Haz clic aquí para la versión en español

CONCLUSIONS de la Jornada del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i l’Association of Families and Conciliation Courts "Dinàmiques de rebuig filial a relacionar-se amb un progenitor després d’una separació o divorci i/o de noves configuracions familiars. Intervencions i bones pràctiques”.

 

El 14 de febrer de 2020 es va celebrar la Jornada organitzada pel Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya1 (COPC) i l’Association of Families and Conciliation Courts (AFCC) sota el títol "Dinàmiques de rebuig filial a relacionar-se amb un progenitor després d’una separació o divorci i/o de noves configuracions familiars. Intervencions i bones pràctiques”.

La benvinguda i la inauguració de la jornada Sra. Teresa Moratalla, secretària de la Junta de Govern del COPC i la Sra. Teresa Williams, copresidenta de la comissió internacional de l’AFCC.

A la Jornada es va exposar i debatre sobre els reptes que es presenten a les ruptures de parella d’alta conflictivitat i com identificar els senyals d’alerta per a poder millorar l’èxit de les nostres intervencions i la bona praxi, posant el focus en els nens i nenes de manera que s’equilibrin els rols parentals. La segona part de la jornada es va dedicar al moment actual i futur de la coordinació de coparentalitat. Participaren més de dos-cents professionals de la psicologia, la mediació, el treball social, l’advocacia i la judicatura, els quals van poder aportar el seu punt de vista i aclarir alguns dels dubtes plantejats a les diverses taules rodones.

Després d'una ruptura de parella, l’alta conflictivitat interparental i el trencament de vincles dels nens i nenes amb els seus progenitors suposen un repte pels professionals que treballen amb famílies. En la cerca de solucions als problemes derivats d’una ruptura de parella, els conflictes es poden enquistar a causa de la participació dels familiars, professionals i institucions, atès que sovint formen part del problema més que de la solució.

En el decurs del matí, la jornada es va centrar en la identificació dels signes d'alerta d'alta conflictivitat en els diversos dispositius pels que passen aquestes famílies i en comprendre la complexitat de les dinàmiques de resistència i rebuig d’un fill o filla vers un progenitor, per tal d’avaluar-les i poder respondre-hi sempre que la intervenció sigui aconsellable.

Ens va acompanyar el Dr. Matthew Sullivan, president de l'AFCC i reconegut expert en aquesta temàtica. De la seva conferència magistral, sota el títol “Entendre, avaluar i respondre a les dinàmiques de resistència i rebuig”, destaquem els següents aspectes que ens ajuden a comprendre aquestes dinàmiques complexes:

a) Als Estats Units (EUA) la guarda compartida va créixer del 20% al 42% entre els anys 1980 i 2006 i, en paral·lel, al Canadà, els casos judicials en què el jutge va concloure que hi havia ”alienació”2 dels nens en el context de separació van passar d’un cas a quaranta entre el 1989 i el 2008 (Bala, Hunt i McCartney, 2010:166). Aquest augment als jutjats fa necessari que els professionals implicats estiguin formats per tal de ser part de la solució i no del problema, principalment per les conseqüències emocionals i relacionals negatives pels nens, nenes i adolescents al llarg de la seva vida. Entre d’altres, es reporten desordres de conducta, agressions, un pobre control dels impulsos, problemes en les relacions socials, depressió, baixa autoestima i abús de substàncies.

b) Es calcula que aquestes dinàmiques es donen en un 12% dels casos de separació o divorci i van en augment als EUA.

c) Actualment, hi ha consens en considerar aquestes dinàmiques com un fenomen sistèmic en el que hi contribueixen molts factors: individuals de cada membre de la família (personalitat, capacitats, salut mental, experiències traumàtiques, tipologia de “gatekeeping3, dinàmiques de la parella abans i després de la separació i aspectes de la mateixa separació, així com l’impacte de les intervencions dels diferents professionals, del jutjat i/o de la família extensa.

d) És a dir, s’allunyen de considerar aquest rebuig com causat únicament per un pare o mare, a favor d’un model multifactorial sistèmic per explicar les dinàmiques de resistència i rebuig on els professionals haurien de comprovar les múltiples hipòtesis.

e) Durant la seva intervenció, el Dr. Sullivan va parlar de quines són les suposicions errònies comuns derivades del model del factor únic en els professionals i va explicar que les més comuns es reflectirien en tres mites:

Mite 1. Un NNA que es resisteix o rebutja el contacte amb un progenitor és víctima d'abús per part d'aquest progenitor, o bé víctima d’un comportament d'alienació parental per part del progenitor preferit, però no poden ser ambdós.

