Entrevista a Melchor Mateu, col·legiat d’honor del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya de l’any 2018.

Amb motiu del seu reconeixement com a col·legiat d’honor el passat dilluns dia 26 de febrer, vam fer una entrevista a Melchor Mateu, professor de molts dels que van fer l’especialitat de Psicologia de les Organitzacions i del Treball, que reproduïm a continuació. Amb aquesta breu entrevista, sense dubte, alguns col·legiats/ades tindran un coneixement de Melchor Mateu més proper. 

Com vas aterrar en el món de la psicologia?

Jo porto gens d’educador, perquè el meu pare i la meva mare eren mestres. Varen ser mestres durant tota la seva vida, varen estudiar (i es van conèixer) a l'escola de Magisteri de Palma de Mallorca. A Mallorca no hi havia cap altre ensenyament superior: la meva dona va estudiar magisteri, i jo també. Jo tenia ganes de seguir 

estudiant, vaig vindre cap a Barcelona i en aquell temps no hi havia psicologia a la Universitat: hi havia només pedagogia com a especialitat dintre de la Llicenciatura de Filosofia i Lletres. o vaig fer pedagogia, i vaig tenir la sort de tindre uns grans mestres. Després vaig anar a Madrid, on hi havia l’única escola de psicologia. Allà vaig tenir la sort de rebre classes de Miguel Siguán i Mariano Yela, dos grans mestres de la psicologia contemporània. Quan Siguán va guanyar la càtedra de filosofia aquí, em va convidar a anar amb ell, ja havia acabat la llicencia-

Per tant, l’Escola de Psicologia es va muntar abans que es reconegués l’especialitat de Psicologia a través d’una especialitat de Filosofia i Lletres. De fet, la col·legiació va venir, inicialment, a través de Filosofia i Lletres, Secció de Psicologia.

Exacte. És a dir que la Psicologia va venir com a resultat d’una evolució de la docència universitària, que va arribar un moment en què va ser necessari crear una Facultat.

De l’evolució que has tingut arran de la docència, què en destacaries, de les diferents fases que has tingut? Inicis a l'escola de psicologia, després a la facultat com tal, després en Economia...

L’evolució va ser... primer, com a professor. Des que vaig venir de Madrid, vaig començar amb la facultat i ja no la vaig deixar. Però la Facultat pagava molt poc... com encara ara. La Universitat era pobra de solemnitat. Jo m’havia casat, tenia fills, i m’havia d’espavilar. I espavilar era anar a l’empresa privada. I clar, aleshores anar a l’empresa privada i dir que eres psicòleg... et miraven amb uns ulls com volent dir: quin bitxo més estrany. Però vaig tenir la sort, i també és sort, de trobar el director general i el subdirector de l’antiga empresa Ford, de camions, al Poble Nou. Em varen agafar i em van dir: tu ets psicòleg, i nosaltres voldríem muntar una línia nova de producció en aquesta fàbrica; voldríem fer una avaluació del potencial que té la nostra gent abans d’assumir el risc de muntar una línia nova i que després no poguéssim donar resposta. I jo els vaig dir que em veia amb cor de fer-ho. Imagina’t el coratge que tenia jo, en aquella època. Em vaig dedicar a fer una avaluació del potencial que m’havien demanat. Vaig fer un informe molt complet, amb perfils, perquè vaig començar a aplicar tests d’intel·ligència... I els vaig passar l’informe. Se’l van llegir amb molt interès, ens vàrem reunir dues vegades i a la segona vegada em diuen...: Escolta, i tot això que dius aquí, per què no vens i ho apliques aquí, a l’empresa? I així vaig començar. En aquella època, la psicologia era psicologia industrial.

Sí, va passar de psicologia industrial, a recursos humans, després de psicologia de les organitzacions...

