L'interès que provoca el DSM facilitat per certa opacitat sobre el seu procés de fabricació, la simpatia acompanyada d'experiència del senyor Allen Frances i una bona campanya publicitària basada en entrevistes de premsa amb l'autor i articles diversos sobre el llibre han ajudat a què la publicació de ¿Somos todos enfermos mentales? Manifiesto contra los abusos de la Psiquiatria, hagi despertat cert enrenou

Fins fa quatre dies ho desconeixíem tot sobre Allen Frances per aquests rodals. Ara sabem que va néixer a Nova York el 1942, va estudiar economia al Columbia College, després medicina i psiquiatria. Diplomat en medicina psicoanalítica per la Columbia University i especialista en teràpies breus potser influït pels seus coneixements d'economia. Va ser un dels creadors del DSM III i president del grup de treball del DSM IV i ell mateix no s'està de reconèixer que ha donat més de mil conferències finançades per la indústria farmacèutica, ha sigut responsable d'organització dels congressos anyals de l'Associació Americana de Psiquiatria (APA) també finançades per la indústria farmacèutica, i ha sigut responsable del Departament de Psiquiatria de la Universitat de Duke, els programes d'investigació de la qual també són finançats per la indústria farmacèutica.

Han passat molts anys. Uns col·legues conviden el senyor Frances, ja pràcticament retirat de les activitats professionals, a una festa. Hi va amb poques ganes, li demanen la seva opinió sobre el DSM V, s'engresca la tertúlia, Frances se n'adona dels seus errors i decideix escriure un llibre que donarà arguments a Sor Forcades

Com que els DSM també són una narració, per aplicar la terminologia de Jerome Bruner, que ha modificat les nostres subjectivitats, que influeix sobre la manera d'organitzar la sanitat a molts països, que dóna l'oportunitat de guanyar molts diners a la indústria farmacèutica, que contribueix a la creació de diferents grups de pressió i que algunes dècimes aporta o detreu del P.I.B. dels estats l´entusiasta interès provocat per ¿Somos todos enfermos mentales? entre els mitjans de comunicació no deixa de ser raonable.

Una narració creada, si fem cas al senyor Frances, de manera ben tradicional: una colla d'amics i coneguts més o menys ociosos o ben disposats passen el dia junts. Al matí discuteixen de manera informal sobre un criteri o un altre diagnòstic, cadascú diu la seva. Després de dinar segueixen amb una mica més d'ordre. Algú intenta transcriure els debats i el seu resultat. Ressonàncies de Chaucer, potser diria Bruner. El lector, que pressuposava certa metodologia en el mètode de creació dels DSM queda un xic perplexa davant una descripció d'aquest estil: serà tradicional però no sembla gaire rigorós.

¿Somos todos enfermos mentales?, admet allò que diem diversos nivells de lectura. El lector no vinculat al món sanitari gaudirà amb les maldats atribuïdes a les empreses farmacèutiques. Són empreses que estudien el DSM amb l'únic objectiu de trobar-hi escletxes per on introduir els seus medicaments. Que convé crear malalties falses, les creen; que convé convertir malestars normals en patològics ho fan. I si els efectes secundaris augmenten el risc de mort, que hi farem que d'alguna cosa s'ha de morir. Sembla paròdia però és l'estil del llibre.

El lector vinculat al món psi ha de tenir clar que en cap cas Frances qüestiona la concepció del DSM. Per a ell el DSM V amb el que sí que és crític i el CIE-10 són similars: provenen del DSM III, eina que considera satisfactòria. I no, no podien preveure el mal ús que en farien les infames farmacèutiques. Aquest mateix lector pot recrear-se, si li plau, en esbrinar perquè la concepció de la pràctica psiquiàtrica del senyor Frances li permet trobar totes les bondats al DSM III i ben poques al DSM V.

Magne Fdez-Marban