Superar una experiència traumàtica

SUPERAR UNA EXPERIÈNCIA TRAUMÀTICA

Què s'entén per «experiència traumàtica»?

Els esdeveniments es recorden amb més nitidesa i precisió si han ocorregut recentment que si formen part del passat. Per aquest procés natural a què es veu sotmesa la memòria, malauradament oblidem vivències que voldríem recordar i afortunadament aconseguim desfer-nos de records dolorosos que ens van fer patir. Però això últim no sempre és així. Hi ha records molestos que, com més ens esforcem a oblidar, més intensament ressonen en el pensament. Apareixen en qualsevol moment, fins i tot en forma de malsons al somiar, i no permeten que ens concentrem en altres interessos. Són records que desgasten la fortalesa i enfonsen l'ànim. A aquests records se'ls anomena «traumàtics».

S’anomenen «records traumàtics» aquells que rememoren una «experiència traumàtica» viscuda. «L’experiència traumàtica» és la vivència d'un succés impactant, generalment referit a la mort o a una pèrdua dolorosa. Tal vivència esdevé de forma inesperada i deixa com a seqüela un «trauma psíquic», és a dir, una alteració cognitiva i afectiva de diferent magnitud que pot manifestar-se durant molt de temps i que deteriora les capacitats intel·lectuals i emocionals de l'individu.¹

Una experiència resulta traumàtica quan el seu impacte és difícil de suportar i com a conseqüència apareixen seqüeles. Comunament diem que hi ha circumstàncies vitals que deixen «marca», que «ens van deixar marcats», que «va suposar un abans i un després a la nostra vida», «que van portar conseqüències», etc.

Anomenem «traumàtica» a aquella experiència que va deixar marques. Malgrat això, cap experiència és traumàtica per si mateixa. El fet que una experiència esdevingui traumàtica depèn de la capacitat de fer-li front. Ara bé, és cert que resulta molt difícil evitar que determinades experiències esdevinguin traumàtiques, ja que és propi de l'ésser humà sucumbir davant elles.

Les seqüeles d'una experiència traumàtica

En funció de la violència amb la que impacti l'experiència traumàtica, les seves seqüeles seran més o menys intenses. Alhora, la violència de l'impacte dependrà d'allò més o menys prevista que estigui la persona (per exemple, haver sospitat que es tractava d'un diagnòstic mèdic greu), i de la magnitud de la pèrdua que comporta (per exemple, si un accident de circulació ha deixat o no seqüeles físiques...).

Una de les seqüeles més habituals que genera una experiència traumàtica és viure amb la por que torni a passar. Posem el cas que, en una ocasió, un automòbil que s'aproxima en sentit contrari envaeix el nostre carril i ens veiem involucrats en un accident. Com a conseqüència, probablement cada vegada que circulem per carreteres de doble sentit puguem tenir la impressió que, en qualsevol moment, un vehicle xocarà contra nosaltres. El temor que pugui tornar a repetir-se una experiència traumàtica condueix a les anomenades «conductes d'evitació», és a dir, prendre precaucions extremes que asseguren que allò no tornarà a passar. Per exemple, qui ha patit un accident de trànsit procura no viatjar amb cotxe.

         Una altra seqüela important que deixa una experiència traumàtica és la repetició en el pensament del record de les escenes que es van succeir abans, durant i després. Per exemple, què es va esmorzar aquell matí, quina emissora s'estava escoltant a la ràdio, o en què s'estava pensant abans de topar amb un vehicle que circulava en sentit contrari. Aquests records envaeixen el pensament i fan reviure l'experiència traumàtica. Es tracta de records angoixants i dolorosos que acaparen contínuament l'atenció i afecten la concentració en les tasques quotidianes. A una persona en concret li costarà recordar què va sopar tres dies abans, però no oblidarà els detalls de l'accident que va tenir fa set anys. Per il·lustrar-ho, ens és d'utilitat la següent cita, que pertany al llibre El cor de les tenebres, de Joseph Conrad: «Potser ningú ho sabrà, però tu mai oblides la patacada, no? Una sacsejada al mig del cor. El recordes, el somies, et despertes durant la nit i penses en això, i sues i tens calfreds per tot el cos».²
       Una experiència traumàtica també pot desencadenar sentiments de culpa en creure que aquesta s'hagués pogut evitar. Aquests sentiments s'expressen en forma de autoretrets i sovint són irracionals. Per exemple, algú que va ser atropellat en creuar un pas de vianants per un vehicle que no es va aturar davant el semàfor en vermell, es culpa a si mateix de no haver estat més atent i advertir que un cotxe s'aproximava perillosament. O, fins i tot, pot arribar a retreure haver sortit aquell dia de casa abans del que és habitual.

