El Grup de Treball de Joc Patològic i altres addiccions comportamentals del COPC, va organitzar, el passat 17 de desembre, la jornada "Xarxes socials, jocs de rol online i mòbil a làmbit educatiu: de l'ús a l'abús". Amb motiu d'aquesta jornada vam realitzar una entrevista a la coordinadora del grup de treball, Montserrat Gómez García.

 Quins efectes positius poden tenir l'ús de les TIC en l'àmbit educatiu?

La irrupció de les TIC a l’àmbit educatiu comporta diversos efectes positius, ja que l'ús de les TIC facilita l’adquisició de formació per part del professorat i afavoreix l'educació integral i l'aprenentatge per part de l'alumnat, gràcies a les funcions de referència o consulta, productivitat, autoaprenentatge, comunicació i col·laboració, pròpies de les TIC.

A més, tal com comenta la psicòloga i formadora Sara Ortega a la seva exposició, la utilització de les TIC en l’àmbit educatiu comporta canvis en el sistema (facilita l'accés a tot tipus de coneixement i potencia el descobriment de noves formes de comunicació i interacció) i modificacions en el rol del professor (que abandona el paper de transmissor del coneixement, per adquirir el rol d’ acompanyant de l’alumne en el procés d'aprenentatge) i de l’alumne (que pot adquirir tota la informació necessària per al seu aprenentatge de forma autònoma mitjançant les TIC).

Encara que, perquè l’ús de les TIC a l'àmbit educatiu sigui responsable i saludable, és necessari que l’escola presenti i compleixi un cert criteri pedagògic i didàctic en la utilització de les TIC, que la societat conegui les pautes de bon ús de les TIC i que la família presenti unes pautes d’ús de les TIC consensuades i coordinades amb l’escola.

A les aules sempre hi ha hagut distraccions, quines diferències trobem entre les distraccions tecnològiques i les distraccions que han hagut tota la vida?

Les distraccions que presentava l'alumne a l'àmbit educatiu abans de la irrupció de les TIC eren descuits que es produïen dins del medi “intern”, com desconcentrar-se per pensar en altres coses, distreure’s per parlar amb altres companys.... Però les distraccions que es donen a l’àmbit educatiu des de l’aparició de les TIC són lapsus que connecten a l’alumne amb el medi “extern” i no pròpiament escolar. És a dir, l’alumne utilitza un dispositiu tecnològic (portàtil, mòbil, tablet, ordinador, rellotge...) per utilitzar les TIC (internet i xarxes socials, mòbil i aplicacions, videojocs, videojocs en línia...) i obté informació o connecta amb persones que no estan a l’aula en aquell moment, i per tant la repercussió d'aquest tipus de “distracció” es valora que pot ser major que la distracció produïda dins de l’aula d'una escola o institut.

Aquestes diferències són un exemple del tipus de relacions socials que s'estableixen avui en dia?

Les TIC faciliten la relació social de caràcter virtual, ajudant a superar els límits de qualsevol distància geogràfica o franja horària. Però la relació social presencial té moltes característiques i avantatges per sobre de la virtual que no podem obviar.

Per tant, que un nen o adolescent es comuniqui mitjançant una xarxa social, whatsapp, videojoc o un joc de rol online, no és negatiu, però sí que és preocupant quan aquestes són les seves úniques vies amb les quals estableix una comunicació social. És a dir, que un nen o adolescent no es comuniqui amb els seus amics o companys amb els quals coincideix al bus, a la classe o al pati, o que només es relacioni amb ells o amb altres persones mitjançant les TIC, sí que seria un senyal d’alerta i preocupació.

Mirem una mitjana de 150 vegades al dia el mòbil. Quan es considera que és una addicció?

El límit entre una conducta normal i una conducta addictiva queda establert per una sèrie de variables: pèrdua de control, forta dependència psicològica, pèrdua d'interès per altres activitats gratificants i interferència greu en la vida quotidiana.

Quan l'ús del mòbil per un nen o adolescent passa de ser un mitjà per divertir-se, relacionar-se o jugar a ser una forma d’evitar estats negatius (tristesa, ansietat, ràbia, soledat...), l'ús del mòbil comença a tornar-se patològic i es pot començar a parlar de dependència.

Per tant, mirar diàriament 150 vegades el mòbil és un abús d'aquesta conducta, està clar, però no es podria comença a parlar d'addicció fins que es detecti que el nen o l'adolescent manifesta una pèrdua de control amb relació a l'ús que realitza del telèfon, de manera que necessita estar sempre prop del dispositiu, tenir-lo encès i comptar amb un nivell acceptable de cobertura i de bateria per poder realitzar o rebre trucades o missatges, i sobretot quan l'ús patològic del mòbil repercuteix greument en la seva vida, tant descuidant relacions socials significatives (pares, germans, amics, companys...), com abandonant activitats rellevants (extraescolars, deures...)...

