Stefano Cirillo és psicòleg i terapeuta familiar amb més de 30 anys d’experiència. Va fundar el  Centre per il bambino maltrattato (CbM, Milán) l’any 1984 prenent el model de teràpia que s’utilitzava al Nuovo Centro per lo Studio della Famiglia Mara Selvini Palazzoli . És autor de diverses publicacions dins del camp de la intervenció sistèmica com Malos padres (ed. Gedisa), Niños maltratados (Ed. Paidós) o La terapia familiar en los servicios psiquiátricos.

Amb motiu de la seva visita a Barcelona el passat 23 d’abril per donar la conferència “Com ajudar als mals pares? Intervenció terapèutica amb infància maltractada des de contextos de control” vam aprofitar per parlar una mica amb ell sobre maltractaments infantils i la feina dels psicòlegs en aquestes situacions.

Format per Mara Selvini Palazzoli en teràpies aplicades a joves toxicòmans i joves amb problemes alimentaris com anorèxia i bulímia, ha traslladat aquests coneixements a l’hora de tractar amb pares maltractadors i nens maltractats en el Centre per il bambino maltrattato (CbM, Milán). Aquest centre depèn de l’administració pública i es tracta amb pares maltractadors obligats a fer teràpia per la justícia, són pacients involuntaris. “Al CbM treballem amb l’acolliment dels fills maltractats en un centre i de forma paral·lela treballem amb els pares per veure si hi ha alguna forma de recuperar-los i aconseguim algun canvi. Si veiem possibilitat de canvi hi ha una temporada que el nen conviu amb la seva pròpia família i una família d’acollida i si, pel contrari, no hi ha possibilitat de canvi, proposarem a un jutge que els nens es donin en adopció.”

Els temps han canviat i amb ells la perspectiva social. “Els maltractaments estan més visibles. Ser un bon pare és un deure d’avui en dia. Rousseau deia en el seu llibre “Les confessions”, que no sentia vergonya per haver abandonat als seus cinc fills, perquè podria ser un bon ciutadà, però no un bon pare. Per exemple, fa 10 anys, als col·legis d’alt nivell d’Anglaterra estava permès pegar als nens. Els maltractaments són conceptes socialment construïts, però no crec que hi hagi més violència ara que abans. S’ha de treballar molt en la prevenció, és bàsic, ja que estem en un temps de crisi, de desigualtats, que fan que la família sigui més fràgil i que per la crisi els recursos siguin menys. A Itàlia tenim un servei en xarxa per la família però hi han molts centres que s’han tancat i les famílies d’acolliment han disminuït”. El mateix passa a Espanya i a altres països d’Europa en els quals l’Estat del Benestar ha començat a trontollar. Per aquest motiu s’ha de continuar treballant en aquest àmbit.

L’enfocament de la teràpia proposada per Cirillo és un enfoc sistèmic, en el qual, l’entorn és molt important. “En casos de maltractament l’entorn ens dóna molta informació perquè no són els pacients els que demanen l’ajuda d’un professional. Els pares maltractadors són obligats a fer teràpia per una autoritat i en canvi les persones que acudeixen a fer teràpia per decisió pròpia demanen aquesta ajuda, hi ha confiança en el professional. Els professionals han de buscar la motivació del pacient, això seria el principal. També hi ha quelcom que la teràpia sistèmica ofereix i que altres corrents no ofereixen i és que en aquest enfocament treballem amb més d’una persona a la vegada. Amb pacients involuntaris és interessant veure les relacions amb la seva família nuclear, la seva parella i en alguns casos veure també la relació amb els seus progenitors, els avis dels nens, ja que hi ha aquesta idea trigeneracional de què un pare està en connexió amb la història del seu fill” comenta Cirillo.

Existeix la idea que els nens maltractats tenen moltes probabilitats de convertir-se en maltractadors, ell diu al respecte: “no és quelcom automàtic, és una possibilitat. Quan en la nostra família de creixement hem conegut una forma de relació, hi ha més probabilitat que tornem a repetir aquest model amb els nostres fills. Té a veure amb el cicle repetitiu de la violència, que és quelcom connectat amb l’afecte. Això no significa que cadascú no pugui canviar la seva experiència d’afecte, existeix la dimensió horitzontal a part de la dimensió vertical de les relacions humanes. Això significa que hi ha altres experiències que poden corregir les relacions i també està la llibertat de cadascú de nosaltres per canviar.”

“Un altre tema serien els abusos sexuals. En aquest cas no significa que es repeteixin les conductes apreses, és a dir, en els casos de dones que han patit abusos sexuals, no busquen una parella que vagi a abusar de la seva filla o el seu fill, però sí que pot ser que acabin unint-se a una persona que les desprecia i que no les valoren, i no tenen la capacitat per defendre’s. Molts joves que han patit abusos sexuals es pregunten de manera dolorosa si ells es convertiran en abusadors, però en aquests casos no es dóna la repetició d’aquests patrons”, comenta Cirillo.

En les seves publicacions fa una analogia entre la síndrome d’Estocolm i la relació asimètrica que es crea entre l’interventor i la família atesa. “A vegades passa que els pares saben que nosaltres tenim cert poder, ja que tenim una relació amb els jutges que han de portar cada cas, i amb això podria existir una situació semblant a la síndrome d’Estocolm perquè igual que la persona raptada, els maltractadors fan tot el que els hi dius per por a una represàlia judicial. Igual que la persona raptada fa tot el que li diu el seu segrestador perquè és l’única forma de salvar la seva vida. S’estableix un joc de poder que s’ha de tenir en compte per prevenir situacions indesitjables.”

Per als futurs psicòlegs que es vulguin especialitzar en teràpies a persones maltractadores i a maltractats, Cirillo dóna un parell de consells “El tema més important és abandonar una posició de judici moral, s’ha de condemnar el fet però no a la persona i no és tan fàcil. És molt important la participació, empatia i implicació emocional amb el treball amb els maltractaments. Costa molt perquè no hi ha implicació natural, s’acostuma a dir que per empatitzar amb un pacient aquest ha de ser similar al terapeuta, motivat al canvi i ha d’admetre el seu problema. Això no passa amb els maltractadors, i s’ha d’intentar cultivar una participació ètica dels professionals que substitueixi a la participació natural. El psicòleg també ha de saber treballar en equip i en xarxa, és un treball que costa tant que no pots fer-ho tu sol. Necessites un equip de terapeutes, ja que la frustració i la càrrega emocional són molt grans.”  Sent una feina tant difícil el nombre de casos de famílies recuperades com és natural, és baix. “La recuperació del vincle es dóna entre un terci i la meitat dels casos que s’atenen al CpBM, però la qüestió de l’èxit és més fer un bon pronòstic i no equivocar-se, ja que si es determina una reconciliació i després torna a haver-hi maltractament, és un fracàs absolut.”


Entrevista realitzada per Miriam Arcera (Departament de comunicació del COPC) amb la col·laboració d'Asun Val, col. 3021, membre de la Secció de Psicologia de la Intervenció Social.