L’editorial número 2 de la revista digital PSIARA
feia esment de la necessitat de repensar
de nou el món,
abordant un nou paradigma de vida. Aquesta evidència ja la
vam tenir abans del nou segle amb l’arribada del correu
electrònic i tot seguit amb la invasió a les
nostres vides d’Internet.
L’enfonsament de la societat del benestar a partir de 2008
determina, tot i que des d’un altre vessant, un nou
replantejament de la que, fins ara, havia estat la nostra forma de vida
uns anys després de la Segona Guerra Mundial. Mentre que el
primer indicador estava vinculat a una extraordinària i
imparable revolució tecnològica, el segon apunta
insistentment a la necessitat d’una profunda
revolució sistèmica, ja que, paradoxalment,
malgrat els avenços tecnològics, el que
s’estaria posant en tela de judici seria la
supervivència mateixa de l’ésser
humà.
La societat civil sembla que ja s’està implicant
de valent en aquest objectiu, de manera tant diversificada com
discreta. Cada dia podem comprovar noves proves de la
capacitat de l’ésser humà per innovar,
adaptar-se i pensar la vida d’una altra manera.
Algunes de les paraules clau associades a la necessitat de repensar el
món ens avisen de la implantació d’un nou sistema de valors
amb el qual cal un ferm compromís. Així doncs:
necessari, útil, aprofitament, cooperació,
esforç, honestedat, eficàcia, solidaritat,
renúncia, manteniment, sobrietat, optimització de
recursos, contenció, parsimònia, ús
del temps, naturalitat, generositat, consum responsable, intercanvi,
limitació, creació, invenció, cura
dels altres..., són paraules que ens porten a un canvi
profund, a un canvi que ens pot fer, fins i tot, més
feliços.
Les institucions civils com a agrupacions de persones amb afinitats, en
el nostre cas professionals, no poden quedar-se enrere
d’aquest compromís, i els col·legis
professionals, encara amb més motius a partir de la nova
llei de serveis.
Quines serien, doncs, la paraules clau més apropiades per a
un col·lectiu professional com el nostre en aquest moment
complicat? Mirem de fer l’exercici: diferenciar
la professió des de l’expertesa, promoure
una presència àmplia i de qualitat, recuperar
protagonisme en allò que ens és propi, prestigiar i garantir
l’eficàcia de la nostra feina, protegir i fer valdre
les nostres posicions en cada àmbit, animar la
demanda de psicòlegs, participar i fer sentir
la nostra veu en els fòrums socials, reivindicar
el nostre rol on correspon, difondre
els nostres valors professionals, transmetre la
millor imatge del nostre col·lectiu, aturar i denunciar
l’intrusisme, ampliar i optimitzar
serveis, fomentar
la solidaritat per enfortir-nos i
créixer com a
col·lectiu i, finalment, col·laborar
amb la societat civil en el disseny i la promoció
d’un nou i millor sistema de vida.
Amb més o menys èxit, amb més o menys
entrebancs, semblaria, però, que aquest és el
camí. Unes quantes pedres, com
sabeu, ja estan posades, i
d’altres les estan seguint. No és una feina
senzilla ni ràpida d’assolir a curt termini, ja
que estem en un impàs delicat que està durant
molt; a més, el camí no sempre és
planer. Es tracta, doncs, d’implicar-nos també
nosaltres de valent en aquests objectius de professió. Si
fem costat a la societat civil i ens comprometem com a ciutadans amb
uns nous valors, cal que també
ens comprometem com a professionals,
i cal fer-ho tots junts, posant cadascú el nostre gra de
sorra. Llavors podem aconseguir-ho.
La
Junta de Govern
|
|
