Els
mitjans
de comunicació virtual, com la videotrucada o el
telèfon, han estat l’única
possibilitat de mantenir reunions durant el confinament a causa de la
crisi de la
COVID19. Això ha permès seguir treballant,
estudiant o comunicant-se amb els
altres, però també ha comportat un esgotament en
l’ús d’aquests mitjans,
fenomen que ha estat anomenat “fatiga Zoom”, en
referència a la coneguda
plataforma de videoconferència.
En
un
article periodístic publicat recentment1,
el professor de la
Blanquerna-URL Lluís Anyó assenyala que
“no
s’ha d’oblidar que les videoconferències
són un simulacre, en què som avatars
de nosaltres mateixos. Som una 
representació
que ens crea la
sensació d’estar
connectats amb algú, però en el fons el que fem
és estar connectats amb una
pantalla. I com a tal representació ens perdem moltes coses,
sobretot la part
física”. Per Anyó, la
comunicació virtual és una
pseudoexperiència, ja que
és menys arriscada i més còmoda que la
comunicació presencial.
Un
altre raonament és el que planteja el psicòleg i
logopeda de Blanquerna-URL
Ignasi Ivern, qui considera que “la
mirada és la porta d’entrada a la
comunicació, i en les videotrucades no sabem
exactament on mira l’altre, si a nosaltres, a la
càmera o a un racó”.
En
un
altre article2, el psicòleg de la UOC
José Ramon Ubieto, argumenta
que la comunicació virtual desmembra la unitat
imatge-cos-paraula, pròpia de la
comunicació presencial, de tal manera que la imatge
esdevé la principal
protagonista de la comunicació. Aquesta imatge reclama que
la mirada de l’interlocutor
es fixi en ella fins a l’esgotament i l’avorriment.
En
el llibre La incomunicación virtual,
editat l’any 2015 per Xoroi
Edicions3, defenso la idea que la
comunicació virtual és una bona
eina per transmetre informació, fins i tot en el pla no
verbal. Ara bé, la
comunicació no és només
transmissió d’informació
sinó que és també el fenomen
fonamental
que permet als éssers humans trobar-se els uns amb
els altres i gràcies
a això reconèixer-se com a persones. Segons
Aristòtil, molts animals són
gregaris però només l’ésser
humà està dotat de llenguatge, i això
el converteix
en un ésser cívic per naturalesa, un
ésser que aconsegueix conviure amb els
seus semblants mitjançant la comunicació de
paraules4.
L’arribada
de la comunicació virtual permet la transmissió
d’informació a quilòmetres de
distància de l’emissor, però no queda
clar si en aquestes circumstàncies la
comunicació segueix sent el punt
de
trobada entre les persones. Per tant, la pregunta
és: que els interlocutors
estiguin físicament presents o no n’estiguin,
té alguna conseqüència en la
comunicació?
Existeix
una diferència clara entre la comunicació virtual
i la presencial: en
l’intercanvi virtual la qualitat del so i la imatge no
reprodueix amb tota
precisió la imatge i la veu de l’interlocutor i, a
més, en la comunicació
virtual estan exclosos els sentits de l’olfacte, el gust i el
tacte. Ara bé, fer
referència a la inferioritat dels components sensorials de
la comunicació
virtual amb relació a la comunicació presencial
pot ser un argument insuficient
a l’hora de buscar la causa fonamental que diferencia un i
altre tipus de
comunicació, com ara mostraré en un exemple.
Imaginem
el següent experiment ambientat en l’any 3020. El
departament de realitat
virtual d’una facultat de comunicació ha fabricat
unes ulleres de realitat
virtual que reprodueixen amb tota fidelitat la imatge real. Qui se les
posa no
és capaç de diferenciar si aquella imatge que
percep a través de les ulleres és
real o virtual. Alhora, el mateix departament també ha ideat
un sistema de so
d’una sensibilitat tan alta que és impossible
discriminar si el so que s’escolta
prové d’uns altaveus o del món real.
Per tal de posar a prova aquests
instruments, els investigadors han dissenyat un experiment amb una
parella de
voluntaris a qui no se’ls explicarà quina
és la seva finalitat fins que aquest
no finalitzi.
El
dia i hora de l’experiment, els investigadors acompanyen la
parella de
voluntaris a una sala. Demanen a un d’ells, el senyor A., que
segui en una
cadira que hi ha davant d’una paret, a dos metres de
distància d’aquesta, i mirant
cap a ella. Expliquen que es tracta d’una paret corredissa
que forma part de
l’experiment. Li demanen que es posi les ulleres que li
entreguen i un sensor en
cada oïda, i li fan creure que aquest aparells mesuren la
temperatura ocular i
auditiva. En realitat es tracta d’ulleres de realitat virtual
i de microaltaveus
d’alta fidelitat. A continuació informen que el
senyor B. anirà a la sala que
hi ha a l’altre costat de la paret i seurà en una
cadira mirant cap a ella, amb
les ulleres i els sensors auditius incorporats, igual que el senyor A.,
de
manera que quan la paret corredissa s’obri, es trobaran
asseguts l’un davant
l’altre a quatre metres de distància. Segueixen
explicant que l’experiment
consisteix a investigar si les temperatures auditiva i ocular augmenten
a
l’instant de veure la imatge de l’altre voluntari
quan s’obre la paret corredissa,
o només ho fa quan s’inicia una conversa entre
ells. Per aquest motiu se’ls demana
que, un cop oberta la paret corredissa, esperin un senyal abans de
començar a
conversar. Després de tres minuts de conversa, sobre la
temàtica que vulguin,
la paret tornarà a tancar-se i clourà
l’experiment. Acabada aquesta explicació,
els investigadors acompanyen el senyor B. a la sala contigua, li
demanen que
segui a la cadira i li col·loquen les ulleres de realitat
virtual i els microaltaveus.
