Haz clic
aquí
para la versión en español
CONCLUSIONS
de la Jornada
del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya i
l’Association of
Families and Conciliation Courts "Dinàmiques
de rebuig filial a
relacionar-se amb un progenitor després d’una
separació o divorci i/o de noves
configuracions familiars. Intervencions i bones pràctiques”.
El
14 de febrer de 2020 es va celebrar la Jornada organitzada pel Col·legi
Oficial de Psicologia de Catalunya1
(COPC) i l’Association
of Families and Conciliation Courts (AFCC)
sota el títol "Dinàmiques de rebuig filial a
relacionar-se amb un progenitor
després d’una separació o divorci i/o
de noves configuracions familiars.
Intervencions i bones pràctiques”.
La
benvinguda i la inauguració de la jornada Sra.
Teresa Moratalla,
secretària de la Junta de Govern del COPC i la Sra.
Teresa Williams,
copresidenta de la comissió internacional de
l’AFCC.
A
la Jornada es va exposar i debatre sobre els reptes que es presenten a
les ruptures de parella d’alta conflictivitat i com
identificar els senyals
d’alerta per a poder millorar l’èxit de
les nostres intervencions i la bona
praxi, posant el focus en els nens i nenes de manera que
s’equilibrin els rols
parentals. La segona part de la jornada es va dedicar al moment actual
i futur
de la coordinació de coparentalitat. Participaren
més de dos-cents professionals
de la psicologia, la mediació, el treball social,
l’advocacia i la judicatura,
els quals van poder aportar el seu punt de vista i aclarir alguns dels
dubtes
plantejats a les diverses taules rodones.
Després
d'una ruptura de parella, l’alta conflictivitat interparental
i el
trencament de vincles dels nens i nenes amb els seus progenitors
suposen un
repte pels professionals que treballen amb famílies. En la
cerca de solucions
als problemes derivats d’una ruptura de parella, els
conflictes es poden enquistar
a causa de la participació dels familiars, professionals i
institucions, atès
que sovint formen part del problema més que de la
solució.
En
el decurs
del matí, la jornada es va centrar en la
identificació dels signes d'alerta
d'alta conflictivitat en els diversos dispositius pels que passen
aquestes
famílies i en comprendre la complexitat de les
dinàmiques de resistència i
rebuig d’un fill o filla vers un progenitor, per tal
d’avaluar-les i poder
respondre-hi sempre que la intervenció sigui aconsellable.
Ens
va acompanyar el Dr. Matthew Sullivan, president de
l'AFCC i
reconegut expert en aquesta temàtica. De la seva conferència
magistral, sota el títol “Entendre,
avaluar i respondre a les dinàmiques de
resistència i rebuig”,
destaquem els següents aspectes que
ens ajuden a comprendre aquestes dinàmiques complexes:
a)
Als Estats Units (EUA) la guarda compartida va
créixer del 20% al 42% entre els anys 1980 i 2006 i, en
paral·lel, al Canadà,
els casos judicials en què el jutge va concloure que hi
havia ”alienació”2
dels nens en el context de separació van passar
d’un cas a quaranta entre
el 1989 i el 2008 (Bala, Hunt i McCartney, 2010:166). Aquest augment
als
jutjats fa necessari que els professionals implicats estiguin formats
per tal
de ser part de la solució i no del problema, principalment
per les
conseqüències emocionals i relacionals negatives
pels nens, nenes i adolescents
al llarg de la seva vida. Entre d’altres, es reporten
desordres de conducta,
agressions, un pobre control dels impulsos, problemes en les relacions
socials,
depressió, baixa autoestima i abús de
substàncies.
b)
Es calcula que aquestes dinàmiques es donen en un
12% dels casos de separació o divorci i van en augment als
EUA.
c)
Actualment, hi ha consens en considerar aquestes
dinàmiques com un fenomen sistèmic en el que hi
contribueixen molts factors:
individuals de cada membre de la família (personalitat,
capacitats, salut
mental, experiències traumàtiques, tipologia de
“gatekeeping”3,
dinàmiques de la parella abans i després de la
separació i aspectes de la
mateixa separació, així com l’impacte
de les intervencions dels diferents
professionals, del jutjat i/o de la família extensa.
d)
És a dir,
s’allunyen de considerar aquest rebuig com causat
únicament per un pare o mare,
a favor d’un model multifactorial sistèmic per
explicar les dinàmiques de
resistència i rebuig on els professionals haurien de
comprovar les múltiples
hipòtesis.
e)
Durant la
seva intervenció, el Dr. Sullivan va parlar de quines
són les suposicions
errònies comuns derivades del model del factor
únic en els professionals i va
explicar que les més comuns es reflectirien en tres mites:
Mite
1.
