|
|
Entrevista a la Dra. Debra Carter, directora del National Cooperative Parenting Center de Bradenton |
SECCION:
Entrevistas
// PUBLICAT 01/12/2014 18:18:00 |
|
|
|
 |
 |
CLICA
A QUÍ PARA LA VERSIÓN
DEL ARTÍCULO EN ESPAÑOL
La història de la coordinació de parentalitat
comença als Estats Units
als anys 90 com una alternativa al litigi per la resolució
de disputes.
Des d’aleshores, s’ha anat adaptant a diferents
països d’arreu del món.
Pel que fa a Catalunya, esperem que la figura del/la
Coordinador/a de
Parentalitat sigui incorporada al codi civil de Catalunya en
el decurs
de l'any vinent.
La Dra. Debra Carter
ha estat reconeguda com a líder en el desenvolupament i
difusió de la
coordinació de parentalitat. Ella i els seus
col·legues al National
Cooperative Parenting Center de Bradenton,
estat de Florida, porten a terme recerca per determinar
l’efectivitat
dels procediments per tal de promoure les bones pràctiques
per
progenitors, advocats i el sistema judicial. Conjuntament amb la
Universitat de Pennsylvania i la de Miami, Carter ha
començat a
treballar amb el Departament d’Estat dels EEUU per incorporar
la
coordinació de parentalitat a la mediació
internacional en casos
d’abducció de menors. Carter ha escrit el llibre “Parenting Coordination: A
Practical Guide for Family Law Professionals”
(2011), un dels més rellevants en aquesta
matèria. La seva pròxima obra sortirà
l’abril del 2015 amb el títol
“CoParenting After Divorce: A GPS for Healthy
Kids”. |
 |
Vam parlar una estona amb Debra Carter amb motiu de la
seva visita al COPC els passats 10 i 11 de novembre convidada per la
Secció ARC per realitzar formació de
coordinació de parentalitat seguint el model integrador.
On es practica la
coordinació de parentalitat?
La coordinació de parentalitat actualment es
practica als cinquanta estats dels Estats Units però la
regulació de la figura del/la coordinador de parentalitat
difereix segons l’Estat. Alguns estats tenen lleis i altres
reglaments o acords depenent de les seves lleis. A Canadà
tenen regulada la pràctica de la coordinació de
parentalitat en dues de les sis províncies del
país. També
s’ha iniciat a altres països, com
Austràlia, Itàlia, Suècia, Les Bahamas
o Israel.
Des dels inicis de la
coordinació de parentalitat s’han aplicat
diferents models a diversos llocs. Per citar només dos
exemples, el model de ‘mediador-àrbitre’
o el model
‘terapèutic’. En el seu llibre
parla del model “integrador” de
coordinació de parentalitat. En què consisteix?
El model integrador de coordinació de parentalitat
és el més àmpliament utilitzat. Es diu
integrador perquè és un model híbrid.
Incorpora components psicològics i legals i es
requereixen tres àrees de competència:
coneixements psicològics o de salut mental, coneixements de
conceptes legals i, per últim, habilitats i eines
mediadores. El procés de coordinació de
parentalitat es realitza en tres fases clarament definides. La inicial
és la de recollida de dades i informació per
poder desenvolupar les teves estratègies d’
intervenció. La segona fase resulta més llarga i
s’hi fan les intervencions de resolució o
contenció dels conflictes. La meta és
portar a la família a la fase de manteniment, en la que els
progenitors han reduït considerablement el conflicte en la
coparentalitat i ja no necessiten el teu ajut perquè han
comprès que l’important és centrar-se
en protegir als fills i filles dels conflictes.
Sobre quina recerca es
basa la coordinació de parentalitat del model integrador?
Com la coordinació de parentalitat
és un mètode relativament recent, el model
integrador té la base en dècades de recerca i
experiència sobre l’eficàcia de dos
mètodes alternatius al judicial de resolució de
conflictes: la mediació familiar i els programes
educatius
parentals per divorci que es fan als Estats Units. Les intervencions
del model integrador provenen de l’eficàcia de la
recerca empírica per informar/desenvolupar
l’estructura del procés, les fases, el timing, les
tècniques o les eines que el professional utilitza per
desenvolupar el model. Són molt diferents de les que
s’utilitzen, per exemple, en psicologia jurídica
quan es realitzen avaluacions de la custòdia o
peritatges als jutjats a instància d’una de les
parts.
