UNA MIRADA GLOBAL I REFLEXIVA
ENVERS L’EDUCACIÓ
Des
de sempre el món de l’educació i la
infància ha estat una de les meves passions. Suposo que
és el principal motiu
que em va empènyer a formar-me com a psicòloga
infantil i juvenil.
La
meva dedicació es divideix a treballar amb
nens i adolescents amb diferents problemàtiques personals,
familiars i socials
així com dedicar-me al món de la psicologia dins
l’àmbit de l’educació: durant
vuit anys com a psicòloga escolar i psicoterapeuta i fa un
temps també com a
docent a la Universitat de Barcelona.
 |
La
confluència de les diferents àrees
d’actuació faciliten que em qüestioni
quins factors promouen una bona atenció a
l’infant, cercant el seu benestar emocional i
psíquic. Sóc plenament conscient
que no és una pregunta fàcil ni de simple
resposta, més aviat al contrari: es
requereix una mirada global, analítica i
sistèmica de l’infant i de
l’educació,
de les famílies i del sistema polític i social.
En
aquest article presentarem algunes pinzellades
de reflexions que en la pràctica del dia a dia
m’acompanyen. |
Per
començar crec important destacar unes dades
que considero prou rellevants i que parlen de l’estat
emocional infantil però
també social: segons la Generalitat, en els darrers temps
s’ha senyalat que un
21,5% d’alumnat mostra fracàs escolar, un 7,1% de
la població infantil i juvenil
ha estat atesa per Centres de salut mental i entre un 3 i 10% dels
alumnes
estan diagnosticats de Trastorn per Dèficit
d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH).
Segons l’Organització Mundial de Salut (OMS),
s’estima que la prevalença de
trastorn mental és d’aproximadament entre un 10% i
un 20% en la població
infantil i adolescent.
Aquestes
xifres considero que són prou
significatives i val la pena tenir-les presents, tot convidant-nos a
reflexionar sobre què està passant en
l’estat de la salut mental infantil i juvenil.
Es tracta d’un diagnòstic individual o social?
Per
intentar donar algunes possibles respostes,
comencem pel principi: el vincle. Segons el psicòleg John
Bowlby, el vincle és
el llaç afectiu que es forma entre el bebè i la
seva mare/pare o persona
referent. A través d’aquest, es produeixen
sensacions de seguretat, consol i
plaer. L’infant per poder créixer, madurar i
desenvolupar-se satisfactòriament
necessita estar i sentir-se acompanyat afectivament. Això
significa una mirada
pròxima i còmplice al llarg dels seus progressos
i dificultats; implica
l’existència d’una persona que
l’ajudi a posar paraules a allò que sent i li
passa i l’estimuli a mediar en els conflictes; alhora
necessita d’algú que li
ofereixi oportunitats d’aprenentage tot estimulant-lo amb
preguntes, potenciar
la seva tolerància a la frustració, capacitat
d’esforç i d’espera; jugar i
pensar conjuntament, fomentar l’empatia, la
resiliència, l’autoestima, la
confiança...però com tot procés, es
necessita temps. El temps pot ser el nostre
aliat, però la seva manca es transforma en el nostre enemic.
Justament
la insuficient dedicació de temps que
poden donar als fills és un dels neguits principals i
dificultats que mostren
les famílies. Algunes comenten: “el vesteixo jo
mentre està mig adormit perquè
és tard”, “jo preparo el seu esmorzar
perquè embrutarà la cuina”,
“ja que només
el veig el cap de setmana, prefereixo donar-li tot allò que
em demana”, etc.
Ens
trobem, però, que paradoxalment, mentre
perpetuem unes actituds que fomenten la dependència dels
fills envers l’adult,
per altra banda, esperem que aprendran a ser autònoms,
responsables i madurs
quasi de manera automàtica (com si d’una
aplicació de mòbil es tractés),
“s’enfada molt ràpid”,
“hauria de estudiar sol”, “no entenc
perquè té problemes
amb els amics”, etc.
