|
|
| |
|
Taula de diàleg: El nou rol del/la psicòleg/a com a Coordinador/a de Parentalitat. |
| SECCION:
Activitats
// PUBLICAT 14/10/2013 12:57:00 |
|
|
|
 |
 |
CLICA
AQUÍ PARA LA VERSIÓN DEL ARTÍCULO EN
ESPAÑOL
Intervencions
amb famílies en situació d'alta
conflictivitat post-divorci: Reorganització de la
co-parentalitat prioritzant el benestar dels fills i filles
El passat 4 d’octubre, el Grup
de treball sobre Coordinació de Parentalitat (CP)
de la Secció
d’Alternatives de Resolució i Gestió de
Conflictes (ARC) del Col·legi Oficial de
Psicòlegs de Catalunya va organitzar una taula de
diàleg a la seu del mateix Col·legi a Barcelona,
en la que van participar destacades veus de diversos àmbits
implicats en la intervenció en separacions d’alta
conflictivitat. Aquest és un nou pas endavant amb
l’objectiu d’avançar en la
implementació de la coordinació de parentalitat i
treballar les directrius de l’ètica i la
pràctica dels professionals, seguint la formació
iniciada en les jornades dels passats 22 i 23 de febrer.
 |
En aquesta
ocasió, la taula de diàleg es va organitzar
transversalment
des de quatre seccions professionals, Secció ARC, Psicologia
Clínica i
de la Salut, Psicologia Jurídica i Psicologia de les Dones,
amb la
col·laboració del Centre de Mediació
de Dret Privat de Catalunya. Va
comptar amb la presència de destacats prestigiosos
professionals
especialitzats en diversos àmbits. Tots ells, des del seu
rol
professional, assisteixen a famílies en situació
d’alta conflictivitat
post-separació o divorci. L’acte va
convocar un gran nombre
d’assistents que ompliren la sala d’actes
confirmant l’interès sobre el
tema plantejat.
Ponents de la taula de diàleg:
Dominic D'Abate,
coordinador de parentalitat.
Consensus Mediation Center, Montreal, Canadà
Gemma Baulenas,
psicòloga clínica i terapeuta familiar. Escola de
teràpia familiar. Hospital de la Santa Creu i Sant Pau
Mercè
Cartié, psicòloga forense. Equip
d'Assessorament Tècnic de Família (EATAF).
Generalitat de Catalunya - Departament de Justícia
Ansel Guillamat,
psicòloga mediadora àmbit judicial. Centre de
Mediació de dret privat. Generalitat de Catalunya -
Departament de Justícia
Elena
Farré Trepat, Magistrada de família,
Jutjat de 1a Instància número 17 de Barcelona. |
Entre els objectius d’aquesta taula de diàleg hi
figuraven la introducció del rol del/la
psicòleg/a coordinador de parentalitat en els processos de
separació i divorci. Al mateix temps, pretenia identificar
coincidències i diferències amb altres rols
professionals que treballen amb famílies en
situació d'alta conflictivitat postdivorci i es preocupen
de reorganitzar la coparentalitat prioritzant el benestar dels
fills/es.
Les ponències i el diàleg generat a partir de les
preguntes dels assistents va acabar amb algunes conclusions que
confirmen la necessitat de la figura del/la coordinador de parentalitat
per ajudar a les famílies en situació
d’alta conflictivitat post-divorci.
1. Hi ha situacions d’alta
conflictivitat post-divorci que no es resolen amb la
intervenció judicial i els nombrosos procediments que
generen un nombre reduït de famílies comporten una
sobrecàrrega per als magistrats de
família. A aquest fet, s’hi
suma la frustració dels jutges/esses i magistrats/des per la
dificultat de donar una resposta adequada que resolgui el conflicte en
la parentalitat.
Els jutges i jutgesses fan ús de tots els serveis i
professionals que tenen al seu abast, avaluacions de l'Equip
d'Assessorament Tècnic de Família (EATAF),
mediació, punts de trobada, fiscal i advocats.