Un NNA que es resisteix o rebutja el contacte amb un
progenitor és víctima d'abús per part
d'aquest progenitor, o bé víctima d’un
comportament d'alienació parental per part del progenitor
preferit, però no
poden ser ambdós.
Mite
2.
Si hi ha un NNA alienat, llavors el comportament
d'alienació del progenitor preferit ha d'existir i
està alimentant l'alienació
de NNA.
Mite
3.
Si no s'ha trobat abús per part del progenitor
rebutjat, i hi ha un NNA alienat pels progenitors, el pare preferit
és culpable
i el progenitor rebutjat està exonerat de
dèficits parentals (Johnson i
Sullivan, 2020).
A
nivell social, els canvis en els rols tradicionals dels homes i les
dones, l’augment dels divorcis, les noves configuracions
familiars i la nova
legislació han portat a posicionaments sobre si les mares
estan més ben
preparades que els pares per ocupar-se dels fills i filles a la primera
infància.
Sullivan
va descriure els tres moviments
(socials/culturals/legals) que han ajudat a emmarcar la Teoria de
l’Alienació
Parental i continuar mantenint la seva popularitat i
controvèrsia. Són tres
moviments de defensa de col·lectius que han pressionat el
sistema judicial en
l'àmbit de família amb reclams lloables
però competitius: 1) Els que defensen
els drets de les dones i NNA maltractats; 2) Els que defensen la
participació
dels pares en la parentalitat i la parentalitat compartida; i 3) Els
que
defensen la veu del NNA.
(Johnson i Sullivan, 2020).
Internet
ha tingut també el seu paper en la polarització,
en el sentit que
els cercadors proporcionen allò que a l’usuari li
agrada veure i és coherent
amb el seu perfil en línia o historial.
Pel
que fa a les intervencions, les que tradicionalment s’han fet
en
aquests casos són el litigi judicial i la
psicoteràpia individual. Sullivan
considera que cal adaptar la intervenció al problema. Cal
intervenir en tota la
família, de manera interdisciplinària i
coordinada, treballant en equip,
mantenint l’enllaç amb el magistrat per a
rendir-hi comptes i on el temps és
l’enemic. A continuació, a la
taula
rodona “El recorregut de les famílies en la cerca
de solucions”,
moderada per Carmen Ferrer, presidenta de la secció de
Psicologia Clínica, 
Psicoteràpia
i de la Salut, cinc ponents de reconegut prestigi van oferir una
visió del
recorregut que realitzen aquestes famílies als diferents
dispositius:
Mercè
Cartié,
psicòloga forense, responsable dels Equips
d’Assessorament Tècnic en l'Àmbit de
Família (EATAF) de Catalunya i vocal de la
Comissió Deontològica del COPC, va exposar la
importància de l’ètica i la
deontologia en l’apropament a la intervenció en
famílies. Va situar el seu
context en les famílies vulnerables i en la
gestió de la complexitat d’aquests
tipus d’intervenció, i va plantejar la
possibilitat d’incloure l’anàlisi de
valors en la pràctica professional, ja que aquests
són el nucli de les
identitats personals i grupals.
Cal
repensar el model actual, el qual acostuma a ser paternalista, parteix
de la mancança i amb uns professionals que sovint
pressuposen que les seves
propostes son les úniques vàlides. És
important desenvolupar un altre model que
permeti dissenyar intervencions dirigides a reduir la conflictivitat
parental
i, també, el patiment infantil.
Per
a aconseguir-ho, caldria canviar el model actual, en què els
professionals actuen de forma compartimentada i amb
desconfiança cap els altres
actors, duplicant recursos, sobreintervenint i sense ordres ni criteris
clars.
Com a peces importants, tenim el compromís ètic i
deontològic, la
responsabilitat i el respecte, sense oblidar actuar en clau preventiva.
Proposa
endreçar la xarxa de serveis actuals (qui fa què,
quan, com), apropar-la a la
judicatura i crear taules sectorials de casos cercant la
transdisciplinarietat
en la línia de l’article 25 del Codi
deontològic del COPC. Tenir en compte el
context i el marc social, les necessitats de tots i els recursos
disponibles a
l’hora d’establir prioritats, distribuir recursos i
fixar els límits amb
criteris de justícia.
