|
|
El psicòleg de presons, una aproximació teòrica i pràctica (2a part) |
SECCION:
PsiNotes
// PUBLICAT 16/07/2015 12:23:00 |
|
|
|
 |
 |
En relació a la problemàtica psicoemocional, els
trastorns greus amb derivades depressives, ansioses o
psicòtiques no són infreqüents en
l'àmbit penitenciari, moltes fantasies i conductes
auto-lesives i additives se’n deriven, i el
psicòleg ha de ser un referent en l'abordatge
psicoterapèutic previ o en paral·lel a la
medicació psicotròpica o psiquiàtrica
que, a vegades, adquireix massa prevalença.
En els trastorns de l'estat d'ànim d'espectre
neuròtic, com en els psicòtics compensats,
l'abordatge cognitiu conductual s'ha demostrat eficient en
l'adquisició d'una forma de pensar més
lògica, objectiva i funcional, amb una major
consciència, acceptació i anticipació
del trastorn, i en una millor adherència a un tractament
integral. Fer esment especial en la intervenció
toxicològica, hàbit addictiu que utilitza un
patró cognitiu d'afrontament erroni, molt arrelat en la
població penitenciària, que correlaciona altament
amb les trajectòries delinqüencials, interfereix
greument en totes les àrees de la personalitat i afecta la
comorbiditat.
Hem de diferenciar clarament el nostre àmbit
d'actuació del psiquiàtric, en el qual la
teràpia psicològica és
reduïda i el valor essencial ho adquireix la
medicació. L'actuació correcta en casos greus ja
compensats, i en casos associats a trastorns de l'estat
d'ànim, de la conducta i la personalitat, ha de partir del
concurs complementari d'ambdues disciplines, amb un sistema derivacions
bidireccional i amb una comunicació professional compartida
que eviti la sobre medicació i prioritzi el treball
psicològic més potent en la prevenció,
en la minimització d'efectes secundaris, en l'estalvi
econòmic en medicaments, i sobretot en la
canalització de canvis profunds més
enllà dels símptomes.
El nivell de gestió psicològica inadequada, no
patològica, sol interferir en la categoria dels trastorns
abans esmentats i representa una dimensió molt
freqüent en l'àmbit penitenciari. La
desconfiança, la culpa, la preocupació intensa,
la frustració no tolerada i l'hostilitat i impulsivitat
sovint agressiva, contaminades per sentiments de ràbia, ira,
impotència, ressentiment, requereixen una
intervenció psicoterapèutica tant en el domini de
la prevenció com en la del canvi.
Respecte a la convivència regimental d'una presó,
la funció psicològica és decisiva en
l'esdevenir d'una cohabitació normalitzada. Aquesta
intervenció aporta criteris adaptatius en la
gestió de les adversitats generadores d'hostilitat i
estrès que s'originen, es mantenen o evolucionen dins de la
mateixa institució. Solen estar presents una
convivència hostil, elevada normativitat, dificultats
econòmiques, impulsivitat, consum de drogues, malestar
psicoemocional, medicació psicotròpica
desajustada, factors que interactuen i poden ser contraproduents per a
la pau social en el mitjà penitenciari. Davant una
posició mental on la frustració comporta sovint
sentiments d'ira, ràbia, impotència, on les
creences antisocials estan molt arrelades, la funció
estabilitzadora i reestructuradora del psicòleg de presons
esdevé clau per afavorir processos de pensament equilibrats
i el manteniment d'una convivència pacífica.
Per altra banda, el psicòleg treballant des d'un punt de
vista més cognitiu compensa una intervenció
institucional i regimental, que encara que inconscientment, es troba
massa virada en el model teòric conductual, basada en el
càstig- recompensa, on els reforços de tot tipus,
però amb predominança aversiva representen la
forma d'aprenentatge habitual. Una tendència que, en
excés, pot alimentar conductes reactives no desitjades, o
aprenentatges tan sols instrumentals i massa superficials, sense
arribar a crear estructures perceptives reactives profundes de
veritable canvi, aplicables al llarg del temps en diferents
àmbits i situacions.
La intervenció psicològica a presó ha
d'incorporar teories psicològiques diverses i adaptar-les a
les circumstàncies particulars dels múltiples
elements que interactuen en la funció resocializadora de
l'intern. L'orientació comprensiva i terapèutica
que s'ha demostrat més eficaç és la
basada en el model cognitiu conductual, model teòric que
implica directament una modificació de les estructures
psicològiques del subjecte, el qual assigna
prevalença al factor cognitiu com a impulsor de nous
comportaments, els quals al seu torn reafirmen les noves cognicions i
estats d'ànim.
El psicòleg de presons fa intervenció sobretot
individual però també ha de desenvolupar una
intervenció grupal, i normalment en ambdues categories els
continguts i objectius conflueixen cercant el mateix objectiu global
resocializador producte de tres dimensions terapèutiques
(psicoeducativa, criminógena i psicoemocional)
interdependents.
D'una banda, una orientació metodològica
psicoeducativa que incorpori una reflexió cognitiva
constructivista, ressaltant la interacció entre la
intervenció i l'aprenentatge, que doni especial protagonisme
al professional que impulsa i dirigeix el canvi, i al subjecte que
aprèn i reconstrueix la seva realitat. D'altra banda,
però fent ús de la perspectiva
didàctica anterior, el vessant més
pròpiament antisocial introdueix un abordatge de
reestructuració cognitiva dirigida a personalitats de risc
social, que utilitzen uns esquemes de coneixement amb una
dimensió sociopàtica que incorpora creences,
formes de pensar, reactivitat emocional i comportamental
contraproduent, que xoquen amb uns criteris socials i culturals
convencionals. En tercer lloc, i en correlació amb la
percepció antisocial anterior, la intervenció
anirà orientada a la salut mental d'una població
penitenciària on aquesta problemàtica,
més enllà del trastorn pròpiament
psiquiàtric, està molt present a causa d'una
gestió cognitiva inadequada en relació als
esdeveniments adversos, on preval una excessiva càrrega
emocional.