Mite 2. Si hi ha un NNA alienat, llavors el comportament d'alienació del progenitor preferit ha d'existir i està alimentant l'alienació de NNA.

Mite 3. Si no s'ha trobat abús per part del progenitor rebutjat, i hi ha un NNA alienat pels progenitors, el pare preferit és culpable i el progenitor rebutjat està exonerat de dèficits parentals (Johnson i Sullivan, 2020).

A nivell social, els canvis en els rols tradicionals dels homes i les dones, l’augment dels divorcis, les noves configuracions familiars i la nova legislació han portat a posicionaments sobre si les mares estan més ben preparades que els pares per ocupar-se dels fills i filles a la primera infància.

Sullivan va descriure els tres moviments (socials/culturals/legals) que han ajudat a emmarcar la Teoria de l’Alienació Parental i continuar mantenint la seva popularitat i controvèrsia. Són tres moviments de defensa de col·lectius que han pressionat el sistema judicial en l'àmbit de família amb reclams lloables però competitius: 1) Els que defensen els drets de les dones i NNA maltractats; 2) Els que defensen la participació dels pares en la parentalitat i la parentalitat compartida; i 3) Els que defensen la veu del NNA. (Johnson i Sullivan, 2020).

Internet ha tingut també el seu paper en la polarització, en el sentit que els cercadors proporcionen allò que a l’usuari li agrada veure i és coherent amb el seu perfil en línia o historial.

Pel que fa a les intervencions, les que tradicionalment s’han fet en aquests casos són el litigi judicial i la psicoteràpia individual. Sullivan considera que cal adaptar la intervenció al problema. Cal intervenir en tota la família, de manera interdisciplinària i coordinada, treballant en equip, mantenint l’enllaç amb el magistrat per a rendir-hi comptes i on el temps és l’enemic. A continuació, a la taula rodona “El recorregut de les famílies en la cerca de solucions”, moderada per Carmen Ferrer, presidenta de la secció de Psicologia Clínica, Psicoteràpia i de la Salut, cinc ponents de reconegut prestigi van oferir una visió del recorregut que realitzen aquestes famílies als diferents dispositius:

Mercè Cartié, psicòloga forense, responsable dels Equips d’Assessorament Tècnic en l'Àmbit de Família (EATAF) de Catalunya i vocal de la Comissió Deontològica del COPC, va exposar la importància de l’ètica i la deontologia en l’apropament a la intervenció en famílies. Va situar el seu context en les famílies vulnerables i en la gestió de la complexitat d’aquests tipus d’intervenció, i va plantejar la possibilitat d’incloure l’anàlisi de valors en la pràctica professional, ja que aquests són el nucli de les identitats personals i grupals.

Cal repensar el model actual, el qual acostuma a ser paternalista, parteix de la mancança i amb uns professionals que sovint pressuposen que les seves propostes son les úniques vàlides. És important desenvolupar un altre model que permeti dissenyar intervencions dirigides a reduir la conflictivitat parental i, també, el patiment infantil.

Per a aconseguir-ho, caldria canviar el model actual, en què els professionals actuen de forma compartimentada i amb desconfiança cap els altres actors, duplicant recursos, sobreintervenint i sense ordres ni criteris clars. Com a peces importants, tenim el compromís ètic i deontològic, la responsabilitat i el respecte, sense oblidar actuar en clau preventiva. Proposa endreçar la xarxa de serveis actuals (qui fa què, quan, com), apropar-la a la judicatura i crear taules sectorials de casos cercant la transdisciplinarietat en la línia de l’article 25 del Codi deontològic del COPC. Tenir en compte el context i el marc social, les necessitats de tots i els recursos disponibles a l’hora d’establir prioritats, distribuir recursos i fixar els límits amb criteris de justícia.

