Abans de la invenció del telèfon, quan una
persona explicava haver parlat amb una altra, es donava per suposat que
ambdues havien coincidit físicament, de la mateixa manera
que si algú ens diu que ha visitat una exposició
de pintura, entenem que al museu hi havia llum. Però
actualment, quan algú diu que ha parlat amb un conegut, ha
d'aclarir si s'ha trobat amb ell cara a cara o la conversa s'ha
produït virtualment. Avui en dia podem parlar amb qualsevol
persona del món, sense necessitar estar
físicament presents, però això ens
condueix a preguntar-nos: és el mateix parlar cara a cara
que fer-ho a través de l'espai virtual?
Algú podria al·legar que en comunicar-nos
virtualment no disposem de tanta informació de
l'interlocutor —fins i tot si és per
vídeo conferència—, que quan ho fem en
persona. Ara bé, imaginem un dia en què la
ciència i la tècnica aconsegueixin crear
instruments de realitat virtual tan precisos, que sigui impossible
diferenciar si l’interlocutor es troba a milers de
kilòmetres de distància o està present
davant nostre. Llavors no podrem seguir pensant que la
comunicació virtual no subministra tanta
informació de l'interlocutor com ho fa la
comunicació cara a cara. És a dir, no es pot
justificar la diferència entre ambdues formes de
comunicació argumentant raons de tipus sensorial. La
problemàtica a la qual ens enfrontem és
més complexa.
 |
I és que el
llenguatge té com a mínim dues funcions: la
informativa i
la vincular. Al parlar, comunicar, dialogar, fem saber a l'altre
allò
que pensem, i per aquest motiu podem afirmar que el llenguatge
té una
funció clarament informativa. Però el llenguatge
també és la causa que
entre les persones es pugui establir allò que anomenem
"vincle", doncs,
el vincle interpersonal no es produeix pel simple fet d'estar junts en
un mateix lloc, sinó per comunicar-nos. Imaginem, per
exemple, dos
passatgers que viatgen, un al costat de l'altre, en un vol de deu
hores. Si durant aquesta estona no s'han dit res, és
impossible que
entre ells aparegui cap mena de vincle interpersonal.
No hi ha
dubte que la comunicació virtual permet l'intercanvi
d'informació amb
una magnitud com mai s'havia conegut abans. Ara bé, es pot
establir el
vincle interpersonal i social comunicant-nos a través de
l'espai
virtual? Connectat a les xarxes, és possible tenir vida
social sense
sortir de l'habitació?
|
Quan una parella que acaba de trencar la seva
relació, segueixen discutint mitjançant missatges
de text a qualsevol
hora del dia i la nit, és senyal que consideren que no
és necessari
trobar-se cara a cara per parlar de tot allò. És
a dir, creuen en la
independència del pensament respecte del cos, entenent que
el ser humà
es defineix fonamentalment com "aquell ser que pensa". Sense adonar-se,
estan deixant-se emportar per la visió cartesiana del ser
humà, que
podem interpretar com una visió reduccionista del mateix.
El reduccionisme vol explicar la complexitat dels fenòmens,
estudiant per separat els elements simples que el componen i creient
que el tot és igual a la suma de les parts, essent una
d'elles, preponderant sobre els altres.
Seguint aquest mètode, sorgit del "Jo sóc una
ment que pensa" cartesià, la ciència i la
tècnica han aconseguit veritablement resultats inimaginables
en el que respecta el coneixement i domini de la natura
física. Ara bé, és també un
mètode factible per entendre els vincles humans?
Descartes va arribar a la conclusió que només
podia estar segur que ell era una ment que pensa. Aquesta
deducció va conduir-lo a afirmar que la ment i el cos eren
substàncies diferenciades i que la ment gaudia
d'independència respecte del cos. No es comporta en
conseqüència aquella parella que prefereix discutir
per mitjà de missatges de text, a parlar cara a cara?
