La Dra. Noemí Pereda, directora del Grup de Recerca en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) compareix al Senat per argumentar la necessitat d'elaboració d'una llei per a l'eradicació de la violència contra la infància i adolescència

El passat dia 12 d'abril de 2018, la Dra. Noemí Pereda, directora del Grup de Recerca en Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) de la Universitat de Barcelona, va comparèixer davant la Comisión de Derechos de la Familia, la Infancia y la Adolescencia del Senado, per parlar dels processos de victimització infantil i juvenil com a conseqüència del maltractament i l’abús sexual i la necessitat d'elaboració d'una llei orgànica per a l'eradicació de la violència contra la infància.

En aquesta compareixença es van presentar els resultats dels últims treballs publicats a Espanya respecte a formes múltiples de violència, en els quals s'ha entrevistat nens i nenes directament sobre les seves experiències amb una mateixa metodologia, utilitzada també a d’altres països europeus. Aquests estudis, duts a terme a Catalunya, sota la direcció de la Dra. Noemí Pereda (2014, 2015),  a la Comunitat Valenciana, sota la direcció de la Dra. M. Ángeles Cerezo (2014), i al  País Basc,  sota  la  direc-

Preguntant a 1.107 adolescents d'entre 12 i 17 anys en centres d'educació secundària de Catalunya, 109 de València i 608 de Sant Sebastià, s’obté que un 88,3% dels nens i nenes afirma haver estat víctima d'alguna forma de violència.

Aquests percentatges oscil·len entre un 70,1% de nens i nenes que diu haver estat víctima de delictes comuns, com furts, robatoris i vandalisme; un 62,3% que reporta haver estat exposat a altes dosis de violència familiar i comunitària; un 59,2% diu haver estat víctima d'assetjament escolar o bullying i violència en les relacions de festeig; un 35,2% parla de maltractaments físics i emocionals, o conductes negligents per part dels seus pares o cuidadors principals; un 26,3% diu haver sofert victimització electrònica, com el ciberbullying o l'online grooming; i, finalment, un 13,6% reporta abusos i agressions sexuals, per part de coneguts i desconeguts.

Si bé els resultats d’aquests estudis poden semblar alarmants, val a dir que no totes aquestes experiències configuren casos greus de violència, però sí ens han d’alertar de l’elevat nivell de victimització que experimenten els nostres infants i joves i davant el qual és necessari intervenir. Cal tenir en compte que experiències de violència aparentment lleus, quan s’acumulen en la vida de l’infant, poden desbordar els seus recursos d’afrontament i generar múltiples problemes psicològics.

Perquè la violència contra la infància danya al nen en tres àrees fonamentals per a un correcte desenvolupament, perquè pugui arribar a ser aquest adult, ciutadà integrat i responsable, que necessitem per a l'evolució del nostre país: 

1. danya la confiança en un mateix, la qual cosa suposa una baixa autoestima, un autoconcepte negatiu, no creure's valuós ni mereixedor d'afecte.

2. danya la confiança en els altres, amb les dificultats que implica per a un bon establiment de relacions socials i afectives, per a la construcció d'una xarxa de suport, per al tracte que es dispensarà als altres, a la pròpia família i als futurs fills.

3. i danya la confiança en el futur o desesperança, atès que no hi ha fe en una vida millor, no hi ha creença de canvi o esperança.

Com a passos a seguir que ens portarien a una millor gestió del problema de la violència contra la infància i donarien lloc a solucions davant aquest, la Dra. Noemí Pereda va proposar els següents:

1. Respecte als mateixos nens, nenes i adolescents, és necessari que des de l'escola es treballin els seus drets, com s'insta en la Convenció Internacional dels Drets del Nen, ratificada per Espanya fa més de 25 anys.

També s’ha de potenciar el desenvolupament de programes de prevenció per a formes específiques de violència, no només el bullying o la violència en l'àmbit de la parella, sinó també formes sobre les quals existeix molta menys sensibilització com l'abús sexual.

Alhora, les associacions i serveis d'ajuda a víctimes menors d'edat han de ser de fàcil accés per als nens i nenes i donar-se a conèixer en el seu entorn, perquè sàpiguen a qui recórrer si en algun moment són víctimes i la violència no resti en la intimitat del nucli familiar.

2. Per a les famílies són molt importants els programes de parentalitat, que promoguin l'ús del reforç positiu quan el nen o nena tingui una conducta adequada i s'eviti el reforç negatiu com a resposta a una conducta que no volem que es repeteixi i, especialment, l'ús del càstig corporal. 

També és clau l'aplicació de programes d'intervenció basats en l'evidència per a famílies amb alt risc de maltractament des dels serveis socials, que eviten que la violència es produeixi i tots els problemes que comporta.

Però si realment volem ser efectius, aquests programes no haurien de començar a aplicar-se en el moment en què la família es troba en risc, sinó durant l'embaràs, intervenint el més primerencament possible i amb l'èxit que demostren els múltiples treballs internacionals que s'han publicat sobre l'efectivitat d'aquests programes.

Si intervenim en el vincle entre mare i fill, estarem oferint una protecció a aquest nen o nena que perdurarà tota la vida i que evitarà que sigui tutelat pel sistema de protecció, amb les despeses que això genera.

3. Respecte als professionals, és fonamental que la universitat assumeixi la responsabilitat que té en aquest problema i ofereixi una formació especialitzada en la prevenció i el tractament de les víctimes de la violència en la infància en aquells estudis més vinculats amb aquest tema com són magisteri, psicologia, medicina o dret, entre d’altres, que revertirà en professionals més experts i efectius.

Al seu torn, els professionals han de formar-se de forma contínua, atès que el tema de la violència contra la infància avança cada poc temps i estar al dia és clau per a una bona intervenció amb els nens i nenes.

Una major coordinació entre ells també seria de gran ajuda per evitar la victimització secundària que molts nens i nenes víctimes de maltractaments sofreixen en entrar en un sistema que no els creu, que no està preparat per atendre'ls i que no té ni protocol·litzades les competències específiques de cada professional.

Un punt molt important és que se segueixi investigant i publicant sobre aquest tema al nostre país, per part d'equips sòlids i especialitzats en la perspectiva de la denominada victimologia del desenvolupament. Per a això, comptar amb recursos que no provinguin únicament de fundacions privades sinó del Govern és fonamental i suposaria un gran avanç social.

4. Finalment, també hem de realitzar canvis com a societat i, per a això, cal impulsar campanyes de sensibilització sobre la violència contra la infància, que mostrin la seva extensió i els seus greus efectes al llarg de la vida, de la mateixa manera que s'ha fet amb la violència de gènere. 

Però també cal lluitar contra aquells que mostrin una visió acceptable d'aquesta violència i que dibuixin una imatge dels nens i nenes com a petits adults manipuladors, sexualitzats, difícils, desafiadors, atès que totes aquestes creences són absolutament falses, acientífiques i perpetuen la violència al nostre país.

Tot l'exposat dóna suport a la creació d'una Llei Integral Contra la Violència envers la Infància, perquè d'una vegada per sempre:

1. deixem de ser còmplices del silenci i el secret que acompanyen a aquest tipus de situacions

2. deixem de ser tolerants amb la cultura de la violència en la qual vivim immersos generació rere generació

3. deixem de tractar als nens, nenes i adolescents com a ciutadans de segona categoria, sense drets.

Hem de situar la violència contra la infància al centre del debat públic, fora de l'àmbit privat.
Ja n'hi ha prou de cops, d'amenaces i d'insults.

Siguem conscients que el futur del nostre país ve marcat per com tractem avui als nostres nens i nenes.