UNA MIRADA GLOBAL I REFLEXIVA ENVERS L’EDUCACIÓ

 

Des de sempre el món de l’educació i la infància ha estat una de les meves passions. Suposo que és el principal motiu que em va empènyer a formar-me com a psicòloga infantil i juvenil.

La meva dedicació es divideix a treballar amb nens i adolescents amb diferents problemàtiques personals, familiars i socials així com dedicar-me al món de la psicologia dins l’àmbit de l’educació: durant vuit anys com a psicòloga escolar i psicoterapeuta i fa un temps també com a docent a la Universitat de Barcelona.

La confluència de les diferents àrees d’actuació faciliten que em qüestioni quins factors promouen una bona atenció a l’infant, cercant el seu benestar emocional i psíquic. Sóc plenament conscient que no és una pregunta fàcil ni de simple resposta, més aviat al contrari: es requereix una mirada global, analítica i sistèmica de l’infant i de l’educació, de les famílies i del sistema polític i social.

En aquest article presentarem algunes pinzellades de reflexions que en la pràctica del dia a dia m’acompanyen.

 
Per començar crec important destacar unes dades que considero prou rellevants i que parlen de l’estat emocional infantil però també social: segons la Generalitat, en els darrers temps s’ha senyalat que un 21,5% d’alumnat mostra fracàs escolar, un 7,1% de la població infantil i juvenil ha estat atesa per Centres de salut mental i entre un 3 i 10% dels alumnes estan diagnosticats de Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH). Segons l’Organització Mundial de Salut (OMS), s’estima que la prevalença de trastorn mental és d’aproximadament entre un 10% i un 20% en la població infantil i adolescent.

Aquestes xifres considero que són prou significatives i val la pena tenir-les presents, tot convidant-nos a reflexionar sobre què està passant en l’estat de la salut mental infantil i juvenil. Es tracta d’un diagnòstic individual o social?

Per intentar donar algunes possibles respostes, comencem pel principi: el vincle. Segons el psicòleg John Bowlby, el vincle és el llaç afectiu que es forma entre el bebè i la seva mare/pare o persona referent. A través d’aquest, es produeixen sensacions de seguretat, consol i plaer. L’infant per poder créixer, madurar i desenvolupar-se satisfactòriament necessita estar i sentir-se acompanyat afectivament. Això significa una mirada pròxima i còmplice al llarg dels seus progressos i dificultats; implica l’existència d’una persona que l’ajudi a posar paraules a allò que sent i li passa i l’estimuli a mediar en els conflictes; alhora necessita d’algú que li ofereixi oportunitats d’aprenentage tot estimulant-lo amb preguntes, potenciar la seva tolerància a la frustració, capacitat d’esforç i d’espera; jugar i pensar conjuntament, fomentar l’empatia, la resiliència, l’autoestima, la confiança...però com tot procés, es necessita temps. El temps pot ser el nostre aliat, però la seva manca es transforma en el nostre enemic.

Justament la insuficient dedicació de temps que poden donar als fills és un dels neguits principals i dificultats que mostren les famílies. Algunes comenten: “el vesteixo jo mentre està mig adormit perquè és tard”, “jo preparo el seu esmorzar perquè embrutarà la cuina”, “ja que només el veig el cap de setmana, prefereixo donar-li tot allò que em demana”, etc.

Ens trobem, però, que paradoxalment, mentre perpetuem unes actituds que fomenten la dependència dels fills envers l’adult, per altra banda, esperem que aprendran a ser autònoms, responsables i madurs quasi de manera automàtica (com si d’una aplicació de mòbil es tractés), “s’enfada molt ràpid”, “hauria de estudiar sol”, “no entenc perquè té problemes amb els amics”, etc.

