Percepció criminològica en un marc teòric cognitiu, emotiu i conductual

Els éssers humans tenen una tendència natural a desenvolupar esquemes disfuncionals de pensament, fins i tot en circumstancies òptimes, amb més motiu en àmbits socials de creixement adversos i en contextos no desitjats i hostils com els d'una presó.
Com s'apuntava anteriorment el marc teòric psicoeducatiu aporta una orientació metodològica per desenvolupar una modificació d'esquemes en persones que cometen actes delictius. Es planteja ara que sota aquests actes existeix una personalitat on les creences antisocials correlacionen més o menys amb un equilibri emocional alterat (moltes vegades inconscient), de manera que representen àmbits que es retroalimenten i es poden treballar de manera propera malgrat els continguts diferents. Les tècniques d'abordatge terapèutic posaran més èmfasi en la variable cognitiva, emocional o conductual en funció de la perspectiva teòrica i del moment del procés rehabilitador.

La potència teòrica del model cognitiu conductual té un recorregut de gran abast i és susceptible de crear vinculacions entre creences, pensaments, pertorbació emocional i actes antisocials, tots, processos cognitius qualificats per establir formulacions explicatives i terapèutiques en relació a personalitats negatives, desafiadores, temeràries, impulsives, agressives, o amb tendències més o menys psicopàtiques.
No és anecdòtica la relació entre un patró cognoscitiu criminòleg i estats d'ànim desajustats associats a insatisfaccions, percepcions frustrants, sentiments tòxics, problemàtiques ansioses i/o depressives, que alhora correlacionen amb conductes hostils i de consum abusiu de drogues. Són formes de pensar, actuar i sentir interconnectades que l'intern creu justes i acceptables, que mai ha examinat críticament, i al psicòleg de presons correspon fer evident l'origen cognoscitiu inadequat i la incorrecta canalització emocional que estan a la base.

Les creences, les percepcions, l'estat mental més positiu o negatiu, fonamentats en una escala de valors, normes, opinions, principis, expectatives, etc., donen contingut i sentit a una forma de pensar o dialogar amb un mateix, construeixen una moralitat, impulsen atribucions i inferències més o menys distorsionades que es projecten sobre la realitat i desencadenen unes emocions, sentiments i conductes. Des de la percepció del psicòleg de presons aquesta seqüència acabarà estructurant en el nostre subjecte d'intervenció una identitat que impulsarà actes antisocials i/o estats d'ànim desajustats. Els processos cognitius, a més a més, quan els aprenentatges han estat deficitaris, elaboren la realitat de forma massa concreta i rígida, i la seva sustentació cognoscitiva és poc elaborada i rigorosa. Han estat essencialment apresos, han adquirit un caire automàtic i de vegades inconscient, fet que dificultarà la seva detecció i desmuntatge. Però més enllà de les causes o experiències que van condicionar la creació de determinats codis perceptius antisocials, segons el model teòric cognitiu conductual, la causa que enforteix la seva utilització és l'adherència actual a aquests esquemes perceptius i tipus de creences amb el seu ús interpretatiu continuat i repetició comportamental. Contra més estructurat sigui el patró, més profund i rígid serà el sistema perceptiu reactiu, i més difícil serà desequilibrar-ho o desorganitzar-ho amb l'objectiu de crear noves creences i pensaments més adaptatius i una gestió emocional més racional.

Abordatge rehabilitador i terapèutic proper a la Teràpia racional emotiu conductual (TREC)

Segons aquest marc teòric, el psicòleg de presons ha d'avaluar les creences i les formes de pensar irracionals i pertorbadores que predisposen a fer atribucions distorsionadores i a crear rigideses i resistències, factors que estan a la base dels estats afectius alterats i de les conductes d'una població que ha violat, sovint de manera reiterada, les normes i els drets dels altres. Per poder-les rebatre de forma significativa utilitzarà tècniques cognitives, emotives i conductuals, totes dirigides a la reestructuració d'esquemes de coneixement de risc personal i social, on l'orientació psicoeducativa estarà molt present. S'advoca, sense menysprear els factors desencadenants originaris, per treballar sobretot els factors actualment mantenidors dels problemes de conducta.