Conclou
que l’ètica no és només per
ajudar a entendre on som, qui som i la
base de la tasca professional que fem en un món complex,
incert i accelerat, sinó
també per ajudar-nos a conèixer i marcar el rumb
de la nostra intervenció. És
primordial el compromís ètic i
deontològic dels professionals de la psicologia
amb el codi deontològic del COPC (2015).
El
Dr. Juan Luis Linares, director de
l’Escola de Teràpia Familiar
de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, ens va parlar de
les pràctiques
alienadores parentals. El NNA com a protagonista, un progenitor com a
manipulador exitós i l’altre com a manipulador
fracassat, essent la família
extensa els actors secundaris del repartiment. El NNA, en
l’evolució de
l’alienació familiar recorreria tres etapes: en la
primera, prèvia a la
separació, el NNA comença a desconfiar
d’un progenitor i es planteja de qui es
podria fiar més. En la segona, la separació i nus
del drama, un progenitor
actua de manera maldestre i la desconfiança es converteix en
rebuig. La tercera
etapa correspon a la fugida cap endavant: el NNA es trenca internament
i es
converteix en el dolent de la pel·lícula, amb la
participació de la família extensa.
Teresa
Williams,
directora d’estratègia de The Children
and Family
Court Advisory and Support Service (CAFCASS) va fer un resum
de la resposta
que està donant el Regne Unit per tal de treballar amb la
creixent proporció de
famílies que requereixen d’intervenció
judicial i que estan atrapades dins d’un
conflicte persistent. Això requereix del desenvolupament
d’un Marc d’Avaluació
de l’Impacte en la Infància, que els treballadors
socials del CAFCASS utilitzen
per avaluar l’impacte de les diferents dinàmiques
familiars en els nens i nenes
i en el d’un programa de coparentalitat judicial .
Comentà també els plans per
a una reforma més àmplia del sistema judicial
familiar que ofereixi la
resolució de disputes comunitàries i els serveis
terapèutics com a alternativa,
o complement, al sistema judicial.
Josep
Checa,
psicòleg clínic, coordinador del centre de salut
mental infantil i juvenil (CSMIJ) de Santa Coloma de Gramenet, explica
que els
CSMIJs són centres de la xarxa pública
d'assistència primària en Salut Mental
que tenen com a finalitat la prevenció,
diagnòstic i tractament de trastorns
mentals de la població entre 0 i 18 anys. Aquesta
funció es veu seriosament
dificultada de realitzar en casos amb greus conflictes de parentalitat.
Sovint
els professionals dels CSMIJs són citats a declarar en
qualitat de perit
avaluador quan no han exercit en aquest rol. Defensa que seria
imprescindible
un abordatge transversal, multidisciplinari i interdepartamental entre
equips
de Justícia, Serveis Socials/DGAIA i Salut Mental.
Núria
Calderer,
Psicòloga, mediadora i coordinadora de parentalitat,
va parlar sobre els Serveis Tècnics de Punt de Trobada
Familiar com a espais
neutres i segurs on s’assegura la integritat
física i psicològica dels NNA i
els seus progenitors, on se’ls dona suport i recolzament
emocional per tal de
que puguin entendre la situació, orientant-los en la millora
de la relació
paterna i materno-filial. Al mateix temps, als punts de trobada
s’informa
regularment als òrgans de derivació de
l’evolució dels drets de visita i de les
incidències, aclarint durant la seva intervenció
que els punts de trobada
familiar, a Catalunya, no ofereixen serveis de mediació
familiar. Argumenta que
la coordinació de parentalitat pot ser un procés
complementari o alternatiu als
Serveis Tècnics de Punt de Trobada. Preferentment hauria de
ser preventiu, per
evitar que algunes famílies haguessin d’esdevenir
usuàries del servei, però
també pot ser complementari si ja en són usuaris,
per treballar amb els
progenitors les seves responsabilitats com a tals i possibilitar-ne la
desvinculació.
En
el decurs del matí es va constatar que tant als EUA com a la
Gran
Bretanya, com a Catalunya i a l’Estat espanyol hi ha
necessitat de donar
resposta a aquestes famílies adaptant la
intervenció als protagonistes i no,
com s’està fent ara, en que s’adapten
les famílies a la intervenció.
