Óscar Camps (Barcelona, 1963) és Col·legiat d’Honor de 2018 del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, gràcies al seu treball en favor de les persones, dels seus drets fonamentals, pel seu treball de conscienciació de l’opinió pública europea i per haver salvat incomptables vides al Mar Mediterrani: primer, com a socorrista de banyistes a les costes catalanes; després, de víctimes de naufragis al mig del mar en, per a molts, l’última etapa del seu llarg periple migratori de camí a Europa. A més, però, també per tenir cura de la salut psicològica dels socorristes, que es posa a prova a cada rescat per culpa de la gran duresa de les situacions que han de patir durant els salvaments, a la sensació d’impotència que suposa no poder fer res per salvar la vida de nens, de famílies, de víctimes que fugen de guerres, misèria, vulneració de drets humans, etc. i -sobretot- de la presa de consciència que ens els rescats, sovint, han d’escollir a qui salvar i a qui deixar a la mar. L’ONG Proactiva Open Arms, que va fundar Óscar Camps l’any 2015 per fer totes aquestes campanyes de salvament de vides en naufragis migratoris, compta amb un equip estable de psicòlogues que vetlla per la salut psicològica dels socorristes durant les campanyes i quan són a casa. Cal recordar, també, que Óscar Camps va guanyar el premi Català de l’Any el 2015.

En l’acte de celebració del Patró de la Psicologia de 2018, Óscar Camps va rebre el pin d’or del COPC, com a col·legiat d’honor, de la mà de Ricard Cayuela, que va fer-li una entrevista per al Psiara el passat mes de febrer. Óscar Camps, com és habitual, parla clar: per a molts, massa.
 

PROACTIVA OPEN ARMS: Inicis 

Com va començar Proactiva Open Arms? És certa, la història l’Ailan?

La història d’Ailan és certa, però ni molt menys explica com comença Proactiva Open Arms, t’ho explico. A l’abril de 2015 hi ha un naufragi de 700 persones al Mediterrani, indignant. Jo era molt feliç amb la meva feina, fent socorrisme aquí, i començo a informar-me del que està passant i m’indigno, tot i que se sabia molt poc. Després que a l’abril morin tantes persones, Metges Sense Fronteres compra un vaixell i hi va, al maig o al juny, cosa que vaig aplaudir moltes vegades (com a mostra, el meu Facebook).

Vaig començar a seguir el tema amb profunditat i vaig veure molta gent començava a entrar a Europa per Grècia i que molta gent moria a Turquia. Vaig pensar que era estrany, perquè de la costa turca a la grega només hi ha 10 km i només apareixien morts a Turquia, tot i que si estaven creuant hi havia d’haver morts a les dues bandes. Com podia ser que només es morissin a la banda turca, per què no a la banda grega? I com que Grècia és un país turístic, vaig decidir fer una setmana de vacances a l’agost (cosa que no havia fet mai a la vida) i vaig anar-hi. Vaig buscar una illa de Grècia que estigués a la vora del conflicte, però no massa, i vaig escollir Rodes. Ens en hi vam anar, amb els nens... Jo volia fer un tastet del que era Grècia perquè estava en plena crisi del 2015 i no sabia com aniria. I bé, una tarda em vaig trobar una sabata del 27 flotant a l’aigua i vaig veure que allò no era d’un turista. La vaig agafar, i això era a mitjans d’agost i el 15 de setembre ja estava a Lesbos. Entre una cosa i l’altra va morir l’Ailan. Evidentment, jo tinc un nen que té l’edat que tindria l’Ailan ara, i quan vaig veure la foto de l’Ailan vaig veure el meu fill... i em vaig posar del revés, però tot venia d’abans. Prèviament a aquesta foto hi havia hagut tres germans que havien mort igual, unes setmanes abans. I aquells, concretament aquells, van ser els que -passant un facebook- va veure la meva filla i va dir: papa, per què no aneu a ajudar-los amb Proactiva?

