Entrevista a la Dra. Debra Carter, directora del National Cooperative Parenting Center de Bradenton

CLICA A QUÍ PARA LA VERSIÓN DEL ARTÍCULO EN ESPAÑOL

La història de la coordinació de parentalitat comença als Estats Units als anys 90 com una alternativa al litigi per la resolució de disputes. Des d’aleshores, s’ha anat adaptant a diferents països d’arreu del món. Pel que fa a Catalunya, esperem que la figura del/la Coordinador/a de Parentalitat sigui incorporada al codi civil de Catalunya en el decurs de l'any vinent.

La Dra. Debra Carter ha estat reconeguda com a líder en el desenvolupament i difusió de la coordinació de parentalitat. Ella i els seus col·legues al National Cooperative Parenting Center de Bradenton, estat de Florida, porten a terme recerca per determinar l’efectivitat dels procediments per tal de promoure les bones pràctiques per progenitors, advocats i el sistema judicial. Conjuntament amb la Universitat de Pennsylvania i la de Miami, Carter ha començat a treballar amb el Departament d’Estat dels EEUU per incorporar la coordinació de parentalitat a la mediació internacional en casos d’abducció de menors. Carter ha escrit el llibre “Parenting Coordination: A Practical Guide for Family Law Professionals” (2011), un dels més rellevants en aquesta matèria. La seva pròxima obra sortirà l’abril del 2015 amb el títol “CoParenting After Divorce: A GPS for Healthy Kids”.

Vam parlar una estona amb Debra Carter amb motiu de la seva visita al COPC els passats 10 i 11 de novembre convidada per la Secció ARC per realitzar formació de coordinació de parentalitat seguint el model integrador.

On es practica la coordinació de parentalitat?

La coordinació de parentalitat actualment es practica als cinquanta estats dels Estats Units però la regulació de la figura del/la coordinador de parentalitat difereix segons l’Estat. Alguns estats tenen lleis i altres reglaments o acords depenent de les seves lleis. A Canadà tenen regulada la pràctica de la coordinació de parentalitat en dues de les sis províncies del país. També s’ha iniciat a altres països, com Austràlia, Itàlia, Suècia, Les Bahamas o Israel.

Des dels inicis de la coordinació de parentalitat s’han aplicat diferents models a diversos llocs. Per citar només dos exemples, el model de ‘mediador-àrbitre’ o el model ‘terapèutic’. En el seu llibre parla del model “integrador” de coordinació de parentalitat. En què consisteix?

El model integrador de coordinació de parentalitat és el més àmpliament utilitzat. Es diu integrador perquè és un model híbrid. Incorpora components psicològics i legals i es requereixen tres àrees de competència: coneixements psicològics o de salut mental, coneixements de conceptes legals i, per últim, habilitats i eines mediadores. El procés de coordinació de parentalitat es realitza en tres fases clarament definides. La inicial és la de recollida de dades i informació per poder desenvolupar les teves estratègies d’ intervenció. La segona fase resulta més llarga i s’hi fan les intervencions de resolució o contenció dels conflictes. La meta és portar a la família a la fase de manteniment, en la que els progenitors han reduït considerablement el conflicte en la coparentalitat i ja no necessiten el teu ajut perquè han comprès que l’important és centrar-se en protegir als fills i filles dels conflictes.

Sobre quina recerca es basa la coordinació de parentalitat del model integrador?

