Els refugiats de Síria a la Filmoteca de Catalunya
El passat 13 de juny, a la Sala Laya de la Filmoteca de Catalunya, un centenar de persones van escoltar, amb el cor compungit, les paraules dels cinc ponents de la taula rodona “Els refugiats de Síria” organitzada pel GT Psicoanàlisi i Societat del COPC. Efectivament, cada intervenció va anar teixint totes aquelles informacions sobre la temàtica que, des de fa 5 anys, els noticiaris comuniquen sense aconseguir traslladar-ne l’adequada dimensió: de vegades, perquè el focus tancat en l’actualitat del dia genera informacions inconnexes, de vegades perquè descriuen els fets sense explicar-ne els motius. La conseqüència directa, conèixer i entendre una realitat inacceptable i difícilment digerible que convida a fer el possible per corregir.

La primera intervenció, del catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona -i especialista en Orient Mitjà- Antoni Segura, va transmetre els antecedents històrics que han conduït l’actual estat del conflicte a Síria. En síntesi, una evolució cap a l’autoritarisme i el totalitarisme del règim de govern que va generar durant anys un malestar creixent en la població. L’any 2011, un grup d’adolescents pinta amb guix a les parets algunes proclames utilitzades a les manifestacions de les primaveres àrabs dels països veïns. La policia captura i tortura els nois, fet que indigna a la població que surt al carrer en una manifestació que és reprimida amb armes de foc: el conflicte es cobra les primeres 55 morts, cosa que instaura un moviment de revolta civil contra el govern del president Baixar al-Àsaad. En un primer moment, la revolta -que organitza un exèrcit popular- pren la iniciativa i sembla que pot derrocar el govern, que contraataca amb armes químiques contra la població civil. Per tal d’aturar la barbàrie, el president dels Estats Units (Barack Obama) pacta amb el president de Rússia (principal país d’influència a Síria) mantenir el govern d’Àl-Assad a canvi que suspengui els atacs amb armes químiques prohibides. Aquesta decisió instaura una situació de conflicte sostingut des de 2012 en què l’objectiu militar del govern és la població civil.

La segona intervenció, a càrrec de Jad, un sirià resident a Catalunya, va complementar la perspectiva acadèmica de la intervenció anterior amb la vivència de les persones directament implicades en el conflicte. Per Jad, el govern que Àl-Assad va instaurar l’any 1977, i que va mantenir el seu fill des de l’any 2000, havia anat perdent suport de la població, principalment a causa de la generalització de la corrupció i de la progressiva pèrdua de mesures de polítiques socials que havien fet de Síria un país amb unes quotes de benestar i seguretat excepcionals en el món àrab. La progressiva exclusió d’una part cada cop més gran de la societat anava acompanyada d’un control social militar cada vegada més extrem, cosa que finalment va portar a la societat a la mobilització. La manifestació més crua que el govern Sirià havia donat l’esquena a la ciutadania va ser l’atac militar contra la població civil crítica amb el règim. Finalment, després de 5 anys d’atacs indiscriminats sobre la població, els sirians fugiren massivament cap a Turquia (2,8 milions de persones), al Líban (1,6 milions de persones) i cap a Jordània (0,5 milions de persones). En total, els 5 milions de refugiats sirians als països veïns, i 7 milions de refugiats forçosos en camps a l’interior del país. La situació d’indefensió dels 12 milions de refugiats civils esdevé la major crisi humanitària del segle.

