La Junta de Govern del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya vol expressar la seva valoració sobre la Guia TDAH elaborada per la Conselleria d’Ensenyament.

I ho vol fer manifestant, en primer lloc, la seva sorpresa i el seu malestar perquè el COPC no hagi estat consultat en el procés d’elaboració ni, tan sols, inclòs en la llista d’entitats a les que s’ha demanat una valoració de la mateixa, abans de la seva publicació en DOGC.

Segons es desprèn del contingut de l’esmentada Guia, els psicòlegs no són tinguts en compte en cap moment com a professionals implicats en un procés de detecció i/o diagnòstic de possibles casos de TDAH. De fet, quan en el text es fa referència als professionals de la salut, es nombra específicament a “pediatres, neuròlegs i psiquiatres”, fent omissió dels psicòlegs, que tampoc són nombrats quan es fa referència als “especialistes en salut mental”.

Aquest fet és particularment significatiu quan es constata que el propòsit central de la Guia es promoure una tasca de detecció i pre-diagnòstic de possibles casos de TDAH, que hauria de ser realitzada pels mestres i professors, en la línia d’unes declaracions recents de la Consellera d’Ensenyament, en les que, referint-se a aquest projecte, afirmava que els professors faran de “metges de capçalera” en el tema del TDAH.

Per bé que en el text s’afirma que les valoracions fetes pels professors hauran de ser validades per un equip de salut mental infanto-juvenil, resulta obvi que la funció que es pretén atribuir als docents queda del tot fora del seu àmbit de competències i promou, des de una instància institucional, un veritable intrusisme professional: s’atribueix als professors una funció de detecció (que implica sempre una dimensió diagnòstica), i s’exclou totalment als psicòlegs –que no són ni tan sols nombrats- d’un procés en el que els correspondria participar, i que apareix com exclusiu dels metges. Aquests, cal dir-ho, queden també al marge d’un procés que ha de ser realitzat en tot moment per especialistes.

Paradoxalment, l’autor més citat en el text a l’hora de definir i fonamentar el TDAH – R.A. Barkley – és un psicòleg, autor de referència en aquest àmbit. El TDAH és, a més, una entitat nosològica sense un consens ple entre els professionals de la salut mental (psicòlegs clínics i psiquiatres), motiu pel qual la Conselleria d’Ensenyament hauria fet bé de comptar amb un assessorament que tingués en compte la diversitat de punts de vista existents.
    
D’altre banda, la medicalització de trastorns de la conducta i, en particular, l’ús de psicofàrmacs com els psicoestimulants en nens en edat escolar (metilfenidat i atomoxetina), és una pràctica que s’ha generalitzat en els darrers anys, donant lloc a situacions de probables excessos, sobre les quals s’ha pronunciat recentment el Comitè de Nacions Unides responsable del seguiment de la Convenció dels Drets dels Infants, en les seves recomanacions a l’Estat espanyol.
 
En aquest context, creiem que l’esmentada Guia dóna per suposada la idoneïtat del tractament farmacològic dels possibles casos de TDAH, i encarrega, a més, als mestres i professors la tasca de exposar als pares quins són els tractaments adequats: els esmentats tractaments farmacològics i els psicoeducatius, en relació als quals els psicòlegs tampoc són tinguts en compte ni nombrats en cap moment. Aquest aspecte es especialment greu, si tenim en compte que existeix un perfil de psicòleg educatiu que ja desenvolupa tasques en el sistema escolar.

L’ús de qüestionaris com l’inclòs en l’esmentada Guia no està, per altre banda, lliure de objeccions metodològiques. De tot això es desprèn la necessitat de revisar en la seva totalitat el protocol que es pretén implantar de manera obligatòria, i potenciar les sinergies entre l’àmbit de l’ensenyament i les diverses xarxes i equips de salut mental infantil i infanto-juvenil, en les que psicòlegs clínics i psiquiatres realitzen habitualment les seves tasques de detecció, diagnòstic diferencial i tractament.

La Junta de Govern del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya
Barcelona, 8 de novembre de 2012