Però els instruments judicials disponibles no són
suficients per ajustar-se a les autèntiques necessitats de
les famílies amb alta conflictivitat i resulta
difícil derivar a serveis que són de pagament i
que suposen un cost addicional per a la família. Sovint els
propis jutges i jutgesses han de respondre conscients que la
sentència no resol la situació, no posa fi
a la conflictiva relacional, i que el factor temps
és cabdal. Fins i tot els mateixos jutges són
conscients que han de decidir sobre la situació exposada,
però que allò que determinin no és
potser la millor manera de resoldre la situació,
però sí la
més factible amb els mitjans actuals.
La figura del CP ajudaria a poder arribar a una presa
d’acords basada en les demandes
dinàmiques de la família, i afavoriria
a què es poguessin mantenir. Més encara, tenint
en compte que sovint aquests progenitors en conflicte no implementen el
pla de parentalitat parcial o totalment, les sentències
s’incompleixen i creen noves judicialitzacions de les
problemàtiques, cronificant les situacions complexes per a
progenitors i fills/es i suposant una gran despesa
econòmica. El CP té per objectiu central
treballar la coparentalitat per ajudar a la família a
implementar el pla de parentalitat i fomentar la resolució
de disputes i les decisions efectives sobre temes relacionats amb els
fills i filles, vetllant sempre pel seu benestar.
2. Els serveis que disposem a Catalunya i
als quals es deriven aquestes famílies atrapades en la
disputa crònica amb alta conflictivitat no són
suficients per respondre a les seves necessitats per tal
d’ajudar a què els progenitors puguin funcionar en
una coparentalitat efectiva per al benestar dels fills i filles.
Per exemple, el programa de seguiment de famílies de l'EATAF
vol
ajudar a què s’executin les sentències
i també informar als jutges del seu compliment.
Però no és un servei a llarg termini, i les
famílies amb alta conflictivitat necessiten més
que un seguiment, una intervenció més intensiva
on també es contempli una funció psicoeducativa,
de mediació de disputes i de coordinació entre
professionals. La mediació familiar, pel fet que
l’assistència a la sessió informativa
no és obligatòria, per la seva
necessària acceptació per ambdues parts i la seva
brevetat en el temps, sovint no pot ser el camí escollit en
situacions de tan alta conflictivitat, on la tolerància i la
trobada esdevé complexa.
A més, malauradament, els equips de la sanitat
pública es troben actualment en una situació
complicada i inestable, difícilment poden atendre
conjuntament la problemàtica i degut a l’actual
situació econòmica s’han
reduït els propis programes i els espais en xarxa.
3. Els i les professionals constaten el
solapament d’algunes funcions entre professionals
que treballen amb aquestes famílies. I
també, que
des del seu rol professional, l’ajut no és
suficient i és important la
col·laboració en xarxa i la confiança
entre els professionals. Per a tal fi, es requereix una
coordinació entre serveis i equips que intervenen per ajudar
a aquestes famílies multi assistides.
En l’actualitat però, és complex veure
un cas de forma conjunta i establir espais de creació de
saber interprofessional. La manca de recursos comporta una
reducció de l’abast de les intervencions i un
treball enfocat des de prioritzar aquells casos més
necessitats. Per exemple en aquests moments la xarxa pública
intervé bàsicament quan s’identifica
patologia en els nens/es, relegant a un segon pla aquell patiment
existent entre els infants involucrats o exposats en una ruptura
familiar conflictiva.
La figura del CP podria tenir un paper cabdal per aglutinar i
canalitzar aquest treball en xarxa i fer avançar el
procés. El fet que el CP tingui accés i pugui
establir contactes i col·laboracions amb els diferents
professionals que intervenen amb la família,
facilita que el treball de cadascun permeti avenços concrets
en una mateixa direcció: el benestar directe dels fills/es.
4. Es constata que quan moltes
institucions estan involucrades en un mateix cas complex sovint es
contribueix a ‘institucionalitzar’ el conflicte i a
restar capacitat d’autogestió a la
família.
Per la família no és fàcil integrar
les diferents aportacions i fer-ne una lectura que
els permeti configurar les relacions de forma diferent, alhora
que queda reduït el seu marge de moviment, que ve
marcat pels equips.