La realitat és que tenim unes famílies molt ocupades i absorbides en l’àmbit laboral, que presenten marcats símptomes d’estrès i preocupacions significatives. Lluny de culpabilitzar, m’agradaria valoritzar aquelles famílies que, tot i així, s’esforcen per crear i cuidar el vincle afectiu amb els seus fills i filles. Ara bé, caldrà tenir clar que es fa necessària una reivindicació per obtenir millores en l’àmbit laboral per cuidar la salut mental dels progenitors i, conseqüentment, beneficiar la salut mental dels nostres fills i filles.

Més enllà del vincle familiar també cal tenir present l’existència del vincle afectiu dins el món educatiu. Els nens/es estan al voltant d’una mitjana de 6 hores diàries amb els/les seus/ves mestres. El tipus de relació (vincle) que es desenvolupi entre ells influirà en les inquietuds, curiositat i aprenentatges dels alumnes.

Actualment a les aules podem trobar 27 criatures de 3 anys amb una mestra...es fa difícil pensar com podran els mestres acompanyar i atendre les necessitats afectives, socials, personals i fisiològiques dels alumnes. La tasca que realitza un mestre és de vital importància i, per tant, necessita de més suport i mitjans per tal de garantir que aquesta sigui de màxima qualitat. És primordial que aquell referent educatiu connecti amb l’alumne, conegui els seus neguits, interessos, situacions personals i familiars.

Quan existeix el vincle afectiu, aquest encaix i sincronia entre alumne i mestre, és més probable que la motivació d’ambdós sigui més satisfactòria, fet que repercuteix positivament envers el rendiment i actitud de l’alumne. Tal i com les investigacions mostren, és a través de la motivació, de la trobada amb l’altre (en aquest cas, mestre) que els coneixements prenen sentit i esdevé aprenentatge significatiu. És quan l’un i l’altre estan connectats i donen valor aquell temps i tasca que estan compartint.

Paral·lelament a la manca de temps, un altre aspecte relacionat amb una major motivació envers els aprenentatges i benestar psíquic de les criatures és l’enfocament pedagògic que es desenvolupa en alguns centres educatius.

Maria Montessori, prestigiosa pedagoga, ja fa dècades senyalava el paper actiu dels alumnes com a motor d’aprenentatge. Actualment alguns punts de la seva teoria es tornen a fer presents: “la primera tasca de l’educació és agitar la vida però deixar-la lliure per tal que es desenvolupi” i seguia: “el major senyal d’èxit d’un professor és poder dir: ara nens treballeu com si jo no existís”.

Segons el meu punt de vista, respectar, permetre i tolerar les diferents necessitats, ritmes i estils d’aprenentatge de cada nen és bàsic per fomentar la seva maduresa personal i acadèmica.

Algunes escoles d’aquí i d’altres països (com Finlàndia) han vist que treballar tot connectant amb l’essència de l’alumne facilita que aquest aprengui des d’una motivació intrínseca. Es promou el desenvolupament del seu autoconeixement, facilitant que esdevinguin individus pensadors, creadors i crítics; persones íntegres i respectuoses amb si mateixes i amb els altres.

Tal i com dèiem es tracta d’una situació global i complexa i és necessari contemplar els diferents elements que hi intervenen. Les característiques, funcionament, recursos i organització d’una escola i els seus treballadors estan influïts per les polítiques i normatives que es decideixen des d’un nivell “macro”. Per tant, més enllà de l’estil pedagògic dels diferents mestres, un factor important que condiciona la qualitat de dedicació que poden oferir a l’alumnat són els recursos econòmics, humans i de temps que tenen a disposició.

De la mateixa manera i en la línia que comentàvem anteriorment, es fa necessari per la salut mental de tots (nens, nenes, joves i adults) una proposta de conciliació laboral i personal/familiar real. Aquest fet permetria que els adults comptessin amb un dels tresors de la nostra vida: el temps. El temps necessari per poder cuidar-se i cuidar, acompanyar i educar. I és clar, que temps de qualitat amb les persones que estimes promou que la resta d’engranatges de la societat funcionin.

 

Noemí Mauri

Psicòloga. 17490