Des de fa temps, assistim a una psiquiatrització generalitzada de la societat. En un moviment que va arrencar ja fa anys, i que va tenir com a símptoma i alhora com a element potenciador les successives revisions dels manuals de la sèrie DSM, un grapat de «diagnòstics» han començat a envair tots els àmbits de la vida de les persones. Sorgeixen en les converses quotidianes, emprats per persones sense cap formació específica, i tenen un impacte creixent en àmbits tan delicats com l’escolar. En efecte, cada cop és més habitual que sentim parlar de trastorn per dèficit d’atenció, referit a nens que tenen una varietat de comportaments que no es jutgen adaptats als estàndards d’una «normalitat» postulada, a més, sense cap prudència. De la mateixa manera, una mica més recentment, dos altres diagnòstics comencen a adquirir la mateixa força, i impregnen les converses quotidianes, tant al carrer com als claustres de les escoles: «autisme» i «Asperger».

Això constitueix un fenomen relativament nou, que implica un canvi profund de mentalitat, d’aquells que es van produint insensiblement i afecten el comú de la gent. Aquestes transformacions són les més importants, ja que sense que ningú no s’adoni que passa alguna cosa, van incidint en la vida de les persones.

De la mateixa manera que ja fa bastants anys es va iniciar un procés en virtut del qual la paraula tristor va anar essent cada cop més substituïda per depressió, fins arribar a fer-la quasi bé desaparèixer, un nen inquiet comença a ser etiquetat, cada cop més immediatament, com a hiperactiu o víctima d’un dèficit d’atenció. L’estudi que en aquest sentit ens va presentar el doctor Josep Moya demostra fins a quin punt això es fa d’una manera cada cop més sistemàtica i abusiva, convertint aquestes denominacions en calaixos de sastre, on s’entaforen persones, sense donar la mínima oportunitat a què la seva particularitat sigui percebuda, entesa i, per tant, acceptada i respectada com a tal.

Hom podria dir, i s’equivocaria molt, que no cal preocupar-se, ja que és només una qüestió de noms. Aquesta posició, pretesament «realista», vindria a dir que allò que veritablement importa són les realitats, no tant els noms que aquestes rebin. Tractant-se, però, de realitats humanes, les paraules tenen una importància cabdal, ja que el nostre món és fet, sobretot, de paraules. Precisament aquestes noves paraules que es creen a partir del discurs de la ciència tenen un efecte fonamental en la configuració del nostre món actual. Cal distingir aquesta falsa extensió del discurs científic de la ciència veritable.
En el seu discurs pronunciat al Collège de France el 2002, «Façonner les gens» («Emmotllar les persones»), Ian Hacking va estudiar aquesta tendència cada cop més universal de l’aplicació d’una sèrie de denominacions que pretenen extreure el seu prestigi de la ciència, però que, de fet, funcionen més com a noms que creen classes de persones, a partir d’una operació en ella mateixa dubtosa, que és la suposició d’una normalitat respecte de la qual es desviarien. Com ell estudia amb molt de detall, l’obsessió classificadora i normalitzadora ha creat noves epidèmies, fent aparèixer com a «malalties» o «defectes»condicions humanes que no fa gaire temps no n’eren considerades. Però, com ell mateix planteja, el problema és que aquestes classificacions de les persones tenen conseqüències d’àmbit social.

És la mateixa societat com tal la que esdevé classificadora, però també els individus que la formen tendeixen a alinear-se a aquestes falses classificacions,la qual cosa té un efecte de crida, de deformació, de forçament a l’adaptació sobre els individus, que són capaços de renunciar a allò que els es més propi per tal de no rebre un d’aquests noms. Fins al punt que hom podria plantejar-se si es tracta de classificacions que tenen una tendència intrínsecament epidèmica, no tan sols pels seus efectes sobre l’àmbit social, sinó també a l’escala dels individus.