Des de la interrelació existent entre el pla cognitiu, afectiu i de la conducta antisocial, trobaríem en la irracionalitat el punt de referència que orientarà el desmuntatge d'unes formes de pensar contraproduents i justificadores, d’una canalització errònia dels sentiments, i d’uns comportaments contraris a les normes, les persones i institucions socials. La reestructuració d'aquestes categories implicaria un abordatge diferencial en relació a estructures cognoscitives diferents, però similars respecte al mètode i tècniques d'intervenció, l'objectiu essencial de les quals és identificar, debatre, qüestionar, assajar, aplicar nous esquemes per trobar un conflicte psicològic que desencadeni noves formes de pensar, sentir i fer, modificant la relació credencial, i conseqüentment emocional i actitudinal, que el subjecte manté amb si mateix, amb els altres i amb les circumstàncies de la vida.

El psicòleg ha de possibilitar una discordança cognitiva arrossegant a l'intern a un conflicte interior segons el sentit adaptatiu desitjat, impulsant un esforç intrapsíquic que derivi en una nova organització amb nous continguts credencials suficientment significatius i nous processos interpretatius que ajudin a posicionar-se en contra dels actes antisocials i facilitadors de dinàmiques emocionals ajustades. Aquesta tendència psicoterapèutica necessita tècniques cognitives didàctiques que potenciïn la consciència de la seqüència racional, emotiu i conductual, que ajudin a detectar els esquemes de coneixement disfuncionals i possibilitin un debat sobre les idees o creences presents en les conductes pertorbadores i antisocials, que permetin refutar-les empíricament i substituir-les per altres creences més útils, lògiques, realistes, pragmàtiques, ponderades. Tècniques que possibilitin formes diferents de pensar o dialogar amb un mateix seran de gran utilitat per desdramatitzar, tolerar la frustració, conviure amb la realitat satisfactòriament i desencadenar actituds més comprensives i constructives.
Els arguments amb base científica es convertiran en la principal munició del psicòleg, preguntant, informant, posant exemples, amb suficient claredat lògica i psicològica per crear connexions amb la prèvia gestió emocional incorrecta i amb els esquemes antisocials preexistents. Arguments capaços de reemplaçar significats i demostrar que tolerar la frustració, estar encallat en el passat o massa inquiet pel futur, buscar l'ideal, pensar en calent, mantenir una actitud d'ajornament o evitació, buscar gratificacions immediates, formes de pensar, entre unes altres, clarament aplicables en l'usuari habitual d'un centre penitenciari, interfereixen en una conducta de gestió adaptativa. El debat i qüestionament que indueix el psicòleg amb arguments lògics i objectius, incorporant preguntes i reflexions desafiadores, no només hauria de buscar la modificació de conductes concretes, sinó també, percepcions i criteris de filosofia general que s'apliquen a la vida.
La intervenció cognoscitiva en el marc penitenciari faria especial incidència en la modificació de creences irracionals de risc social fonamentades en una gestió poc flexible, amb dèficits d'introspecció, deformadora de la realitat (massa subjectiva i justificadora, poc realista, esbiaixada en negatiu, excessivament dramàtica, sobre generalitzadora), poc útil, poc auto responsable, massa exigent, deficitària en l’afrontament de la frustració, queixosa i desqualificadora, totes elles afavoridores de formes de pensar i d'actuar de tipus agressiu, egocèntric, antinormatiu, d'abús tòxic i psicofarmacològic.

Malgrat tot, en la modificació de les cognicions, és prioritari incidir en el debat i discussió de les idees irracionals per poder-les modificar, també existeixen altres mètodes per rebatre-les, com instruir en la responsabilitat, en l’inshigt de la seqüència A (desencadenants)-B (interpretació) -C (conseqüències emocionals i conductuals), utilitzar estratègies per a la solució de problemes, habilitats assertives, l’ús de la imaginació, utilització d’una nova semàntica en l'auto diàleg, utilització de mitjans audiovisuals i biblioteràpia, el modelatge, els procediments operatius, etc.