El tercer torn de paraula, el del fotògraf Sergi Cámara, va explicar què passava als refugiats de guerra sirians que van migrar cap a Europa en recerca del dret d’asil, un dret de guerra reconegut per la Unió Europea en diversos tractats internacionals. El fotògraf, que va acompanyar els migrants per fotografiar tot el que haurien de viure, va descriure com la Unió Europea –en contra del capítol 1 de la seva pròpia Constitució- va negar-los el dret d’asil. En primer lloc, delegant la responsabilitat de l’acolliment en els governs dels països integrants, que decidiren no acollir refugiats i blindar les fronteres. En segon lloc, negociant l’extradició dels refugiats que ja eren en territori de la Unió (amb capítols com el de l’estació de trens de Viena, l’expulsió dels camps de refugiats com Idomeni, etc.). En tercer lloc, forçant els sirians a entrar a la UE il·legalment per privar-los del dret d’asil i reconèixer-los únicament els mínims drets dels immigrants il·legals. Una conseqüència directa, 10.000 morts al Mediterrani (400 nens) a causa de les condicions amb què les màfies els obliguen a viatjar per creuar la frontera.

La jornada va seguir amb el torn de denúncia i crítica als governs que han decidit agreujar la crisi humanitària dels refugiats i als mitjans de comunicació que han donat cobertura a les seves polítiques per tal de crear-hi un corrent d’opinió favorable. Cristina Mas, cap de la secció Internacional del diari Ara.cat, va fer una lectura crítica del paper d’ambdós i va qüestionar alguns dels pilars i paradigmes que els sustenten. Per exemple, que Europa no tenia cap crisi de refugiats, ja que el gran nombre de refugiats seguia a Turquia (2,8 milions de persones). En segon lloc, que els refugiats que arribaven a Europa eren les persones que havien passat un procés selectiu (joves, amb recursos per pagar les màfies migratòries, etc.) que garantia que podrien aportar molt a la terra d’acollida. En tercer lloc, que a Europa els 1,2 milions de refugiats que havien arribat, ho havien fet escalonadament i que, per tant, es podria haver previst i solucionat conjuntament entre els diversos governs dels països membres de la UE. Quart, que la primera voluntat de la ciutadania europea era acollir-los, i que aquesta voluntat no va canviar fins que no es va manipular l’opinió pública amb informació tendenciosa, com per exemple la identificació entre acollir refugiats i obrir les portes d’Europa a terroristes d’Estat Islàmic. Cinquè, que la política de blindar les fronteres i obligar que els països fronterers amb Síria acollissin tots els refugiats, condemnava la població civil de Síria a una situació completament inadmissible a qualsevol part del món en el segle XXI. Per últim, que el càstig militar indiscriminat a la població per anihilar qualsevol oposició política a un règim dictatorial, havia de ser clarament castigat pels organismes internacionals si realment es perseguia la pau, enlloc d’afavorir-ne la pervivència tal com havia passat. En definitiva, que una UE en crisi no es podria permetre el luxe de donar drets als refugiats quan progressivament els laminava entre els seus propis ciutadans.

Per últim, la intervenció de la psicòloga M. Carmen Giménez, del Grup de treball Psicoanàlisi i societat del COPC va aportar la dimensió científica a la traumàtica experiència de les persones refugiades sirianes. En primer lloc, la guerra en si, i la vulnerabilitat i indefensió de la població que, sense participar directament del conflicte, n’és la principal damnificada. En segon lloc, el fet de migrar i deixar la família per jugar-se la vida en mans de les màfies. En tercer lloc, la condició de refugiat, confinat en un espai que manifesta el rebuig que tenen cap a tu les persones que tenen tot el que a tu t’ha privat la guerra. En quart lloc, l’enviament forçós a un tercer país que et considera una contrapartida en una negociació, però que en realitat no vol ajudar-te. Per últim, la consolidació d’un estat de desesperança, de futur negat, que difícilment se solucionarà mentre els governs implicats segueixin manifestant activament i actuant com si els refugiats de guerra no fossin subjectes amb drets reconeguts, sinó la llavor de problemes socials que, en realitat, preexisteixen.

L’acte, en definitiva, va ser un èxit rotund, perquè va aconseguir tots els objectius que el justificava. En primer lloc, l’èxit de convocatòria. En segon lloc, que el missatge arribés de primera mà a l’auditori, amb tota la seva profunditat i cruesa. Per últim, generar un estat de consciència imprescindible que porti a l’acció per tal d’acabar amb una situació injusta que mai no agrairem prou no haver de viure.