El Grup de Treball del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (GT Dol i Pèrdues) vol manifestar la seva opinió professional com a psicòlegs especialistes en dol respecte l’ensorrament dels nínxols del Cementiri de Montjuïc (Barcelona) al setembre de 2017.

El 15 de setembre de 2017, a les set del matí, un agrupament de nínxols del sector dotze del Cementiri de Montjuïc es va ensorrar. L’ensorrament va afectar a 144 nínxols. Dies després, per seguretat, van haver de ser esfondrats 70 nínxols addicionals. En conjunt, aquestes sepultures acollien 358 difunts. A causa de l’ensorrament sobtat dels 144 primers nínxols, les restes dels cossos van quedar barrejades entre sí i també amb la gran quantitat de runa generada.

A partir d’aquí han tingut lloc una sèrie d’accions que es poden seguir al detall pels diversos articles del periodista Toni Sust publicats a El Periódico (es troben fàcilment per internet), i s’ha arribat al punt on som ara, encara molt endarrerides les identificacions, les indemnitzacions i no construït de nou l’agrupament ensorrat.

La paraula camposanto es refereix al fet que és un lloc sagrat, on es dona la funció d'afavorir l'exercici de la pietat, del culte, de la religió, del dol, rebutjant tot el que s'oposi a actes contraris a la moral o injuriosos, considerats com una profanació. La paraula cementiri deriva del grec koimetérion que significa dormitori. Segons la creença cristiana, en el cementiri els cossos dormien fins al dia de la resurrecció. El fet és que el descans fisiològic del cos i de l'ànima, dormir, s'assembla amb l'estat de separació del cos i de l'ànima, és a dir, la mort. En tots dos casos, en el que la persona dorm i en el que el cadàver reposa sense vida, adopten una idèntica posició, que és la posició horitzontal que s'adopta en dormir.

La psicoanalista Claudia González (La Vanguardia 03/11/2017) explica que enterrar els morts ha estat des de fa milers d'anys molt important per als subjectes. A la Grècia i Roma antigues es temia la mort menys que a la privació de la sepultura, això s'aprecia en la Antígona de Sòfocles. Aquest és un pas fonamental després de la mort d'un ser estimat, que atorga al subjecte les eines simbòliques per poder elaborar el contrasentit que la mort comporta. Sigmund Freud deia que enterrar els morts permet la possibilitat de fer un dol per un objecte perdut, i que una vegada el dol hagi renunciat a tot el perdut s'haurà esgotat per si mateix i la nostra libido quedarà novament en llibertat de substituir els objectes perduts per altres de nous. Això és de vital importància perquè la vida continuï per a les persones que han perdut algú. Però quan no es té un cos per a enterrar, aquest cos i la seva memòria queden en una espècie de deriva, capturat pel dubte del seu parador.

Els familiars dels nínxols ensorrats necessiten tenir un lloc físic o (en la seva manca) simbòlic on els cossos (o algun element representatiu) dels seus morts descansin i puguin acostar-s’hi en un ambient de pau i serenor.

El dol és un procés de canvi i amb la mort acaba una vida, però no un vincle. Aquest es modifica d'una relació de presència a una d'absència.

La nostra experiència professional ens demostra com és d’important pels familiars saber on és el cos dels que ja han mort. Això (en la immensa majoria dels casos) proporciona calma i serenor dins del dolor, tant pels que habitualment visiten les tombes dels seus éssers estimats com pels que no. Per uns i per altres és motiu de pau saber que les sepultures acullen de forma personalitzada i individualitzada els seus difunts familiars.

El desgraciat esdeveniment esmentat amb la barreja dels cossos entre si i amb les runes i la lentitud dels treballs de reconstrucció i identificació, de ben segur han reobert ferides, revifat el dol i desestabilitzat emocionalment (inquietud, desassossec, ràbia, tristesa... ) els familiars produint malestar i estrès.

Com a professionals de la psicologia especialistes en dol veiem urgent: oferir acompanyament psicològic als familiars en dol així com la necessitat de tenir un lloc físic (pot ser simbòlic) on descansar la ment i l’ànima sabent que els seus difunts (o en el seu defecte els seus noms) tenen el lloc i la petjada que els correspon.

Barcelona, febrer de 2020

 

Francesca Rodrigo, membre del GT Dol i Pèrdues
Begoña Elizalde, coordinadora del GT Dol i Pèrdues

 

En nom de tot el GT Dol i Pèrdues del COPC