Ja
a la sessió de tarda, el Dr. Matthew Sullivan,
com a pioner de la
coordinació de parentalitat als EEUU, va donar la conferència
“Intervencions per alta conflictivitat: la veu dels infants
en la coordinació
de parentalitat. Deontologia i bones pràctiques”.
El
Dr. Sullivan va definir la coordinació de parentalitat com
un procés pel
qual una tercera persona imparcial, anomenada coordinadora de
parentalitat,
ajuda als progenitors a implementar el seu pla de parentalitat,
facilitant la
resolució de disputes entre progenitors o tutors legals,
oferint orientació,
fent recomanacions i, amb prèvia aprovació dels
participants i del jutjat,
prenent decisions dins l’abast de la designa judicial.
El
jutjat nomena un coordinador de parentalitat quan els progenitors han
demostrat una incapacitat crònica de resoldre per ells
mateixos els conflictes
relacionats amb els seus fills i filles i utilitzen el litigi
freqüentment. En
la majoria dels casos es reserva per després que
s’hagi dictat la sentència i
existeix un pla de parentalitat aprovat pel jutjat. Es pot nomenar
també de
manera provisional per implementar un pla de parentalitat o mentre es
fa
l’avaluació del projecte de guarda en casos
d’alta conflictivitat, o en
progenitors amb alta conflictivitat que tenen nadons o infants o
fills/es amb
necessitats especials per implementar plans de parentalitat
progressius. També
pot ser adequat en els casos en què els progenitors
presentin problemes que
poden impactar en la parentalitat, com l’abús de
substàncies, problemes de
salut mental i/o violència en la parella. Va aclarir que cal
diferenciar les
tipologies de violència en la parella i que, seguint les
directrius de
coordinació de parentalitat (AFCC, 2019), aquelles persones
que han mostrat un
patró d’amenaces, intimidació i control
coercitiu -característiques de la
violència de gènere- sobre l’altre
progenitor podrien fer un mal ús del procés
i, per tant, s’haurien d’excloure a partir de
protocols definits a cada
jurisdicció.
El
ponent va destacar què, per a treballar en la
coordinació de
parentalitat es fa necessari tenir un ampli coneixement i
competències, entre
d’altres, en aspectes legals (lleis i altres textos legals),
en aspectes
psicològics (sistemes familiars, desenvolupament infantil i
juvenil), en
resolució de disputes (mediació i/o arbitratge) i
tipologies de violència en la
parella. (Veure les directrius de coordinació de
parentalitat de l’AFCC i del
COPC a les referències).
Després
de
la conferència del Dr. Matthew Sullivan, va tenir lloc la “Taula de
diàleg entre professionals de la judicatura i
la coordinació de parentalitat” en
la qual es va donar a
conèixer l’experiència dels tribunals
espanyols amb aquestes famílies a
diverses comunitats autònomes. La moderadora, Dra. Connie
Capdevila, va
plantejar algunes preguntes a debat que resulten
d’interès aclarir per a la
correcta implementació de la coordinació de
parentalitat. Concretament, es va
parlar de l’obligatorietat o voluntarietat de la
intervenció i sobre quin grau
d’intensitat coercitiva té la derivació
judicial; després es va tractar
l’autoritat delegada al professional i per últim,
es va passar al règim o
estatus jurídic del coordinador o coordinadora de
parentalitat (CP).
A
Espanya, la primera sentència on es va mencionar aquesta
figura va ser al
2012, a l’Audiència Provincial de Barcelona (de la
qual fou ponent el magistrat
Pascual Ortuño). En aquesta resolució
judicial, es va utilitzar com encaix
legal l’article 158 del Codi civil estatal que faculta al
jutge per establir
“qualsevol mesura que consideri oportuna, a fi i efecte
d’apartar els nens,
nenes i adolescents d’un perill o d’evitar-li
perjudicis”. L’article 158 del CC
facilita el marc jurídic per tal de nomenar el CP.
L’article
233-13 del Codi Civil de Catalunya també preveu que
l’autoritat
judicial, sempre que existeixin raons fundades, supervisi les relacions
dels
menors amb el progenitor que no exerceix la seva guarda o amb la resta
de la
família, a fi i efecte de que es realitzin en condicions de
seguretat i
estabilitat emocional pels nens, nenes i adolescents. I pot, a
més, confiar
aquesta supervisió, si existeix una situació de
risc, a la “xarxa de serveis
socials o a un punt de trobada familiar”.