I allà vaig començar a enviar cartes a tothom: a Salvamento Español, a la Generalitat de Catalunya, a protecció civil, a la Creu Roja, a la Colau, a l’Ajuntament de Badalona, al Ministerio de Exteriores, a l’Agència Española de Cooperació Internacional, a l’ambaixador espanyol a Grècia, a l’ambaixador grec a Espanya, a Frontex, a Metges Sense Fronteres de Bèlgica, d’Holanda... oferint per fer rescats a Grècia una empresa de 700 treballadors que cobreix centenars de km. de platges de màxima afluència a tot Espanya (Canàries, Balears, València...), vint-i-pico ambulàncies, trenta 4x4, quaranta motos d’aigua, 18 barques de salvament, 80 desfibriladors, 400 walkie-talkies, etc. La meva gent i el meu material estan guardats en un magatzem des del setembre fins el maig-juny de l’any següent, inactiu. No es fa servir! Els vaig oferir tot el que tinc a tots, un mes gratis, pagant jo, on em diguessin. No em va contestar ningú.

A part, també vaig escriure a MOAS, una petita ONG d’un milionari, que s’havia comprat un vaixell i s’havia posat a rescatar la gent del mar. L’únic que va contestar va ser el de MOAS, que em va dir: “Nosotros estamos en medio del mar, y esto es mar abierto, no es costa. Te aconsejo que vayas a Lesbos, a Grecia”. Aleshores ja tenia el destí i vaig fer una reunió a l’empresa per dir-los que anava a Lesbos, a veure què, si podíem ajudar, perquè ningú no havia contestat el nostre oferiment. També vaig reunir els 4 pilars de la meva empresa, i els vaig dir: “Jo no parlo anglès, qui ve amb mi?” I tothom em va dir que estava boig, però el Gerard em va acompanyar. L’endemà sortíem els 2 cap a Grècia, sense pensar en què ens trobaríem. I vam arribar a Atenes, i d’allà a Lesbos, vam llogar un cotxe, vam anar a la costa nord i vam baixar del cotxe als 20 minuts estàvem a l’aigua rescatant gent. I va ser un no parar. 

Rescataves la gent a la platja, directament, sense barca ja estàveu rescatant gent?

Tens temps de veure un vídeo d’un minut? Veuràs com ho fèiem quan hi vam arribar... Era...

Al tercer dia ja estàvem esgotats. Havia gravat aquest vídeo amb el telèfon, i li vaig enviar al Tomàs Molina, que el conec, que el mira i m’escriu: “On collons ets, tio, i què és això?” Dic: “Soc en una illa grega rescatant persones que s’ofeguen”. Ho va passar a informatius, que va fer un breu. Aleshores, va venir la BBC (que estava fent un reportatge sobre com arribaven els refugiats) i ens va veure als 2 amb l’uniforme i el pitos treballant, i es pensaven que érem de l’administració grega. “No, dic, som voluntaris de Barcelona” i és clar, es van posar les mans al cap. I van fer, en 2 dies, un reportatge sobre nosaltres. I això ens va donar molta visibilitat.

A partir d’aquí, va aparèixer el coordinador general de la Human Rightwatch ens va veire treballar i va dir: - “De quina ONG sou?” – “No, no, som... turistes” – “No! On vas! No podeu estar així, us pot passar algo!”. I es va posar a treballar amb nosaltres 2 dies. Quan va saber que teníem una empresa de socorrisme em va preguntar quants socorristes podríem enviar, si podríem estar en més d’una illa, si teníem material... I que caldria molts diners. Però ens va assegurar que podia aconseguir els diners si muntàvem una ONG, contractàvem una assegurança, i fèiem una pàgina web y un crowfounding. Llavors vaig trucar a Barcelona, a un advocat i al director financer de l’empresa i li vaig dir que calia contractar una assegurança de responsabilitat civil perquè si no ens farien fora de l’illa. Vam fer-ho, vam fer la pàgina de crowfunding i vam informar a Human Rightwatch i als 2 dies ens arribaven donacions dels EEUU: de la Universitat d’Stanford, de Palo Alto, la Universitat de Los Angeles, de la zona de Silicon Valley i els primers 60-70.000 euros que vam rebre com a ONG, els vam rebre dels americans.