Vivim sota la influència del paradigma cartesià i
la prova més contundent la trobem en el fet que avui en dia
les neurociències representen el paradigma
hegemònic a l'hora d'explicar els fenòmens
humans. La neurociència creu que els fenòmens
humans, tal com l'amistat, la solidaritat, l'estima, l'enveja, la
gelosia, l'empatia, la voluntat, etc., poden demostrar-se aplicant la
mateixa metodologia investigadora que es fa servir amb els
fenòmens físics, i planteja que els
fenòmens humans son producte directe de l'anatomia i
fisiologia cerebral. És a dir, del "Jo sóc una
ment que pensa" del reduccionisme cartesià del segle XVII,
hem passat al "Jo sóc un cervell que emet impulsos
elèctrics" de les neurociències del segle XXI.4
L'hegemonia del paradigma cartesià en l'actualitat, que
contempla la independència de la ment respecte del cos,
relega a un segon terme l'altre gran paradigma, representat pel model
aristotèlic, que entén el ser humà com
una unitat, un ser de carn i ossos indivisible. Aristòtil
considerava que l'ànima (gràcies a la qual tenim
coneixement de les coses) no està separada del cos
sinó que, ben al contrari, l'ànima
està en el cos. No és que el paradigma
aristotèlic negui la validesa d'analitzar per separat els
diversos elements que componen allò que anomenem
humà, com ara els pensaments, sentiments, parla, actituds,
desitjos, comportaments, voluntat, etc., sinó que ho
considera insuficient, si el que pretenem és entendre
perquè un ser humà actua d'una manera i no d'una
altra. Doncs cada un d'aquests elements només té
sentit si entenem la seva interdependència respecte dels
altres, i que el ser humà no està compost per la
suma de tots ells sinó que transcendeix aquest sumatori.
Aquest tot que representa un ser humà, només el
pot entendre un altre ser humà quan està davant
ell en una relació de diàleg, doncs la capacitat
de dialogar, tal com va afirmar Aristòtil, és
allò que més plenament ens diferencia dels
animals i de la resta d'éssers vius. Aristòtil no
solament va concloure que el ser humà és un ser
de carn i ossos indivisible, sinó a més, un ser
social dotat de llenguatge, que no pot existir aïlladament
dels altres.
La creença en la divisibilitat del ser humà en
diverses parts constitutives, sent una d'elles preponderant sobre les
altres, així com l'oblit de què la parla
és la causa del fet que hi hagi vincle entre les persones,
demostra la vigència en els nostres dies del paradigma
cartesià i el desinterès pel paradigma
aristotèlic.
Per tant, arribem a la conclusió que la
comunicació virtual sí facilita l'intercanvi
d'informació, però no permet establir vincles com
ho fa la comunicació cara a cara. Si, com aquella parella de
l'exemple anterior, que prefereix discutir fent servir missatges de
text a trobar-se cara a cara, ens conformem a parlar a
través de l'espai virtual en lloc de fer-ho en persona,
voldrà dir que el fenomen social en el qual ha esdevingut la
comunicació virtual, és una força
més al servei de la individualització que, com
descriuen Zygmunt Bauman o Ulrich Beck, és un
procés que afecta les societats postindustrials des de fa
dècades, aconseguint que els ciutadans oblidin la seva
naturalesa social i esdevinguin sers individuals i aïllats,
que perden de vista els objectius comuns.
Pau Martínez
Farrero
Doctor en psicologia i
psicòleg clínic especialista, col. 4921.
Autor de La incomunicación
virtual (Xoroi Edicions, Barcelona, 2015)
Bibliografia:
Aristóteles, Ética a Nicómano, Gredos,
Madrid, 2010, & 1170b.
Aristóteles, Acerca del alma, Gredos, Madrid, 1999, Libro
II, cap. 2.º, & 413a.
Z. Bauman, La sociedad individualizada, Cátedra, Madrid,
2001.
E. Benveniste, Problemáticas de
lingüística general, Siglo Veintiuno Editores,
México DF, 1980.
U. Beck, E. Beck, La individualización, Paidós,
Barcelona, 2003.
R. Descartes, Meditacions metafísiques, Edicions 62,
Barcelona, 2008, Meditació I, & 20.
G. Dessal (comp.), Las ciencias inhumanas, Gredos, Madrid, 2009.
H.G. Gadamer, Verdad y método, Edicions Sígueme,
Salamanca, 2007.
M. Heidegger, Del camino al habla, Ediciones del Serbal, Guitard,
Barcelona, 1987.
E. Lledó, El origen del diálogo y la
ética, Gredos, Madrid, 2011.
P. Martínez Farrero, La incomunicación virtual,
Xoroi Edicions, Barcelona, 2015.
G. Pommier, Cómo las neurociencias demuestran el
psicoanálisis, Letra Viva, Buenos Aires, 2010.
J. Searle, La construcción de la realidad social,
Paidós, Barcelona, 1997.
L. Wittgenstein, Investigacions filosòfiques, Edicions 62,
Barcelona, 1997.
|
|