Com la coordinació de parentalitat és un mètode relativament recent, el model integrador té la base en dècades de recerca i experiència sobre l’eficàcia de dos mètodes alternatius al judicial de resolució de conflictes: la mediació familiar i els programes educatius parentals per divorci que es fan als Estats Units. Les intervencions del model integrador provenen de l’eficàcia de la recerca empírica per informar/desenvolupar l’estructura del procés, les fases, el timing, les tècniques o les eines que el professional utilitza per desenvolupar el model. Són molt diferents de les que s’utilitzen, per exemple, en psicologia jurídica quan es realitzen avaluacions de la custòdia o peritatges als jutjats a instància d’una de les parts. Això tendeix a polaritzar les famílies. S’estableixen rols de guanyadors i perdedors i no és una intervenció que ajudi als progenitors en la seva co-parentalitat. En canvi, la coordinació de parentalitat és més directiva i està focalitzada en el nen/a, que és sempre el centre de la intervenció. Se’l protegeix del conflicte interparental. Ensenya als progenitors a tenir als fills i filles en ment i aprendre a resoldre les seves diferències per tal que puguin protegir-los dels conflictes i millorar la qualitat de la parentalitat. El coordinador de parentalitat els ha d’empoderar a aprendre a utilitzar aquestes eines i habilitats.

Ens pots explicar la recerca realitzada pel teu equip sobre el model integrador?

Treballant amb famílies amb alta conflictivitat vaig començar a desenvolupar conceptes i uns protocols de formació. Vaig començar a formular un model. Altres investigadors han contribuït a aquest model amb diversos coneixements i recerca. El meu llibre publicat al 2011 és on es descriu més detalladament el model integrador, les seves intervencions i eines, etc. La fase I de la recerca es va centrar en les percepcions dels coordinadors/es de parentalitat pel que fa la valoració sobre l’èxit de la intervenció. La recerca inicial va servir per veure com es treballava en coordinació de parentalitat, com s’estava realitzant, qui estava fent-ho, quina formació hi havia i quines eines es feien servir. Més tard, la recerca es va centrar en l’eficàcia de la coordinació de parentalitat. Les dades demostraven que la coordinació de parentalitat és efectiva per reduir el nombre de compareixences als jutjats. La investigació es va realitzar amb 88 famílies amb nens en edats compreses entre els 8 i els 12 anys a Miami, a l’estat de Florida. Es va demostrar que, gràcies a la coordinació de parentalitat, les compareixences es reduïen en un 50% un any després. En el 75% de casos, les disputes que anaven al jutjat no tenien a veure amb els fills/es. Això redueix els costos dels jutjats i també per a les famílies, cosa que significa un benefici molt tangible.

Recentment hem finalitzat la fase II de la recerca. Per primera vegada s’ha estudiat, en casos de coordinació de parentalitat acabats, la perspectiva dels pares, de les mares i dels coordinadors/es de parentalitat. Vam elaborar un qüestionari molt detallat centrat en tres àrees: l’habilitat dels progenitors de comunicar efectivament, la triangulació del fill/a i l’efectivitat de la intervenció de coordinació de parentalitat. Els resultats es publicaran segurament a l’abril del 2015. Podem avançar alguns dels resultats amb unes tendències emergents: els progenitors valoren l’experiència com a positiva. D’altra banda, els progenitors expressen suggeriments a fer. Comenten que haurien volgut més assistència en dues àrees: Major ajut per aprendre a ser co-pares i més educació directa sobre com resoldre els conflictes. Ens diuen que volen, més enllà de la teoria i les paraules, fer demostracions, ajudar a entendre, modelar, coaching... També desitjaven una major supervisió del jutjat sobre el procés, per exemple amb un nombre de visites obligatòries, que el jutjat supervisés que els progenitors feien el que se’ls havia demanat i més informes de progrés.

En la fase III de la recerca s’inclourà la veu del nen. Encara no hi ha cap investigació que inclogui la perspectiva del fill, ja que es tracta d'una disciplina molt jove. Fa 25 anys ni tan sols existia.

Finalment, què cal fer per implementar un programa de coordinació de parentalitat?

Per implementar qualsevol programa de coordinació de parentalitat es necessita el suport dels jutges/esses i els jutjats, que els advocats dels progenitors entenguin com s’utilitza el procés i un grup de professionals molt ben formats que puguin oferir els serveis adequats a aquestes famílies.