Conclou que l’ètica no és només per ajudar a entendre on som, qui som i la base de la tasca professional que fem en un món complex, incert i accelerat, sinó també per ajudar-nos a conèixer i marcar el rumb de la nostra intervenció. És primordial el compromís ètic i deontològic dels professionals de la psicologia amb el codi deontològic del COPC (2015).

El Dr. Juan Luis Linares, director de l’Escola de Teràpia Familiar de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, ens va parlar de les pràctiques alienadores parentals. El NNA com a protagonista, un progenitor com a manipulador exitós i l’altre com a manipulador fracassat, essent la família extensa els actors secundaris del repartiment. El NNA, en l’evolució de l’alienació familiar recorreria tres etapes: en la primera, prèvia a la separació, el NNA comença a desconfiar d’un progenitor i es planteja de qui es podria fiar més. En la segona, la separació i nus del drama, un progenitor actua de manera maldestre i la desconfiança es converteix en rebuig. La tercera etapa correspon a la fugida cap endavant: el NNA es trenca internament i es converteix en el dolent de la pel·lícula, amb la participació de la família extensa.

Teresa Williams, directora d’estratègia de The Children and Family Court Advisory and Support Service (CAFCASS) va fer un resum de la resposta que està donant el Regne Unit per tal de treballar amb la creixent proporció de famílies que requereixen d’intervenció judicial i que estan atrapades dins d’un conflicte persistent. Això requereix del desenvolupament d’un Marc d’Avaluació de l’Impacte en la Infància, que els treballadors socials del CAFCASS utilitzen per avaluar l’impacte de les diferents dinàmiques familiars en els nens i nenes i en el d’un programa de coparentalitat judicial . Comentà també els plans per a una reforma més àmplia del sistema judicial familiar que ofereixi la resolució de disputes comunitàries i els serveis terapèutics com a alternativa, o complement, al sistema judicial.

Josep Checa, psicòleg clínic, coordinador del centre de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) de Santa Coloma de Gramenet, explica que els CSMIJs són centres de la xarxa pública d'assistència primària en Salut Mental que tenen com a finalitat la prevenció, diagnòstic i tractament de trastorns mentals de la població entre 0 i 18 anys. Aquesta funció es veu seriosament dificultada de realitzar en casos amb greus conflictes de parentalitat. Sovint els professionals dels CSMIJs són citats a declarar en qualitat de perit avaluador quan no han exercit en aquest rol. Defensa que seria imprescindible un abordatge transversal, multidisciplinari i interdepartamental entre equips de Justícia, Serveis Socials/DGAIA i Salut Mental.

Núria Calderer, Psicòloga, mediadora i coordinadora de parentalitat, va parlar sobre els Serveis Tècnics de Punt de Trobada Familiar com a espais neutres i segurs on s’assegura la integritat física i psicològica dels NNA i els seus progenitors, on se’ls dona suport i recolzament emocional per tal de que puguin entendre la situació, orientant-los en la millora de la relació paterna i materno-filial. Al mateix temps, als punts de trobada s’informa regularment als òrgans de derivació de l’evolució dels drets de visita i de les incidències, aclarint durant la seva intervenció que els punts de trobada familiar, a Catalunya, no ofereixen serveis de mediació familiar. Argumenta que la coordinació de parentalitat pot ser un procés complementari o alternatiu als Serveis Tècnics de Punt de Trobada. Preferentment hauria de ser preventiu, per evitar que algunes famílies haguessin d’esdevenir usuàries del servei, però també pot ser complementari si ja en són usuaris, per treballar amb els progenitors les seves responsabilitats com a tals i possibilitar-ne la desvinculació.

En el decurs del matí es va constatar que tant als EUA com a la Gran Bretanya, com a Catalunya i a l’Estat espanyol hi ha necessitat de donar resposta a aquestes famílies adaptant la intervenció als protagonistes i no, com s’està fent ara, en que s’adapten les famílies a la intervenció.

