Ningú no balla amb mi 


Aquest és un espectacle en què 11 ballarines adolescents ens parlen, amb solidesa i una energia desbordant, del bullying mitjançant el seu llenguatge, la dansa. 

El Grup de Treball Psicoanàlisi i societat del COPC hem acordat amb Som-hi Dansa col·laborar en aquest projecte, portant la coordinació dels col·loquis post-representació, en les escoles i/o instituts on es vegi l’obra.

Al món som moltíssimes persones, cada una amb les seves característiques i peculiaritats, i això fa que totes i cada una de nosaltres  tinguem una personalitat pròpia. És amb aquesta personalitat que ens relacionem amb els altres i establim vincles i amistats, acceptant les diferències de l’altra i entenent que aquestes diferències ens fan especials. Sovint, però, estem cecs davant d’allò que fa especial a l’altre, fruit de l’enveja, les pors i les inseguretats i, senzillament, l’altre passa a ser el nostre enemic. És en aquest 
moment quan un pot cometre errors, comportaments incomprensibles i injustificables.... A través del nostre llenguatge, la dansa, volem explicar la historia d’un assetjament escolar per recordar a tothom, des de l’escenari, allò que molts joves pateixen a la vida real.”

Lluís Parera (director de Ningú no balla amb mi)

 


El col·loqui el farem amb l’ objectiu de:

1. Desvelar una realitat cruel, a vegades present en les aules, que per dolorosa, potent, desmesurada i culpabilitzadora, moltes vegades es silencia (...”si no en parlem, no passa rés”...), minimitza (... “no n’hi ha per tant”..., ...”és cosa de nens”…) o es tracta de manera conductual, amb mesures disciplinàries, convertint-la en un “conflicte entre bons i dolents”.

2. Facilitar la reflexió individual i compartida, sobre alguns  dels  aspectes  que estan en  joc en l’assetja-  
ment en la vida escolar dels adolescents. Sovint es privilegien els actes per sobre dels pensaments, “s’actuen les emocions”.

 

L’obra la representen adolescents i parla del bulling, en aquesta etapa.

Recordem que l’adolescent té “en les seves mans” una tasca d’enorme importància en el seu procés de evolutiu: construir-se un nou sentiment identitari, que li permeti transitar de la infantesa a l’edat adulta, tot fent un procés marcat pels dols (la pèrdua dels privilegis de l’infant,...) i per les noves integracions (relacions d’amistat, accés a la sexualitat adulta,...). L’adolescent acostuma a viure aquesta etapa del seu desenvolupament amb incerteses i desorientació. Quan el procés és prou exitós l’adolescent aconsegueix:

  sentir certa coherència interna

  autoreconèixer-se en cada moment, tot i els canvis que va vivint (també físics)

  autoestima (satisfacció per talent competencial i/o trets personals, sense culpa ni vergonya

En definitiva, quan el jove se sent prou bé amb sí mateix, segurament podrà estimar, gaudir de la bellesa, seguir encuriosit pel món, desitjar i confiar en l’altre.

En aquest procés de creixement de l’adolescent, l’assetjament n’és un símptoma.

En l’assetjament hi intervenen diferents protagonistes:
El subjecte assetjador, el qual pot triar l’objecte del seu maltractament en funció de la seva intolerància al que és diferent (física, intel·lectual o culturalment), o bé al que s’hi assembla massa (alguna cosa de l’altre li recorda un aspecte de sí mateix que no li agrada); la necessitat de reivindicar-se com el MÉS temut, fort, ...(sentir-se un més en el grup, el fa sentir nul); ...; en definitiva, fer-se un lloc en la ment dels seus companys, SER ALGÚ pels altres (ja que encara no pot sentir-s’hi ell mateix).

El subjecte, objecte dels maltractes, en veritat pot ser qualsevol; quelcom que destaca (física, intel·lectual o culturalment) en el grup; quelcom que resulta invisible a ulls del grup i és sumís a la dinàmica del mateix; etc.

I, el grup de companys. Quina és la posició que prenen els companys davant de l’escena de l’assetjament? El seu silenci (mirar cap a un altre costat), la seva mirada d’admiració o la evident complicitat (moltes vegades per escapar de ser-ne objecte) conformen el Grup  còmplice que encoratja la continuïtat en els maltractes.

En el col·loqui donarem peu a parlar sobre els sentiments:

  l’amistat, en tant que nou vincle “entre iguals”per trobar nous referents, diferents als paterns;

  què vol dir créixer, com viuen els canvis en el cos;

  com viuen la necessitat i el desig de l’altre;

  la soledat i el sentiment de pertinença al grup;

  la inseguretat i el poder;



Margarita Torra

Col. nº. 217