Això tendeix a polaritzar les famílies.
S’estableixen rols de guanyadors i perdedors i no
és una intervenció que ajudi als progenitors en
la seva co-parentalitat. En canvi, la coordinació de
parentalitat és més directiva i està
focalitzada en el nen/a, que és sempre el centre de la
intervenció. Se’l protegeix del conflicte
interparental. Ensenya als progenitors a tenir als fills i
filles en ment i aprendre a resoldre les seves diferències
per tal que puguin protegir-los dels conflictes i millorar la qualitat
de la parentalitat. El coordinador de parentalitat els ha
d’empoderar a aprendre a utilitzar aquestes eines i
habilitats.
Ens pots explicar la
recerca realitzada pel teu equip sobre el model integrador?
Treballant amb famílies amb alta conflictivitat
vaig començar a desenvolupar conceptes i uns protocols de
formació. Vaig començar a formular un model.
Altres investigadors han contribuït a aquest model amb
diversos coneixements i recerca. El meu llibre publicat al 2011
és on es descriu més detalladament el model
integrador, les seves intervencions i eines, etc. La fase I de la
recerca es va centrar en les percepcions dels coordinadors/es de
parentalitat pel que fa la valoració sobre
l’èxit de la intervenció. La
recerca inicial va servir per veure com es treballava en
coordinació de parentalitat, com s’estava
realitzant, qui estava fent-ho, quina formació hi havia i
quines eines es feien servir. Més tard, la recerca es va
centrar en l’eficàcia de la coordinació
de parentalitat. Les dades demostraven que la coordinació de
parentalitat és efectiva per reduir el nombre de
compareixences als jutjats. La investigació es va realitzar
amb 88 famílies amb nens en edats compreses entre els 8 i
els 12 anys a Miami, a l’estat de Florida. Es va demostrar
que, gràcies a la coordinació de parentalitat,
les compareixences es reduïen en un 50% un any
després. En el 75% de casos, les disputes que anaven al
jutjat no tenien a veure amb els fills/es. Això redueix els
costos dels jutjats i també per a les
famílies, cosa que
significa un benefici molt tangible.
Recentment hem finalitzat la fase II de la recerca. Per primera vegada
s’ha estudiat, en casos de coordinació de
parentalitat acabats, la perspectiva dels pares, de les mares i dels
coordinadors/es de parentalitat. Vam elaborar un qüestionari
molt detallat centrat en tres àrees:
l’habilitat dels progenitors de comunicar efectivament, la
triangulació del fill/a i l’efectivitat de la
intervenció de coordinació de parentalitat. Els
resultats es publicaran segurament a l’abril del 2015. Podem
avançar alguns dels resultats amb unes tendències
emergents: els progenitors valoren l’experiència
com a positiva. D’altra banda, els progenitors expressen
suggeriments a fer. Comenten que haurien volgut més
assistència en dues àrees: Major ajut per
aprendre a ser co-pares i més educació directa
sobre com resoldre els conflictes. Ens diuen que volen, més
enllà de la teoria i les paraules, fer demostracions, ajudar
a entendre, modelar, coaching... També desitjaven una major
supervisió del jutjat sobre el procés, per
exemple amb un nombre de visites obligatòries, que el jutjat
supervisés que els progenitors feien el que se’ls
havia demanat i més informes de progrés.
En la fase III de la recerca s’inclourà la veu del
nen. Encara no hi ha cap investigació que inclogui la
perspectiva del fill, ja que es tracta d'una disciplina molt
jove. Fa 25 anys ni tan sols existia.
Finalment, què
cal fer per implementar un programa de coordinació de
parentalitat?
Per implementar qualsevol programa de coordinació de
parentalitat es necessita el suport dels jutges/esses i els
jutjats, que els advocats dels progenitors entenguin com
s’utilitza el procés i un grup de professionals
molt ben formats que puguin oferir els serveis adequats a aquestes
famílies.
|
|
|
|
|
|