Últimament no deixem de sentir, visionar o llegir articles sobre la violència en els terrenys de joc dels nostres fills, una violència promoguda -la major part de les vegades- pels mateixos pares-familiars-amics que són a les grades i no pels nens que competeixen. Aquestes innecessàries accions, cada vegada més públiques gràcies al fet que en l'actualitat és molt fàcil gravar el que sigui en qualsevol moment, normalment es produeixen en els camps de futbol, ​​molt més que en qualsevol altre esport. Així, ens adonem que, en cada partit, els pares d'aquests nens s'esforcen a deixar massa clara la seva opinió personal sobre tot el que envolta l'afront: l'àrbitre no xiula bé, el nen de l'altre equip ha comès una falta, això no és penal, o pitjor encara, els criden ordres als seus fills des de les grades.

Molts pares no són conscients que els seus fills aprenen per imitació del que veuen, i si el que veuen és agressivitat i violència, això és el que faran. Els xavals, per tant, s'eduquen des de la falta de respecte al contrari i a l'àrbitre en aquesta competitivitat que exigeixen els pares i el «tot s'hi val per tal de guanyar». La línia de comportament del que està bé o malament és difusa i els excessos no sempre se sancionen.   Les conseqüències, com assenyalen els professionals que treballen en l'esport, poden ser nefastes per als nens. Depenen de cada cas particular, però aquests aprenentatges es poden convertir no només en un rebuig a la pràctica esportiva, sinó, el que és pitjor, en efectes nocius per a la personalitat del nen.

Per què es donen aquestes situacions? Hi ha una cultura esportiva dins de cada esport. El futbol és l'esport rei per la passió que desperta. Quan a les grades de primera divisió es veuen els seguidors de cada equip cridar, insultar, amenaçar i fins i tot lluitar per una falta mal xiulada o interpretada com a no sancionable, els nens aprenen. Quan dos jugadors s'ensenyen les ungles o s'embranquen en una baralla, els nens aprenen. Quan un"espontani" salta de les grades al camp per pegar o mostrar de qualsevol altra manera el seu descontentament, els nens aprenen. Aquestes, o situacions semblants, van ser assimilades i interioritzades en el seu dia pels pares que ara actuen igual al camp de futbol dels seus fills. No és un fenomen nou. I -com bé sabem els psicòlegs- qualsevol acció que provoqui un sentiment potent, com en aquest cas seria la passió, s'aprèn i s'interioritza amb molta més força i, per això, el nen acabarà reaccionant d'una manera similar davant de situacions semblants. Així, el cercle es tanca i cada generació perpetua un comportament de totes totes reprovable.

La paradoxa és que, si preguntem a pares, mares, entrenadors, àrbitres, directius de clubs, etc., si l'esport és educatiu, la resposta serà que "per descomptat". Sembla un tòpic acceptar que el futbol, ​​i l'esport en general, és una pràctica formativa que ajuda al desenvolupament del jugador i a la formació del seu caràcter, una escola de vida. S'accepta amb molta facilitat que en l'esport hi ha uns valors, encara que ja no queda tan clar la forma com aquests es transmeten. Evidentment, el plantejament de fons és que sí, que l'esport pot ser un excel·lent mitjà educatiu. El que ja no és tan habitual és prendre consciència de en què rau aquest potencial. D'altra banda, en parlar d'aquests valors, donem per fet gairebé sempre que es tracten de valors considerats com a positius, sense pensar que també n'hi ha altres de negatius.

La pràctica d'un esport és educativa en tant que així ho creguin i ho posin en pràctica els diferents adults implicats en l'activitat. Jugar en un equip de futbol, ​​practicar patinatge artístic o un art marcial pot aportar valors positius, però també de negatius en generar frustració, greuges i emocions reprovables. En si mateixa, l'activitat no és la que es decanta cap a uns o altres; el que sí és determinant és la forma com els que envolten el jugador o esportista afronten l'activitat. Un àrbitre que transmeti les seves decisions amb duresa o menyspreu, uns pares que el criden o s'enfronten amb altres pares, també transmeten valors, malgrat que siguin negatius i portin a conseqüències indesitjables.

Acceptar aquest paper, aquesta responsabilitat educativa, no és fàcil. En l'esport infantil "s'educa la tribu", tots els implicats han d'assumir un paper que els compromet i que condiciona les seves manifestacions i reaccions. Els primers són els pares i els entrenadors. Els pares i mares són els patrocinadors, s'encarreguen de la logística, dels desplaçaments i assumeixen un calendari que marca l'agenda familiar. El seu paper és peculiar, són necessaris, però arribat el moment han de quedar al marge: estan involucrats emocionalment i viuen de prop la temporada, però l'entrenador els deixa al marge de decisions que sovint no entenen, i que han d'acceptar.

Des de fa anys, el paper dels pares i mares està sent considerat com una faceta més en la intervenció del psicòleg de l'esport. En molts clubs i federacions esportives no hi ha un espai ni una línia d'actuació pensada per a ells. Sembla com si aquest col·lectiu hagués de ser capaç de funcionar espontàniament, i assumir el seu dia a dia en paral·lel a l'activitat dels seus fills, molt més programada.

En general, un professional de la psicologia de l'esport ajuda a millorar el rendiment del jugador i de l'equip, però també proporciona directrius i pautes de funcionament per als entrenadors, els àrbitres i per als pares i mares. Es tracta de guanyar la seva complicitat, d'intervenir i integrarlos en la programació, alineant objectius i establint un paper per a cada implicat. D'aquestes iniciatives han sorgit programes d'intervenció per a pares d'esportistes, models de contractes i acords que els comprometen a l'hora d'assumir el seu paper respecte els fills,  l'entrenador i els àrbitres. Potser aquesta via d'intervenció no solucionarà tots els conflictes ni evitarà que es publiquin més notícies indesitjables sobre violència en l'esport infantil, però allà on s'ha aplicat ha tingut efectes positius ràpids i duradors, de manera que la conclusió és evident: hem d'animar encaridament totes les institucions que treballin l'esport amb nens, especialment al Consell Superior d'Esports i la Reial Federació Espanyola de Futbol (​​amb els seus corresponents Federacions Territorials), i amb la mediació dels psicòlegs de l'esport en primera línia, a ser el puntal a partir del qual desenvolupar un projecte efectiu encaminat a solucionar i eradicar o, almenys, mitigar visiblement el greu problema de la violència en l'esport.

Leopold Carreras Truñó

Psicòleg general sanitari

Psicòleg educatiu

Junta de la Secció de Psicologia de l'Educació del COPC

(Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya)

Jordi Renom Pinsach

Professor de la Facultat de Psicologia, UB.

Psicòleg de l'esport

Junta de la Secció de Psicologia de l'Esport del COPC

(Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya)