Diuen que és propi dels humans embadalir-se per
tot allò que posseeix l'atractiu de la llunyania i ignorar
el que tenim a tocar. No és que ho lamentem, encara menys en
temps que els diners dels turistes semblen ser essencials per
tot just anar tirant; però potser prendre
distància amb una tal característica ens pot
donar alguna satisfacció inesperada.
Tots hem sigut nens i de joguines tots n'hem tingut, inventades,
usurpades, heretades o regalades, tant se val. De grans no els hi fem
gaire cas: en regalem als menuts, potser en guardem alguna que va ser
especialment preuada i poca cosa més. Els
psicòlegs infantils i els mestres les usen pel seu treball,
amb elles la psicologia ha bastit alguna construcció sobre
el joc simbòlic, els psicopedagogs lloen les seves virtuts
per desenvolupar la intel·ligència i cada poc
participem en el tradicional debat sobre joguina i sexisme. Semblaria
que només els col·leccionistes fossin atrets per
la joguina en si. Tot ajuda a què en sapiguem ben poc sobre
les joguines. Tanmateix els joguets són essencials per
entendre les variacions a la vida privada,
l´evolució del gust o la percepció que
una societat té de si mateixa.
Pere Capellà
Simó, nascut a Palma, és doctor en
història de l'art i llicenciat en Belles Arts i
dóna classes a la universitat de Palma. Va descobrir el
món de les joguines mig per atzar: li calia decidir el tema
de la seva tesi doctoral i una visita a la
col·lecció de joguines del Museu Marés
el va enlluernar. Ha convertit la seva tesi doctoral en llibre: La ciutat de
les joguines. Barcelona, 1840-1918.
La ciutat de les joguines
ens introdueix amb atractiva delicadesa en un món desconegut
per la majoria de nosaltres. Podem entendre l'interès que
ben aviat van sentir els intel·lectuals atents als canvis de
costums propiciats per la revolució industrial al segle XIX,
Baudelaire
per exemple, pel nou art industrial o la preocupació al
nostre país d'un Pere
Mata o un Pau
Vila pels seus efectes sobre els infants. És
significatiu que un pedagog i crític d'art com Lluís Maria Folch i
Torres, germà del director de la revista
infantil Patufet,
tingués, pels anys de la Gran Guerra una fàbrica
de joguines de fusta.
En Pere Capellà ens explica amb traça les
diferències entre la joguina francesa i l'alemanya o
l'origen i evolució de joguines que tendim a pensar sense
història: les nines, els cavalls de cartró, els
soldats de plom... I detalla com Barcelona mercès a l'impuls
comercial proporcionat per les exposicions universals i el treball
combinat de pintors, artesans, petits industrials i botiguers va
convertir-se en un dels principals centres de creació i
producció de joguets en ben pocs anys, alhora que es
multiplicaven les relacions entre els artistes i els pedagogs
destinades a millorar la qualitat i estètica dels objectes.
Els índexs i la bibliografia contribueixen a què La ciutat de les joguines
sigui una obra de consulta, mentre que la prosa de Pere
Capellà convida a una lectura entretinguda i educativa:
aprenem a valorar com adults quelcom pel que ens delíem de
petits alhora que, melancòlicament, recuperem la
memòria. La publicació
d´aquesta obra que esdevindrà de
referència, obra el camí per esperar la
publicació d'estudis parcials o més especialitzats.
Ens agradaria poder-ne llegir algun dedicat a la influència
de les idees pedagògiques i psicològiques en la
creació i variació dels models de jocs i joguines
i el seu us al nostre país
M. F-M
|
