Per una Psicologia Social PsicoSocial: Pluralitat Teòrica i Metodològica

Jornades Internacionals de debat lliure i obert

Els dies 30 i 31 de març han tingut lloc al Campus Mundet dues jornades de debat sobre la situació i l’evolució de la psicologia social i les necessitats de contribució i adaptació als canvis ràpids de la societat contemporània. Les jornades s’han desenvolupat amb el suport del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, en col·laboració amb la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona, el Departament de Psicologia Social i Psicologia Quantitativa, la Sociedad Científica Española de Psicología Social (SCEPS) i la Societat Catalana de Psicologia Social

(SOCAPS) i han estat promogudes pel Grup de Recerca en Psicologia Social, Ambiental i Organitzacional (PsicoSAO).

Una peculiaritat de la trobada ha estat que no hi ha hagut ponències ni presentacions formals. El debat es va estructurar a partir de cinc eixos temàtics extrets i ordenats a partir de les preocupacions i inquietuds expressades en un pre-debat virtual pels participants, procedents de diverses universitats de França, Anglaterra, Portugal, Espanya, de diverses universitats catalanes i d’alguns professionals del COPC.

Les jornades es van iniciar posant al centre del debat la necessitat de “pluralitat teòrica i metodològica” que el professor Frederic Munné, catedràtic emèrit de la UB va fer especialment durant els anys 80 i que es poden resumir amb la metàfora de les ulleres (com a ell li agradava fer): les teories són com les ulleres, les que et serveixen per veure-hi de prop, no acostumen a servir per veure-hi de lluny i a l’inrevés. Això és especialment rellevant en un moment en el que s’està produint un cert divorci i conflicte entre les perspectives dominants, que tendeixen a explicar el comportament social des de paràmetres individuals, i altres perspectives que es desenvolupen més vinculades a l’anàlisi i la intervenció en la realitat social, complexa i canviant per naturalesa, però que tenen dificultats per veure’s reflectides en els mitjans i en el desenvolupament professional.

El primer debat, es va focalitzar en la coexistència i cooperació entre teories i paradigmes, destacant-se com la prevalença d’un determinat paradigma ve ‘afavorida’ per com la pressió i les presses per publicar acaben afectant el mètode i l’enfocament de la recerca. El desenvolupament de la psicologia social no es pot entendre al marge de les necessitats d’urgències que imposen els valors i la dinàmica socioeconòmica del neoliberalisme, que requereix ‘veritats’ immediates i globals o universals, quan en el cas de la Psicologia Social, pel seu objecte i objectiu, no pot desvincular-se del context de cada situació.

Els altres quatre debats es van centrar en diferents aspectes de l’encaix entre psicologia social i els nous reptes socials. Es va plantejar com a repte la pregunta de si avancem cap a l’apoderament i la cohesió social o si malgrat parlar sempre d’aquests conceptes, en realitat, l’estructura socioeconòmica (que s’acaba imposant a les decisions polítiques) ens porta cada cop més a una situació d’”indefensió apresa”. Les dinàmiques socioeconòmiques porten cap al trencament de les xarxes socials de suport informal, xarxes que estan en la base del benestar de les persones i alhora li aporten seguretat i capacitat d’afrontament. Aquest suport efectiu és substituït per les xarxes socials virtuals que aporten una ‘il·lusió’ de suport, però no un suport real.

Entre els factor resultants –o potenciats- per la tendència dominant de l’evolució social, apareix com a transversal i rellevant en ‘sentiment de pèrdua’. No es va plantejar com una qüestió psicopatològica, sinó com una vivència (que òbviament pot portar a un trastorn psicològic, però no necessàriament) que pot tenir molts desencadenants: per la pèrdua d’il·lusió davant un futur incert; pels canvis en les formes socials i tecnològiques; pels canvis ambientals (inclòs els efectes del canvi climàtic); pels desplaçaments forçats en els processos migratoris, o pel simple procés d’envelliment i les dificultats que comporta per adaptar-se a noves situacions quan es deterioren certes habilitats. Les dificultats d’adaptació poden ser pròpies de la persona, però també venen induïdes per la perspectiva latent des de la que es treballa en el camp de la innovació tecnològica, on domina la consideració de l’ésser humà estrictament com a racional i coherent, sense tenir en compte les dimensions afectives, identitàries, els processos d’influència social i les distorsions cognitives (dissonància o polifàsia cognitiva, segons la perspectiva des d’on es miri) que la persona pot arribar a fer per adaptar-se o mantenir la seva identitat i el seu sentiment de pertinença. D’altra banda, quan es plantegen polítiques públiques sempre es demanen respostes simples per a qüestions complexes.

El sentiment de pèrdua no es pot deslligar del canvi de rol del treball a la nostra societat. Si el treball ha jugat fins fa relativament poc un paper estructurant i estabilitzador de la persona i les interaccions socials, l’emergència del que Bauman va anomenar ‘societat líquida’ genera incertesa, alteracions d’autoimatge i identitat, conflictes socials, noves tipologies d’organització social i d’organització política (sovint de signes contradictoris). Al debat, juntament amb els nous significats socials de la feina i el sentiment de pèrdua que sovint comporta, va aparèixer el fenomen que alguns han etiquetat de ‘post-veritat’, on l’emotivitat i les creences personals són més influents que la racionalitat i l’objectivitat en la conformació de l’opinió pública.

El cinquè debat va ser, precisament, sobre els processos de comunicació, els mitjans de comunicació de masses i les TIC, i el seu paper en la construcció de les imatges o representacions socials que estan al darrera dels valors de la societat i les persones. En un moment de saturació absoluta d’imputs informatius i fa que la gent atengui només a aquells mitjans que li faciliten la coherència amb el seu posicionament (reducció o evitació de la dissonància cognitiva) i això explica algunes radicalitzacions. Les TIC tenen un caràcter intrusiu a la vida quotidiana, però els continguts dels missatges que es transmeten i els seus efectes en la socialització i la resocialització són encara poc estudiats. I aquest és un repte a afrontar.

La trobada va acabar amb una llarga sessió d’anàlisi estratègica en la que es va destacar la necessitat d’aliances amb altres àmbits professionals i de coneixement, però sense perdre la identitat, i desenvolupant un paper de lideratge que fins ara no ha estat prou visible ni contundent amb les aportacions. Això implica tant al desenvolupament professional –on el Col·legi hi ha d’assumir un paper motor- com a l’acadèmia, on caldrà desenvolupar estratègies perquè les recerques de base psicosocial assoleixin ser presents tan a les anomenades ‘revistes d’impacte’ com en les de divulgació que garanteixin l’impacte social ‘real’.

Es va concloure que cal fer una seriosa campanya als mitjans de comunicació i a les xarxes socials, blocs etc., per fer palesa la potencialitat i efectivitat de la contribució de la psicologia social. La creació o participació en serveis d’orientació social és fonamental, però a més cal també divulgar o compartir coneixements sobre els elements que generen benestar i QV en les persones, valorar críticament les polítiques socials, facilitar l’emergència de suport social informal i sentiment de comunitat, els processos participatius i d’implicació, com a formes de combatre la sensació d’”Indefensió Apresa” que sembla que s’està imposant.

El clima generat a la trobada, de total obertura i llibertat en l’intercanvi, va resultar tremendament estimulant i creatiu per a tots els participants, com han manifestat reiteradament en els missatges posteriors, en els que hi ha diverses propostes des de diverses ciutats per a continuar amb aquest format de debat en el futur.

Enric Pol

Catedràtic de Psicologia Social i Ambiental