El Brogit del Silenci de la psicòloga i psicoanalista col·legiada Maria Amèlia Pedrerol és una novel·la sobre allò que no es diu, que destaca pel coneixement profund de les emocions i els sentiments que mouen els personatges. En aquesta entrevista, realitzada pel departament de Comunicació del COPC, parlem amb la seva autora, que presentarà el llibre el proper 17 de febrer a la seu central del Col·legi. Pots inscriure-t'hi aquí.


Els protagonistes d’El brogit del silenci estan inspirats en casos reals que ha viscut al llarg de més de quaranta anys d'experiència professional?

Els personatges de la novel·la són inventats, no corresponen a casos que jo hagi atès. Però sí que és cert que el que pretenc dir al llibre a través dels personatges té relació directa amb la meva pràctica professional i amb una manera de veure les coses. Hi ha unes idees centrals que sostenen el relat: mares que no veuen ni escolten i filles o fills que no parlen; el rastre que deixa allò que no es pot dir; i la desprotecció dels infants, que no poden comptar amb l’adult quan pateixen.

El silenci del que parla a la novel·la fa referència a allò que queda ocult als altres però, també, a allò que no ens diem a nosaltres mateixos. Aquest silenci ens fa més vulnerables?

Exacte, és tracta d’allò que ocultem als altres i també a nosaltres mateixos, que ens fa jugar a la gallina cega. En l’àmbit familiar hi ha fets dels que no es parla, secrets que s’oculten gelosament. I també nosaltres tendim a amagar-nos allò que per diverses raons rebutgem. Per exemple, perquè perjudicaria la nostra imatge o la dels que estimem. Hi ha la idea errònia de que el que no es diu no existeix. En canvi, allò que queda segrestat a la consciència genera efectes, i ens condiciona. La Clara, la protagonista, que justament no és gens clara, es lamenta de fracassar en les relacions amoroses i no sap per què. Ho anirà descobrint durant la narració.

Tot i que compartir les emocions amb els altres ajuda sovint a sentir-nos millor, són necessaris els secrets o silencis en segons quins casos?

Una cosa és descarregar tensions xerrant amb els amics, la família o fins i tot en una teràpia, és a dir, esbravar-se, que sempre fa sentir bé. D’altra banda, tots podem decidir què diem o què no diem a l’altre, perquè dir-ho tot seria insuportable. Cal tenir en compte també que, si no hi hagués silencis, tampoc hi hauria paraules, sinó pastitxos, un conglomerat informe de sons. Ara bé, la conveniència de verbalitzar aquelles paraules, idees, fets o sentiments que han quedat amagats en un racó de la nostra ment és quan fan brogit, quan fan una sorollada que no deixa viure. Hi ha sorollets que no molesten, pels que no cal amoïnar-se. És dels primers que he volgut escriure i és d’això del tracta en la nostra feina, que consisteix en ajudar a que es puguin posar paraules als silencis.

El brogit del silenci li ha suposat un viatge emocional? S’ha sentit identificada amb algun dels personatges?

Escriure El brogit del silenci ha estat una aventura intensa i apassionant. Hi ha certs aspectes meus en alguns dels personatges, però no, no m’he identificat en cap d’ells.

A més de presentar el llibre, el proper 17 de febrer, compartirà taula amb Fina Dantí, professora d’institut de llengua i literatura, i Martha Masllorens, que ha treballat en educació infantil i en departaments de recursos humans d’hospitals i empreses privades. A banda de llegir alguns fragments de la novel·la, sobre quins aspectes dialogaran?

Parlarem sobre el fet d'escriure i sobre els aspectes literaris i psicològics del llibre.