Ja a la sessió de tarda, el Dr. Matthew Sullivan, com a pioner de la coordinació de parentalitat als EEUU, va donar la conferència “Intervencions per alta conflictivitat: la veu dels infants en la coordinació de parentalitat. Deontologia i bones pràctiques”.

El Dr. Sullivan va definir la coordinació de parentalitat com un procés pel qual una tercera persona imparcial, anomenada coordinadora de parentalitat, ajuda als progenitors a implementar el seu pla de parentalitat, facilitant la resolució de disputes entre progenitors o tutors legals, oferint orientació, fent recomanacions i, amb prèvia aprovació dels participants i del jutjat, prenent decisions dins l’abast de la designa judicial.

El jutjat nomena un coordinador de parentalitat quan els progenitors han demostrat una incapacitat crònica de resoldre per ells mateixos els conflictes relacionats amb els seus fills i filles i utilitzen el litigi freqüentment. En la majoria dels casos es reserva per després que s’hagi dictat la sentència i existeix un pla de parentalitat aprovat pel jutjat. Es pot nomenar també de manera provisional per implementar un pla de parentalitat o mentre es fa l’avaluació del projecte de guarda en casos d’alta conflictivitat, o en progenitors amb alta conflictivitat que tenen nadons o infants o fills/es amb necessitats especials per implementar plans de parentalitat progressius. També pot ser adequat en els casos en què els progenitors presentin problemes que poden impactar en la parentalitat, com l’abús de substàncies, problemes de salut mental i/o violència en la parella. Va aclarir que cal diferenciar les tipologies de violència en la parella i que, seguint les directrius de coordinació de parentalitat (AFCC, 2019), aquelles persones que han mostrat un patró d’amenaces, intimidació i control coercitiu -característiques de la violència de gènere- sobre l’altre progenitor podrien fer un mal ús del procés i, per tant, s’haurien d’excloure a partir de protocols definits a cada jurisdicció.

El ponent va destacar què, per a treballar en la coordinació de parentalitat es fa necessari tenir un ampli coneixement i competències, entre d’altres, en aspectes legals (lleis i altres textos legals), en aspectes psicològics (sistemes familiars, desenvolupament infantil i juvenil), en resolució de disputes (mediació i/o arbitratge) i tipologies de violència en la parella. (Veure les directrius de coordinació de parentalitat de l’AFCC i del COPC a les referències).
 

Després de la conferència del Dr. Matthew Sullivan, va tenir lloc la “Taula de diàleg entre professionals de la judicatura i la coordinació de parentalitat” en la qual es va donar a conèixer l’experiència dels tribunals espanyols amb aquestes famílies a diverses comunitats autònomes. La moderadora, Dra. Connie Capdevila, va plantejar algunes preguntes a debat que resulten d’interès aclarir per a la correcta implementació de la coordinació de parentalitat. Concretament, es va parlar de l’obligatorietat o voluntarietat de la intervenció i sobre quin grau d’intensitat coercitiva té la derivació judicial; després es va tractar l’autoritat delegada al professional i per últim, es va passar al règim o estatus jurídic del coordinador o coordinadora de parentalitat (CP).

A Espanya, la primera sentència on es va mencionar aquesta figura va ser al 2012, a l’Audiència Provincial de Barcelona (de la qual fou ponent el magistrat Pascual Ortuño). En aquesta resolució judicial, es va utilitzar com encaix legal l’article 158 del Codi civil estatal que faculta al jutge per establir “qualsevol mesura que consideri oportuna, a fi i efecte d’apartar els nens, nenes i adolescents d’un perill o d’evitar-li perjudicis”. L’article 158 del CC facilita el marc jurídic per tal de nomenar el CP.

L’article 233-13 del Codi Civil de Catalunya també preveu que l’autoritat judicial, sempre que existeixin raons fundades, supervisi les relacions dels menors amb el progenitor que no exerceix la seva guarda o amb la resta de la família, a fi i efecte de que es realitzin en condicions de seguretat i estabilitat emocional pels nens, nenes i adolescents. I pot, a més, confiar aquesta supervisió, si existeix una situació de risc, a la “xarxa de serveis socials o a un punt de trobada familiar”.