Un dels fenòmens més peculiars que Ian Hacking analitza en el que ell anomena un nominalisme dinàmic, inspirat, per una banda, en Michel Foucault i, per altra banda, en Erwin Goffman, és que els individus, en les nostres societats, tendeixen a assumir les classificacions que se’ls proposen, o bé que estan al seu abast, se les apropien d’una manera de vegades sorprenent, paradoxal, per l’aspecte en principi desqualificador, potencialment marginador, d’aquests noms de coses que acaben anomenant persones.
Aquest fet correspon a un corrent profund de la nostra cultura, i es manifesta en la creació de grups i comunitats de persones afectades, ja sigui directament o com familiars, pels noms d’aquesta mena de classificacions. La promoció de l’obesitat genera, sens dubte, més obesos, ja que proposa una identificació que pot donar forma (mai millor dit!) al malestar de tota una sèrie de persones. No cal dubtar que això genera, a la vegada, associacions, associacions de familiars..., amb l’efecte de «crida» que això implica.

Més enllà del nominalisme «dinàmic» de Hacking, la psicoanàlisi aporta elements per a explicar aquesta avidesa identificadora, en una època, precisament, de debilitat de les identificacions, les quals tendeixen a fragmentar-se i multiplicar-se, com van estudiar en el seu moment Jacques-Alain Miller i Eric Laurent en el seu curs La època del Otro que no existe, tot desenvolupant per a l’època present les conseqüències de la teoria de Lacan sobre els discursos, que alhora reprèn la teoria freudiana de la identificació.

La qüestió del diagnòstic, doncs, s’ha tornat avui un problema de classificacions i d’identitats, que cada cop actuen sobre més aspectes de la vida humana. No hi ha pràcticament cap aspecte del cos humà, però tampoc de la nostra relació amb els altres, de la a nostra manera de ser o de satisfer-nos, en resum, de viure, que no sigui avaluada, comparada amb una idea delirant de normalitat, cosa que dóna lloc a totes les desviacions possibles respecte d’aquesta mateixa. Cal dir que la docilitat habitual del subjecte postmodern davant d’aquesta onada és preocupant. És cert que en alguns casos, tal com esmenta el mateix Hacking, l’autoapropiació de les classificacions pot tenir un vessant subversiu. Però això difícilment podria aplicar-se als infants, ja que, en el seu cas, és clar que aquests noms que se’ls apliquen vénen imposats per l’altre social, amb una intervenció molt particular de les institucions específiques que d’ells s’ocupen i, en un lloc determinant, la seva família. L’autoapropiació seria en els nens una Altre-apropiació, molt més que en el cas de l’adult.

El fet més greu de l’abús de denominacions com ara síndrome de dèficit d’atenció o Asperger és que tenen tendència a aplicar-se a nens cada cop més petits, i no només en els àmbits més o menys especialitzats on les famílies poden consultar, sinó que aquestes formes de classificació persegueixen els infants, no ja fins a l’escola primària, sinó fins i tot a l’escola bressol. Tota una sèrie d’escales de mesura i de tests, pensats perquè els puguin aplicar persones sense cap formació, tenen l’objectiu de verificar que, en efecte, aquestes «patologies» compleixen les expectatives en elles dipositades des d’un punt de vista «epidemiològic». L’abús està, doncs, garantit, amb els efectes que això té sobre els nens i sobre les famílies. Sovint, davant d’una classificació d’un fill com si patís una síndrome com aquestes, els pares dirigeixen prematurament les seves demandes a una ciència que molts cops només és suposada, amb la qual cosa es tornen incapaços d’entendre tota la riquesa i alhora la complexitat subjectiva del seu fill, de la seva manera de ser i de les coses que li passen, així com de la seva responsabilitat mateixa o els recursos que podrien mobilitzar per respondre creativament a situacions vitals en les quals es troben profundament implicats, per molt que no en tinguin cap culpa (com és el cas, sovint).

La fugida cap a la suposada ciència, la presa de mesures educatives genèriques i no pensades cas per cas, el recurs abusiu a medicaments, la desaparició de tot sentiment de responsabilitat subjectiva, tant per part dels pares com per part dels fills (ja que, si es té l’excusa, conscient o inconscient, d’una síndrome..., tot de coses ja no cal ni pensar-les)..., són efectes perillosos d’aquesta epidèmia de falsos noms que, cada cop més, persegueix els homes fins als darrers reductes on la seva singularitat podia viure encara mig amagada. La infantesa, temps de vida que en altres temps gaudia d’una treva segura, d’una moratòria, al llarg de la qual la persona podia anar esmolant les seves armes per a combats futurs, ha perdut per sempre, si no hi fem res, els seus privilegis, el millor de la seva innocència.


Enric Berenguer
Col. 3270