Això ens va donar la possibilitat de portar motos d’aigua, portar més gent, d’anar a una altra illa, vam anar a Kios, i ens vam expandir. Més endavant, al cap d’un mes, va haver-hi un gran naufragi, que van haver-hi centenar de morts i jo vaig fer unes declaracions molt dures, contra Frontex i contra la guàrdia costera i es va publicar al NY Times a 2 pàgines. Això va fer enfadar molt al director general de Frontex, a Fabrice de Geri, i aquí va començar la nostra guerra personal.
 

Equip de suport psicològic de Proactiva Open Arms 

Com se’t va acudir integrar un equip de suport psicològic a Proactiva Open Arms?

El primer dia que vam anar a rescatar persones de la mar ja ho vam veure... perquè era molt dur. Nosaltres érem 2, que havíem anat a socórrer a Lesbos quan ens vam assabentar que estaven morint persones al mediterrani oriental en un èxode per mar. Europa encara ni ho sabia. Dormíem en un hostalet, que estava a 100 m de l’aigua, enmig de tota la costa nord, on arribaven per tot arreu. Des de la finestra de l’hostal, a la nit, senties els crits de persones que arribaven a mig km, a 300 metres... és escandalós, el soroll. De fet, a mi m’afectava molt, el soroll, si algo m’ha impactat més, més que la vista, ha estat sentir: els sorolls, són el que més deixa empremta a la memòria. I jo estava al llit sentint els crits i, com a les pel·lícules, el meu company Gerard no sentia res. I aixecar-me, i anar a la finestra: “Jo els sento! O no els sento? Ostres, ara no sento res...” I tornar al llit i pensar... alguna cosa no va. I la meva dona, evidentment, em va obligar: directament. De totes maneres encara vam tardar força temps poder-lo crear.

I com vau poder muntar un equip de suport psicològic?

Doncs ho va fer la meva dona, a través d’un contacte seu, el Juan Luís Ney. 

Què és el que més costava de gestionar pel que fa a l’esfera psicològica del socorrista?

Era molt dur el xoc de realitats entre allà i aquí. Jo faig moltes fotos, sempre, i quan estava a Grècia ho fotografiava tot. I quan mirava fotos, de tant en tant em sortien intercalades les fotos de casa que m’arribaven en missatges de What’s App... i veies nens mig ofegats i en un moment el meu fill a la festa de l’escuma. Un nen ros amb els ulls verds tot banyat d’escuma, passant-s’ho bé, i la foto del costat era un nen fent una migració que li costava la vida. És un shock bastant gros. I després arribaves a casa i clar, necessitaves força dies perquè t’interessés alguna cosa del que hi ha aquí... perquè no et creus res. Ets aquí i veus que el que s’està discutint als diaris i...et poses les mans al cap. Penses: Estem adormits tots, estem vivint en una bombolla. Estem molt allunyats del que viu la major part de la humanitat. I clar, costava molt haver vist l’altre costat i que la meva dona em digués: “tenim una reunió al cole de la nena perquè té un problema”. I jo pensar que, en realitat, ella no tenia cap problema, que els problemes de veritat els tenien els nens que morien al Mediterrani. I aquest shock... 

Aquest shock de conèixer l’altra dimensió i comparar-ho amb la teva et preocupava?

Clar, jo no n’he fet molt de cas, perquè com que vaig i vinc...però sí que ens hem de preocupar, sobretot de la gent que enviem a les campanyes, perquè en som responsables. Jo trobo que és indispensable, vaja. 

Suposo que, de vegades, no tothom està preparat. Potser pensa que sí, però...