Orientació
psicoeducativa
Des del vessant educatiu trobem en la població
penitenciària greus mancances formatives i
intel·lectuals que dificulten el procés de canvi
i fan més necessari una intervenció escolar
d'alfabetització, enriquiment conceptual i
acadèmic. Sovint, les dificultats per adquirir noves formes
de pensar i d'actuar són degudes a la
inexistència o pobresa del concepte mateix, que mai s'ha
après o és massa elemental i, per tant,
impossibilita fer una representació de la realitat diferent.
El psicòleg de presons ha de prescriure la
realització d'activitats escolars que incideixin en les
potencialitats cognitives de l'intern i afavoreixin una millor
intervenció terapèutica, dins de la qual, el
psicòleg també ha d'actuar
didàcticament en la formació i aprofundiment de
conceptes, sense la possessió dels quals l'usuari no
podrà interpretar la realitat i actuar d'una altra manera.
Un primer objectiu serà esbrinar si les
deficiències intel·lectuals són
degudes a una educació escolar i conceptual
deficitària, o bé tenen el seu origen en algun
trastorn del desenvolupament o deteriorament
orgànic-cerebral més marcat. En qualsevol cas,
és habitual trobar dificultats de compressió i
d'aprenentatge en la interacció terapèutica
individual i grupal. En el cas d'una deficiència
intel·lectual o mental el pronòstic
serà més desfavorable i requerirà una
major implicació de professionals i mitjans
psicopedagògics.
Fer èmfasis que des de la psicologia cognitiva fer
teràpia comporta una intervenció de
caràcter didàctic i reeducatiu. L'agent de canvi,
a més de voler, poder i fer, també ha de saber.
Es valora la necessitat del psicòleg de presons com a
mitjancer per rebatre conceptes i processos implicats en determinades
estructures cognoscitives de risc social i emocional, i explicar nous
conceptes, habilitats i estratègies de manera que el
subjecte no acabi construint i reafirmant per si mateix, en
funció de les seves experiències i processos
d'interpretació subjectius, una realitat distorsionada. A la
presó els interns arriben normalment amb uns criteris de
tipus inadaptat bastant inflexibles, articulats sense
supervisió ni direcció, amb els quals comprenen,
prediuen i actuen davant la realitat que els hi envolta, i finalment
acaben per reafirmar-los. El psicòleg haurà de
ser capaç d'implicar-se com un agent extern per rebatre i
incorporar noves formes de pensar, aportant un sentit i
direcció determinats a estructures mentals que
s’han pogut construir i se segueixen utilitzant de manera
confusa i deformada per un mateix. La intensa activitat que requereixen
els aprenentatges per part del subjecte és de
caràcter essencialment intern, per tant de
caràcter reflexiu, relacionant els nous coneixements
transmesos amb la mateixa experiència, esforç
d'introspecció que busca el conflicte cognoscitiu i que
necessita, en un medi on és molt difícil
trobar-la, una elevada i sincera motivació. Aquesta
activitat mental ha d'anar acompanyada de l'acció, amb
assajos i entrenament pràctic en situacions reals i de
vegades visualitzades. Aquest treball més executiu
serà un element imprescindible per afermar els
hàbits comportamentals que al seu torn enfortiran la
significativitat dels nous sistemes perceptius- reactius apresos.
El rol psicoeducatiu del psicòleg de presons ha de promoure
mètodes d'intervenció-aprenentatge adequats per
al canvi d'una personalitat amb un món conceptual bastant
elemental, una orientació marginal i antisocial, amb
tendència a la inestabilitat emocional. L'objectiu
reeducatiu i psicosocioemocional a la presó
suposarà una modificació dels esquemes de
coneixement antisocials i la reelaboració de nous processos
i continguts mentals que afavoreixin la gestió emocional,
minimitzant actituds defensives, distorsionades i pertorbadores,
introduint un món conceptual i argumental novador. Com
més rics i variats siguin els arguments aportats pel
psicòleg i més s'acomodin a l'estructura
cognoscitiva prèvia inadaptada del subjecte, més
nombroses i complexes seran les connexions entre continguts,
més evident serà el conflicte cognoscitiu,
més gran serà el grau de significativitat de les
noves ideacions, i més alta la seva estabilitat en el temps
i funcionalitat adaptativa en situacions diverses.
L'objectiu més ambiciós consistirà que
l'intern aprengui a aprendre sense acompanyament, és a dir,
créixer amb un treball intel·lectual personal
analític, enfrontant-se a la realitat i arribant a
conclusions racionals i ajustades per si mateix. Des de l'impuls
psicoeducatiu que promou el psicòleg amb la
introducció de nous conceptes, judicis, valors,
hàbits, etc. el mateix subjecte, creant relacions amb la
seva experiència individual, ha d'aconseguir desequilibris
cognoscitius capaços de generar aprenentatges significatius
pro socials, estables, aplicables en diferents situacions i
circumstancies, Per aconseguir-ho s’hauran
d’utilitzar conscientment els processos cognitius
d'atenció, elaboració, organització i
emmagatzematge de la informació, així com,
processos interns de planificació, anticipació,
regulació i avaluació de la pròpia
activitat que afavoreixen una presa de decisions més
realista, objectiva i adaptativa possible, aconseguint un progressiu
enriquiment emocional i prosocial.
Jose Antonio Rubio de la Torre
Col. 23154
|
|
|
|
|
|