Abans de la invenció del telèfon, quan una persona explicava haver parlat amb una altra, es donava per suposat que ambdues havien coincidit físicament, de la mateixa manera que si algú ens diu que ha visitat una exposició de pintura, entenem que al museu hi havia llum. Però actualment, quan algú diu que ha parlat amb un conegut, ha d'aclarir si s'ha trobat amb ell cara a cara o la conversa s'ha produït virtualment. Avui en dia podem parlar amb qualsevol persona del món, sense necessitar estar físicament presents, però això ens condueix a preguntar-nos: és el mateix parlar cara a cara que fer-ho a través de l'espai virtual?

Algú podria al·legar que en comunicar-nos virtualment no disposem de tanta informació de l'interlocutor —fins i tot si és per vídeo conferència—, que quan ho fem en persona. Ara bé, imaginem un dia en què la ciència i la tècnica aconsegueixin crear instruments de realitat virtual tan precisos, que sigui impossible diferenciar si l’interlocutor es troba a milers de kilòmetres de distància o està present davant nostre. Llavors no podrem seguir pensant que la comunicació virtual no subministra tanta informació de l'interlocutor com ho fa la comunicació cara a cara. És a dir, no es pot justificar la diferència entre ambdues formes de comunicació argumentant raons de tipus sensorial. La problemàtica a la qual ens enfrontem és més complexa.

I és que el llenguatge té com a mínim dues funcions: la informativa i la vincular. Al parlar, comunicar, dialogar, fem saber a l'altre allò que pensem, i per aquest motiu podem afirmar que el llenguatge té una funció clarament informativa. Però el llenguatge també és la causa que entre les persones es pugui establir allò que anomenem "vincle", doncs, el vincle interpersonal no es produeix pel simple fet d'estar junts en un mateix lloc, sinó per comunicar-nos. Imaginem, per exemple, dos passatgers que viatgen, un al costat de l'altre, en un vol de deu hores. Si durant aquesta estona no s'han dit res, és impossible que entre ells aparegui cap mena de vincle interpersonal.

No hi ha dubte que la comunicació virtual permet l'intercanvi d'informació amb una magnitud com mai s'havia conegut abans. Ara bé, es pot establir el vincle interpersonal i social comunicant-nos a través de l'espai virtual? Connectat a les xarxes, és possible tenir vida social sense sortir de l'habitació?

Quan una parella que acaba de trencar la seva relació, segueixen discutint mitjançant missatges de text a qualsevol hora del dia i la nit, és senyal que consideren que no és necessari trobar-se cara a cara per parlar de tot allò. És a dir, creuen en la independència del pensament respecte del cos, entenent que el ser humà es defineix fonamentalment com "aquell ser que pensa". Sense adonar-se, estan deixant-se emportar per la visió cartesiana del ser humà, que podem interpretar com una visió reduccionista del mateix.

El reduccionisme vol explicar la complexitat dels fenòmens, estudiant per separat els elements simples que el componen i creient que el tot és igual a la suma de les parts, essent una d'elles, preponderant sobre els altres.

Seguint aquest mètode, sorgit del "Jo sóc una ment que pensa" cartesià, la ciència i la tècnica han aconseguit veritablement resultats inimaginables en el que respecta el coneixement i domini de la natura física. Ara bé, és també un mètode factible per entendre els vincles humans?
Descartes va arribar a la conclusió que només podia estar segur que ell era una ment que pensa. Aquesta deducció va conduir-lo a afirmar que la ment i el cos eren substàncies diferenciades i que la ment gaudia d'independència respecte del cos. No es comporta en conseqüència aquella parella que prefereix discutir per mitjà de missatges de text, a parlar cara a cara?