N’hem après. Perquè al principi pensàvem a protegir aquestes persones i donar-los eines per quan tornessin, perquè alguns es trobarien el mateix que em trobava jo. Després vam aprendre que també abans: que calia “filtrar”, que no tothom podia fer-ho. Al principi, com que tiraves d’empresa, tiraves de gent professional que has tingut treballant molts anys, i al principi no et preocupaves tant. Però quan vas obrint el ventall de voluntariat i comença a venir gent que no coneixes, penses: s’hauria de fer suport psicològic. Però clar, sense recursos, amb tanta pressió i sent 4 a la ONG, se’ns desbordava, se’ns n’anava de les mans. Ara estem tornant una altra vegada a recol·locar-ho tot, perquè quan les coses van malament, només et pots centrar en el que va malament i és urgent, aquestes altres coses són una necessitat, però alhora són un “luxe”. Una cooperant italiana que ha estat amb nosaltres ens va dir: “Ostres, he anat amb moltes ONG i mai havia tingut suport psicològic”. És que clar, no saps el que et trobaràs, aquí. Et pots trobar amb una desgràcia molt grossa, per exemple a Grècia, que no oblidaré mai a la meva vida. I qui es trobi amb una cosa d’aquestes... Jo me’n recordo del “lugar seguro”. 

A més d’estar orgullós de la feina que fas, suposo que et satisfà veure que no estàs sol. Perquè hi ha molta gent que se t’ha anat aproximant.

Jo sóc molt egoista, en aquest sentit. Jo penso que el millor de la ONG, a nivell personal, a l’Óscar Camps, com a persona, el millor que m’ha aportat l’ONG és que he recuperat la meva filla. És el que més valoro. La resta és la mateixa feina que feia, però aquí busques nens perduts i atens picades de medusa perquè tenim un mar que és una joia i a l’estiu no s’enfada mai. Quan vas a fer allò per què t’has preparat realment, veus que el més lògic és que estiguis allà. El que jo no entenc és com és que hem tardat tant! Cap professional del sector, som la primera ONG que s’ha creat pel tema del socorrisme o pel salvament. En canvi, ja feia anys que hi havia Pallassos sense fronteres, Metges Sense Fronteres, etc.

Hi ha 50.000 persones que han donat diners a Proactiva Open Arms, però són 54.000 les que hem rescatat: hi ha més persones rescatades que donants. El cost de les nostres operacions són 100.000 euros al dia i portem 41 missions, de 15 dies (més 1 milió de reparar el barco). I tot això surt d’un telèfon mòbil i de les xarxes socials. Però això no ho havia dissenyat. Jo com a socorrista volia ajudar en aquesta crisi perquè em veia amb l’obligació d’ajudar i hi vaig anar... i ja està. I tota la resta ha vingut sol. I ara els socorristes espanyols són reconeguts arreu del món, perquè van ser els únics d’atrevir-se a enfrontar-se a la crisi humanitària on moria més gent al mar.

Encara no hi ha cap escola de negocis que t’hagi demanat que ho vagis a explicar?

Sí, he anat a ESADE, a l’IESE... Ara ens demanen molt per la comunicació. Hi ha dos valors que pesen molt a Proactiva Open Arms: el suport psicològic, que pesa, cada vegada més, i la comunicació envers la gent. Tothom es preocupa per nosaltres, perquè la gent ens dona suport, però la primera... quan fas un twuit que hi ha rescatats i que es veu molt dura la foto, de primer la gent pregunta: “I a vosaltres qui us cuida?” “Quién cuida a los que salvan?” 

De que s’han de protegir, els socorristes de les campanyes?

Jo havia estat coordinador d’emergències de Creu Roja i ningú no havia pensat en el suport psicològic fins l’any 2000. Va haver-hi rescats a Biescas, a Banyoles, etc. i no van venir psicòlegs a atendre víctimes i familiars fins a l’accident de Soria (un accident en què van morir nanos de Viladecans). Atendre els socorristes era inimaginable, aleshores. Però llavors comencen els salvaments de refugiats i, tu al principi no te n’adones, però l’entorn sí que t’ho veu: un dia normal, en un supermercat vaig sentir un nen plorar i... se’m va parar la imatge durant tres segons. Només de sentir un so. Perquè el que hem vist és pitjor que una guerra. Els reporters gràfics que venen ho diuen, i són reporters de guerra. Perquè quan vas a una guerra, vas a una guerra! Però veure morir en un context de “no guerra”... El pitjor, realment, és veure morir: es triga, eh, a morir! Trigues minuts! I mentre, tu estàs intentant que no es mori, però es mor... i no hi arribes. I hi ha imatges que les tinc molt fresques! 

