El lector de La
pérdida de lo humano haurà
de rodejar alguns entrebancs previs. Un títol poc afortunat,
l'impersonal subtítol: el
modo en que se trata el sufrimiento, la enfermedad y la diferencia,
la futurista i antiquada portada de color gris plom... I encara hi
haurà d'acostumar-se a una manera de citar la bibliografia,
posem per cas: Huxley (2002),
que confon primera edició amb any d'edició de la
traducció que usa l'autora.
Lilerni Irizar
(Bergara, 1965) té un recorregut professional no gaire
freqüent: és treballadora social i la seva feina en
els equips socials de base va portar-la a doctorar-se en filosofia amb
una tesi titulada "La
cuestión de la subjetividad y de la enfermedad. Un ejemplo:
el VIH/Sida".
La pérdida de
lo humano comença amb un comentari del conegut “Un món
feliç” de l'anglès Aldous Huxley que
té la notable virtut de ser orginal i que usa per
reflexionar sobre la felicitat que el cientisme proposa com ideal de
l'ésser humà.
“El pavelló dels cancerosos”
d'en Solschenizyn
li permet reflexionar sobre el dolor i la malaltia, les transformacions
que provoca en els humans i la relació real entre el
professional de la salut i el pacient. La tercera part del llibre
s'ocupa de la burocratització creixent amb què
els professionals tracten el dolor i el malestar segons la manera
“normal” d'entendre la normalitat.
Plana per tot el llibre el debat epistemològic sobre les
diferents maneres d'entendre la ciència així com
la recuperació, poc habitual en aquests temps, del
neokantià Ortega
y Gasset qui de jove va ser professor de psicologia i
lògica.
La pérdida de
lo humano corre el risc de passar desapercebut quan, en
realitat, pels temes que tracta metges en general, psiquiatres,
psicòlegs i diplomats socials poden trobar-hi elements
més que suficients per reflexionar sobre la seva
pràctica diària. Com que, a més,
Liiorni Irizar empra una bibliografia actual i escriu de manera
agradable i ben trabada la lectura de La perdida de lo humano permet
gaudir d'estones de lectura feliçment
entretingudes.
|
