En els darrers anys, s’ha experimentat un augment considerable de l’interès per la pràctica de la hipnosi. Per aquest motiu, la Asociación para el Avance de la Hipnosis Experimental y Aplicada i el Grup de Treball d’Hipnosi Clínica de la Secció de Psicologia Clínica i de la Salut del COPC van organitzar la Jornada Hipnosis: Avances en Investigación y Aplicaciones els passats dies 27 i 28 de novembre de 2015 al Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.

La conferència inaugural de les jornades va anar a càrrec del Dr. Michael Heap, a qui li hem preguntat sobre la pràctica de la hipnosi. El Dr. Michael Heap és psicòleg clínic i forense i professor honorari de Psicologia a la Universitat de Sheffield. Se’l considera un dels més prestigiosos experts en el camp de la hipnosi en diferents àmbits: teòric, investigació, pràctica clínica i forense i assumptes legals.

La hipnosi és un placebo psicològic o una teràpia psicològica completa?

Com a tot tractament mèdic o teràpia psicològica, hi ha sempre la possibilitat d’algun efecte placebo però, de fet, és difícil distingir l’efecte específic d’una teràpia psicològica de l’efecte placebo.  Això és així perquè un important component de qualsevol teràpia psicològica és la creació d’esperança i expectatives i la reafirmació que s’està fent alguna cosa per ajudar al pacient a trobar-se millor. Aquesta és una part important de l’efecte placebo. Per tant, un tractament hipnòtic molt simple com pot ser hipnotitzar el pacient suggestionant repetidament que ell es trobarà millor, es sentirà més segur, deixarà de fumar, etc., si finalment funciona, serà analitzat com un placebo. 

Hi ha alguna evidència que només anomenar el tractament ‘hipnosi’ es pot millorar la seva efectivitat. Tot i què, a diferència de molts tractaments mèdics, amb les teràpies psicològiques normalment no es dóna el cas que el pacient només hagi de prendre el tractament i esperar simplement a que aquest funcioni. El pacient està activament involucrat en el procés de recuperació o millora.

 Per tant, mentre que en algunes circumstàncies pot ser útil evocar el concepte placebo per buscar una resposta positiva del pacient al tractament, per a la majoria de casos no crec que sigui útil una diferenciació en la teràpia psicològica.
I referint-nos a si la hipnosi és una ‘teràpia psicològica completa’: en aquells casos en els què la teràpia consisteix només en un inducció hipnòtica, les suggestions terapèutiques (incloent les suggestions post-hipnòtiques) i la pràctica de l’autohipnosi, aleshores es pot descriure com una ‘teràpia psicològica completa’. Però el més habitual és que la hipnosi sigui només una part del programa de tractament que nosaltres introduïm en la teràpia quan creiem que pot ser útil.

Suggestió, ritual o conjunt de pràctiques, quina d’aquestes tres paraules defineix millor la hipnosi?

Bé, com sempre dic, depèn del què vulguis dir amb hipnosi! Quan escric un informe per als jutjats en un cas que involucra hipnosi, haig de precisar-ne la definició. I crec que la millor que tenim,  la que distingeix la hipnosi dels altres processos psicològics, és aquella que descriu la suggestió i la resposta de l’individu, per exemple, idees i imatges que tenen l’objectiu de crear en el subjecte experiències reals que semblin involuntàries i que no són el resultat d’una estratègia cognitiva deliberada. Per tant, la definició seria suggestió i suggestionabilitat.  Aleshores es pot afegir algun aspecte sobre el rol de la inducció hipnòtica el qual, per a la majoria de la gent, és el ritual que condueix cap a un augment de la suggestionabilitat.

Hipnosi experimental versus hipnosi clínica, són diferents o complementàries?

Són essencialment diferents amb només algunes àrees de coincidència (sessions individuals d’intervenció amb la voluntat d’ajudar als pacients a sortir endavant amb el seu procés mèdic o dental dolorós). La hipnosi experimental és, per a la major part, investigació de la suggestió en subjectes no pacients al laboratori psicològic. Els resultats observables depenen de la suggestionabilitat mesurada dels pacients.

Per descomptat, un terapeuta a la clínica ha de fer exactament el mateix que un investigador en un laboratori amb el mateix efecte (levitació del braç, disminució de la sensibilitat a les mans, amnèsia post-hipnòtica, etc.) Però els resultats que s’observen en la hipnosi clínica (per exemple, l’efectivitat en el tractament) són només una mica dependents de la suggestionabilitat mesurada dels pacients. Per tant, alguna cosa diferent del què passa a la clínica, passa al laboratori.

Quin és l’estatus de la pràctica de la hipnosi entre els professionals de la psicologia?

Al Regne Unit hi ha un gran sector privat preparat que no inclou psicòlegs clínics, metges ni psicoterapeutes que estarien qualificats per exercir al National Health Service. Entre aquests professionals, només uns quants usen la hipnosi en el seu treball. A les nostres universitats només tenim un petit nombre d’investigadors interessats en la hipnosi.

Com influencia el control i la pressió social en un pacient que es troba en els primers estadis del tractament amb hipnosi?

No estic segur que els estadis de tractament siguin un factor significatiu. L’origen del control o pressió social durant una sessió d’hipnosi no recau en la hipnosi mateixa sinó, exclusivament, en el context en el què la hipnosi es desenvolupa – per exemple, a la clínica, la relació pacient-doctor; a l’escenari, la relació animador-públic-voluntari, i al laboratori, la relació investigador-participants. Tot i que hi ha certs ingredients en una sessió d’hipnosi que poden facilitar la coacció – per exemple, el fet que la persona tingui els ulls tancats i que estigui estirada o recolzada en una cadira. Els pacients també poden estar insegurs sobre el què és la hipnosi i el què és la pràctica legitimada i estan a l’expectativa de fer el millor per respondre a les suggestions i instruccions hipnòtiques. Se’ls anima a relaxar-se i deixar-se portar. Això pot fer que el pacient estigui més afectat pel control i la pressió social.

No és cert que els pacients que es troben en un tractament amb hipnosi normalment s’adormin o experimentin un estat passiu, sinó que estan conscients i són actius, ¿és possible, doncs, experimentar alguna cosa semblant a l’auto-hipnosi?

No crec que hi hagi molta diferència, si és que n’hi ha alguna, entre el què s’aconsegueix amb una inducció hipnòtica estàndard i l’efecte d’altres formes de relaxació. Gràcies a la inducció, els nivells d’activitat cognitiva (subjectiva i neuropsicològica) del subjecte disminuiran. Ells poden adormir-se però no és el què es pretén (excepte en tractaments per insomni!). Acostumen a ser força passius (és a dir, més dòcils i menys predisposats a activar les pròpies respostes comportamentals, per les raons exposades anteriorment. Tot i que, l’evidència és que quan ells estan responent a les suggestions, a pesar de la sensació d’involuntarietat, es requereix esforç cognitiu. I per a l’autohipnosi, no crec que sigui essencialment diferent de les altres formes de relaxació.

Amb motiu de la Jornada sobre hipnosi també vam poder parlar amb el ponent Antonio Capafons. Podeu llegir l'entrevista a aquesta pàgina del PsiAra.