Tant el tema de les addicions, com el fet que es tracti de menors, són territoris delicats. Quina és la millor manera d'abordar una problemàtica d'aquest tipus des de la psicologia?

Els nens i adolescents presenten una sèrie de característiques (immaduresa física i psicològica) que els converteixen en un grup vulnerable (especialment entre els 9 i 15 anys), provocant que l'ús excessiu de les TIC provoqui conseqüències més greus en aquest col·lectiu que en els adults.

La rapidesa amb la qual les TIC s'han instaurat a la nostra societat ha complicat l’aplicació i l'establiment de pautes d'ús responsable i saludable de les TIC, provocant l'aparició de casos d'addicció a les TIC en nens i adolescents.

En aquest sentit, el psicòleg clínic Josep Lluís Matalí a la seva comunicació, planteja que quan es detecta un cas d'addicció en un menor, el tractament ha de contemplar diferents tècniques terapèutiques cognitives (entrenament en solució de problemes i habilitats socials; tècniques de prevenció de recaigudes; tècniques de gestió d'emocions; tècniques per treballar competències socials, empatia i desenvolupament moral; tècniques de control d'estímuls i de gestió de pensaments obsessius; i abordatge de la intolerància a la frustració). I que l'objectiu del tractament no ha de ser prohibir l'ús de les TIC, sinó aconseguir modificar els patrons d'ús patològic de les TIC i el fet de restablir patrons adequats i responsables, mitjançant el re aprenentatge de l'ús adaptatiu.

Hi ha algunes pautes bàsiques?

Des d'aquesta perspectiva, els psicòlegs clínics Josep Lluís Matalí i Dominica Díez a les seves exposicions plantegen diferents recomanacions adreçades als pares per prevenir problemes amb les TIC en els seus fills (limitar l'ús i pactar les hores d'ús de l'ordinador i de la consola: no més d'una hora seguida, no abans d'anar a dormir...; ubicar l'ordinador o la consola en un espai comú de lliure accés per tota la família; compartir el videojoc amb els nens i adolescents i permetre jugar sols quan hi ha un adult a casa; adequar l'edat de possessió d'un smartphone segons el grau de maduresa del nen o adolescent; establir acords sobre l'ús del mòbil: no utilitzar mentre es menja, com a despertador, quan es va en bici o skate, vigilar amb la privacitat de la càmera, fer servir aplicacions segures...; crear una rutina d'activitats d'oci que siguin divertides a l'aire lliure o amb altres nens; fomentar la relació amb altres persones; potenciar altres aficions: lectura o cinema, i activitats culturals; estimular l'esport i les activitats d'equip; motivar per practicar activitats en grup; i estimular la comunicació i el diàleg en la mateixa família.

Com s'aborda des de l'àmbit familiar una addicció d'aquest tipus, considerant la bretxa generacional que hi ha en l'ús de les noves tecnologies?

Quan s'aborda una addicció a les TIC en un nen o adolescent, és indispensable i imprescindible que els familiars, especialment els pares s'impliquin en el procés de tractament per tal que el menor assoleixi i mantingui un bon un ús de les TIC.

Però, a vegades la diferència generacional entre pares i fills en relació al coneixement de les TIC, planteja la necessitat de realitzar un treball terapèutic específic amb els pares dels menors amb addicció a les TIC de forma paral·lela a l'aplicació del tractament psicològic en el nen o adolescent.

En aquesta línia, la psicòloga clínica Dominica Díez a la seva intervenció, explica les característiques de l'abordatge familiar de l'addicció a les TIC mitjançant l'aplicació d'un grup terapèutic de pares i TIC que consta de 4 sessions i que pretén assolir una sèrie d'objectius terapèutics amb els progenitors: oferir-los un espai de suport perquè puguin treballar l’ús dels jocs de rol en línia i de les TIC en general amb els seus fills; ajudar-los a entendre els mecanismes de l'addicció a les TIC i a gestionar l’ús de pantalles per part dels seus fills; i iniciar-los en l’entrenament en l'auto observació de pensaments i emocions (mindfulness) per tal d’ajudar-los en l’autocontrol de la conducta. Ja que es valora que la intervenció familiar en un cas clínic de dependència a les TIC és absolutament necessària i imprescindible perquè el nen o adolescent assoleixi un ús responsable i saludable de les TIC.