La magistrada Margarita Pérez-Salazar, jutgessa titular del Jutjat de Família de Pamplona, explica que, a l’octubre de 2019, la Comunitat de Navarra fou pionera, a nivell de tot l’estat, en introduir aquesta figura en la seva legislació autonòmica. Concretament, al “Fuero Nuevo” (BOE, 2019), introdueix a la Llei 77, que tracta de la supervisió judicial de la responsabilitat parental, la possibilitat del jutge de designar a un CP com a mesura per a supervisar les relacions dels fills amb els seus progenitors quan aquests viuen per separat; per a garantir els seus drets en tots aquells procediments en els que cal que es pronunciï sobre qüestions derivades de la responsabilitat parental. I a la Llei 74, estableix la possibilitat d’adoptar qualsevol altra disposició dirigida a salvaguardar l’interès dels nens, nenes i adolescents i, en particular, per a evitar qualsevol risc o perjudici al seu entorn familiar o provinent de terceres persones. Es preveu que aquestes mesures puguin adoptar-se tant provisionalment com definitivament.

Hi hagué consens entre els ponents en considerar al CP com a auxiliar del jutge. Tal condició els hi atorga un alt grau d’immunitat judicial que els permet exercir les seves funcions sense por a ser denunciat per la seva actuació sempre que les desenvolupi amb imparcialitat, conforme a les instruccions rebudes i seguint el seu codi deontològic.

El magistrat Juan Pablo González del Pozo, titular del Jutjat de 1a Instància número 24, de Família, de Madrid, descriu al CP com a un pèrit (en el sentit legal d’ “expert”) dinàmic, amb coneixements imprescindibles per recavar informació. Explica que el CP no es limita, com el pèrit clàssic, a emetre un informe únic assessorant al jutjat sobre una qüestió científica o tècnica necessària per a resoldre sobre la qual el jutge no té els coneixements precisos, sinó que, realitza múltiples actuacions d’intervenció amb les parts per tal d’aconseguir la fi encomanada (aconseguir un exercici pacífic, ordenat i positiu de la parentalitat dels progenitors sobre els fills comuns). Fa ús durant les seves intervencions dels seus coneixements professionals de naturalesa psicològica, social i de gestió de disputes familiars d’alta conflictivitat, emetent sobre la seva intervenció successius informes, gaudint durant l’exercici de la seva funció pericial d’àmplies facultats. Actualment, aquest magistrat lidera una experiència pilot per a la implementació de la figura del CP, patrocinada per l’Ajuntament de Madrid, que es va iniciar el setembre de 2018 i, en el decurs de la qual s’ha fet derivació a coordinació de més de vint casos. Segons s’assenyalà, en aquesta experiència pilot s’estan estudiant fórmules per a reforçar l’autoritat del CP i, en el cas que els progenitors hagin acceptat la delegació de la presa de decisions en el CP, així s’acorda, establint el procediment de decisió i recurs davant del jutge. Els magistrats poden recórrer a reforços negatius per tal que les parts no tinguin més remei que col·laborar. El magistrat González del Pozo, sol advertir a les parts què, en cas que hi hagi manca de col·laboració o obstrucció de les activitats del Coordinador, poden imposar-se a les parts multes coercitives.

Pel que fa a l’estatus jurídic, pel magistrat Pascual Ortuño, el CP actuaria com a un pèrit que comptaria, a més, amb el mateix nivell de protecció judicial que la policia judicial.

Referent a l’autoritat que es delega al CP, en absència d’una previsió legal específica, el sistema és similar al d’algunes jurisdiccions del Canadà i els EUA on, com explica el Dr. Sullivan, no està prevista la delegació al CP de capacitat de decidir, que segueix pertanyent als progenitors. A causa d’això pot ser què, en alguns casos, l’efectivitat del CP estigui compromesa si tan sols es poden fer recomanacions o suggeriments. Molts progenitors no respecten una autoritat informal, com podria ser la d’un mediador o psicoterapeuta quan fa una recomanació concreta sobre un tema relacionat amb els nens, nenes o adolescents, i tornen al jutjat a resoldre’l, malgrat que el retorn al procés contenciós davant del jutjat s’utilitzaran més recursos i més temps. Cal tenir en compte que un aspecte atractiu del rol del CP és precisament poder reduir recursos i els “tempos” judicials.

