Josef Shovanec (1981, Charenton-Le-Pont, França) no va començar a parlar fins que tenis sis anys; ara parla set llengües i ha estudiat sànscrit o etíop antic. Els anys escolars van ser molt difícils, era l'anormal de la classe; ara és llicenciat en filosofia i doctor en ciències polítiques. Al col.legi, a casa, necessitava aïllar-se dels companys i de la família. Mesos sense sortir per obtenir silenci i solitud. Els darrers anys Josef Shovanec, nascut a França de pares txecs exiliats, escolaritzat a Suissa i llicenciat a les universitats de París i Budapest, pateix una angúnia extrema cada cop que ha de preparar un viatge, però dóna conferències sobre autisme allà on li demanen. Incapaç d'usar el telèfon fins fa ben poc, dirigeix un programa setmanal a ràdio Europe 1.

Josep Shovanec, autor de Yo pienso diferente no és retardat ni esquizofrènic ni psicòtic tot i que en diferents moments de la seva vida ha rebut aquests diagnòstics. No delira perquè pateix Síndrome d'Asperger i simplement imagina com seria un món governat pels autistes i en el que els pares dels autistes tenen per missió dedicar totes les seves energies al fill.

Fa mig segle els terapeutes transcrivien casos amb nens autistes com protagonistes. Més tard Temple Grandin ens va descriure com va crear la màquina que li permetia controlar les seves emocions i que derivaria en la seva dedicació a ordenar espais en forma de jardí. Birger Kellin amb Quiero ser un dentro de mi va introduir els ordenadors en el món dels autistes. El documental Unes altres veus mostra la participació de la diferència. Amb Josef Shovanec tenim l´autista crític amb les associacions d'autistes, fet potser difícilment imaginable fa uns pocs anys

Yo pienso diferente es llegeix d'una tirada. Josep Shovanec crea una mena d'autobiografia de la qual hi són absents dades i relacions que el codi del gènere considera imprescindible escrita amb agilitat i domini del temps narratiu i que sap mantenir l'atenció del lector no professional. Plagada d'anècdotes, amb discontinuïtats i absències, el clínic hi sabrà trobar els artificis amb què construeixen el seu cos, els elements que socialitzen, les peculiaritats del seu llenguatge o les marques del nom propi. El lector, psicòleg o no, quedarà pres en la narració perfectament versemblant encara que a estones sembli irreal.