Els mitjans de comunicació virtual, com la videotrucada o el telèfon, han estat l’única possibilitat de mantenir reunions durant el confinament a causa de la crisi de la COVID19. Això ha permès seguir treballant, estudiant o comunicant-se amb els altres, però també ha comportat un esgotament en l’ús d’aquests mitjans, fenomen que ha estat anomenat “fatiga Zoom”, en referència a la coneguda plataforma de videoconferència.

En un article periodístic publicat recentment1, el professor de la Blanquerna-URL Lluís Anyó assenyala que “no s’ha d’oblidar que les videoconferències són un simulacre, en què som avatars de nosaltres mateixos. Som una representació que ens crea la sensació d’estar connectats amb algú, però en el fons el que fem és estar connectats amb una pantalla. I com a tal representació ens perdem moltes coses, sobretot la part física”. Per Anyó, la comunicació virtual és una pseudoexperiència, ja que és menys arriscada i més còmoda que la comunicació presencial.

Un altre raonament és el que planteja el psicòleg i logopeda de Blanquerna-URL Ignasi Ivern, qui considera que “la mirada és la porta d’entrada a la comunicació, i en les videotrucades no sabem exactament on mira l’altre, si a nosaltres, a la càmera o a un racó”.

En un altre article2, el psicòleg de la UOC José Ramon Ubieto, argumenta que la comunicació virtual desmembra la unitat imatge-cos-paraula, pròpia de la comunicació presencial, de tal manera que la imatge esdevé la principal protagonista de la comunicació. Aquesta imatge reclama que la mirada de l’interlocutor es fixi en ella fins a l’esgotament i l’avorriment.

En el llibre La incomunicación virtual, editat l’any 2015 per Xoroi Edicions3, defenso la idea que la comunicació virtual és una bona eina per transmetre informació, fins i tot en el pla no verbal. Ara bé, la comunicació no és només transmissió d’informació sinó que és també el fenomen fonamental que permet als éssers humans trobar-se els uns amb els altres i gràcies a això reconèixer-se com a persones. Segons Aristòtil, molts animals són gregaris però només l’ésser humà està dotat de llenguatge, i això el converteix en un ésser cívic per naturalesa, un ésser que aconsegueix conviure amb els seus semblants mitjançant la comunicació de paraules4.

L’arribada de la comunicació virtual permet la transmissió d’informació a quilòmetres de distància de l’emissor, però no queda clar si en aquestes circumstàncies la comunicació segueix sent el punt de trobada entre les persones. Per tant, la pregunta és: que els interlocutors estiguin físicament presents o no n’estiguin, té alguna conseqüència en la comunicació?

Existeix una diferència clara entre la comunicació virtual i la presencial: en l’intercanvi virtual la qualitat del so i la imatge no reprodueix amb tota precisió la imatge i la veu de l’interlocutor i, a més, en la comunicació virtual estan exclosos els sentits de l’olfacte, el gust i el tacte. Ara bé, fer referència a la inferioritat dels components sensorials de la comunicació virtual amb relació a la comunicació presencial pot ser un argument insuficient a l’hora de buscar la causa fonamental que diferencia un i altre tipus de comunicació, com ara mostraré en un exemple.

Imaginem el següent experiment ambientat en l’any 3020. El departament de realitat virtual d’una facultat de comunicació ha fabricat unes ulleres de realitat virtual que reprodueixen amb tota fidelitat la imatge real. Qui se les posa no és capaç de diferenciar si aquella imatge que percep a través de les ulleres és real o virtual. Alhora, el mateix departament també ha ideat un sistema de so d’una sensibilitat tan alta que és impossible discriminar si el so que s’escolta prové d’uns altaveus o del món real. Per tal de posar a prova aquests instruments, els investigadors han dissenyat un experiment amb una parella de voluntaris a qui no se’ls explicarà quina és la seva finalitat fins que aquest no finalitzi.

El dia i hora de l’experiment, els investigadors acompanyen la parella de voluntaris a una sala. Demanen a un d’ells, el senyor A., que segui en una cadira que hi ha davant d’una paret, a dos metres de distància d’aquesta, i mirant cap a ella. Expliquen que es tracta d’una paret corredissa que forma part de l’experiment. Li demanen que es posi les ulleres que li entreguen i un sensor en cada oïda, i li fan creure que aquest aparells mesuren la temperatura ocular i auditiva. En realitat es tracta d’ulleres de realitat virtual i de microaltaveus d’alta fidelitat. A continuació informen que el senyor B. anirà a la sala que hi ha a l’altre costat de la paret i seurà en una cadira mirant cap a ella, amb les ulleres i els sensors auditius incorporats, igual que el senyor A., de manera que quan la paret corredissa s’obri, es trobaran asseguts l’un davant l’altre a quatre metres de distància. Segueixen explicant que l’experiment consisteix a investigar si les temperatures auditiva i ocular augmenten a l’instant de veure la imatge de l’altre voluntari quan s’obre la paret corredissa, o només ho fa quan s’inicia una conversa entre ells. Per aquest motiu se’ls demana que, un cop oberta la paret corredissa, esperin un senyal abans de començar a conversar. Després de tres minuts de conversa, sobre la temàtica que vulguin, la paret tornarà a tancar-se i clourà l’experiment. Acabada aquesta explicació, els investigadors acompanyen el senyor B. a la sala contigua, li demanen que segui a la cadira i li col·loquen les ulleres de realitat virtual i els microaltaveus. Quan ambdós voluntaris ja estan preparats, els investigadors tanquen la llum de les sales i reprodueixen un soroll que simula que la paret corredissa s’està obrint, quan en realitat, es tracta d’un mur fix. En finalitzar aquest so connecten els aparells de realitat virtual d’ambdós voluntaris i la llum de les sales torna a encendre’s. Immediatament el senyors A. i B. s’observen mútuament asseguts l’un davant l’altre a quatre mestres de distància. Durant els tres minuts que conversen no s’adonen que tot allò que veuen i escolten pertany al món virtual i no al real.

