Darrerament les persones que ocupen llocs de poder representatiu són fortament criticades: Tots són iguals, una secta, corruptes, van a la seva... Recentment el Col·legi de Psicòlegs va obrir el procés electoral per triar la nova Junta de Govern. Finalment no va haver-hi campanya electoral perquè només es va presentar la candidatura que vostè encapçala. A què ho atribueix?

Hi ha més d'una lectura. Hi ha gent que pensa que ho hem fet prou bé com per a merèixer la seva confiança. No crec que sigui ben bé així, o només així, però és una lectura. Una segona lectura tindria a veure amb quelcom que hem explicitat els darrers quatre anys i és que el Col·legi no pot ser el negoci de ningú sinó que ha de representar totes les persones encara que sigui francament difícil. Ja sabem que hi ha moltíssimes orientacions i moltíssims àmbits on treballem com a psicòlegs i és molt difícil trobar una homogeneïtat. És un aspecte que hem posat de manifest i que, segurament, subscriu bona part de la gent. I cal mantenir una actitud de generositat, de negociació, de respecte a totes les orientacions. I no sempre és possible trobar l'equilibri ni satisfer totes les demandes.

Hi ha coses que no es fan senzilles i que ja m'està bé que no ho siguin, però que les hem treballat amb calidesa respecte a la gent. No tot pot ser ni tot pot ser immediat, però hem de saber escoltar i engrescar per enfortir la professió. En el futur caldrà perseverar en aquesta direcció perquè hem asentat un precedent, un estil. I encara una altra lectura que fan algunes persones seria la de dir que és un moment difícil econòmic i social i la gent demana compromisos. I potser no ho hem aconseguit completament però sí que hem barrat la possibilitat que ningú pugui fer negoci amb el Col·legi a posteriori. El Col·legi no pot ser una plataforma al servei d'interessos particulars, em sembla indigne. Llavors, si fem un pla de manera que els mínims de funcionament els haurà de respectar tothom, això ho fa més difícil per a qui vulgui fer negoci. Encara no ho hem aconseguit blindar del tot, però tenim quatre anys per fer-ho. Hi ha d'haver mecanismes que evitin el frau.

Quina retribució obtenen els membres de la Junta?

És públic que hi ha una compensació que no és una nòmina; està establerta des de fa uns anys i a cada assemblea anyal es fa pública la compensació econòmica estipulada i qualsevol altre no estipulada prèviament. Per la legislació de protecció de dades a l'informe no hi consta el nom, però si consta la funció, el degà, posem per cas, per tant, tothom sap que cobra cadascú. En canvi veig Col·legis on la Junta treballa ad amorem en els que la mateixa Junta porta molts anys dirigint. Permet pensar que o bé no hi ha massa feina o bé treballar allà és una plataforma per obtenir beneficis a un altre nivell, encara que siguin legals. Entenc que hi hagi col·legis que funcionin amb un altre tipus de pacte però aquí hi ha un acord des de fa anys que estableix una compensació econòmica que fa injustificable que donis una conferència i la cobris o un curs i el cobris, per compte del col·legi.

Amb l'absència de candidatures m'he quedat sense saber el programa electoral. Hi ha programa, quines són les propostes?
Hi ha programa, el vàrem fer i com que l'havíem treballat molt vàrem pensar que era una llàstima no fer-lo públic, perquè a més és un compromís. El dia de la presa de possessió vàrem distribuir-ne dos-cents exemplars en paper i el penjarem al web del Col·legi. Ara bé, tal com vàrem dir en l'acte de presa de possessió de la Junta electa –que està gravat en vídeo i penjat a la web del Col·legi– volem detallar més tots i cada un dels punts, i ho farem.

Però igualment, pels nostres lectors, podríeu detallar els punts principals?

Hem fet coses que exigeixen una continuïtat perquè puguin ser una fita important pel col·legi. Tenim el tema de les habilitats i de les experteses. A banda del que digui la llei i de les orientacions, és cert que la psicologia en els últims vint-i-cinc anys ha crescut molt amb una tendència a l'especialització la qual cosa no vol dir que sigui el millor ni que no pugui seguir havent-hi una visió més holística i més global. Ara, hi ha coses molt concretes, que exigeixen un coneixement general, però també un de concret. Per exemple les emergències, per mencionar un aspecte al qual m'hi he dedicat des del Col·legi. Òbviament, és molt diferent estar en un despatx que al camp. La feina del psicòleg pot ser la mateixa però l'escenari condiciona moltíssim. No cal fer un màster de dos anys, no dóna per tant si el background és bo, però hi ha d'haver un perfil diferent per a qui li agrada el tema. I cal ajudar les generacions més joves a què puguin formar-se d'una manera més especialitzada en una activitat. I això lliga amb el tema de l'intrusisme. És cert que les fronteres són molt febles, però llavors hi han d'estar clares les diferencies entre els perfils professionals. No és igual un pedagog que un psicòleg o un metge, llavors es tracta que puguem defensar les diferències que hi hagi.