La
magistrada Margarita Pérez-Salazar, jutgessa
titular del Jutjat
de Família de Pamplona, explica que, a l’octubre
de 2019, la Comunitat de
Navarra fou pionera, a nivell de tot l’estat, en introduir
aquesta figura en la
seva legislació autonòmica. Concretament, al
“Fuero Nuevo” (BOE, 2019),
introdueix a la Llei 77, que tracta de la supervisió
judicial de la
responsabilitat parental, la possibilitat del jutge de designar a un CP
com a
mesura per a supervisar les relacions dels fills amb els seus
progenitors quan
aquests viuen per separat; per a garantir els seus drets en tots
aquells
procediments en els que cal que es pronunciï sobre
qüestions derivades de la
responsabilitat parental. I a la Llei 74, estableix la possibilitat
d’adoptar
qualsevol altra disposició dirigida a salvaguardar
l’interès dels nens, nenes i
adolescents i, en particular, per a evitar qualsevol risc o perjudici
al seu
entorn familiar o provinent de terceres persones. Es preveu que
aquestes
mesures puguin adoptar-se tant provisionalment com definitivament.
Hi
hagué consens entre els ponents en considerar al CP com a
auxiliar del
jutge. Tal condició els hi atorga un alt grau
d’immunitat judicial que els
permet exercir les seves funcions sense por a ser denunciat per la seva
actuació sempre que les desenvolupi amb imparcialitat,
conforme a les
instruccions rebudes i seguint el seu codi deontològic.
El
magistrat Juan Pablo González del Pozo,
titular del Jutjat de 1a
Instància número 24, de Família, de
Madrid, descriu al CP com a un pèrit (en el
sentit legal d’ “expert”)
dinàmic, amb coneixements imprescindibles per recavar
informació. Explica que el CP no es limita, com el
pèrit clàssic, a emetre un
informe únic assessorant al jutjat sobre una
qüestió científica o tècnica
necessària per a resoldre sobre la qual el jutge no
té els coneixements
precisos, sinó que, realitza múltiples actuacions
d’intervenció amb les parts
per tal d’aconseguir la fi encomanada (aconseguir un exercici
pacífic, ordenat
i positiu de la parentalitat dels progenitors sobre els fills comuns).
Fa ús
durant les seves intervencions dels seus coneixements professionals de
naturalesa psicològica, social i de gestió de
disputes familiars d’alta
conflictivitat, emetent sobre la seva intervenció successius
informes, gaudint
durant l’exercici de la seva funció pericial
d’àmplies facultats. Actualment,
aquest magistrat lidera una experiència pilot per a la
implementació de la
figura del CP, patrocinada per l’Ajuntament de Madrid, que es
va iniciar el
setembre de 2018 i, en el decurs de la qual s’ha fet
derivació a coordinació de
més de vint casos. Segons s’assenyalà,
en aquesta experiència pilot s’estan
estudiant fórmules per a reforçar
l’autoritat del CP i, en el cas que els
progenitors hagin acceptat la delegació de la presa de
decisions en el CP, així
s’acorda, establint el procediment de decisió i
recurs davant del jutge. Els
magistrats poden recórrer a reforços negatius per
tal que les parts no tinguin
més remei que col·laborar. El magistrat
González del Pozo, sol advertir a les
parts què, en cas que hi hagi manca de
col·laboració o obstrucció de les
activitats del Coordinador, poden imposar-se a les parts multes
coercitives.
Pel
que fa a l’estatus jurídic, pel magistrat
Pascual Ortuño, el CP
actuaria com a un pèrit que comptaria, a més, amb
el mateix nivell de protecció
judicial que la policia judicial.
Referent
a l’autoritat que es delega al CP, en absència
d’una previsió
legal específica, el sistema és similar al
d’algunes jurisdiccions del Canadà i
els EUA on, com explica el Dr. Sullivan, no
està prevista la delegació
al CP de capacitat de decidir, que segueix pertanyent als progenitors.
A causa
d’això pot ser què, en alguns casos,
l’efectivitat del CP estigui compromesa si
tan sols es poden fer recomanacions o suggeriments. Molts progenitors
no
respecten una autoritat informal, com podria ser la d’un
mediador o
psicoterapeuta quan fa una recomanació 
concreta
sobre un
tema relacionat amb
els nens, nenes o adolescents, i tornen al jutjat a
resoldre’l, malgrat que el
retorn al procés contenciós
davant del jutjat s’utilitzaran més recursos i
més temps. Cal tenir en compte
que un aspecte atractiu del rol del CP és precisament poder
reduir recursos i
els “tempos” judicials.