La cloenda de la Jornada va estar a càrrec de la Sra. Teresa Moratalla, secretària de la Junta de Govern del COPC, el Sr. Joan Abad secretari de Relacions amb l'Administració de Justícia de la Generalitat de Catalunya i el Sr. Peter Salem, director executiu de l’AFCC.




CONCLUSIONS

Referent a la comprensió d’aquestes dinàmiques: Complexitat i repte

1. Les dinàmiques de rebuig d’un fill o filla cap a un progenitor són complexes i hi intervenen multiplicitat de factors individuals de cada membre de la família, relacionals i ecosistèmics.

2. El litigi judicial no afavoreix l’aliança parental necessària pel benestar dels/les fills/es.

3. El temps és l’enemic en aquests casos, amb conseqüències greus pels nens, nenes i adolescents.

4. Molt ràpidament la valoració negativa dels NNA i les seves creences sobre el progenitor rebutjat s’enquisten i el conflicte es fa intractable. D’altra banda, forçar a un NNA a anar amb un progenitor quan la conducta resulta traumatitzant, pot resultar en un risc de la seva seguretat i una retraumatització.

5. Aquestes dinàmiques sovint polaritzen als professionals que hi intervenen, contribuint a cronificar el problema.


Quan els professionals som part del problema?

6. Quan els professionals de la salut mental operem amb una sola hipòtesi causal per explicar aquestes dinàmiques, quan no intervenim amb tots els membres de la família o no seguim un enfocament sistèmic.

7. Quan els professionals confonem el seu rol o actuen en rols múltiples (doble rol) amb la mateixa família. Per exemple, realitzar una avaluació forense i una intervenció psicoterapèutica o una coordinació de parentalitat amb la mateixa família.

8. Quan no tenim en compte com impactarà la nostra intervenció en el procediment legal.

9. Quan els professionals de la salut mental malinterpretem els principis generals de la beneficència i no-maleficència i de la legalitat del nostre codi deontològic.

10. O infringim articles sobre:

a) les relacions amb altres professionals: Art. 25 (col·laboració interdisciplinària), Art. 26 (no duplicitat d’intervencions),

b) la intervenció: Art. 32 (confusió de rol), Art. 33 (valoracions sobre persones no explorades directament), Art. 35 (conclusions basades en informació i tècniques adequades; evidència científica),

c) l’obtenció i ús de la informació pel que fa als límits de la confidencialitat: Art. 38 i 39.

11. Quan el jutjat no sap què fer i posposa la decisió.

12. Quan els jutges i jutgesses desconeixen els protocols per a fer les derivacions. A més a més, des del Consejo General del Poder Judicial se’ls reforça econòmicament quan dicten sentències i no per derivar a intervencions com mediació o coordinació de parentalitat.

13. Quan els professionals de l’advocacia volen defensar els drets dels seus clients sense tenir en compte que aquests poden estar distorsionant la situació i van al litigi sense pensar en alternatives que protegeixin els fills de les conseqüències. Un nombre reduït pot pensar que li resulta més rendible anar al litigi que buscar un comú acord.

14. Quan les derivacions es fan a psicòlegs o psicòlogues que no compten amb la formació adequada ni l’especialització específica per atendre aquests casos.

15. Quan els professionals de la psicologia no fem un enfocament col·laboratiu, sistèmic, interdisciplinari i altament especialitat.

16. Quan no s’inicia la intervenció familiar amb els progenitors i es recolza la posició del progenitor preferit, qui justifica no assistir a la intervenció familiar perquè el problema és del progenitor rebutjat amb el fill. 

 

 

Quan els professionals som part de la solució?

17. Quan identifiquem signes d’alerta a la parentalitat: Relacions enredades progenitor-NNA on els adults tenen problemes de regulació emocional i utilitzen tàctiques manipuladores intrusives, permissives i inconsistents. O bé progenitors que utilitzen tàctiques coercitives, rígides, punitives, exigències autoritàries i explosions violentes, associades a maltractament.

