En relació a la problemàtica psicoemocional, els trastorns greus amb derivades depressives, ansioses o psicòtiques no són infreqüents en l'àmbit penitenciari, moltes fantasies i conductes auto-lesives i additives se’n deriven, i el psicòleg ha de ser un referent en l'abordatge psicoterapèutic previ o en paral·lel a la medicació psicotròpica o psiquiàtrica que, a vegades, adquireix massa prevalença.
En els trastorns de l'estat d'ànim d'espectre neuròtic, com en els psicòtics compensats, l'abordatge cognitiu conductual s'ha demostrat eficient en l'adquisició d'una forma de pensar més lògica, objectiva i funcional, amb una major consciència, acceptació i anticipació del trastorn, i en una millor adherència a un tractament integral. Fer esment especial en la intervenció toxicològica, hàbit addictiu que utilitza un patró cognitiu d'afrontament erroni, molt arrelat en la població penitenciària, que correlaciona altament amb les trajectòries delinqüencials, interfereix greument en totes les àrees de la personalitat i afecta la comorbiditat.

Hem de diferenciar clarament el nostre àmbit d'actuació del psiquiàtric, en el qual la teràpia psicològica és reduïda i el valor essencial ho adquireix la medicació. L'actuació correcta en casos greus ja compensats, i en casos associats a trastorns de l'estat d'ànim, de la conducta i la personalitat, ha de partir del concurs complementari d'ambdues disciplines, amb un sistema derivacions bidireccional i amb una comunicació professional compartida que eviti la sobre medicació i prioritzi el treball psicològic més potent en la prevenció, en la minimització d'efectes secundaris, en l'estalvi econòmic en medicaments, i sobretot en la canalització de canvis profunds més enllà dels símptomes.

El nivell de gestió psicològica inadequada, no patològica, sol interferir en la categoria dels trastorns abans esmentats i representa una dimensió molt freqüent en l'àmbit penitenciari. La desconfiança, la culpa, la preocupació intensa, la frustració no tolerada i l'hostilitat i impulsivitat sovint agressiva, contaminades per sentiments de ràbia, ira, impotència, ressentiment, requereixen una intervenció psicoterapèutica tant en el domini de la prevenció com en la del canvi.

Respecte a la convivència regimental d'una presó, la funció psicològica és decisiva en l'esdevenir d'una cohabitació normalitzada. Aquesta intervenció aporta criteris adaptatius en la gestió de les adversitats generadores d'hostilitat i estrès que s'originen, es mantenen o evolucionen dins de la mateixa institució. Solen estar presents una convivència hostil, elevada normativitat, dificultats econòmiques, impulsivitat, consum de drogues, malestar psicoemocional, medicació psicotròpica desajustada, factors que interactuen i poden ser contraproduents per a la pau social en el mitjà penitenciari. Davant una posició mental on la frustració comporta sovint sentiments d'ira, ràbia, impotència, on les creences antisocials estan molt arrelades, la funció estabilitzadora i reestructuradora del psicòleg de presons esdevé clau per afavorir processos de pensament equilibrats i el manteniment d'una convivència pacífica.

Per altra banda, el psicòleg treballant des d'un punt de vista més cognitiu compensa una intervenció institucional i regimental, que encara que inconscientment, es troba massa virada en el model teòric conductual, basada en el càstig- recompensa, on els reforços de tot tipus, però amb predominança aversiva representen la forma d'aprenentatge habitual. Una tendència que, en excés, pot alimentar conductes reactives no desitjades, o aprenentatges tan sols instrumentals i massa superficials, sense arribar a crear estructures perceptives reactives profundes de veritable canvi, aplicables al llarg del temps en diferents àmbits i situacions.

La intervenció psicològica a presó ha d'incorporar teories psicològiques diverses i adaptar-les a les circumstàncies particulars dels múltiples elements que interactuen en la funció resocializadora de l'intern. L'orientació comprensiva i terapèutica que s'ha demostrat més eficaç és la basada en el model cognitiu conductual, model teòric que implica directament una modificació de les estructures psicològiques del subjecte, el qual assigna prevalença al factor cognitiu com a impulsor de nous comportaments, els quals al seu torn reafirmen les noves cognicions i estats d'ànim.

El psicòleg de presons fa intervenció sobretot individual però també ha de desenvolupar una intervenció grupal, i normalment en ambdues categories els continguts i objectius conflueixen cercant el mateix objectiu global resocializador producte de tres dimensions terapèutiques (psicoeducativa, criminógena i psicoemocional) interdependents.

D'una banda, una orientació metodològica psicoeducativa que incorpori una reflexió cognitiva constructivista, ressaltant la interacció entre la intervenció i l'aprenentatge, que doni especial protagonisme al professional que impulsa i dirigeix el canvi, i al subjecte que aprèn i reconstrueix la seva realitat. D'altra banda, però fent ús de la perspectiva didàctica anterior, el vessant més pròpiament antisocial introdueix un abordatge de reestructuració cognitiva dirigida a personalitats de risc social, que utilitzen uns esquemes de coneixement amb una dimensió sociopàtica que incorpora creences, formes de pensar, reactivitat emocional i comportamental contraproduent, que xoquen amb uns criteris socials i culturals convencionals. En tercer lloc, i en correlació amb la percepció antisocial anterior, la intervenció anirà orientada a la salut mental d'una població penitenciària on aquesta problemàtica, més enllà del trastorn pròpiament psiquiàtric, està molt present a causa d'una gestió cognitiva inadequada en relació als esdeveniments adversos, on preval una excessiva càrrega emocional.