La
cloenda de la Jornada va estar a càrrec
de la Sra. Teresa
Moratalla, secretària de la Junta de Govern del
COPC, el Sr. Joan
Abad secretari de Relacions amb l'Administració de
Justícia de la
Generalitat de Catalunya i el Sr. Peter Salem,
director executiu de
l’AFCC.
CONCLUSIONS
Referent
a la comprensió d’aquestes dinàmiques:
Complexitat i repte
1. Les dinàmiques de rebuig d’un fill o filla cap
a un progenitor són complexes
i hi intervenen multiplicitat de factors individuals de cada membre de
la
família, relacionals i ecosistèmics.
2.
El litigi judicial no afavoreix l’aliança parental
necessària pel
benestar dels/les fills/es.
3.
El temps és l’enemic en aquests casos, amb
conseqüències greus pels
nens, nenes i adolescents.
4.
Molt ràpidament la valoració negativa dels NNA i
les seves creences
sobre el progenitor rebutjat s’enquisten i el conflicte es fa
intractable.
D’altra banda, forçar a un NNA a anar amb un
progenitor quan la conducta
resulta traumatitzant, pot resultar en un risc de la seva seguretat i
una
retraumatització.
5.
Aquestes dinàmiques sovint polaritzen als professionals que
hi
intervenen, contribuint a cronificar el problema.
Quan els professionals som part del problema?
6.
Quan els professionals de la salut mental operem amb una sola
hipòtesi
causal per explicar aquestes dinàmiques, quan no intervenim
amb tots els
membres de la família o no seguim un enfocament
sistèmic.
7.
Quan els professionals confonem el seu rol o actuen en rols
múltiples
(doble rol) amb la mateixa família. Per exemple, realitzar
una avaluació
forense i una intervenció psicoterapèutica o una
coordinació de parentalitat
amb la mateixa família.
8.
Quan no tenim en compte com impactarà la nostra
intervenció en el
procediment legal.
9.
Quan els professionals de la salut mental malinterpretem els principis
generals de la beneficència i no-maleficència i
de la legalitat del nostre codi
deontològic.
10.
O infringim articles sobre:
a)
les
relacions amb altres professionals: Art. 25
(col·laboració interdisciplinària),
Art. 26 (no duplicitat d’intervencions),
b)
la
intervenció: Art. 32 (confusió de rol), Art. 33
(valoracions sobre persones no
explorades directament), Art. 35 (conclusions basades en
informació i tècniques
adequades; evidència científica),
c)
l’obtenció i ús de la
informació pel que fa als límits de la
confidencialitat:
Art. 38 i 39.
11.
Quan el jutjat no sap què fer i posposa la
decisió.
12.
Quan els jutges i jutgesses desconeixen els protocols per a fer les
derivacions. A més a més, des del Consejo
General del Poder Judicial
se’ls reforça econòmicament quan dicten
sentències i no per derivar a
intervencions com mediació o coordinació de
parentalitat.
13.
Quan els professionals de l’advocacia volen defensar els
drets dels
seus clients sense tenir en compte que aquests poden estar
distorsionant la
situació i van al litigi sense pensar en alternatives que
protegeixin els fills
de les conseqüències. Un nombre reduït pot
pensar que li resulta més rendible
anar al litigi que buscar un comú acord.
14.
Quan les derivacions es fan a psicòlegs o
psicòlogues que no compten
amb la formació adequada ni
l’especialització específica per
atendre aquests
casos.
15.
Quan els professionals de la psicologia no fem un enfocament
col·laboratiu, sistèmic, interdisciplinari i
altament especialitat.
16.
Quan no s’inicia la intervenció familiar amb els
progenitors i es
recolza la posició del progenitor preferit, qui justifica no
assistir a la
intervenció familiar perquè el problema
és del progenitor rebutjat amb el fill.
Quan
els professionals som part de la solució?
17.
Quan identifiquem signes d’alerta a la parentalitat:
Relacions
enredades progenitor-NNA on els adults tenen problemes de
regulació emocional i
utilitzen tàctiques manipuladores intrusives, permissives i
inconsistents. O bé
progenitors que utilitzen tàctiques coercitives,
rígides, punitives, exigències
autoritàries i explosions violentes, associades a
maltractament.
18.
Quan som conscients que el context judicial impacta en les actituds i
motivacions dels participants dins de les intervencions dels
professionals de
la salut mental i, a més a més, la
intervenció del professionals impacta el
procés legal mitjançant els informes i testimonis.