18. Quan som conscients que el context judicial impacta en les actituds i motivacions dels participants dins de les intervencions dels professionals de la salut mental i, a més a més, la intervenció del professionals impacta el procés legal mitjançant els informes i testimonis.

19. Quan intervenim essent creatius, cercant solucions que surtin d’allò establert, adaptant la intervenció al problema. Tal i com va dir el Dr. Sullivan a la seva intervenció del matí “l’objectiu ha de ser una bona decisió, no una decisió perfecta”.

20. Quan les nostres intervencions segueixen un enfocament sistèmic amb un component cognitiu conductual, basat en l’evidència científica i el coneixement del trauma.

21. Quan fomentem les intervencions legals i psicològiques innovadores no tradicionals les quals són crucials en situacions d’alta conflictivitat coparental en les quals els implicats comparteixen la parentalitat.

22. Quan utilitzem les apps de gestió de la coparentalitat per ajudar a reduir la conflictivitat (per exemple, les aplicacions EATAF-ORIENTA i Our family wizard).

23. Quan treballem la coparentalitat i el compromís d'ambdós progenitors abans de la reunificació per assegurar l’èxit.

24. Quan estem compromesos amb la formació continuada i la supervisió: coneixem els propis límits, autoconeixement, declinem encàrrecs pels que no tenim capacitats i/o experiència i evitem entrar en àrees d’altres competències.

25. Quan seguim el codi deontològic del nostre col·legi professional. Pel que fa als professionals de la psicologia, és obligatori el coneixement del Codi Deontològic del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

26. Quan seguim les directrius de Coordinació de parentalitat (per exemple, les del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya).

27. Quan utilitzem consentiments informats clars i detallats per psicoteràpia derivada judicialment.

28. Quan ens formem adequadament per a poder intervenir. 

 

 

Quan el sistema judicial pot ser part de la solució? Recomanacions

29. Acceptar el repte d’innovar.

30. Imprescindible un abordatge transversal, multidisciplinari i interdepartamental entre equips de Justícia, Serveis Socials/DGAIA i Salut Mental.

31. Especialització dels professionals de la judicatura.

32. Aconseguir agilitzar els “tempos” i reduir el nombre de casos als jutjats.

33. Necessitat d’invertir en prevenció per detectar i intervenir a temps abans de l’enquistament.

34. Regulació legal sobre la coordinació de parentalitat i sobre els requisits per exercir-la.

35. Indispensable la creació d’una jurisdicció de família i la formació especialitzada obligatòria dels operadors jurídics i professionals: tipologies de violència, impacte de les experiències traumàtiques, etc.

36. Desenvolupar una normativa específica d’execució en dret de família.

37. Crear un observatori de família.

38. Establir protocols de derivació als diversos professionals.

39. Promoció i suport institucional a l’avantprojecte de la “Ley de la Infancia y Adolescencia”.

40. Igualar els recursos i solucions judicials repartits geogràficament per tota la ciutadania.

41. Adoptar mesures educatives per tal que s’entenguin conceptes com corresponsabilitat parental o potestat legal i coparentalitat.
 

REFERÈNCIES

Association of Family and Conciliation Courts. (2010). Guidelines for Court-Involved Therapy. Extret de (consulta aquí)

Association of Family and Conciliation Courts. (2019). Guidelines on Parenting Coordination. Extret de (consulta aquí) del 2 de març de 2020. Enllaç a la traducció del Col.legi Oficial de Psicologia de Catalunya

Austin, W. G., Fieldstone, L. i Pruett, M. K. (2013). Bench book for assessing parental gatekeeping in parenting disputes: Understanding the dynamics of gate closing and opening for the best interests of children. Journal of Child Custody, 10(1), 1-16.

Bala, N., Hunt, S., i McCarney, C. Parental Alienation: Canadian Court Cases 1989-2008 (2010) . Family Court Review, 48(1), 164-179.

Boletín Oficial del Estado. (2019). De Modificación y Actualización de la Compilación del Derecho Civil Foral de Navarra o Fuero Nuevo. Boletín Oficial de Navarra, 16 de abril.

Johnson, J.R., Sullivan, M.J. (2020, in press). Parental Alienation: In Search of Common Ground For a More Differentiate Theory. Family Court Review, 58(2).