Vivim sota la influència del paradigma cartesià i la prova més contundent la trobem en el fet que avui en dia les neurociències representen el paradigma hegemònic a l'hora d'explicar els fenòmens humans. La neurociència creu que els fenòmens humans, tal com l'amistat, la solidaritat, l'estima, l'enveja, la gelosia, l'empatia, la voluntat, etc., poden demostrar-se aplicant la mateixa metodologia investigadora que es fa servir amb els fenòmens físics, i planteja que els fenòmens humans son producte directe de l'anatomia i fisiologia cerebral. És a dir, del "Jo sóc una ment que pensa" del reduccionisme cartesià del segle XVII, hem passat al "Jo sóc un cervell que emet impulsos elèctrics" de les neurociències del segle XXI.4

L'hegemonia del paradigma cartesià en l'actualitat, que contempla la independència de la ment respecte del cos, relega a un segon terme l'altre gran paradigma, representat pel model aristotèlic, que entén el ser humà com una unitat, un ser de carn i ossos indivisible. Aristòtil considerava que l'ànima (gràcies a la qual tenim coneixement de les coses) no està separada del cos sinó que, ben al contrari, l'ànima està en el cos. No és que el paradigma aristotèlic negui la validesa d'analitzar per separat els diversos elements que componen allò que anomenem humà, com ara els pensaments, sentiments, parla, actituds, desitjos, comportaments, voluntat, etc., sinó que ho considera insuficient, si el que pretenem és entendre perquè un ser humà actua d'una manera i no d'una altra. Doncs cada un d'aquests elements només té sentit si entenem la seva interdependència respecte dels altres, i que el ser humà no està compost per la suma de tots ells sinó que transcendeix aquest sumatori. Aquest tot que representa un ser humà, només el pot entendre un altre ser humà quan està davant ell en una relació de diàleg, doncs la capacitat de dialogar, tal com va afirmar Aristòtil, és allò que més plenament ens diferencia dels animals i de la resta d'éssers vius. Aristòtil no solament va concloure que el ser humà és un ser de carn i ossos indivisible, sinó a més, un ser social dotat de llenguatge, que no pot existir aïlladament dels altres.

La creença en la divisibilitat del ser humà en diverses parts constitutives, sent una d'elles preponderant sobre les altres, així com l'oblit de què la parla és la causa del fet que hi hagi vincle entre les persones, demostra la vigència en els nostres dies del paradigma cartesià i el desinterès pel paradigma aristotèlic.
Per tant, arribem a la conclusió que la comunicació virtual sí facilita l'intercanvi d'informació, però no permet establir vincles com ho fa la comunicació cara a cara. Si, com aquella parella de l'exemple anterior, que prefereix discutir fent servir missatges de text a trobar-se cara a cara, ens conformem a parlar a través de l'espai virtual en lloc de fer-ho en persona, voldrà dir que el fenomen social en el qual ha esdevingut la comunicació virtual, és una força més al servei de la individualització que, com descriuen Zygmunt Bauman o Ulrich Beck, és un procés que afecta les societats postindustrials des de fa dècades, aconseguint que els ciutadans oblidin la seva naturalesa social i esdevinguin sers individuals i aïllats, que perden de vista els objectius comuns.

Pau Martínez Farrero
Doctor en psicologia i psicòleg clínic especialista, col. 4921.
Autor de La incomunicación virtual (Xoroi Edicions, Barcelona, 2015)


Bibliografia:

Aristóteles, Ética a Nicómano, Gredos, Madrid, 2010, & 1170b.
Aristóteles, Acerca del alma, Gredos, Madrid, 1999, Libro II, cap. 2.º, & 413a.
Z. Bauman, La sociedad individualizada, Cátedra, Madrid, 2001.
E. Benveniste, Problemáticas de lingüística general, Siglo Veintiuno Editores, México DF, 1980.
U. Beck, E. Beck, La individualización, Paidós, Barcelona, 2003.
R. Descartes, Meditacions metafísiques, Edicions 62, Barcelona, 2008, Meditació I, & 20.
G. Dessal (comp.), Las ciencias inhumanas, Gredos, Madrid, 2009.
H.G. Gadamer, Verdad y método, Edicions Sígueme, Salamanca, 2007.
M. Heidegger, Del camino al habla, Ediciones del Serbal, Guitard, Barcelona, 1987.
E. Lledó, El origen del diálogo y la ética, Gredos, Madrid, 2011.
P. Martínez Farrero, La incomunicación virtual, Xoroi Edicions, Barcelona, 2015.
G. Pommier, Cómo las neurociencias demuestran el psicoanálisis, Letra Viva, Buenos Aires, 2010.
J. Searle, La construcción de la realidad social, Paidós, Barcelona, 1997.
L. Wittgenstein, Investigacions filosòfiques, Edicions 62, Barcelona, 1997.