La psiquiatria catalana va acabar el segle XIX creant institucions sòlides i modernes però no va saber crear un corpus teòric mínimament rigorós. Potser hi va influir primer la negativa de Madrid a dotar la universitat de Barcelona amb una càtedra de psiquiatria que havia d'ocupar Galceran i després, perduda la guerra, l'empresonament d'uns –Briansó, director del psiquiàtric de Reus va estar uns anys a la presó Model de Barcelona- i l'exili d'altres: Mira, Tosquelles... O potser és que el país no donava per més.

Les poques obres publicades, més opuscles i articles que no pas llibres, tendeixen a ocupar-se dels aspectes socials, higienistes o morals en llenguatge del XIX, dels alienats. Dolsa, per exemple, director del Frenopàtic, reflexiona repetidament sobre el tema de la responsabilitat. Afortunadament avui en dia hi ha una bona colla de professionals que recuperen aquesta tradició a la qual incorporen la clínica.

Josep Moya és un d'ells. Psiquiatre i psicoanalista, combina el treball institucional amb la coordinació de l'Observatori de Salut Mental de Catalunya. Les seves activitats de formació per a la Generalitat i la Diputació de Barcelona el van portar a escriure Elements bàsics de salut mental per a professionals de l'àmbit social, un llibre clar, entretingut i didàctic, útil pels treballadors socials i pels educadors socials que atenen persones amb patiments psíquics.

Maldad, culpa y responsabilidad. Ensayos psicoanalíticos y sociales també és un llibre clar i entretingut. En Josep Moya descriu els canvis que el capitalisme contemporani produeix en la subjectivitat de les persones. Són temps d'un nou paradigma tecnològic basat en el domini de la tecnologia de la informació. Domna l'efímer i la incertesa. El capitalisme neoliberal vol a cadascú empresari de si mateix i competidor contra tots els altres humans. Ja no “som”, no som psicòlegs o estudiants o treballadors de la SEAT (però, qui recorda la SEAT?); sinó que “tenim”, tenim objectes (menys), feina (pocs) o depressió (molts).

Darrere d'aquest sistema que sembla impersonal hi ha persones i hi ha maldat. Una maldat consubstancial als humans que no s'atura davant les conseqüències dels seus actes. La de l'especulador que trafica amb l'aigua, la del guionista que incorpora decapitacions al seu espectacle i obté bones audiències entre els països civilitzats. Perquè existeix la complicitat necessària de molts, dels “idiotes morals”, aquells que intervenen sense cap passió, que ni tan sols estan d'acord amb les ordres que accepten però que les compleixen amb eficàcia de buròcrates. El professional de la salut té l' opció i la responsabilitat ètica de posar sentit a la queixa indeterminada o a l'exigència d'obtenir medicació que curi immediatament però sense voler-ne saber res de les causes del propi malestar.

Maldad, culpa y responsabilidad també té un capítol dedicat a examinar la responsabilitat i la culpa en alguns casos clàssics de la psiquiatria: les germanes Patin o el cas Althusser i acaba amb un estudi sobre la psicosi maníac-depressiva atribuïda a Antoni Gaudí, potser per proximitat amb Mossèn Cinto Verdaguer. Són pàgines ben documentades i que presenten material inèdit obtingut gràcies a la col·laboració del professor Bassegoda, director de la càtedra Gaudí.

La senyora Rithée Cevasco ha escrit una correcta presentació del llibre que edita Ediciones S&P. Els llibres amb un característic fons blanc d'aquesta editorial que cuida els seus productes tendeixen a ser minoritaris, tenen fama que són difícils de llegir, molt especialitzats. No direm el contrari. Ara, aquesta vegada han trobat un petit best-seller perquè Maldad, culpa y responsabilidad proposa una lectura amena, intel·ligent i reflexiva.

Magne Fdez-Marban