I als ports, a les barcasses aquestes, que arriben amb la gent després dels naufragis...

Aquests ja estan morts, i no és tan dur. No no, el pitjor és veure morir nens, veure morir nens saludables, veure que els surten bombolletes pel nas mentre estan mig enfonsats, i que no pots amb tots... i dius: “Aquest no puc!” O... “Quin deixo?”. Això li explicava al Papa, no ens toca a nosaltres, decidir això. Haver d’escollir qui se’n va i qui no és el més dur, i a més equivocar-te, eh! La primera vegada ens vam equivocar: vam treure tots els nens (bé, tots els nens, molts nens) i se’ns van morir molts pares. Perquè no podíem: primer agafaves els nens i quan tornaves a buscar els pares ja no hi eren. La gent es pensa que és molt ràpid, però no: hi ha distàncies, i es perd molt de temps, i... i quan a acabes, arribes a port i tens els nens plorant, drets -el que poden estar drets i no estan entubats- i penses: Els hem deixat sols aquí, en un país que no és el seu, en un continent que té res a veure amb el seu, amb una religió que no coneixen absolutament res i què serà d’ells? A més, són il·legals tots. Què els espera? I va ser un cop molt dur.

I aleshores vam fer una mica de brífing, improvisat, i vam dir: s’ha acabat no ho farem mai mes, això. Aquestes coses només les podem parlar entre nosaltres, perquè no tenen cabuda al món real.

Això em fa pensar en la decisió de Sofi, aquesta d’entregar als nazis, ell o ella?

Vam decidir que deixaríem morir famílies senceres i rescataríem famílies senceres. És molt dur, això, eh! Decidir-ho fredament, amb un cafè... i posar-ho a la pràctica. Perquè a Lesbos no vam haver-ho de tornar a posar a la pràctica, però al Mediterrani central, al Gerard i a mi, als 2 alhora, se’ns va tornar a donar. I tenim imatges del pare, amb el nen, i la mare i la nena morta. Però bé, almenys vam treure el pare i el nen. I va costar, el que ens va costar, saps! I clar, com ho mastegues tot això?

L’alerta psicològica va sorgir amb aquesta decisió, a Toquima. L’Iñaki es va trobar amb la tessitura d’haver de decidir. Perquè no donàvem a l’abast, érem 4 i eren 400 a l’aigua. I aquí és on arrenca el suport psicològic. Quan li vaig explicar a la meva dona es va esgarrifar. La Camille va ser qui va organitzar la plataforma de suport psicològic, la va fer ella.
 

El COPC i els refugiats

No sé si estàs al corrent, però des de la Generalitat vam rebre la possibilitat d’entrevistar a 300 persones perquè fossin mentors de refugiats. Ho hem fet, tenim 100 persones que estan hi disposades, però... no hi ha refugiats. No venen, no apareixen.

Nosaltres tenim 2 pisos a Barcelona amb 8 o 9 refugiats. Hem fet un curs de socorrisme per a 15 persones que han sol·licitat refugi, i els fotrem a treballar aquest estiu. Sense fer soroll, eh! Jo sóc una empresa privada, ho faig a través de la meva empresa privada. Si jo, que no sóc ningú, he pogut fer tot això, què poden fer els alts càrrecs públics de l’administració que tenen calés temps i recursos? La Generalitat no té cap competència; això és cosa de l’estat! Però, si jo, sense recursos i amb una petita empresa tinc 9 persones, en 2 pisos, ja fa més d’un any, què és el que podria fer la Generalitat? Si són capaços de desobeir per posar urnes... 

Suposo que no saps que des del Col·legi hem presentat un projecte pilot per ocupar pobles petits de Catalunya que encara tenen electricitat i d’aigua i portar-hi refugiats. Però ningú ens ha dit: ah, expliqueu això...

