Josef Shovanec
(1981, Charenton-Le-Pont, França) no va començar
a parlar fins que tenis sis anys; ara parla set llengües i ha
estudiat sànscrit o etíop antic. Els anys
escolars van ser molt difícils, era l'anormal de la classe;
ara és llicenciat en filosofia i doctor en
ciències polítiques. Al col.legi, a casa,
necessitava aïllar-se dels companys i de la
família. Mesos sense sortir per obtenir silenci i solitud.
Els darrers anys Josef Shovanec, nascut a França de pares
txecs exiliats, escolaritzat a Suissa i llicenciat a les universitats
de París i Budapest, pateix una angúnia extrema
cada cop que ha de preparar un viatge, però dóna
conferències sobre autisme allà on li demanen.
Incapaç d'usar el telèfon fins fa ben poc,
dirigeix un programa setmanal a ràdio Europe 1.
Josep Shovanec, autor de Yo pienso
diferente no és retardat ni
esquizofrènic ni psicòtic tot i que en diferents
moments de la seva vida ha rebut aquests diagnòstics. No
delira perquè pateix Síndrome
d'Asperger i simplement imagina com seria un
món governat pels autistes i en el que els pares dels
autistes tenen per missió dedicar totes les seves energies
al fill.
Fa mig segle els terapeutes transcrivien casos amb nens autistes com
protagonistes. Més tard Temple
Grandin ens va descriure com va crear la
màquina que li permetia controlar les seves emocions i que
derivaria en la seva dedicació a ordenar espais en forma de
jardí. Birger
Kellin amb Quiero
ser un dentro de mi va introduir els ordenadors en el
món dels autistes. El documental Unes altres veus
mostra la participació de la diferència. Amb
Josef Shovanec tenim l´autista crític amb les
associacions d'autistes, fet potser difícilment imaginable
fa uns pocs anys
Yo pienso diferente
es llegeix d'una tirada. Josep Shovanec crea una mena d'autobiografia
de la qual hi són absents dades i relacions que el codi del
gènere considera imprescindible escrita amb agilitat i
domini del temps narratiu i que sap mantenir l'atenció del
lector no professional. Plagada d'anècdotes, amb
discontinuïtats i absències, el clínic
hi sabrà trobar els artificis amb què
construeixen el seu cos, els elements que socialitzen, les
peculiaritats del seu llenguatge o les marques del nom propi. El
lector, psicòleg o no, quedarà pres en la
narració perfectament versemblant encara que a estones
sembli irreal.
|