Orientació psicoeducativa

Des del vessant educatiu trobem en la població penitenciària greus mancances formatives i intel·lectuals que dificulten el procés de canvi i fan més necessari una intervenció escolar d'alfabetització, enriquiment conceptual i acadèmic. Sovint, les dificultats per adquirir noves formes de pensar i d'actuar són degudes a la inexistència o pobresa del concepte mateix, que mai s'ha après o és massa elemental i, per tant, impossibilita fer una representació de la realitat diferent. El psicòleg de presons ha de prescriure la realització d'activitats escolars que incideixin en les potencialitats cognitives de l'intern i afavoreixin una millor intervenció terapèutica, dins de la qual, el psicòleg també ha d'actuar didàcticament en la formació i aprofundiment de conceptes, sense la possessió dels quals l'usuari no podrà interpretar la realitat i actuar d'una altra manera.
Un primer objectiu serà esbrinar si les deficiències intel·lectuals són degudes a una educació escolar i conceptual deficitària, o bé tenen el seu origen en algun trastorn del desenvolupament o deteriorament orgànic-cerebral més marcat. En qualsevol cas, és habitual trobar dificultats de compressió i d'aprenentatge en la interacció terapèutica individual i grupal. En el cas d'una deficiència intel·lectual o mental el pronòstic serà més desfavorable i requerirà una major implicació de professionals i mitjans psicopedagògics.

Fer èmfasis que des de la psicologia cognitiva fer teràpia comporta una intervenció de caràcter didàctic i reeducatiu. L'agent de canvi, a més de voler, poder i fer, també ha de saber. Es valora la necessitat del psicòleg de presons com a mitjancer per rebatre conceptes i processos implicats en determinades estructures cognoscitives de risc social i emocional, i explicar nous conceptes, habilitats i estratègies de manera que el subjecte no acabi construint i reafirmant per si mateix, en funció de les seves experiències i processos d'interpretació subjectius, una realitat distorsionada. A la presó els interns arriben normalment amb uns criteris de tipus inadaptat bastant inflexibles, articulats sense supervisió ni direcció, amb els quals comprenen, prediuen i actuen davant la realitat que els hi envolta, i finalment acaben per reafirmar-los. El psicòleg haurà de ser capaç d'implicar-se com un agent extern per rebatre i incorporar noves formes de pensar, aportant un sentit i direcció determinats a estructures mentals que s’han pogut construir i se segueixen utilitzant de manera confusa i deformada per un mateix. La intensa activitat que requereixen els aprenentatges per part del subjecte és de caràcter essencialment intern, per tant de caràcter reflexiu, relacionant els nous coneixements transmesos amb la mateixa experiència, esforç d'introspecció que busca el conflicte cognoscitiu i que necessita, en un medi on és molt difícil trobar-la, una elevada i sincera motivació. Aquesta activitat mental ha d'anar acompanyada de l'acció, amb assajos i entrenament pràctic en situacions reals i de vegades visualitzades. Aquest treball més executiu serà un element imprescindible per afermar els hàbits comportamentals que al seu torn enfortiran la significativitat dels nous sistemes perceptius- reactius apresos.

El rol psicoeducatiu del psicòleg de presons ha de promoure mètodes d'intervenció-aprenentatge adequats per al canvi d'una personalitat amb un món conceptual bastant elemental, una orientació marginal i antisocial, amb tendència a la inestabilitat emocional. L'objectiu reeducatiu i psicosocioemocional a la presó suposarà una modificació dels esquemes de coneixement antisocials i la reelaboració de nous processos i continguts mentals que afavoreixin la gestió emocional, minimitzant actituds defensives, distorsionades i pertorbadores, introduint un món conceptual i argumental novador. Com més rics i variats siguin els arguments aportats pel psicòleg i més s'acomodin a l'estructura cognoscitiva prèvia inadaptada del subjecte, més nombroses i complexes seran les connexions entre continguts, més evident serà el conflicte cognoscitiu, més gran serà el grau de significativitat de les noves ideacions, i més alta la seva estabilitat en el temps i funcionalitat adaptativa en situacions diverses.
L'objectiu més ambiciós consistirà que l'intern aprengui a aprendre sense acompanyament, és a dir, créixer amb un treball intel·lectual personal analític, enfrontant-se a la realitat i arribant a conclusions racionals i ajustades per si mateix. Des de l'impuls psicoeducatiu que promou el psicòleg amb la introducció de nous conceptes, judicis, valors, hàbits, etc. el mateix subjecte, creant relacions amb la seva experiència individual, ha d'aconseguir desequilibris cognoscitius capaços de generar aprenentatges significatius pro socials, estables, aplicables en diferents situacions i circumstancies, Per aconseguir-ho s’hauran d’utilitzar conscientment els processos cognitius d'atenció, elaboració, organització i emmagatzematge de la informació, així com, processos interns de planificació, anticipació, regulació i avaluació de la pròpia activitat que afavoreixen una presa de decisions més realista, objectiva i adaptativa possible, aconseguint un progressiu enriquiment emocional i prosocial.


Jose Antonio Rubio de la Torre
Col. 23154