Quan ambdós voluntaris ja estan preparats, els investigadors
tanquen la llum de
les sales i reprodueixen un soroll que simula que la paret corredissa
s’està
obrint, quan en realitat, es tracta d’un mur fix. En
finalitzar aquest so connecten
els aparells de realitat virtual d’ambdós
voluntaris i la llum de les sales
torna a encendre’s. Immediatament el senyors A. i B.
s’observen mútuament asseguts
l’un davant l’altre a quatre mestres de
distància. Durant els tres minuts que
conversen no s’adonen que tot allò que veuen i
escolten pertany al món virtual
i no al real.
Aquest
exemple mostra, com abans assenyalava, que és insuficient
atribuir als elements
sensorials (visuals, tàctils, auditius, olfactius,
gustatius) la diferència
fonamental entre la comunicació virtual i la real. Per tant,
hem d’emprendre la
recerca d’altres raonaments.
Ara
bé, abans de fer res convé reflexionar si
té algun sentit preguntar-se sobre la
diferència entre la comunicació virtual i la
comunicació presencial. Perquè
no és prou clar que la comunicació
virtual no pot substituir la comunicació presencial
més enllà del que
estrictament té a veure amb la transmissió
d’informació? No hauria de ser a
l’inrevés, és a dir, que
allò que s’hagués d’esbrinar
fos la suposada equivalència
entre la comunicació virtual i la presencial, si
és que hi ha algú que creu que
la comunicació virtual pot ser equivalent a la presencial?
Per quin motiu hem
assumit aquest canvi de perspectiva a l’hora de raonar sobre
les virtuts o
límits de la comunicació virtual?
Des
de fa més d’un segle els avenços de la
ciència ens enlluernen. Nietzsche va
pronosticar la mort de Déu però moltes vegades
sentim a dir que la medicina o l’enginyeria
“fan miracles”. En Un mundo sin
límite5, el psicoanalista
francès Jean-Pierre Lebrun alerta del perill de creure que
la ciència pot
arribar a aconseguir que el ser humà es desfaci dels
límits que el
caracteritzen com a humà.
A
continuació plantejo les següents preguntes: pot
ser que els instruments de
comunicació virtual ens hagin fet creure que els
éssers humans podem vèncer alguns
d’aquests límits dels quals parla Lebrun? Pot ser
que aquesta sigui la
perspectiva en la qual ens situem quan busquem arguments per demostrar
que la
comunicació virtual no pot substituir la
comunicació presencial? És a dir, la perspectiva
des de la qual es creu que la ciència ho pot aconseguir tot.
Si
despertem de la hipnosi que ens provoca contemplar les descobertes de
la
ciència, la solució a la pregunta sobre la
diferència fonamental entre la comunicació
virtual i la presencial es revela força simple: els aparells de comunicació virtual
poden reproduir la meva veu i la
meva imatge a quilòmetres de distància
d’on em trobo; amb aquesta veu i imatge
puc transmetre informacions al meu interlocutor tot i trobar-me lluny
d’ell
físicament; fins i tot podem afirmar que aquesta veu i
aquesta imatge que es
reprodueix a quilòmetres de distància
d’on sóc, parlen de mi; però
allò que
s’escolta o es veu de mi a quilòmetres de
distància en realitat no sóc jo,
perquè jo no puc estar en dos llocs diferents en el mateix
instant de temps.
Podem
concloure afirmant que si la comunicació resta
reduïda a la mera faceta de
transmetre informació, perquè se li ha retirat la
propietat de ser el punt de trobada entre les persones,
inevitablement acaba fent-se
insuportable.
Pau
Martínez Farrero
Doctor
en psicologia i psicòleg clínic especialista
Col·legiat
4921
NOTES:
1. Molins
Renter, A. (26 de juny de 2020). La fatiga zoom. La Vanguardia.
Recuperat de
https://www.lavanguardia.com/encatala/20200626/481953087715/la-fatiga-zoom.html
2.
Ubieto,
J.R. (21 de maig de 2020). La ‘fatiga Zoom’, un
nuevo cansancio. The conversation.
Recuperat de https://theconversation.com/la-fatiga-zoom-un-nuevo-cansancio-138913
3.
Martínez
Farrero, P. (2015). La
incomunicación
virtual. Barcelona, España: Xoroi Edicions. La
segona edició pot
descarregar-se lliurement en format PDF des de: http://laincomunicacionvirtual.paumartinez.cat/
4.
Aristóteles
(2004). Política.
Madrid, España: Ed.
Tecnos, Grupo Anaya. § 1253a; i Aristóteles.
(2010). Ética a
Nicómano. Madrid, España: Gredos.
§ 1170b.
5.
Lebrun,
J.P. (2003). Un mundo sin límite,
Barcelona, España: Ediciones del Serbal.