19.
Quan intervenim essent creatius, cercant solucions que surtin
d’allò
establert, adaptant la intervenció al problema. Tal i com va
dir el Dr.
Sullivan a la seva intervenció del matí
“l’objectiu ha de ser una bona decisió,
no una decisió perfecta”.
20.
Quan les nostres intervencions segueixen un enfocament
sistèmic amb un
component cognitiu conductual, basat en
l’evidència científica i el coneixement
del trauma.
21.
Quan fomentem les intervencions legals i psicològiques
innovadores no
tradicionals les quals són crucials en situacions
d’alta conflictivitat
coparental en les quals els implicats comparteixen la parentalitat.
22.
Quan utilitzem les apps de gestió de la coparentalitat per
ajudar a
reduir la conflictivitat (per exemple, les aplicacions EATAF-ORIENTA i Our
family wizard).
23.
Quan treballem la coparentalitat i el compromís
d'ambdós progenitors
abans de la reunificació per assegurar
l’èxit.
24.
Quan estem compromesos amb la formació continuada i la
supervisió:
coneixem els propis límits, autoconeixement, declinem
encàrrecs pels que no
tenim capacitats i/o experiència i evitem entrar en
àrees d’altres
competències.
25.
Quan seguim el codi deontològic del nostre
col·legi professional. Pel
que fa als professionals de la psicologia, és obligatori el
coneixement del
Codi Deontològic del Col·legi Oficial de
Psicologia de Catalunya.
26.
Quan seguim les directrius de Coordinació de parentalitat
(per exemple,
les del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya).
27.
Quan utilitzem consentiments informats clars i detallats per
psicoteràpia derivada judicialment.
28.
Quan ens formem adequadament per a poder intervenir.
Quan
el sistema judicial pot ser part de la solució? Recomanacions
29.
Acceptar el repte d’innovar.
30.
Imprescindible un abordatge transversal, multidisciplinari i
interdepartamental entre equips de Justícia, Serveis
Socials/DGAIA i Salut
Mental.
31.
Especialització dels professionals de la judicatura.
32.
Aconseguir agilitzar els “tempos” i reduir el
nombre de casos als
jutjats.
33.
Necessitat d’invertir en prevenció per detectar i
intervenir a temps
abans de l’enquistament.
34.
Regulació legal sobre la coordinació de
parentalitat i sobre els
requisits per exercir-la.
35.
Indispensable la creació d’una
jurisdicció de família i la formació
especialitzada obligatòria dels operadors
jurídics i professionals: tipologies
de violència, impacte de les experiències
traumàtiques, etc.
36.
Desenvolupar una normativa específica
d’execució en dret de família.
37.
Crear un observatori de família.
38.
Establir protocols de derivació als diversos professionals.
39.
Promoció i suport institucional a l’avantprojecte
de la “Ley de la
Infancia y Adolescencia”.
40.
Igualar els recursos i solucions judicials repartits
geogràficament per
tota la ciutadania.
41.
Adoptar mesures educatives per tal que s’entenguin conceptes
com
corresponsabilitat parental o potestat legal i coparentalitat.
REFERÈNCIES
Association of Family and Conciliation Courts.
(2010). Guidelines
for Court-Involved Therapy.
Extret de (consulta aquí)
Association of Family and Conciliation Courts. (2019). Guidelines on Parenting
Coordination. Extret de (consulta aquí)
del 2 de març de 2020.
Enllaç
a la traducció del Col.legi Oficial
de Psicologia de Catalunya
Austin,
W.
G., Fieldstone, L. i Pruett, M. K. (2013). Bench book for assessing
parental
gatekeeping in parenting disputes: Understanding the dynamics of gate
closing
and opening for the best interests of children. Journal of
Child Custody,
10(1), 1-16.
Bala,
N.,
Hunt, S., i McCarney, C. Parental Alienation: Canadian Court Cases
1989-2008
(2010) . Family Court Review, 48(1),
164-179.
Boletín
Oficial del Estado. (2019). De Modificación y
Actualización de la Compilación
del Derecho Civil Foral de Navarra o Fuero Nuevo. Boletín
Oficial de Navarra, 16 de abril.
Johnson,
J.R., Sullivan, M.J. (2020, in press). Parental Alienation: In Search
of Common
Ground For a More Differentiate Theory. Family Court Review,
58(2).
