una relació professional contaminada per un usuari amb
resistències cap al procés de tractament i amb
una percepció d'injustícia, que es relaciona
freqüentment amb el psicòleg per motius
instrumentals, té dificultats per percebre les seves
mancances, detectar els seus trets de personalitat i disfuncions
emocionals, li costa sol·licitar orientació i
ajuda. En aquestes circumstàncies la consciència
de problema, la responsabilitat delictiva, la motivació i
capacitat d'esforç per dur a terme canvis estan
minimitzades, però precisament aquests obstacles fan que la
funció del psicòleg sigui encara més
necessària. Representen dificultats afegides en el
procés reeducatiu la reincidència i les condemnes
socialment més greus i llargues, que anticipen personalitats
amb esquemes antisocials més interioritzats i dificulten la
proposta i resolució de beneficis a curt termini. La
consciència d’aquest inconvenient per part de
l’intern, pot interferir, diluint els mecanismes de
contenció, fent més probables conductes
impulsives de caràcter habitualment agressiu i addictiu i,
conseqüentment, major nombre d'expedients disciplinaris,
seqüència que evidencia una profecia autocompleta i
la creació de cercles viciosos difícils de
trencar. La tipologia d'aquests expedients, igual que s'apuntava amb la
tipologia delictiva, seran indicadors de trets i dèficits
que orientaren el treball psicològic.
Suposa igualment una contrarietat destacable que el psicòleg
de presons es mogui sovint entre dues versions del delicte, la
fonamentada en un judici i la percepció subjectiva, la
majoria de les vegades interessada, del mateix intern. Aquesta
disjuntiva, que dificulta òbviament la confiança
i els objectius reeducatius, d'altra banda pot ajudar a detectar trets
de personalitat amagats en forma de distorsions i justificacions que
poden orientar l'avaluació professional i la
modificació de processos i esquemes de coneixement. La
joventut de l'intern també representa un factor potencial de
risc, quan la seva inexperiència i influenciabilitat poden
afectar el procés evolutiu de reinserció, i
requerirà un abordatge global més sensible a
aquesta circumstància. El gran nombre de població
immigrada amb percepcions culturals diferenciades, dificultats
lingüístiques i desarrelament interfereix,
igualment, en la intervenció. Tot aquest tipus de
relació professional esbiaixada repercuteix negativament en
la sol·licitud de demanda psicològica i, en
aquest sentit, el psicòleg ha de desenvolupar un rol
més actiu i directiu.
Amb la finalitat d'individualitzar els casos, una vegada avaluats els
patrons cognoscitius i de personalitat dels interns, aquests, han de
ser derivats a diferents mòduls especialitzats per
desenvolupar una intervenció individual i grupal pertinent.
A Catalunya aquest procés compta amb una eina avaluativa
d'ús habitual (Risc-Canvi) que ajuda a valorar el nivell de
violència de l'intern per acomodar-lo a unes intervencions
de canvi, entenent l'agressivitat com un tret prioritari en la gravetat
d'una possible reincidència. També compta amb un
programa individualitzat de tractament (PIT) que estableix una
planificació contractual entre el psicòleg,
juntament amb la resta de l’equip, i l'intern, respecte
objectius, plans de treball i dates d'obtenció de beneficis.
Si percebem el context penitenciari com un mitjà
difícilment il·lusionat, serà molt
important buscar complicitats de col·laboració
amb l'intern de manera que aquest sigui partícip del seu
procés reeducatiu i es pugui adherir a uns objectius que
passaran per entrevistes individuals d’intervenció
i per la realització de diferents programes que poden tenir
un caire més específic, com els que treballen els
delictes violents, la violència de gènere, els
delictes sexuals, toxicomanies, conducció
temerària; o una tipologia més
genèrica per abordar una modificació de conductes
, gestionar resolució de conflictes, adquirir habilitats
socials, educar emocionalment o preparar els permisos.
La intervenció, en casos determinats i aprofitant les
entrevistes dels treballadors socials amb la família i les
sortides programades amb l'intern, seria convenient ampliar-la a
l'àmbit familiar, que pel seu elevat poder de
vinculació afectiva pot oferir gran ajuda en el
procés de readaptació social establint unes
pautes de supervisió, de contenció i criteris
d'interacció satisfactoris.
La presó, com institució global, s’ha
d’entendre com un sistema en què tots els factors
intervinents interactuen i es retroalimenten, i cap està
exempt de responsabilitat. La teoria sistèmica de la
comunicació entén que l'individu és un
sistema obert que no pot evitar comunicar-se de forma constant amb
l'entorn social. Des d'aquesta perspectiva conceptual la
funció i filosofia dels equips directius, de les normes
regimentals i de la intervenció i tractament, formen part
d'un tot circular. Però també estan presents
elements que no per estar més allunyats condicionen menys
l'esdevenir psicològic de l'intern, així, per
exemple una política institucional de presons determinada,
el codi penal, a vegades desproporcionat i arbitrari, la impunitat
més gran de figures socials de prestigi, l'etiquetatge
social que desconfia en la possible readaptació de l'intern,
la violència estructural del sistema social, etc. La
intervenció psicològica s’ha de veure
forçosament afectada per totes aquestes variables que no
depenen directament del subjecte de tractament, en canvi s'han de
conèixer per poder fer una valoració i
intervenció correctes, no només basades en
tendències de personalitat i experiències
personals en abstracte, sense cap correlació amb altres
condicionaments col·laterals.
La privació de llibertat, per si mateixa, ja representa un
obstacle fonamental en la motivació i implicació
de l'intern, en el seu creixement credencial i psicoemocional. Un medi
coercitiu i disciplinari, juntament amb un desarrelament familiar,
laboral i social, sovint bloqueja esforços i sotmet l'intern
a estats emocionals inadequats de tall depressiu i ansiós,
amb reafirmació sovint de les seves creences disfuncionals.
En un sentit contrari, també és cert, que sovint
l'ingrés a la presó per si sol, sobretot en
condemnes no gaire llargues, representa un efecte
criminològic dissuasiu i una circumstància que
atura una dinàmica delictiva ascendent i autodestructiva,
que possibilita una reflexió autocrítica sobre
els fracassos i les pèrdues, que frena o redueix els consums
i, per tant, afavoreix un objectiu re-adaptatiu.
Jose Antonio Rubio de la Torre
Col. 23154
|
|
|
|
|
|