La figura del CP podria ajudar a aquestes famílies a
recuperar l’autogestió, que està minada
pel propi conflicte i situació de ruptura, però
també en part congelada involuntàriament per les
diferents intervencions.
5. Sovint els avis i àvies
queden fora de les intervencions.
La coordinació de parentalitat manté un
enfocament sistèmic, i per tant, per la qual cosa contempla
incloure a tots els membres del sistema familiar, progenitors, fills i
filles, noves parelles, i avis i àvies, així com
també als professionals i institucions involucrats amb la
família, en el treball per la millora.
6. Cas especial: Els/les fills/es que
rebutgen a un progenitor.
Malgrat la majoria dels nens i nenes volen continuar tenint una
relació amb ambdós progenitors, una
proporció petita de nens i nenes desenvolupen una forta
reacció negativa vers un dels progenitors. Actualment no hi
ha intervencions especialitzades. És necessari que els
professionals de la psicologia omplin aquest buit. Si bé
existeixen recursos on es pot oferir un escenari de treball per aquests
casos, com són els punts de trobada familiar, aquests tenen
una temporalitat i intervenció limitada i poden veure com un
complement la figura del/la la Coordinació coordinador/a de
parentalitat com una oportunitat per la resolució
d’aquests supòsits.
7. No menys important és la
importància de detectar maltractament i violència
de gènere en aquestes famílies.
La presència de violència és una
condició excloent per realitzar un procés de
mediació, però no de coordinació de
parentalitat. A la fase inicial del procés de CP
s’avalua la presència de violència o
maltractament. Per aquesta tasca, el CP ha d’estar degudament
entrenat en la gestió de conflictes i com diferenciar-los
dels processos de violència. En aquesta direcció,
la formació del CP inclou un mòdul sobre
violència de gènere.
8. Resulta imprescindible fomentar el
diàleg entre professionals de la salut mental i de
l’àmbit jurídic per poder ajudar a
aquestes famílies en situació d’alta
conflictivitat.
El grup de treball de coordinació de parentalitat del COPC
té com un dels seus objectius fomentar la
col·laboració entre psicòlegs
coordinadors de parentalitat i els professionals de
l’àmbit judicial. En la coordinació de
parentalitat la relació del/la CP amb els advocats/esses
dels progenitors és molt important per
l’èxit del cas. A més, el CP col.
labora amb el /la jutge o jutgessa que porta el
cas.
9. La importància de
determinar l’origen de l’alta conflictivitat: Si es
tracta d’una conflictivitat relacional resultat del dol i
dificultats d’assumir la separació o divorci, o
bé si es tracta de la patologia individual o
d’ambdós membres de la parella.
El/la psicòleg/oga que exerceix la CP està
format/da i té experiència en mediació
familiar i té coneixement de les dinàmiques
familiars en les separacions o divorcis que, combinat amb la
formació de base en psicopatologia aporta un valor afegit a
treballar amb aquestes famílies. A més, el/la CP
utilitza tècniques de psicoeducació,
teràpia, gestió de conflictes,
mediació, coaching, fàcilment conegudes pel
psicòleg/òloga.
Conclusions elaborades pels membres del Grup de Treball de
Coordinació de Parentalitat (Secció ARC): Connie
Capdevila, Sara Gironès i Laia Rosich
Links d’interès sobre la
qüestió:
La figura del
coordinador de parentalitat en les separacions altament conflictives,
article de Connie Capdevila Brophy
Entrevista
al Dr. Dominic D'Abate, director del Consensus Mediation Center de
Montreal
El Programa de
Seguimiento Familiar del EATAF: finalidad, objetivos y
método. Afinidades y divergencias respecto de la figura
canadiense del coordinador de parentalidad
Presentació
de ponència de Mercè Cartié. Programa
de seguimiento EATAF y coordinación de parentalidad
Programa
de seguimiento EATAF y coordinación parentalidad de
Mercè Cartié en Prezi
|
|
|
|
|
|