Es valora com opció essencial, com ja s’ha vist, el canvi cognoscitiu a partir del qüestionament i incorporació de noves cognicions, però també des de la reorientació emocional, per si mateixa, es podran desencadenar un nou tipus de creences i conductes racionals. En l’àmbit penitenciari son freqüentes sentiments contaminants negatius i inapropiats, encara més agreujats en personalitats inestables. Des de la ira, la rancúnia, la ràbia o la impotència no és difícil arribar a construir una realitat deformada, estructurant creences socialment hostils i conductes coherents amb aquesta hostilitat. Si es canvien les emocions, variaran, per tant, les creences i les respostes conductuals
La intervenció en el pla emocional proposarà crear una vinculació terapèutica d'acceptació (no conformitat) dels trets i conductes de l'intern, que serveixi de mirall perquè el mateix intern ajusti el seu autoconcepte i la seva percepció de la realitat. Des de l'acceptació de l'individu com a totalitat, encara que disconformes amb les seves conductes censurables, es pot arribar a una autoacceptació que minimitzi estats d’ànim contaminants, que estimuli una actuació més autentica, tolerant, d’enfrontament envers les actituds defensives, que ajudi a distingir les emocions negatives apropiades de les negatives inapropiades. Establint una comunicació des del respecte i la comprensió, emfatitzant sentiments de serenitat i calma, es pot potenciar la confiança i l’autoimatge positiva, es podran impulsar recursos per comprendre i modificar les mateixes vivències frustrants i reaccions emocionals alterades.
Aquest tipus d'intervenció més emocional, marcada per una filosofia existencial i humanista facilitarà la motivació, el conflicte psicològic, la participació sincera del subjecte i el seguiment de l'orientació terapèutica.

Tan important com incidir directament en el pla cognoscitiu i emocional serà posar en pràctica formes d'actuar i sentir pro-socials. No només les cognicions i la toxicitat emocional incideix en la creació d’un patró interpretatiu inadaptat, també, les actuacions antisocials, per si soles, poden induir a la construcció de creences, emociones i realitats congruents amb aquestes accions. Per tant, si la finalitat és terapèutica, els hàbits conductuals podran acabar modificant les estructures mentals i emocionals en un sentit productiu i adaptatiu. Es prescriurà posar en pràctica noves formes d’actuar en el terreny sentimental i actitudinal, sovint, inclús, proposant la interpretació d’un paper fix amb el qual el subjecte no s’identifica.
El condicionament operant és susceptible d'integrar-se en l’orientació conductual de la TREC. L'aprenentatge de la conducta disfuncional mitjançant reforços, suposa una eina terapèutica que, en sentit reeducatiu, és molt emprada per la institució penitenciària, a causa de la seva facilitat d’ús i eficàcia a curt termini, i que els psicòlegs deuen saber utilitzar amb proporcionalitat per aconseguir una major eficàcia en els processos cognoscitius i executius de modificació i manteniment de conductes. La teràpia breu estratègica és també compatible, i suposa proporcionar experiències emocionals correctives de tipus paradoxal o revelador que permetin salvar resistències, capaces de desenvolupar nous patrons que permetin enfrontar-se a la realitat amb significats més útils, coherents, ponderats, i reafirmar amb la seva reiteració unes cognicions més adaptatives i estats d'ànim més ajustats, creant cercles viciosos de consolidació entre el nivell cognitiu, emocional i conductual. Seguint aquest enfocament més aplicat, el modelatge que proposa l'aprenentatge social farà conviure la interpretació individual i l’ acció recompensada en el procés actiu d'imitació, circumstancia totalment vigent en un context penitenciari on els professionals són veritables models a imitar, sense oblidar els mateixos companys que quan exerceixen criteris saludables i normalitzats, i a més han estat recompensats pel sistema, afavoreixen l’aprenentatge vicari.
En aquest apartat més estrictament conductual, serà decisiu proporcionar deures d'entrenament, perseverant amb diversitat de tècniques en l'àmbit privat, en forma de tasques de confrontament en situacions imaginades o reals, en les quals s'apliquin noves estructures més responsables i racionals de creure, de dialogar i d'actuar davant d’un mateix, dels altres, i de les circumstàncies. La perseverança en les noves formes d'actuar crearan nous hàbits de pensar i sentir que es convertiran en alguna cosa natural i normal, tal com solien ser els antics hàbits irracionals.

