Com no podia ser d'altra manera també la psicologia
té les seves modes de duració imprecisa
però més aviat breu. I algunes línies
de fons. Per exemple certa tradició humanista que
comença, potser, amb Gregorio
Marañón (el primer
sexòleg ibèric segons alguns) i el grup de
l'Ateneo de Madrid, connecta amb Ortega
y Gasset i segueix amb Zubiri
i Lain Entralgo.
Metges amb vocació de presència
pública i formació clàssica,
filòsofs que sabien alemany.
Aquilino Polaino-Lorente
pertany a aquesta tradició. És doctor en medicina
i catedràtic de psicopatologia a la Complutense de Madrid.
Fa uns anys, pel 2005, va ser convidat pel Senat com expert per opinar
sobre l'adopció en el cas de parelles homosexuals. El
catedràtic en psicopatologia senyor Polaino-Lorente, segons
les cròniques, va explicar que els homosexuals han sigut
criats per pares “hostils, alcohòlics i
distants” i va concloure que millor allunyar-los de la tutela
de criatures en formació.
Ara coordina La
vocación y formación del psicólogo
clínico. És un llibre que
enfoca el devanir del psicòleg clínic a partir de
la noció, que actualment sembla patir cert menyspreu, de
vocació. Constantes
humanas, antropologia y psicoterapia, La formación para la
vocación del psicólogo clínico, Rasgos relevantes en la
personalidad del psicólogo clínico infantil,
Algunas exigencias éticas en las organizaciones
asistenciales de psicologia clínica i Kierkegaard y los psicoterapeutas,
són els noms dels capítols. El capítol
dedicat a Kierkegaard,
escrit pel mateix Polaino-Lorente, constitueix una bona
introducció a algunes de les dificultats que planteja la
clínica.
Convindria acostar-se a les poc més de cent
pàgines del volum editat per Desclée amb
benevolent curiositat per tal de conèixer algunes de les
línies mestres subterrànies de la psicologia
espanyola.
|