La
realitat és que tenim unes famílies molt
ocupades i absorbides en l’àmbit laboral, que
presenten marcats símptomes
d’estrès i preocupacions significatives. Lluny de
culpabilitzar, m’agradaria
valoritzar aquelles famílies que, tot i així,
s’esforcen per crear i cuidar el
vincle afectiu amb els seus fills i filles. Ara bé,
caldrà tenir clar que es fa
necessària una reivindicació per obtenir millores
en l’àmbit laboral per cuidar
la salut mental dels progenitors i, conseqüentment, beneficiar
la salut mental
dels nostres fills i filles.
Més
enllà del vincle familiar també cal tenir
present l’existència del vincle afectiu dins el
món educatiu. Els nens/es estan
al voltant d’una mitjana de 6 hores diàries amb
els/les seus/ves mestres. El
tipus de relació (vincle) que es desenvolupi entre ells
influirà en les
inquietuds, curiositat i aprenentatges dels alumnes.
Actualment
a les aules podem trobar 27
criatures de 3 anys amb una mestra...es fa difícil pensar
com podran els
mestres acompanyar i atendre les necessitats afectives, socials,
personals i
fisiològiques dels alumnes. La tasca que realitza un mestre
és de vital
importància i, per tant, necessita de més suport
i mitjans per tal de garantir
que aquesta sigui de màxima qualitat. És
primordial que aquell referent
educatiu connecti amb l’alumne, conegui els seus neguits,
interessos,
situacions personals i familiars.
Quan
existeix el vincle afectiu, aquest encaix
i sincronia entre alumne i mestre, és més
probable que la motivació d’ambdós
sigui més satisfactòria, fet que repercuteix
positivament envers el rendiment i
actitud de l’alumne. Tal i com les investigacions mostren,
és a través de la motivació,
de la trobada amb l’altre (en aquest cas, mestre) que els
coneixements prenen
sentit i esdevé aprenentatge significatiu. És
quan l’un i l’altre estan
connectats i donen valor aquell temps i tasca que estan compartint.
Paral·lelament
a la manca de temps, un altre
aspecte relacionat amb una major motivació envers els
aprenentatges i benestar
psíquic de les criatures és
l’enfocament pedagògic que es desenvolupa en
alguns
centres educatius.
Maria
Montessori, prestigiosa pedagoga, ja fa
dècades senyalava el paper actiu dels alumnes com a motor
d’aprenentatge.
Actualment alguns punts de la seva teoria es tornen a fer presents:
“la primera
tasca de l’educació és agitar la vida
però deixar-la lliure per tal que es
desenvolupi” i seguia: “el major senyal
d’èxit d’un professor és
poder dir: ara
nens treballeu com si jo no existís”.
Segons
el meu punt de vista, respectar,
permetre i tolerar les diferents necessitats, ritmes i estils
d’aprenentatge de
cada nen és bàsic per fomentar la seva maduresa
personal i acadèmica.
Algunes
escoles d’aquí i d’altres
països (com
Finlàndia) han vist que treballar tot connectant amb
l’essència de l’alumne
facilita que aquest aprengui des d’una motivació
intrínseca. Es promou el
desenvolupament del seu autoconeixement, facilitant que esdevinguin
individus
pensadors, creadors i crítics; persones íntegres
i respectuoses amb si mateixes
i amb els altres.
Tal
i com dèiem es tracta d’una situació
global
i complexa i és necessari contemplar els diferents elements
que hi intervenen.
Les característiques, funcionament, recursos i
organització d’una escola i els
seus treballadors estan influïts per les polítiques
i normatives que es
decideixen des d’un nivell “macro”. Per
tant, més enllà de l’estil
pedagògic
dels diferents mestres, un factor important que condiciona la qualitat
de
dedicació que poden oferir a l’alumnat
són els recursos econòmics, humans i de
temps que tenen a disposició.
De
la mateixa manera i en la línia que
comentàvem anteriorment, es fa necessari per la salut mental
de tots (nens,
nenes, joves i adults) una proposta de conciliació laboral i
personal/familiar
real. Aquest fet permetria que els adults comptessin amb un dels
tresors de la
nostra vida: el temps. El temps necessari per poder cuidar-se i cuidar,
acompanyar
i educar. I és clar, que temps de qualitat amb les persones
que estimes promou
que la resta d’engranatges de la societat funcionin.
Noemí
Mauri
Psicòloga.
17490