        Després d'haver patit una experiència traumàtica pot produir un estat de confusió mental que s'anomena «estat de xoc». Aquest és un període durant el qual es pensa i s'actua de forma commocionada. Per exemple, moltes persones expliquen haver cregut veure al carrer a la persona estimada que ja ha mort. L'estat de xoc pot perllongar-se durant un temps indeterminat i és una forma d'autodefensa per a evitar assumir les conseqüències que comporta l'experiència traumàtica. Si perdura durant molt de temps, impedirà que la persona s'adapti a elles.

        El trauma psíquic pot fer concebre el futur d'una manera diferent i modelar el caràcter i la pròpia manera de ser de qui l'ha patit, traçant un abans i un després del succés esdevingut. En moltes ocasions se sent dir d'una experiència traumàtica: «em va canviar per sempre», o «des de llavors ja no sóc la mateixa persona». Les experiències traumàtiques poden alterar l'estat d'ànim i el caràcter, i desencadenen pessimisme, malenconia, desconfiança i altres estats d'ànim negatius.

        En funció de la seva gravetat, l'experiència traumàtica pot debilitar l'autoestima i l’autoconfiança. Ho demostren expressions com «abans podia amb tot i ara tot em fa por», o «des que allò va succeir tot em suposa un gran esforç».

         Els records de l'experiència traumàtica contínuament s'obren pas en la ment de la víctima, obligant a restar atenció i concentració a d’altres qüestions. És el cas d'una mare, qui després de saber que la seva filla de sis anys havia estat agredida sexualment pel marit d'una amiga que la cuidava, el va denunciar i un equip de professionals es va ocupar d'ajudar-les, però en preguntar aquests per alguns detalls de la història de la petita, com el part i el naixement, la mare va reparar que els havia oblidat completament i que només recordava el moment en què va saber que havia estat agredida.

Superar una experiència traumàtica

Per regla general, una experiència traumàtica no s'oblida, però les seqüeles poden arribar a desaparèixer. Per exemple, no s'oblidarà un accident de tren en què van morir diversos ocupants d'un altre vagó, però sí que pot aconseguir-se que aquest record no produeixi una greu commoció cada vegada que aparegui al pensament. Tampoc es podrà oblidar una ruptura sentimental, però sí tolerar la presència de la persona en un altre temps estimada. A continuació exposem una sèrie de factors que ajuden a afeblir la intensitat de les seqüeles.

1. El pas del temps és un factor atenuant de l'impacte de l'experiència traumàtica. Però, com ja hem assenyalat, els records traumàtics no s'obliden amb la mateixa rapidesa que la resta.

2. Després d'haver patit una experiència traumàtica es tem tornar a ser víctima d'un succés semblant i, per aquest motiu, se solen emprendre conductes d'evitació. Malgrat això, aquestes mesures preventives contribueixen a que la por segueixi present i que l'autoconfiança de la persona es debiliti cada vegada més, no podent dir-se a un mateix: «És cert que sempre hi ha la possibilitat de tornar a patir un accident de tren però també és molt difícil que es produeixi aquesta coincidència »,« és cert que podem tornar a ser atropellats per un vehicle, però és molt difícil que passi si estem alerta quan creuem el carrer». En aquest sentit, restablir les rutines quotidianes, encara que sigui a un ritme lent, contribueix a recuperar la confiança en un mateix i en l'entorn. Anteriorment hem esmentat la història d'una mare que la seva filla havia estat agredida sexualment pel marit d'una amiga. Després d'aquell succés, la mare va necessitar temps fins que va ser capaç de deixar-la a cura de terceres persones. Com és lògic, al principi no podia separar-se d'ella.