En condicions de privació de llibertat, l’esforç analític i pràctic necessari requerirà una elevada motivació que s'aconseguirà a través d'incentius i recompenses en forma de diferents beneficis (també de sancions), però sobretot, creant una vinculació professional constructiva mitjançant la utilització d'arguments pragmàtics i lògics que captin l'atenció, capaces de crear connexions cognitives entre idees diferents, sovint oposades, que afavoreixin la comprensió i l'adherència a una intervenció psicològica que al principi es podria rebutjar.
L'objectiu últim i més ambiciós serà que el mateix intern interioritzi en la forma més profunda possible nous judicis, capacitats i habilitats per convertir-se en el seu propi corrector i terapeuta, sabent que aquest recorregut és de llarga durada, representa un esforç i un entrenament continuat d'afrontament diari que comportarà un procés normal de fracassos i recaigudes que s'han de revaluar de forma constructiva per minimitzar la freqüència, durada i intensitat.

La intervenció psicoeducativa i resocialitzadora en l'àmbit penitenciari es pot sustentar seguint una orientació cognitiu-conductual, dins del qual, la TREC i la Teràpia cognitiva han estat impulsores. És indubtable la seva aportació de gran riquesa i abast en relació a metodologies i tècniques concretes d'intervenció que escaparien a aquest article. Però encara és necessari, des de l'àmbit de la recerca, un aprofundiment per concretar els seus beneficis en una població freqüentment marginal, amb dèficits en habilitats de gestió i privada de llibertat, i valorar noves aplicacions, tal vegada de Tercera generació, adaptades a aquest context.

Bibliografia:

Ausubel, D.P., Joseph, D. y Helen, H. (1978), Psicología educativa, un punto de vista cognoscitivo.
Beck, A. (2003), Prisioneros del odio, las bases de la ira, la hostilidad y la violencia.
 Coll, C. (1983), Construcción de esquemas de conocimiento en el proceso de enseñanza aprendizaje, En C.C. Psicología genética y aprendizajes escolares (183, 200), Madrid Siglo XXI.
Ellis, A. ( 2003),   Teoria  básica clínica de la terapia racional emotiva , En A.E.y R.G... Manual de terapia racional emotiva (17-46), Bilbao, Desclée de Brouwer.
Meichenbaum, D. y Cameron  . 2003 El potencial clínico para modificar lo que los clientes se  dicen  así mismos  En  A.E. y R.G. Manual de terapia racional emotiva. (343,369), Bilbao, Desclée de Brouwer.
Rogers, Carl. (1981), Psicoterapia centrada en el cliente
Bandura, A. (1987), Teoría del aprendizaje social.
Festinger, L. (1975), Teoría de la disonancia cognoscitiva.
Kelli,G. (1981) La psicología de los constructos personales.
Nardone, G. y Watzlawick, P. (1990) El arte del cambio.
Mahoney, M. (2005 ), Psicoterapia constructiva
Piaget, J. (1985), El nacimiento de la inteligencia en el niño.
 Vigotski, L. ( 1995), Lenguaje y pensamiento.
Watkins, J. (2003), La dinámica de la TREC en el desorden impulsivo En A.E. y R.G. Manual de terapia racional emotiva. (141-148), Bilbao, Desclée de Brouwer.
Watzlawick, P., Beavin y J. y Jackson D.D. (1981), Pragmática de la comunicación humana.



Jose Antonio Rubio de la Torre
Col. 23154