Les nostres societats modernes estan regides per la velocitat, els canvis i la innovació continus. La rapidesa, abundància i desenvolupament amb la qual es produeix informació i es comunica ens tenen permanentment inundats de dades, possibilitats i infinites versions sobre la realitat, exigint de nosaltres una atenció constant i freqüentment sobrecarregada. Cada vegada sabem més sobre més coses i les sabem amb més rapidesa i facilitat que mai, a més de poder comunicar-les de forma gairebé instantània, fent la distància entre els diversos actors en joc progressivament més curta. Immersos en un ritme trepidant, sensacions, sentiments, pensaments i actes cada vegada han d'esdevenir d'una manera més ràpida i són menys respectats. Les tasques que comporten temps es fan més incomprensibles i són sotmeses a modificació d'acord al ritme feroç amb el qual les societats es mouen.

El sofriment humà és menys suportat i cada vegada creguem noves formes d'amagar-ho o atallar-ho sense consideracions de llarg abast. La pastilla s'ha encastellat com a model de les solucions ràpides i eficaces. L'eficiència s'ha convertit en sinònim de rapidesa. Ho volem tot para ahir i amb el menor esforç possible. Canvien els valors, els objectes redueixen la seva durada i tenim possibilitats infinites per a la satisfacció dels nostres desitjos i fantasies. Cada vegada es reparen menys coses, es tiren més i se substitueixen per altres noves, generalment de poca qualitat que duraran poc i per tant hauran de ser aviat substituïdes. La noció de reparació va sent reemplaçada per la de substitució en molts àmbits. El nou substitueix de seguida al vell sense temps per a les corresponents assimilacions. La velocitat és un dels altars als quals es lliura cada vegada més el perfil de les activitats humanes.

Aquest petit retrat constitueix part de la dinàmica de les nostres societats de consum, immediatesa i en molts sentits superficialitat. És comú considerar que el nostre món actual tendeix més a la superficialitat que a la profunditat, a la banalitat que a la complexitat. La profunditat pot ser vinculada amb la història, el significat i el procés; la superficialitat s'associa a l'actualitat, l'esdeveniment i la immediatesa. Encara desconeixem els efectes i conseqüències que per a la construcció del nostre psiquisme suposarà aquesta dinàmica en el futur.

Com assimilar la necessària paciència, temps i cura que mereix el duel en les trepidants societats en què habitem. En la vida quotidiana els ànims, consells i fins i tot els gairebé mandats per superar-ho ja, estan a l'ordre del dia, resultant fins i tot medicalitzat com a equivalent de malaltia, donant freqüent compte de la limitada comprensió que en massa ocasions podem observar.

Tema d'importància essencial, la nostra vida transcorre, entre molts altres processos, a través de moltes i molt variades pèrdues i els seus corresponents processos de duel, més o menys conscients, millor o pitjor elaborats o resolts. Algunes de les persones que ens consulten encobreixen duels complicats o no resolts com a causa notable en els seus trastorns psicològics.

Molts inevitables i necessaris duels al llarg del viure suposen fites en el nostre desenvolupament, des de l'abandó del cos matern i el deslleti, passant pels intensos canvis adolescents en relació a les figures paternes, les separacions i pèrdues diverses de la vida adulta, fins a l'últim sospir a les portes del morir, la nostra existència està jalonada de duels a realitzar. Quan poden ser portats acceptablement, contribueixen a la salut mental; quan no resulta així, solen contribuir al malestar psíquic en les seves múltiples formes de complicació, participant, alimentant o fins i tot constituint el centre d'una necessària atenció terapèutica. La separació entre clínica i salut és de vegades complexa, de manera que el duel sempre agrairà ser reconegut, entès i ben acompanyat. No es tracta d'una comprensió fàcil, el duel no segueix una línia recta. Demanda molta sensibilitat i una subtil i afinada receptivitat al moment en el qual es troba, amb una adequada intervenció conforme a les seves fases i oscil·lacions, fruit d'un coneixement especialitzat que no pot ser objecte de superficialitats ni rutines i molt menys premures de cap tipus. El duel és un procés viu que té els seus temps i els seus moments, i que per tant requereix d'una intervenció adequada en cadascun d'ells, alguna cosa que durant molt temps i en molts professionals no va anar suficientment entès.


Ponència de presentació en la IV Jornada de Formació en Dol, del 7 de novembre de 2014.
Octavio García
Psicòleg i psicoanalista
Vocal de la Junta de Clínica del COPC