 

PER A MÉS INFORMACIÓ

Centre d’estudis jurídics i formació especialitzada (2018). EATAF-ORIENTA (Versió 1.8) [Aplicació mòbil per Android]. Descarregat de (consulta aquí)

Centre d’estudis jurídics i formació especialitzada. (2018). EATAF-ORIENTA (Versió 1.8) [Aplicació mòbil per IPhone]. Descarregat de (consulta aquí)

Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. (2015). Codi deontològic. Extret de (consulta aquí) el 2 de març de 2020

Col·legi Ocial de Psicologia de Catalunya. (2015). Directrius de Bones Pràctiques per a l’exercici de la Coordinació de Parentalitat (consulta aquí) [Parenting Coordination Best Practices Guidelines]. Col·legi Ocial de Psicologia de Catalunya. ISBN: 978-84-09-07831-8.

Grup de treball de coordinació de parentalitat del Col.legi Oficial de Psicologia de Catalunya (2020). Entrevista al Dr. Matthew Sullivan: “En casos d’alta conflictividad coparental, pot ser que el sistema de justícia familiar es converteixi en part del problema i no pas en la solució”. Disponible al Psiara

Grup de treball de coordinació de coparentalitat, Secció d’alternatives per a la resolució de conflictes, Col.legi Oficial de Psicologia de Catalunya: Entrevistes, Articles i Activitats. Enllaç

Linares, J.L. (2015). Prácticas alienadoras familiares: el Síndrome de Alienación Parental reformulado. Barcelona: Gedisa.

Molina Bartomeus, A. & Capdevila Brophy, C. (2019). Coordinación de coparentalidad cuando los niños y niñas se resisten o rechazan el contacto con uno de sus progenitores. Monográfico de coordinación de (co)parentalidad. Anuario de Psicología/The UB Journal of Psychology, 49(3). Disponible aquí.

Monogràfic sobre Dinàmiques de resistència i rebuig. Special issue. Family Court Review, 58 (2).

Moran, J.A., Sullivan, T., Sullivan, M. (2015). Overcoming the Co-Parenting Trap: Essential Parenting Skills When a Child Resists a Parent. Overcoming Barriers, Inc.Ortuño Muñoz, P. (2013). La supervisión de las relaciones parentales tras la sentencia judicial. Comentario a los artículos 233-13 y 236-3 del código civil de Catalunya. Familia y Sucesiones: Cuaderno Jurídico, 107, 20-26.

Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, Sala de lo Civil. (26 de febrero de 2015) Sentencia 11/2015 (Recurso 102/2014) [MP. ]. Extret de (consulta aquí) del 27 de febrer del 2020.

Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, Sala de lo Civil. (3 de diciembre de 2018) Sentencia 97 (Recurso 178/2017) [MP. ]. Extret de (consulta aquí)


Capdevila Brophy, Connie. Col·legiada número 8311.

Dra. en Psicologia. Experta en Psicologia Clínica, Mediadora i Coordinadora de parentalitat.

Membre del comitè organitzador de la Jornada i del grup de treball de coordinació de parentalitat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

Corbera Garrido, Xavier. Col·legiat número 26102.

Psicòleg i Mediador.

Membre del grup de treball de coordinació de parentalitat y del grup de treball de mediació familiar del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.


1 La Jornada va estar organitzada per la Junta de Govern, la Secció de Psicologia Clínica, de la Salut i Psicoteràpia, la Secció d’Alternatives per a la Resolució de Conflictes i la Secció de Psicologia Jurídica.

2 Si bé va utilitzar els termes «alienació” i «alienació parental» el Dr. Sullivan va aclarir que als EUA és obsolet parlar de “síndrome d’alienació parental» i posicions dicotòmiques en referència a aquestes dinàmiques, tal com queda reflectit en l’article.

3 Gatekeeping o «filtre o guardabarrera» son les conductes i actituds facilitadores o inhibidores de cada progenitor sobre la relació del fill o filla amb l’altre progenitor i que determinaran qui tindrà accés al fill/a i la naturalesa d’aquest accés (Austin, Fieldstone i Pruett (2013).