La bona fe...aquí s’ha jugat molt amb la bona fe de la gent i s’ha omès molta informació. El tema del control de l’emigració, el control d’estrangeria, no és una potestat, una transferència a la Generalitat. Qualsevol que hagi volgut fer això, a part de tenir molt bona fe, està molt desinformat. Era millor donar suport els que estàvem dient: “que se’ns estan morint! No vindrà ningú! No vindrà ningú! No volen que vinguin!” Perquè la UE no està fent res. Bueno, era molt bonic posar volem acollir, wellcome refugees, però no cal anar-los a buscar allà, els tenim aquí! Per què no els ajudem, els que tenim venent bolsos al passeig de Gràcia? També han vingut amb patera! 

Amplicació: situació a la Mar Mediterrània, a principis de 2018, i situació amb els refugiats

Com ha millorat la situació de les persones migrants arran de l’acord europeu per eliminar les màfies de tràfic de persones, per exemple a Líbia?

L’acord que signa la Unió Europea és, segons diuen, per frenar la immigració il·legal, no per eliminar les màfies. En el cas de Líbia, que és un país en guerra sense un govern estable, l’acord que se signa és perquè frenin la sortida d’emigrants. Els diners que hi destina la Unió Europea financen diferents grups armats que fan aquesta feina, vinculats a unes de les faccions en lluita pel govern de Líbia, que controla només una part de la costa. 

Aquest acord, doncs, no redueix les l’acció de les màfies de tràfic de persones?

No, perquè dels 2.000 km de costa de Líbia, hi ha 1.800 km que estan controlats per grups armats autofinançats, que viuen del tràfic de les persones, del tràfic d’òrgans, de la prostitució, i el tràfic d’armes. Els drets humans, a Líbia no existeixen, i molt menys encara per un immigrant subsaharià. El que ha canviat és que les mateixes màfies que abans es dedicaven a treure persones del país cap a Europa, ara es dediquen a no deixar-les marxar. És indigne que la UE signi un acord amb un país que no té un estat visible i en el qual no es garanteixen els drets humans. Les Nacions Unides s’està queixant constantment que allà es vulneren tots els drets, que hi ha esclavitud, que hi ha persecució, que la violació és sistemàtica... Jo m’indigno perquè tinc la informació, però l’opinió pública que no la té. 

Per què aquestes informacions no arriben a l’opinió pública?

Perquè s’oculta, i el que es fa públic és amb un vocabulari tendenciós, per fer-nos creure que hi ha una normalitat que no és real: per exemple, que “la UE negocia con el gobierno de Trípoli” o de “camps de refugiats libis”, com si n’hi hagués. 

Com afecta aquesta situació a Proactiva Open Arms?

Els guarda costes, al 2016, pujaven al nostre vaixell, i feien un te i parlàvem de futbol i compartíem xocolata. Els mateixos que al 2016 feien això, després que intervingués la UE donant calés, els mateixos, van començar a insultar-nos i a disparar a l’aire. Els mateixos. Per tant, es va notar de seguida la intervenció d’Europa. Però no només els dona diners, els entrena. Ara mateix els està entrenant la Guàrdia Civil, que té 90 libis al sud d’Espanya, a Andalusia. Els estem entrenant aquí a Espanya... i ara mateix Espanya porta la coordinació de la Operación Sofía, l’operació contra el tràfic de persones instaurada al Mediterrani. 

I els refugiats s’han desplaçat, davant d’això? O què fan, què està passant?

No, els refugiats, la gent que està a Líbia està atrapada: no va lliure. Ja els entren amb màfies: després de creuar el desert, el Sahel, una màfia els entra a Líbia i els ven a una altra màfia de Líbia. La màfia de Líbia que els rep els porta a qualsevol ciutat i se’ls ven: elles són, evidentment, totes violades, passen a ser joguina sexual del grup armat que les compra, o són venudes per atenció domèstica a qui les pugui pagar... i a ells els venen per 300-400 dòlars: es venen en un mercat per a l’agricultura, la construcció... i treballen a canvi de menjar. Quan poden reunir 400-500 dòlars, al cap d’un any, un any i mig, dos, compren el passatge de la patera, a una altra màfia. I mentrestant, si els veuen pel carrer, són detinguts, els porten a un centre de detenció, els fan xantatge, els extorsionen, els fan trucar a la família i els hi demanen 200-300 dòlars amenaçats a punta de pistola (tot això ho tenim en el youtube, perquè són els testimonis que ells expliquen), això ells: lo d’elles és molt pitjor. I clar, la família sent com els peguen, i com criden, i envien 300 dòlars: imagina’t per una família del Sudan del Sud, que hagi d’enviar 300 dòlars... per ells és una fortuna. 