PER
A MÉS INFORMACIÓ
Centre
d’estudis
jurídics i formació especialitzada (2018).
EATAF-ORIENTA (Versió 1.8)
[Aplicació mòbil per Android]. Descarregat de (consulta aquí)
Centre
d’estudis jurídics i formació
especialitzada. (2018). EATAF-ORIENTA (Versió
1.8) [Aplicació mòbil per IPhone]. Descarregat de
(consulta aquí)
Col·legi
Oficial de Psicologia de Catalunya. (2015). Codi
deontològic. Extret de (consulta aquí)
el 2 de març de 2020
Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. (2015). Directrius
de Bones Pràctiques per a l’exercici de la
Coordinació de Parentalitat (consulta aquí)
[Parenting Coordination
Best Practices Guidelines]. Col·legi Oficial de Psicologia de
Catalunya. ISBN: 978-84-09-07831-8.
Grup
de
treball de coordinació de parentalitat del Col.legi Oficial
de Psicologia de
Catalunya (2020). Entrevista al Dr. Matthew Sullivan: “En
casos d’alta
conflictividad coparental, pot ser que el sistema de
justícia familiar es
converteixi en part del problema i no pas en la
solució”. Disponible al Psiara
Grup
de
treball de coordinació de coparentalitat, Secció
d’alternatives per a la
resolució de conflictes, Col.legi Oficial de Psicologia de
Catalunya:
Entrevistes, Articles i Activitats. Enllaç
Linares,
J.L. (2015). Prácticas alienadoras familiares: el
Síndrome de Alienación
Parental reformulado. Barcelona: Gedisa.
Molina
Bartomeus, A. & Capdevila Brophy, C. (2019).
Coordinación de coparentalidad
cuando los niños y niñas se resisten o rechazan
el contacto con uno de sus
progenitores. Monográfico de coordinación de
(co)parentalidad. Anuario de
Psicología/The UB Journal of Psychology, 49(3).
Disponible aquí.
Monogràfic
sobre Dinàmiques de resistència i rebuig. Special
issue. Family Court Review,
58 (2).
Moran, J.A., Sullivan, T., Sullivan, M. (2015). Overcoming
the Co-Parenting Trap: Essential Parenting Skills When a Child Resists
a Parent.
Overcoming
Barriers, Inc.Ortuño Muñoz, P. (2013). La
supervisión de las relaciones parentales tras la sentencia
judicial. Comentario
a los artículos 233-13 y 236-3 del código civil
de Catalunya. Familia y
Sucesiones: Cuaderno Jurídico, 107,
20-26.
Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, Sala
de lo Civil. (26 de
febrero de 2015) Sentencia 11/2015 (Recurso 102/2014) [MP. ]. Extret de
(consulta aquí)
del 27 de febrer del 2020.
Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, Sala
de lo Civil. (3 de
diciembre de 2018) Sentencia 97 (Recurso 178/2017) [MP. ]. Extret de
(consulta aquí)
Capdevila
Brophy, Connie.
Col·legiada
número 8311.
Dra.
en Psicologia. Experta en Psicologia Clínica,
Mediadora i Coordinadora de parentalitat.
Membre
del comitè organitzador de la Jornada i del
grup de treball de coordinació de parentalitat del
Col·legi Oficial de
Psicologia de Catalunya.
Corbera
Garrido, Xavier.
Col·legiat
número 26102.
Psicòleg
i
Mediador.
Membre
del grup de treball de coordinació de
parentalitat y del grup de treball de mediació familiar del
Col·legi Oficial de
Psicologia de Catalunya.
1
La Jornada
va estar organitzada per la Junta de Govern, la Secció de
Psicologia Clínica,
de la Salut i Psicoteràpia, la Secció
d’Alternatives per a la Resolució de
Conflictes i la Secció de Psicologia Jurídica.
2
Si bé va
utilitzar els termes «alienació” i
«alienació parental» el Dr. Sullivan va
aclarir que als EUA és obsolet parlar de
“síndrome d’alienació
parental» i
posicions dicotòmiques en referència a aquestes
dinàmiques, tal com queda
reflectit en l’article.
3
Gatekeeping
o
«filtre o
guardabarrera» son les conductes i actituds facilitadores o
inhibidores de cada
progenitor sobre la relació del fill o filla amb
l’altre progenitor i que
determinaran qui tindrà accés al fill/a i la
naturalesa d’aquest accés (Austin,
Fieldstone i Pruett (2013).
