Últimament no
deixem de sentir, visionar o llegir articles sobre la
violència
en els terrenys de joc dels nostres fills, una
violència
promoguda -la major part de les vegades- pels mateixos
pares-familiars-amics que són a les grades i no pels nens
que
competeixen. Aquestes innecessàries accions, cada vegada
més públiques gràcies al fet que en
l'actualitat
és molt fàcil gravar el que sigui en qualsevol
moment,
normalment es produeixen en els camps de futbol, molt més
que
en qualsevol altre esport. Així, ens adonem que, en cada
partit,
els pares d'aquests nens s'esforcen a deixar massa clara la seva
opinió personal sobre tot el que envolta l'afront:
l'àrbitre no xiula bé, el nen de l'altre equip ha
comès una falta, això no és penal, o
pitjor
encara, els criden ordres als seus fills des de les grades.
 |
Molts
pares no són conscients que els seus fills aprenen per
imitació del que veuen, i si el que veuen és
agressivitat
i violència, això és el que faran. Els
xavals, per
tant, s'eduquen des de la falta de respecte al contrari i a
l'àrbitre en aquesta competitivitat que exigeixen els pares
i el
«tot s'hi val per tal de guanyar». La
línia de
comportament del que està bé o malament
és difusa
i els excessos no sempre se sancionen.
Les
conseqüències, com assenyalen els professionals que
treballen en l'esport, poden ser nefastes per als nens. Depenen de cada
cas particular, però aquests aprenentatges es poden
convertir no
només en un rebuig a la pràctica esportiva,
sinó,
el que és pitjor, en efectes nocius per a la personalitat
del
nen. |
Per
què es donen aquestes situacions? Hi ha una cultura
esportiva
dins de cada esport. El futbol és l'esport rei per la
passió que desperta. Quan a les grades de primera
divisió
es veuen els seguidors de cada equip cridar, insultar,
amenaçar
i fins i tot lluitar per una falta mal xiulada o interpretada com a no
sancionable, els nens aprenen. Quan dos jugadors s'ensenyen les ungles
o s'embranquen en una baralla, els nens aprenen. Quan un"espontani"
salta de les grades al camp per pegar o mostrar de qualsevol altra
manera el seu descontentament, els nens aprenen. Aquestes,
o situacions semblants,
van
ser assimilades i interioritzades en el seu dia pels pares que ara
actuen igual al camp de futbol dels seus fills. No és un
fenomen
nou. I -com bé sabem els psicòlegs- qualsevol
acció que provoqui un sentiment potent, com en aquest cas
seria
la passió, s'aprèn i s'interioritza amb molta
més
força i, per això, el nen acabarà
reaccionant
d'una manera similar davant de situacions semblants. Així,
el
cercle es tanca i cada generació perpetua un comportament de
totes totes reprovable.
La
paradoxa és que, si preguntem a pares, mares, entrenadors,
àrbitres, directius de clubs, etc., si l'esport
és
educatiu, la resposta serà que "per descomptat". Sembla un
tòpic acceptar que el futbol, i l'esport en general,
és
una pràctica formativa que ajuda al desenvolupament del
jugador
i a la formació del seu caràcter, una escola de
vida.
S'accepta amb molta facilitat que en l'esport hi ha uns valors, encara
que ja no queda tan clar la forma com aquests es transmeten.
Evidentment, el plantejament de fons és que sí,
que
l'esport pot ser un excel·lent mitjà educatiu. El
que ja
no és tan habitual és prendre
consciència de en
què rau aquest potencial. D'altra banda, en parlar d'aquests
valors, donem per fet gairebé
sempre que es tracten de
valors considerats com a positius, sense pensar que també
n'hi ha altres de negatius.
La pràctica
d'un esport és educativa en tant que així ho
creguin i ho
posin en pràctica els diferents adults implicats en
l'activitat.
Jugar en un equip de futbol, practicar patinatge artístic
o un
art marcial pot aportar valors positius, però
també de
negatius en generar frustració, greuges i emocions
reprovables.
En si mateixa, l'activitat no és la que es decanta cap a uns
o
altres; el que sí és determinant és la
forma com els que envolten el jugador o esportista afronten
l'activitat. Un àrbitre que transmeti les seves decisions
amb
duresa o menyspreu, uns pares que el criden o s'enfronten amb altres
pares, també transmeten valors, malgrat que siguin negatius
i
portin a conseqüències indesitjables.
Acceptar
aquest paper, aquesta responsabilitat educativa, no és
fàcil. En l'esport infantil "s'educa la tribu", tots els
implicats han d'assumir un paper que els compromet i que condiciona les
seves manifestacions i reaccions. Els primers són els pares
i
els entrenadors. Els pares i mares són els patrocinadors,
s'encarreguen de la logística, dels desplaçaments
i
assumeixen un calendari que marca l'agenda familiar. El seu paper
és peculiar, són necessaris, però
arribat el
moment han de quedar al marge: estan involucrats emocionalment
i
viuen de prop la temporada, però l'entrenador els deixa al
marge
de decisions que sovint no entenen, i que han d'acceptar.
Des
de fa anys, el paper dels pares i mares està sent considerat
com
una faceta més en la intervenció del
psicòleg de
l'esport. En molts clubs i federacions esportives no hi ha un espai ni
una línia d'actuació pensada per a ells. Sembla
com si
aquest col·lectiu hagués de ser capaç
de funcionar
espontàniament, i assumir el seu dia a dia en
paral·lel a
l'activitat dels seus fills,
molt més programada.
En
general, un professional de la psicologia de l'esport ajuda a millorar
el rendiment del jugador i de l'equip, però també
proporciona directrius i pautes de funcionament per als entrenadors,
els àrbitres i per als pares i mares. Es tracta de guanyar
la
seva complicitat, d'intervenir i integrarlos en la
programació,
alineant objectius i establint un paper per a cada implicat. D'aquestes
iniciatives han sorgit programes d'intervenció per a pares
d'esportistes, models de contractes i acords que els comprometen a
l'hora d'assumir el seu paper respecte els fills,
l'entrenador i
els àrbitres. Potser aquesta via d'intervenció no
solucionarà tots els conflictes ni evitarà que es
publiquin més notícies indesitjables sobre
violència en l'esport infantil, però
allà on s'ha
aplicat ha tingut efectes positius ràpids i duradors, de
manera
que la conclusió és evident: hem d'animar
encaridament totes les institucions que treballin l'esport amb
nens, especialment al Consell Superior d'Esports i la Reial
Federació Espanyola de Futbol (amb els seus corresponents
Federacions Territorials), i amb la mediació dels
psicòlegs de l'esport en primera línia, a ser el
puntal a
partir del qual desenvolupar un projecte efectiu encaminat a solucionar
i eradicar o, almenys, mitigar visiblement el greu problema de la
violència en l'esport.
Leopold Carreras Truñó
Psicòleg general sanitari
Psicòleg educatiu
Junta de la Secció de Psicologia de
l'Educació del COPC
(Col·legi Oficial de Psicologia de
Catalunya)
Jordi Renom Pinsach
Professor de la Facultat de Psicologia, UB.
Psicòleg de l'esport
Junta de la Secció de Psicologia de
l'Esport del COPC
(Col·legi Oficial de Psicologia de
Catalunya)