A Europa, en canvi, sí que s’ha aconseguit aturar és el tema dels camps de concentració?

A Europa hi ha dos fluxos: un a l’Egeu, flux Turquia Grècia, i al nord d’Àfrica que ve a Espanya i cap a Itàlia. Són molt diferents: aquest té un caire molt africà, el 85-90%, en canvi, per Turquia hi ha de tot: afganesos, sirians, entren alguns africans, Bangla-deshencs, i fins i tot Nepalesos. Per tant, són diferents perfils. El que va entrar des de 2015 fins a l’abril de 2016 per Grècia, majoritàriament eren sirians, uns 900.000 que anaven cap a Alemanya, que volia rejovenir la seva piràmide de població. Creuaven totes les fronteres a peu, perquè el tractat de Shengen ho permetia, i a Àustria els posaven trens cap a Alemanya. Fins que la Merkel va dir prou, al març firma l’acord amb Turquia i tanca les fronteres. Clar, 60-70.000 persones van quedar atrapats pel camí, en trànsit. Aquests estan atrapats, encara ara: porten 2 anys atrapats, al fang. Sota els ponts, en tendes de plàstic, i molts d’ells tenen part de la seva família a Alemanya, i no poden fer reagrupació. Conec molts casos d’homes que són a Alemanya i tenen la família atrapada pel camí. I han estat un any sense poder sortir d’Alemanya, fins que no han pogut obtenir la residència. I durant aquest temps tenien la dona en una tenda a Idomeni, amb el fang fins aquí, amb els nens, i sense poder ajudar-los. Aquí és on, desesperadament, la UE no està fotent res, perquè podria haver agafat aquestes 70.000 persones i haver-los repartit perquè estiguessin en condicions dignes. 

Però continua havent-hi persones que migren o això s’ha solucionat?

És que això és un no parar perquè la política en origen no existeix. Portem 70 anys amb el domo, amb el sobret de la fam. La pobresa l’estem mantenint: només amb un 10% del que ens hem gastat per rescatar el bancs a Espanya, s’acaba amb la fam al món. Per acabar amb la gana al món portem 70 anys, amb Càritas, i no hem avançat: per això em vaig discutir per primer cop amb el Papa. Ara, hi ha tota una sèrie de conflictes a l’Àfrica que fa que estigui molt desestabilitzat, tot, i que hi hagi molta pobresa, i evidentment, veuen com es viu aquí, i clar, venen. 

Malgrat això, com ha evolucionat el reconeixement i el suport a Open arms, després d’aquest nou vaixell i que el vell, si no m’equivoco, ha fet gira per sensibilitzar. Ha tingut una evolució favorable?

Els pilars de la organització són el rescat, és l’acció al mar per evitar que la gent mori; la comunicació, que per això portem periodistes a bord, i la sensibilització. Perquè vam aprendre a Grècia que si no es veu, no existeix. Si no surt als mitjans, no existeix el problema: quan vam arribar a Grècia, hi portaven més d’un any, i ningú en sabia res. I va ser que nosaltres vam entrar i a difondre i a portar fotògrafs, i a portar periodistes i a fer XXSS que Espanya es va enterar de la crisi de Grècia perquè no sabien res. Fins que no vam anar nosaltres allà, no es publicava res. Aleshores, un dels vaixells, el més emblemàtic, perquè el Jordi Évole va fer un documental i és el menys apte per al salvament, l’hem dedicat a la sensibilització perquè és bonic, però vam haver de buscar un altre vaixell més pràctic per fer el salvament. Vam aconseguir un barco molt antic, de 47 anys, al País Basc, que una empresa naviliera anava a desballestar però té tant d’amiant a dins que desballestar-lo és molt car i el propietari ens el va donar per estalviar-se’n els diners. Imagina’t com són les coses que aquest vaixell estava atracat en un port gallec, suposadament operatiu perquè formava part d’una contrata de salvament... Doncs va costar un milió d’euros per posar-lo en marxa! I tenia tots els certificats al dia, suposadament tot funcionava... imagina’t quin país tenim! 