3. També ajuda el fet de saber que els altres comprenen el dolor que una experiència traumàtica ha ocasionat. Consola que els amics i familiars ho reconeguin. Per exemple, és el cas d'un nen que ha patit algun tipus d'assetjament sexual, que si ho explica als seus pares i aquests l'escolten, el creuen i prenen mesures al respecte, evitarà que es produeixin seqüeles. Al contrari, si el nen no s'atreveix a explicar-ho, o els pares l'acusen de mentir, o bé li creuen però no actuen en conseqüència, pot sentir que està sol i desprotegit, o que els seus pares l'han abandonat en un moment en què necessitava de la seva comprensió, la qual cosa, se suma a l'efecte traumàtic de l'experiència de l'abús. Fins i tot, pot arribar a ser més traumàtic sentir que els seus pares no confien en ell o no el protegeixen en un moment crític, que el mateix fet de l'agressió sexual.

4. Si l'experiència traumàtica comporta haver estat víctima de l'acció voluntària o involuntària d'un tercer, serà més fàcil de superar si aquest reconeix la seva responsabilitat i ofereix mesures reparadores. Per aquest motiu els experts insisteixin en la necessitat de reparar, per exemple, el dany moral causat a les víctimes del terrorisme i als represaliats de les guerres. Les seqüeles d'un succés traumàtic poden perdurar durant anys, i fins i tot transmetre intergeneracionalment, com Teresa Morandi explica al llibre Trauma i transmissió: «No es tracta d'una transmissió de símptomes, sinó d'una identificació inconscient amb el patiment parental, perquè cal una paraula per dir. El "no dit" és la via règia perquè allò no resolt per una generació passi a la següent».³
5. Un altre factor que ajuda a superar una vivència traumàtica és el fet de poder extreure una experiència que sigui enriquidora i útil per evitar que la vivència traumàtica es repeteixi. Per exemple, algú que va quedar commocionat en veure que una altra persona patia una aturada cardiorespiratòria pot aprendre a realitzar el massatge de reanimació cardiopulmonar; algú que va estar perdut durant hores al bosc pot aprendre a manejar-se amb els estris d'orientació, tant naturals com artificials; qui va tenir en el passat problemes amb les drogues pot col·laborar en una organització dedicada a la prevenció, etc.

6. I, finalment, un dels factors més importants que contribueix a reduir l'impacte d'una experiència traumàtica és l'alleujament que proporciona el fet de parlar del que ha passat i explicar què es va sentir en aquell moment. El llenguatge és l'eina més important que té l'ésser humà per comunicar-se i, per tant, parlar és la forma més efectiva d'esplaiar un dolor contingut. És per aquest motiu que correm a comunicar una notícia que acabem de saber, perquè el fet d'explicar-la atenua la impressió que ens ha produït. Una experiència traumàtica «guardada» en silenci difícilment deixarà de causar dany. Per tant, la millor manera de descarregar el dolor que produeix, és parlar d'ella.

Però no sempre és fàcil parlar dels sentiments dolorosos amb les persones de l'entorn, per gran que sigui l'afecte que els uneix. Per aquest motiu, a vegades, només és possible parlar d'una experiència traumàtica viscuda i de les seves seqüeles, davant la confiança i la neutralitat afectiva que ofereix un psicòleg o un psicoanalista. A la clínica del trauma psíquic, escoltar, és la nostra principal eina de treball.

BIBLIOGRAFIA

1. Freud, S., «Más allá del principio del placer», Obras Completas, Vol. XVIII, Amorrortu Editores, Buenos Aires, 1988, pàg. 12-14 i 29-33.

2. Conrad, Joseph, El cor de les tenebres, Edicions 62, Barcelona, 2002, pàg. 83-84.

3. Morandi, T., «Transmissió psíquica del trauma ALS subjectes i entre generacions», en A. Miñarro i T. Morandi (comp.), Trauma i Transmissió. Efectes de la guerra del 36, la postguerra, la dictadura i la transició a la Subjectivitat dels Ciutadans, Xoroi Edicions, Barcelona, 2012, pàg. 84.

Pau Martínez Farrero
Col.legiat 4921