Aquest exemple mostra, com abans assenyalava, que és insuficient atribuir als elements sensorials (visuals, tàctils, auditius, olfactius, gustatius) la diferència fonamental entre la comunicació virtual i la real. Per tant, hem d’emprendre la recerca d’altres raonaments.

Ara bé, abans de fer res convé reflexionar si té algun sentit preguntar-se sobre la diferència entre la comunicació virtual i la comunicació presencial. Perquè no és prou clar que la comunicació virtual no pot substituir la comunicació presencial més enllà del que estrictament té a veure amb la transmissió d’informació? No hauria de ser a l’inrevés, és a dir, que allò que s’hagués d’esbrinar fos la suposada equivalència entre la comunicació virtual i la presencial, si és que hi ha algú que creu que la comunicació virtual pot ser equivalent a la presencial? Per quin motiu hem assumit aquest canvi de perspectiva a l’hora de raonar sobre les virtuts o límits de la comunicació virtual?

Des de fa més d’un segle els avenços de la ciència ens enlluernen. Nietzsche va pronosticar la mort de Déu però moltes vegades sentim a dir que la medicina o l’enginyeria “fan miracles”. En Un mundo sin límite5, el psicoanalista francès Jean-Pierre Lebrun alerta del perill de creure que la ciència pot arribar a aconseguir que el ser humà es desfaci dels límits que el caracteritzen com a humà.

 

A continuació plantejo les següents preguntes: pot ser que els instruments de comunicació virtual ens hagin fet creure que els éssers humans podem vèncer alguns d’aquests límits dels quals parla Lebrun? Pot ser que aquesta sigui la perspectiva en la qual ens situem quan busquem arguments per demostrar que la comunicació virtual no pot substituir la comunicació presencial? És a dir, la perspectiva des de la qual es creu que la ciència ho pot aconseguir tot.

Si despertem de la hipnosi que ens provoca contemplar les descobertes de la ciència, la solució a la pregunta sobre la diferència fonamental entre la comunicació virtual i la presencial es revela força simple: els aparells de comunicació virtual poden reproduir la meva veu i la meva imatge a quilòmetres de distància d’on em trobo; amb aquesta veu i imatge puc transmetre informacions al meu interlocutor tot i trobar-me lluny d’ell físicament; fins i tot podem afirmar que aquesta veu i aquesta imatge que es reprodueix a quilòmetres de distància d’on sóc, parlen de mi; però allò que s’escolta o es veu de mi a quilòmetres de distància en realitat no sóc jo, perquè jo no puc estar en dos llocs diferents en el mateix instant de temps.

Podem concloure afirmant que si la comunicació resta reduïda a la mera faceta de transmetre informació, perquè se li ha retirat la propietat de ser el punt de trobada entre les persones, inevitablement acaba fent-se insuportable.

 

Pau Martínez Farrero

Doctor en psicologia i psicòleg clínic especialista

Col·legiat 4921

 

NOTES:

 

     1. Molins Renter, A. (26 de juny de 2020). La fatiga zoom. La Vanguardia. Recuperat de

https://www.lavanguardia.com/encatala/20200626/481953087715/la-fatiga-zoom.html

       2. Ubieto, J.R. (21 de maig de 2020). La ‘fatiga Zoom’, un nuevo cansancio. The conversation. Recuperat de https://theconversation.com/la-fatiga-zoom-un-nuevo-cansancio-138913

       3. Martínez Farrero, P. (2015). La incomunicación virtual. Barcelona, España: Xoroi Edicions. La segona edició pot descarregar-se lliurement en format PDF des de: http://laincomunicacionvirtual.paumartinez.cat/

       4. Aristóteles (2004). Política. Madrid, España: Ed. Tecnos, Grupo Anaya. § 1253a; i Aristóteles. (2010). Ética a Nicómano. Madrid, España: Gredos. § 1170b.

       5. Lebrun, J.P. (2003). Un mundo sin límite, Barcelona, España: Ediciones del Serbal.