No m’oblideu mai dona veu a joves suïcides

que Josep Vilajoana i José Ramón Ubieto van compartir amb el públic assistent al col·loqui que es va efectuar acabada la funció. Cal ressaltar que No m’oblideu mai és una proposta de teatre verbatim, que en llatí significa “reproducció o citació paraula per paraula”. El teatre verbatim és, per tant, teatre amb textos reals: no són ficció, els personatges reprodueixen passatges de la vida real.  En el cas de No m’oblideu mai, els actors representa-

Durant 70 minuts, els dos actors de l’obra -Marta Montiel i Elies Barberà- colpiren el públic amb la força de la veritat de persones que desgranaven trastorns alimentaris, assetjament escolar, agressions sexuals durant la infància o adolescència, autolesions, hores d’insomni, ansietats i angoixes... soledat i aïllament. De vegades causa, d’altres conseqüència. L’obra teatral trenca doncs, el tabú de parlar de la salut mental i del suïcidi, primera causa de mort no natural en adolescents, i proposa al públic reflexions i punts de vista que el fan reflexionar sobre la temàtica i trasllada a la vida de l’espectador escenaris que li queden lluny o que evita. L’especificitat de la funció del 24 de maig era que el públic era en gran part compost per psicòlegs i psicòlogues, a qui el suïcidi és una temàtica que ni els queda lluny ni eviten, i que, precisament, eren allà per parlar-ne en el col·loqui post funció.

El debat amb el públic el mantingueren els actors de l’obra, el director -com a professionals teatrals- i Josep Vilajoana i José Ramón Ubieto -com a professionals del món de la psicologia-, que respongueren les preguntes dels assistents, que es van quedar unànimement al debat. Josep Vilajoana va presentar el teatrefòrum i va començar a relacionar l’obra amb les reflexions que li provocaren. A continuació va donar pas a les primeres aportacions de J.R. Ubieto, que igualment va reflexionar sobre els continguts de l’obra i que sintetitzen les següents intervencions retallades:

-         L’ús de testimonis reals evita l’aparició de prejudicis.

-         El bulliyng sempre té 2 moments: primer, el que sent un sobre un mateix; després el que ve de fora. L’obra ho reflecteix molt bé, segurament perquè és fidel als testimonis.

-       Parlar sobre el suïcidi no genera efecte contagi. El que sí que és més perillós és posar imatge de l’acte, perquè fixa un marc, una escena a replicar.

-         És traumàtic no poder explicar-se perquè una persona que estimes (per exemple un fill) ha decidit posar fi a la seva vida: no saber el perquè genera un trauma, i això passa quan el suïcida ho aconsegueix la primera vegada que ho intenta.

-         Els suïcides sempre deixen un últim missatge abans de marxar.

-         El suïcidi és un acte castigat perquè atempta els valors de la societat: o el cristianisme o l’obligació de ser feliç.

Les aportacions del director i els actors de No m’oblideu mai van demostrar el rigor i la minuciosa dedicació per fer un treball rigorós i útil, especialment per als adolescents que veien l’obra: cap queda indiferent, sempre passen coses. Tots poden identificar signes en la seva quotidianitat sobre qüestions de les quals parlen els personatges, ja sigui en la pròpia pell o en el seu entorn. Sovint, això és un punt de partida terapèutic.

En definitiva, la felicitació a la companyia, a l’obra i als protagonistes del teatrefòrum és imprescindible. Esperem poder compartir més vetllades com aquesta amb nous col·legiats i col·legiades que s’animin a participar-hi.