Un altre aspecte és la regulació de les psicoteràpies. A diferència del conjunt d´Europa on valoren molt les psicoteràpies i menys la clínica, en el sentit que donen per suposat que tot professional està format en clínica. Aquí hem posat l'accent en la psicologia clínica i poc en la psicoteràpia excepte algunes orientacions. Llavors, com que no està regulat, un treballador social estudia determinada orientació i surt amb el títol o reconeixement de terapeuta en tal o qual tendència i es diu psicoterapeuta. Doncs això ho volem regular de manera que tots els professionals de la psicologia amb un mínim de recorregut i d'experiència puguin practicar la psicoteràpia i només els metges i psiquiatres, amb l’adequada formació, també.

Un altre aspecte és l'Escola de Pràctica Professional que creiem que és un altre tema descuidat. Simptomàticament des de la universitat es parla de vegades de la dificultat de les pràctiques que no deixen de ser reduïdes i a les que encara no se'ls hi dóna prou importància, especialment en la psicoteràpia o per fer una avaluació. Hi ha experiències en el conjunt de l'estat d'Escoles de pràctica professional. Totes ho valoren positivament i valoren que la gent també ho veu així, que en surten contents, que és útil per a la gent i és un pas per millorar la pràctica. Aquest és un altre dels nostres objectius.

Encara tenim un tercer àmbit. Els metges tenen una fundació per protegir el metge malalt. Han vist que la facilitat per accedir a segons quins medicaments en pot afavorir el consum, també és un risc entre els professionals d'infermeria. Nosaltres no tenim ben bé el mateix problema amb els tòxics, però dintre del col·lectiu els problemes en salut mental tenen importància. Ja sabem que circula el comentari que hi ha qui estudia psicologia per solucionar els seus problemes personals. I en aquests anys hem tingut algun cas de persones que han tingut un procés, per exemple, de brot psicòtic i creiem que amb un bon abordatge, aquestes persones podrien tornar a treballar. En definitiva, estem compromesos en què, el que hem treballat els quatre anys anteriors, es consolidi i poder posar-ho en marxa.

Amb la regulació que esmentàveu. Europa ha fet regulacions bastant diferents. Per què?

És una pregunta difícil. Crec que una part d'aquestes regulacions tenen un comportament diguem-ne polític o sociològic. No com política d'estat però per un costat hi ha un tema de blindar una pràctica professional a d'altres professionals i també és cert que segons el recorregut que tenen les persones en els seus estudis tenen més solidesa o menys en les psicoteràpies, i això ha portat a diferents tipus de regulacions. Aquí a España els metges, psiquiatres o no, tenen molt de pes al ministeri de Sanitat mentre que els psicòlegs no en tenim pràcticament. Això determina decisions que es prenen en l'àmbit legislatiu; en aquest sentit parlava de política. A França probablement hi ha un col·lectiu que predomina políticament sobre els altres i determina l’aparició de polítiques agressives, a Itàlia són diferents, potser més pràctics i a Alemanya, que és un país molt estricte, tenen una legislació molt centrada en el tema de les organitzacions i de l'empresa. Ara comença a haver-hi un treball col·lectiu de la psicologia europea, però fins ara cada país ha anat a la seva des del punt de vista de la psicologia. Ara hi ha una organització europea on es diuen les coses i es comparteixen. Per exemple, ens critiquen que nosaltres tinguem un grau de psicologia de quatre anys mentre que a la resta d’Europa, majoritàriament el tenen de tres. O per exemple els anglesos són molt estrictes en la formació continuada. Té a veure també amb les tradicions, en un sentit més general.

Parlàveu de Madrid, d'Espanya, etc. En el cas que Catalunya fos independent, aquí l'estatut del psicòleg podria ser diferent de l'actual?