Sí, això forma part de l’evolució de la ciència, no només de la meva evolució personal. La psicologia industrial venia a herència de Siguán perquè la seva tesi doctoral va ser Problemas humanos del trabajo industrial. Siguán va treballar amb els problemes industrials humans, però faltava l’evolució de tot això i va anar evolucionant a psicologia del treball, psicologia de les organitzacions, i aleshores ja vàrem entrar dintre la gestió de recursos humans... En la direcció de recursos humans, bàsicament, els que hi havia eren llicenciats en psicologia industrial, perquè psicologia de les organitzacions i psicologia del treball es va incorporar, com a tal, més tard a la Universitat.

I d’allà a la gestió de persones?

Si tu parles de psicologia de les organitzacions i psicologia del treball, vulguis o no, acabes amb direcció les persones, que és el punt clau i més important en què s’està desenvolupant l’antiga psicologia industrial.

Des que t’hi vas incorporar, vas compaginar la docència amb l’activitat al món de l’empresa.

Els meus gens són de pedagogia, son d’educació, això ho portes a la sang, t’agrada l’ensenyament, gaudeixes de conviure amb la gent jove... i col·laborar una mica amb l’evolució de la ciència. Però clar, jo havia de guanyar-me la vida, per tirar endavant la família i a mi l’empresa privada em va ajudar moltíssim, perquè em va donar llibertat per poder actuar com a assessor de Nacions Unides. I com a assessor de Nacions Unides en temes de recursos humans vaig viatjar pràcticament per tot el món.

Què és el més significatiu d'aquesta etapa, què recordes com a més especial?

El problema del tercer món. En segons quins països això funciona perfectament, i en d’altres...

...amb molta dificultat.

Mira, això em fa pensar una anècdota. En una Fundació de Río de Janeiro on havia de fer un curs, el director de la fundació, darrere la taula del seu despatx, hi tenia una fotocopiadora. I jo necessitava donar fotocòpies als alumnes i vaig demanar que me’n fessin per als alumnes. L’endemà no estaven fetes, ni l’altre... i havia començat el curs sense tenir-les. Al final em vaig cansar de reclamar-les i vaig anar a veure el director... i com que no hi era em vaig endur la fotocopiadora al seminari per utilitzar-la durant el curs. Ningú no la va trobar a faltar, no la feien servir.

Què més vas fer durant aquesta època? Durant aquesta època vam organitzar, també, el Congrés de Psicologia del Treball, l’any 85, que es va fer a Terrassa. És el primer congrés sobre psicologia del treball que es va muntar a Catalunya: forma part de la història de la psicologia de Catalunya. Des de la teva trajectòria, tan àmplia i tan densa, com veus el futur de la direcció de persones, o de la psicologia de les organitzacions, en definitiva, dels psicòlegs dins de les organitzacions? Jo, el que veig, i penso, és que els psicòlegs hauran d’evolucionar en el sector de les organitzacions i del treball, dels recursos humans. Els psicòlegs hauran de fer un veritable esforç per entendre el món de l’economia i de l’organització d’empreses, perquè la mancança és situar-

Cal parlar el seu llenguatge.

Sí, però no només. Per tirar endavant el teu treball, el primer que cal tenir és un bon equip, i això és difícil. Un bon equip en què tu puguis donar-te suport, confiar.. cosa que exigeix temps i dedicació.

Jo crec que la psicologia de les organitzacions està en un bon camí, perquè hi ha gent jove amb bones línies de treball. S'ha d'anar cada vegada a més, avançant: veure l'empresa i el treballador de l’empresa com un projecte de futur, on la gent que forma part de l'equip de recursos humans ha de fer que aquest projecte tiri endavant. Perquè és el nostre producte, el nostre servei: que responguin a la necessitat de la societat, que portin una millora de les persones i de la pròpia organització. Per tant, el que veig és que farà falta una formació d’administració i direcció d’empreses.

Quin consell donaries a un alumne acabat de graduar que vulgui treballar en el món de les empreses?

