Ningú
no balla amb mi

|
Aquest
és un espectacle en què 11
ballarines adolescents ens parlen, amb solidesa i una energia
desbordant, del bullying
mitjançant el seu llenguatge, la dansa.
El
Grup
de Treball Psicoanàlisi i societat del COPC hem
acordat amb Som-hi Dansa
col·laborar en aquest
projecte, portant la coordinació dels col·loquis
post-representació, en les
escoles i/o instituts on es vegi l’obra.
“Al
món som moltíssimes
persones, cada una amb
les seves característiques i peculiaritats, i
això fa que totes i cada una de
nosaltres tinguem una personalitat pròpia.
És amb aquesta personalitat
que ens relacionem amb els altres i establim vincles i amistats,
acceptant les
diferències de l’altra i entenent que aquestes
diferències ens fan especials.
Sovint, però, estem cecs davant d’allò
que fa especial a l’altre, fruit de l’enveja,
les pors i les inseguretats i, senzillament, l’altre passa a
ser el nostre
enemic. És en aquest |
moment quan un pot cometre errors,
comportaments incomprensibles
i injustificables....
A través del nostre llenguatge, la
dansa, volem explicar la historia d’un assetjament escolar
per recordar a
tothom, des de l’escenari, allò que molts joves
pateixen a la vida real.”
Lluís
Parera (director de Ningú no balla
amb mi)

|
El
col·loqui el farem amb
l’ objectiu de:
1.
Desvelar una realitat
cruel, a vegades present en les aules, que per dolorosa, potent,
desmesurada i culpabilitzadora,
moltes vegades es
silencia (...”si no en parlem, no passa
rés”...), minimitza (... “no
n’hi ha per
tant”..., ...”és cosa de
nens”…) o es tracta de manera conductual, amb
mesures
disciplinàries, convertint-la en un “conflicte
entre bons i dolents”.
2.
Facilitar la reflexió individual i
compartida, sobre alguns dels aspectes
que estan en joc en
l’assetja- |
ment
en la
vida escolar dels adolescents. Sovint
es privilegien
els actes per
sobre dels
pensaments, “s’actuen les emocions”.
L’obra
la representen adolescents i parla
del bulling, en aquesta etapa.
Recordem
que l’adolescent té “en les seves
mans” una tasca d’enorme importància en
el seu procés de evolutiu: construir-se
un nou sentiment identitari, que li permeti transitar de la infantesa a
l’edat
adulta, tot fent un procés marcat pels dols (la
pèrdua dels privilegis de l’infant,...)
i per les noves integracions (relacions d’amistat,
accés a la sexualitat
adulta,...). L’adolescent acostuma a viure aquesta etapa del
seu
desenvolupament amb incerteses i desorientació. Quan el
procés és prou exitós
l’adolescent
aconsegueix:
•
sentir
certa coherència interna
•
autoreconèixer-se
en cada moment, tot i els canvis que va vivint
(també físics)
•
autoestima
(satisfacció per talent competencial i/o trets
personals, sense culpa ni vergonya
En
definitiva, quan el
jove se sent prou bé amb sí mateix, segurament
podrà estimar, gaudir de la
bellesa, seguir encuriosit pel món, desitjar i confiar en
l’altre.
En
aquest procés de
creixement de l’adolescent, l’assetjament
n’és un símptoma.
En
l’assetjament hi
intervenen diferents protagonistes:
El
subjecte assetjador, el qual pot triar
l’objecte
del seu maltractament en funció de la seva
intolerància al que és diferent
(física,
intel·lectual o culturalment), o bé al que
s’hi assembla massa (alguna cosa de
l’altre li recorda un aspecte de sí mateix que no
li agrada); la necessitat de
reivindicar-se com el MÉS temut, fort, ...(sentir-se un
més en el grup, el fa
sentir nul); ...; en definitiva, fer-se un lloc en la ment dels seus
companys,
SER ALGÚ pels altres (ja que encara no pot
sentir-s’hi ell mateix).
El
subjecte, objecte
dels maltractes, en veritat pot ser qualsevol; quelcom que
destaca (física,
intel·lectual o culturalment) en el grup; quelcom que
resulta invisible a ulls
del grup i és sumís a la dinàmica del
mateix; etc.
I,
el grup de companys.
Quina és la posició que prenen els companys
davant de l’escena de l’assetjament?
El seu silenci (mirar cap a un altre costat), la seva mirada
d’admiració o la
evident complicitat (moltes vegades per escapar de ser-ne objecte)
conformen el
Grup còmplice
que encoratja la continuïtat
en els maltractes.
En
el col·loqui donarem
peu a parlar sobre els sentiments:
 |
• l’amistat, en tant
que
nou vincle “entre iguals”per
trobar
nous referents, diferents als paterns;
• què
vol dir créixer, com viuen els canvis en el cos;
• com
viuen la necessitat i el desig de l’altre;
• la
soledat i el sentiment de pertinença al grup;
• la
inseguretat i el poder;
|
Margarita
Torra
Col.
nº. 217