Ho ha estat durant molts anys. Hem viscut vint-i-cinc anys en què el Col·legi pràcticament era independent però molta regulació de la professió ve del ministeri i no del departament per més que es tinguin competències transferides. Estàvem independitzats com a Col·legi de Psicòlegs, però en realitat, en el moment en què es crea el Consejo General de Colegios Oficiales de Psicólogos hi hem de ser per llei. No sóc capaç d'aventurar possibilitats en un hipotètic procés d'independència. Fa poc he mantingut una entrevista amb un grup de col·legiats per la independència. Òbviament la gent té dret a decidir, etc., però personalment no veig a curt termini el procés per la independència, sinó a llarg, en el cas que sigui viable. Probablement, els plans d'estudi es podrien ajustar a una manera de fer que és diferent de la resta de l'Estat. Aquí pensem bastant des del privat però amb una orientació pública. A la resta de l'estat es pensa en un sistema públic molt funcionarial cosa que no té perquè ser negativa, que està adaptat a la població en general però que no és real i tal com van les coses a nivell dels estats cada vegada sembla menys possible. Aquesta manera de treballar conjuntament públic i privat amb una certa complicitat aquí a Catalunya la tenim, i a la resta de l'estat no tant. I això determina una manera diferent de plantejar el tema de la salut psicòlegs, psicoanalistes i metges per descomptat. De fet hi ha grups polítics que hi treballen fa temps; em consta que ERC ha treballat des de fa anys en la possibilitat d'un funcionament més autònom: si una competència està traspassada, doncs decidim el que sigui sense cap mena de tensió. Per això el govern recorre qualsevol llei que envaeixi competències. Aquí hi ha una manera de fer, fins i tot a nivell col·legial. Per exemple, les relacions amb l’administració no han sigut de dependència sinó de col·laboració. Per prestar serveis, ser considerats i per influir en les polítiques que es dissenyen.

Les modificacions en la llei de col·legis professionals com afecten el Col·legi?

Hi ha una llei estatal que el govern ha recorregut amb decisió, que redueix el poder del col·legis al nivell que nosaltres tenim. Per tant afecta més als grans col·legis que al nostre. Hi ha aspectes en l'àmbit de la deontologia que donen més poder a l’administració que als col·legis i aquí a Catalunya tenim molt clar que és un disbarat perquè la feina que fa un col·legi a escala deontològica no la pot fer l’administració. D'altra banda la llei és una mica involutiva perquè dóna més poder a un Consejo General molt central, en lloc d'enfortir els col·legis. Crec que el Consejo General ha de ser una superestructura però no per controlar els col·legis sinó per donar cobertura a altres coses. Cal afavorir l'autonomia dels col·legis. Aquestes són amenaces de dalt i la proposta que fan des del govern català és més respectuosa amb els col·legis. Probablement els grans col·legis patirien igual, però pels de volum mitjà com el nostre es mantindria la necessitat de la col·legialització per la gent sanitària i l'altra gent estaria col·legiada si vol, si se sent representada i si reben serveis. Un dels serveis que vàrem posar en marxa l'anterior legislatura, és la pòlissa de responsabilitat civil de molt baix cost; només per tenir-la ja val la pena pagar la quota col·legial. Per 12 euros l'any tens el que tindries al carrer per 200 o més. Si pagues 120 euros de quota semestral, ja et surt a compte. Amb dos o tres serveis així un psicòleg pot dir: encara que no dugui el món psi al cor, val la pena estar col·legiat.

Aquesta diferència de concepció a què l'atribuïu?

La unidad de España la majoria de les vegades ha estat aconseguida per la força. Durant anys, després de la redacció de l’actual Constitució, hi ha hagut la possibilitat de relació i per tant de reconeixement de l'altre. Hi ha hagut una relació sensata. Jo crec que els últims anys aquesta sensatesa s'ha perdut. I hi ha actuacions per part de l'Estat que només es poden titllar de provocacions. En canvi, des de Catalunya existeix una tendència a l'autogovern, no contra els altres, sinó per tenir més marge de maniobra. La idea més centrípeta del Estado és que ha de governar les autonomies, visualitzades com les colònies, sense atendre la realitat que hi ha a cada lloc. Nosaltres (el govern de l’Estat) fem una llei i ja està.
Hi ha alguna cosa d’aquest sentiment, la dreta considera que el poder el té per se i que de vegades li prenen les esquerres. Des dels territoris, des de les autonomies n'hi ha que senten la necessitat de tenir un marge de maniobra i tenen la capacitat d'organitzar-se i n'hi ha que no. Per molts motius. Posem un exemple. L’adscripció de tos els col·legis en el Consejo al cap d’uns anys fa que molts col·legis reclamin la seva parcel·la d'autonomia, el seu marge de maniobra. Ha estat una transformació: en tenir autonomia veuen els avantatges i desavantatges. A Melilla, posem per cas, tenen col·legiades 80 persones, abans eren 18, però amb el que han crescut ha crescut la capacitat d’influir i de tenir bones idees. Són poca gent, però han estat lúcids i han tingut la capacitat de fer una oferta i de demanar. Hi ha autonomies que tenen la tradició de funcionar autònomament i d'altres no. Al cap d'uns anys aquelles que se n’han sortit, que han sabut negociar i s'han sabut aliar tenen un marge de maniobra que valoren i tenen un vincle amb la unitat, potser menys conflictiu que Catalunya, però igualment defensen la seva parcel·la.