Anar-se’n a la Facultat d’Econòmiques, administració i direcció d’empreses, i agafar algunes assignatures optatives que acabin d’arrodonir la tasca que ha de fer. Per això, quan es va crear una vacant en direcció i administració d’empreses a la Universitat Autònoma de Barcelona, vaig anar al Departament d’Economia a fer-me càrrec de l’assignatura de direcció i administració d’empreses, en la tasca de recursos humans.

Quines grans dificultats t’has trobat en el món de l’empresa, en la teva àrea? Els anys 79-80-81... que era una època delicada, des del punt de vista polític?

Sí, has tocat un punt clau. En aquella època hi havia una gran tensió en el món laboral. Era època de conflictes, de vagues, de reivindicacions socials, i etc. Però hi havia també una especialitat en Dret, que era Relaciones Industriales (Relaciones Laborales), que era qui assumia judicis, conflictes col·lectius, legislació vigent. I tot aquest paquet, per mi lleig, però que no quedava més remei que hi fos perquè l’abús de moltes direccions d’empresa era evident (abusar de la gent i dels treballadors forma part de la història de la humanitat)... El Dret va agafar tot aquest àmbit de negociació de convenis col·lectius, i la psicologia es va quedar verge, pura.

Si tinguessis ocasió de tornar enrere, modificaries alguna cosa de la teva carrera professional, tant del món de la docència o del món de l’empresa?

La docència segueix al seu camí i sempre hi haurà bones persones entregades a la causa d’ensenyar als altres. Al món de l’empresa, en canvi, el que li falta és humanització. S’ha oblidat que l’empresa la formen les persones, que són éssers humans.  Mostra d'això és aquesta bona anècdota (que podeu començar a llegir al final de la pàgina 1, darrere la línia d'estrelles, i que segueix a la pàgina 2).

Els anys 80 eren delicats, i, en canvi, es va aconseguir donar-li la volta per impulsar i desenvolupar el que avui queda encara i té un reconeixement. Per exemple, vas ser un dels 3 fundadors de l’AEDIPE (Asociación Española de Dirección y Desarrollo de Personas).

Sí, tot ha canviat totalment: abans el cap de personal era l’ogre, el responsable del bon comportament social del treballador... però això va passar a la història. Què va passar? Que va entrar el dret al món laboral. I a AEDIPE vam reunir els directors i caps de recursos humans amb més bona imatge i més prestigi de tot Catalunya, molts d’ells en empreses multinacionals, alguns d’ells amb estudis a l’estranger. Tenien una sensibilitat distinta, i són amb qui vaig treballar a AEDIPE, que ara són més de 1.000 socis.

En la docència, tu transmities passió amb la tasca que feies. I una implicació total amb el que deies, i fomentaves el debat sent provocador.

Jo he intentat transmetre aquelles coses que a mi m’han fet feliç, i que he descobert en el món i en la societat... i en els alumnes. I sent sincer, i fins i tot passant-me: hi havia coses que no es podien dir, però a mi no m’importava gaire. De fet, això va ser una de les raons per les quals vaig deixar la Secció de Psicologia de la UB, que no sempre ha agradat el que deia.

Sense dubte, podríem haver continuat, si bé l’objectiu era poder tenir una “pinzellada” dels inicis i desenvolupament professional d'un important professional de la psicologia, referent en la nostra àrea d’especialització, la psicologia de les organitzacions i del treball. I sobretot als joves que no han tingut ocasió de tenir-lo com a professor.

Gràcies Mateu, que es com et dèiem, per compartir aquest petit espai amb nosaltres. Per a mi ha sigut un plaer poder fer-te aquesta breu entrevista i gaudir de la mateixa.

Ha fet d’entrevistadora: Mª José Poza, col·legiada 1248, actualment presidenta de la Junta de la Secció de Psicologia de les Organitzacions i del Treball, del COPC. Alumna de Melchor Mateu, durant la seva etapa en la Facultat de Psicologia, on impartia assignatures del món de les organitzacions.