El col·lectiu de professionals dedicats a l’exercici de la psicologia som una part integrant, activa, influent i compromesa amb la societat, i la psicologia i el seu exercici promouen la recerca i progrés del benestar i el benefici social i ètic. Fins aquí, segurament, tots estem d’acord.

Dins de les tasques que aquesta Comissió Deontològica intenta dur a terme, hi ha la de mediar entre aquelles persones a les quals en algun moment de la seva vida els ha calgut la intervenció professional d’un psicòleg o psicòloga, amb un resultat que senten insatisfactori o, fins i tot, perjudicial per als seus processos, interessos, situacions... O sigui, que pensen que el tipus d’ajuda rebut no únicament no ha estat a l’alçada de les seves expectatives, sinó que fins i tot s’ha derivat en un perjudici.

Darrerament, està augmentant el nombre de queixes que arriben a la Comissió Deontològica pel que, genèricament, podríem anomenar mala praxis. Per això hem pensat que seria oportú poder meditar sobre aquest aspecte.

El professional de la psicologia intervé, bàsicament, en situacions de conflicte. Conflictes de sentiments, d’interessos, econòmics, de poder, amb altres, amb institucions, amb un mateix. Situacions que, en general, han estat resoltes de manera deficient i que, per això, han necessitat la intervenció d’un o diversos professionals. En aquestes situacions, quan els seus protagonistes estan afeblits i potser confosos per les situacions que estan vivint, és quan el psicòleg, en poder prendre una distància higiènica pel fet d’estar fora del nucli del problema, pot intervenir de manera més neutral, per ajudar a estructurar noves maneres d’actuar, de relacionar-se. Solucionar o alleugerir el patiment. I és en aquesta línia que majoritàriament ens movem aquest col·lectiu.

Però hi ha, també, altres situacions delicades que, encara que menys freqüents, són importants i a les quals ens agradaria prestar atenció. Es tracta de quan el psicòleg col·labora no tant a solucionar, sinó que amb la seva actuació professional enquista i complica el problema. O sigui, es converteix en part del problema i no de la solució. No ens referim, aquí, a actuacions molt greus, bàsicament degudes a patologia severa del professional, sinó a casos més freqüents i deguts a la falta de cura o experiència del professional, o al que és més freqüent encara: als deguts a un dèficit en la delimitació de les funcions que ens demanen. Pensem, sobretot, en els casos que el professional pren part de manera una mica indiscriminada per la persona o institució que ha demanat ajuda (del tipus que sigui) i, en lloc d’higienitzar la situació, la contamina amb falta de claredat, amb parcialitat, amb prejudicis o interessos espuris, i es converteix, així, en un element tòxic més d’una situació ja confosa.

Les nostres intervencions professionals sempre tenen un component d’impacte emocional en la persona que ens ha demanat ajuda/col·laboració, i això no ho hauríem de perdre de vista. Per tant, seria important tenir en compte algunes consideracions (en aquest cas extretes dels anomenats principis Tavistock) per veure com es poden adaptar a la feina quotidiana:

  •  Tot ésser humà té dret a rebre atenció psicològica.
  •  Una de les finalitats de la intervenció psicològica és treballar amb el conflicte i alleugerir el patiment. 
  •  I, sobretot, primum non nocere, o sigui, el primer de tot, no fer mal.

En aquesta línia, podríem afegir i fer nostre el concepte de malícia sanitària, normalment aplicat en el món sanitari. Resumeixo i adapto:

Així, podem parlar de la malicia psicològica, que sol explotar la por o la incertesa dels humans davant del conflicte i el patiment, oferint propostes (o solucions) de dubtosa utilitat, de vegades ben intencionades, però sense crèdit científic o inacceptables èticament. Porten a falses conclusions a través de mitges veritats, extrapolacions agosarades, interpretacions segades, afirmacions incertes i/o simplificacions problemàtiques. De vegades pot ser únicament un malentès, simple ignorància, sense engany ni malícia; però no s’han d’acceptar propostes o intervencions psicològiques innecessàries o excessives amb interessos ocults o intencions encobertes. "Malícia sanitària", en el nostre cas "malícia psicològica", són "mitges veritats amb interessos variats".

Aquestes són unes reflexions que voldríem compartir amb les companyes i companys de la professió, ja que, per la seva mateixa naturalesa, a la Comissió Deontològica arriben únicament les queixes; no ens arriben els elogis quan la feina ha estat satisfactòria, d’ajuda, ben feta, etc. Els humans som així...

Es tractaria que, amb el temps, tan sols una mínima part de les queixes dels usuaris s’haguessin de tramitar, i que la majoria de les que rebéssim fossin degudes més al moment de frustració, de dificultat, d’enterboliment personal del client-usuari-pacient, que no pas a una mala praxis dels professionals.