Pensant en els col·legiats joves. Quants col·legiats hi ha a la nova junta amb número de col·legiat superior al 10.000?

Un parell de persones. Però de totes maneres, en la mesura en què el degà pot influir en les línies de campanya la meva opinió és que els joves no tenen per què estar implicats (és a dir, formar part) en una Junta de Govern, però sí que han d'estar a prop. I de fet la novetat que hem posat en marxa i que en bona mida cal atribuir a qui fou vocal de la darrera Junta de Govern, en Josep Maria Panés, és un Comitè de Joves; tenen menys de 30 anys i hi ha deu joves que òbviament estan vinculats a molts més a través de les xarxes socials. Les propostes que han fet, en un període de temps molt breu, perquè parlem de finals del mandat anterior, han estat aprovades totes i són propostes que en alguns casos coincideixen amb idees que teníem: el passaport a la professió, carnet de precol·legiat amb dret a determinats serveis... que han presentat sense saber que nosaltres les havíem considerat d’alguna manera, sense concretar. Aquesta relació em sembla més vàlida que la d’incloure dintre de la junta de govern a gent més jove per la senzilla raó que a la Junta no podem elucubrar massa, sinó que hem de tenir una certa disciplina de gestió. Ara bé, si ens arriba una proposta estructurada des de fora, només hem d'arrodonir-la i per nosaltres perfecte, perquè vol dir que hi ha una gent que l´ha pensat i l’ha proposat. És un grup de gent que lluita per a les seves coses. Ells estan més lliures i més alliberats, des de fora poden fer millors propostes. Ens semblava que era una assignatura pendent aquesta dels joves

És per auto proposta?

Hi ha un percentatge. Ho dic de memòria. Dos escollits per la Junta, per una qüestió de normativa i els vuit restants, cinc són a l'atzar i tres auto propostes.

A l’atzar?

Completament. Només vàrem valorar si per sota de trenta o de trenta-cinc anys. Vàrem decidir que trenta-cinc però vàrem tenir la sort que entre l'atzar i les auto propostes, més de seixanta, que és una quantitat elevada, la majoria són per sota de trenta. La majoria dels triats per atzar van acceptar la proposta. I les auto propostes les vàrem llegir una per una a la Junta i algunes d´elles eren admirables: elaborades, intel·ligents, divertides i amb molta capacitat per entregar-se. Algunes ens van emocionar

Per acabar. Heu notat entre els joves una concepció diferent de la psicologia?

No l'he pogut copsar. Potser són més pragmàtics i menys elucubrats. Hi ha de tot i de fet tenim la proposta de fer una Jornada lligada al tema del futur de la psicologia per poder fer que es vegin perspectives del recorregut a mitjà termini (passat i futur) lligat a alguna experiència de treball en col·laboració. Les orientacions psicoanalítiques tradicionalment han conversat des d’aquesta perspectiva i volem fer alguna cosa així amb la població més jove. Veiem gent que té una visió de la psicologia com una professió de la qual es pot viure, que té a veure amb el benestar de les persones i amb un codi ètic potent. Justament les propostes que vàrem llegir mostraven un esperit i una manera de veure el món molt compromesa amb la solidaritat i la cooperació.

En acabar el vostre mandat, que us agradaria fer?

Quan va acabar l'anterior mandat vaig rebre una carta dels membres de la Comissió Deontològica posant els seus càrrecs a disposició i una frase deia que es recordaria aquest mandat com una etapa de creixement i de tranquil·litat de la professió. He vist el col·legi com una eina de creixement del col·legiat i per esmorteir els conflictes entre les diferents orientacions no teòriques, sinó de grups. Rebaixar les tensions al mínim i entendre que hi ha un background de la professió important. Jo estic disposat a què els sèniors puguin prestar serveis al col·legi de manera altruista, però reconeguda. Fer una estructura que sigui funcional i que aquesta gent que ha fet un recorregut pugui fer un servei a gent més jove. Al Col·legi de Madrid tenen una organització de sèniors que els hi va prou bé. Començarem aquest procés i segur que tinc ganes de fer coses pel col·legi des d'aquest espai. És una manera de desaparèixer però d’estar vinculat a la institució.