La recent mort de Jean Oury ha passat més aviat desapercebuda en els nostres ambients. Pels joves probablement el seu nom vol dir ben poca cosa. Entre els més grans Oury va ser una figura associada a la psicoteràpia institucional i a la mítica clínica de La Borde que en el moment de la reforma psiquiàtrica al nostre país va tenir cert predicament però poca rellevància pràctica. En part perquè Laing i Cooper a Londres i Basaglia a Trieste tenien més ressò mediàtic coma representants de l'antipsiquiatria que un espai mal comunicat entre Tous i Orleans; en part perquè la tasca personal d'Oury era difícilment reproduïble.

Jean Oury (Paris 1924-2014) va començar a treballar com a psiquiatre el 1947, poc després d'acabar la guerra a França a Saint-Auban on de seguida va fer amistat amb Tosquelles – va prologar la seva tesi doctoral- qui ja havia començat a aplicar els principis organitzatius del que s'anomenaria la psicoteràpia institucional. Set anys després va crear La Borde, institució de la qual va mantenir la direcció fins a la seva mort i on el va acompanyar un altre dels grans noms de l'antipsiquiatria francesa: Felix Guattari

Molt aviat es va interessar per les creacions artístiques dels psicòtics influenciat per Jean Dubuffet i la seva concepció de l'art brut, aquell que practiquen els que per principi no poden exposar a les galeries: els nens, els empresonats, els malalts psiquiàtrics. Trobar-se a Saint-Auban amb alguns pacients que tenien bona mà per a la pintura i l'escultura el va impulsar a redactar un parell de monografies sobre les seves obres i a reflexionar sobre les relacions entre producció artística i esquizofrènia a partir del descobriment de la noció de Gestaltung a la que torna repetidament i d'un cert contacte amb les teories de Jacques Lacan.

Per Oury l'esquizofrènic no era un subhome, per usar una expressió seva, ni un marginat. Tampoc un incurable la qual cosa no vol dir que se l'hagi de curar. Posició ètica que li feia veure amb certa prevenció la proliferació de cases d'acollida o de residències per a malalts mentals confortables i modernes però sense una pràctica terapèutica definida

Creación y esquizofrènia, probablement el seu llibre més interessant traduït al castellà recull les classes dels cursos 1986-87 i 1987-88 del seminari que donava al psiquiàtric de Saint-Anne dedicat a l'art, la bogeria, el buit i la creació. Els grans noms de la pintura i l'escultura posteriors a Cezanne hi són presents en companyia d'alguns dels malalts especialment expressius: Arn o Fer. Reflexions i ensenyaments que mereixen ser llegits o repassats.