Poques vegades una trobada pren el caire de moment de tall,
d'assenyalar un abans i un després. Fa quatre anys
van tenir lloc les Primeres Jornades d'estudi i debat sobre
el futur de la formació integral dels metges, finalment
recollides en el llibre ¿Bioingeniería o
medicina? El retard en la publicació no ha fet
sinó accentuar-ne l’expectació.
Com a psicòlegs que tendim a sentir-nos la ventafocs del
sistema sanitari, algunes anècdotes ens poden interessar o
sorprendre. Així, aprendrem que la disminució
real de recursos dedicats a la medicina va començar fa
més de deu anys -i els Êtats Generals de
Montpellier ja ho van destacar-, i que a algunes contrades dels USA una
quarta part dels infants són medicats per hiperactivitat;
coneixerem els orígens intel·lectuals del model
anomenat psicobiosocial, o entendrem l’augment del Burn-out
entre els metges.
El gruix del llibre ens descriu dos models de medicina i dues maneres
d'ensenyar-la i practicar-la en un context on la constant
presència de la tecnologia no és sempre
útil per diagnosticar i curar, i que va acompanyada
d'un augment de les visites als practicants de medicines
alternatives (tema que, per si sol, ofereix un bon camp de
reflexió als psicòlegs), mentre que la
indústria farmacèutica té una
àmplia capacitat per decidir qui i com es dedica a la
formació, per estrany que ens sembli. Correspon a cada
professional i a cada organització decantar-se per una o
altra manera de fer.
Els autors es demanen si avui en dia és possible una
perspectiva holística quan topem amb una medicina
deshumanitzada, amb unes expectatives socials generades per la premsa i
els polítics que són excessives, un intent
d'evitar o disminuir la responsabilitat individual i, a
sobre, amb la pressió per part de les
administracions, sigui quina sigui la teòrica ideologia,
sobre el temps i les agendes dels professionals, per allò de
la rendibilitat. Completem-ho amb el “client” dels
temps del consumisme que cada cop se sent amb més dret per
demanar sense pensar en les conseqüències.
Sobre aquest mapa els autors situen els dos models
d'ensenyament, diguem-ne que realment existents,
però un més que l'altre. Breument: un
és asimètric i autoritari, biologista i
piramidal; mentre que el segon segueix la idea
“biopsicosocial” (sobre la que en Tizón
en fa algunes sucoses precisions) amb bescanvi
d'experiències, formació de grups i
relació normalitzada tutor-discent i on la bona
preparació mèdica inclou (i aquí com a
psicòlegs hauríem de parar un altre cop
l’orella) l´ús de les emocions i la
reflexió.
Òbviament l’apel·lació als
grups Balint sobre els què giren els darrers
capítols, els bons resultats dels quals estan fortament
contrastats, cau de pes ( i un altre cop els psicòlegs hi
hauríem d'estar ben atents).
¿Bioingeniería o medicina? serveix als
professionals de la salut per reflexionar i cercar els punts de
contacte entre disciplines i pràctiques connexes sense
descurar la nostra manera de fer a les institucions.
Com que, de postres, tots tenim cos i per tant tard o d'hora
hem de passar per cal metge -i si algú vol fer-se
il·lusions a la punsetiana manera, recordarem que
ningú, ni el nen de pit, no se’n pot estar de
finançar el sistema via impostos directes o indirectes- fora
bo dedicar unes estones a llegir i reflexionar sobre
¿Bioingeniería o medicina?.
Jorge
L. Tizón - Xavier Clèries - Neri Daurella
(Compiladores) (Ed. Red-Ediciones)
|