Doncs quins regals, aquests vaixells, no?

Sí, sí, els 2 han sigut verinosos. Per a Open Arms, aquest vaixell ha suposat anar sense calés, ens va costar la meitat del pressupost de l’organització aconseguir que es mogués. Tot el que teníem estalviat, tot el que va generar el documental Astral, ens ho vam gastar preparant el vaixell... i ara anem apurats, perquè és un vaixell que gasta entre 3.700 i 4.000 litres de gasoil al dia: 3-4 tones de gasoli al dia, amb un dipòsit de 200 tones. I omplir el dipòsit són 200.000 euros. 

Aquesta actitud teva tan tranquil·la, tenint en compte el que expliques, forma part de la teva personalitat, o t’esforces a ser molt tranquil i no indignar-te?

Sóc de sang calenta, i tinc un grau d’impulsivitat molt alt. Però a la feina, als rescats, no ho sóc. Jo fa temps que no ploro treballant, però ploro a totes les pel·lícules de cine. No m’afecta directament, però ho pateixo després. Estic emocionalment trontollant:  vaig a veure Coco i vaig acabar plorant com una magdalena, en canvi vaig tenir bebès morts a les mans fa dues setmanes i... suposo que això forma part de la feina. 

Pel que fa la indignació, m’indigno, és clar. Al mar és impossible no indignar-se: fins i tot les armades espanyola i italiana, malgrat les ordres que tenen, s’escandalitzen. Ahir llegia en un article d’un capità de l’armada espanyola que deia: “lo que pasa en el Mediterráneo es innombrable”, i això és un èxit que atribueixo a més de 2 anys del treball d’Open arms, que hem estat suportant una campanya de desprestigi i difamació per salvar vides humanes: “que si somos el efecto llamada, que si somos los taxis del mediterráneo, que si traemos y llenamos Europa de pobres, que si estem en contacte amb els traficants, que si ens financem a través de donacions de traficants, que si som un negoci de les màfies”, ens han dit de tot!  I saps per què ha acabat, tota aquesta campanya, i perquè els capitans de l’exèrcit ara diuen el públicament que també rescaten? Perquè vam anar a veure el Papa i es va indignar profundament, i es va bellugar, va parlar amb el govern italià amb tothom i va dir: “Què és això de perseguir a les organitzacions humanitàries?” I va ser ell qui ho va parar, perquè de cop, s’ha aturat la campanya de desprestigi i persecució judicial i econòmica que rebíem per denunciar el que la UE fa a la mar Mediterrània. Però el mal ja estava fet: de 8 vaixells humanitaris que hi havia al principi, ara només n’hi ha dos.

En què consistia la persecució econòmica?

En acusar-nos que rebíem donacions de les màfies per entrar amb la fiscalia a investigar tots els donants. El que volien no era això, sinó que els donants deixessin de fer-ho per no ser investigats: per això van fer un anunci públic que ho farien, i finalment no ho van fer. Però com que el nostre donant és el poble (que ens dona 20 €, 50 €) aquests no tenen por, aquests de què han de tenir por? I com que el que fem és tan clar, doncs no va mermar, la donació.

I a més a més has d’anar en compte amb hisenda, oi?

Amb la Seguretat Social, tinc 14 inspeccions de treball, i una d’Hisenda. Però bé, parles amb totes les empreses catalanes i et diuen el mateix. Totes estan sota investigació per poder dir que el procés ha perjudicat a la indústria catalana. Tot és una hipocresia i una manipulació brutal.