Sami
Timimi, psiquiatra britànic i membre del Council for
Evidence Based Psychiatry, observatori dels efectes adversos dels
tractaments
farmacològics a llarg termini, considera que el
diagnòstic de TDAH s’ha
popularitzat a Occident degut al discurs que afirma que el TDAH
és un trastorn
biològic que pot tractar-se fàcilment
i eficaçment amb fàrmacs.
Timimi
afirma que el TDAH és en realitat un diagnòstic
amb
poca consistència científica, ja que
té grans problemes de fiabilitat i
validesa. Per exemple, els comportaments que es consideren propis del
TDAH
disminueixen i fins i tot desapareixen quan la persona es troba sota
una
supervisió propera, en un entorn nou o fent una activitat
que li resulta
especialment interessant.
Timimi
assenyala que molts estudis que avalen l‘eficàcia
dels tractaments amfetamínics s’han portat a terme
amb metodologies
inadequades, que afecten la fiabilitat dels resultats i les dades sobre
els
efectes adversos. Alhora, Timimi posa èmfasi en el fet que
hi ha estudis que
demostren que després de tres anys amb tractament
amfetamínic empitjoren els
comportaments lligats al diagnòstic de TDAH.1
Marino
Pérez, catedràtic de la Universitat
d’Oviedo,
mostra que el TDAH perd tota consistència com a entitat
clínica, trastorn
mental o malaltia del neurodesenvolupament, quan es comparen les xifres
de
prevalença entre els diferents manuals
diagnòstics: mentre que el DSM situa la
prevalença del TDAH en un 10 %, el CIE ho fa entre un 1 i 5
%, i el sistema
classificatori francès (Classification Francaise des
Troubles Mentaux de
l’Enfant et l’Adolescent) en només un
0,5 %. Aquesta última dada té a veure amb
el fet que a França el TDAH s’entén com
un problema de reacció al medi i no una
malaltia del cervell.2
Del
criteri diagnòstic utilitzat a França es
desprèn, com
conclou el
psicoanalista José Ramón Ubieto, que
l'ús d’amfetamines prescrits per al TDAH
en aquell país és pràcticament nul.3
El
psiquiatra i coordinador de l’observatori de Salut
Mental Comunitària de Catalunya, Josep Moya, recorda que un
informe elaborat
per la Comissió Ciutadana de Drets Humans de les Nacions
Unides al 2010,
alertava que Espanya havia experimentat un augment dramàtic
del nombre de nens
i adolescents sans que estaven sent diagnosticats amb els anomenats
trastorns
de l’aprenentatge i els trastorns de conducta, com el TDAH
principalment, i
se’ls administraven drogues psicoestimulants, com les
amfetamines, per al
control i maneig dels símptomes observats. Moya fa
ressò que l’esmentat informe
denúncia que l’activitat de diagnosticar i tractar
nens etiquetats amb TDAH
s’ha convertit en un gran negoci per a la industria
farmacèutica i els
psiquiatres infantils.4
Francis
García Collado, professor de la Universitat de
Vic, considera que allò que de veritat posa en relleu el
diagnòstic de TDAH és
un sistema educatiu que té com a finalitat aconseguir que el
nen o l’adolescent
es converteixi en una persona no conflictiva i socialment adaptada,
perquè avui
en dia el sistema educatiu segueix donant més
importància a la repetició i la
memorització que no pas a la comprensió i la
capacitat de poder enraonar i
donar una opinió sobre allò que s’ha
après.5
En
aquesta línia,
Ubieto proposa alternatives a la medicació a
l’hora d’atendre nens i
adolescents diagnosticats amb TDAH. D’una banda, aquesta
població hauria
d'abordar-se des de la psicologia per tal de reconduir conductes, i de
l’altra,
s’hauria d’analitzar el context escolar
específic, ja que la prevalença actual
del TDAH disminuiria només modificant les
estratègies educatives, per exemple,
no demanant als nens que estiguin cinquanta minuts asseguts en una
cadira i
concentrats.3
Però
si tots aquests
arguments no són suficients per aturar la
prescripció d’amfetamines en nens que
es diagnostiquen de TDAH, un recent
estudi realitzat a Barcelona és concloent.
Es
tracta d’un
estudi internacional liderat per l’equip
de Psiquiatria, Salut Mental
i addiccions del Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR),
que ha identificat
per primera vegada que les persones amb
Trastorn per Dèficit d’Atenció e
Hiperactivitat (TDAH) presenten 8 vegades més
probabilitat de consumir cànnabis en algun moment de la seva
vida. Aquest
estudi s’ha centrat en l’anàlisi del
genoma complert de més de 85.000
participants i ha estat publicat en la revista Molecular
Psychiatry. Alhora, ha
estat guardonat en el Congrés
Anual de la European Network of Hyperactivity Disorder sobre TDAH.6
És
de suposar que aquest descobriment marcarà un abans i un
després en el
tractament del TDAH amb amfetamines, ja que la pregunta que ara es
planteja és:
podem
continuar receptant amfetamines a
nens que, per una predisposició genètica, sabem
que tindran més risc de
desenvolupar una addicció al cànnabis durant la
pubertat o l’adolescència?
Un
fet semblant seria el següent: després de descobrir
que un nen pateix una
predisposició genètica a desenvolupar diabetis,
continuarem premiant-lo amb
llaminadures cada vegada que obté un bon resultat escolar?
O
potser ara els laboratoris farmacèutics promouran estudis
científics per tal de
demostrar que les amfetamines no són substàncies
addictives?
Fonts
1.
Sami
Timimi,
“Non-diagnostic
based approaches to helping children who could be labelled
ADHD and their famílies”, Int
J Qual
Stud Health Well-being,
2017;
12(sup1).
https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC5510228/
2.
Marino
Pérez Álvarez, Más
Aristóteles y Menos Concerta@, Ned Ediciones,
Barcelona, 2018.
3.
La
Vanguardia, 28-03-18, “Psicoanalista José
Ramón Ubieto: ‘Hemos hecho
del TDAH una epidemia’"
https://www.lavanguardia.com/vida/20180328/442005627790/psicoanalista-jose-ramon-ubieta-hemos-hecho-del-tdah-una-epidemia.html
4.
Josep
Moya Oller, “Debilitats epistemològiques del
constructe de TDAH”, Revista de
Menorca,
Tom 96, 2017 (pp. 89-106). https://www.ateneumao.org/revista-de-menorca/sumaris/revista-de-menorca-96-2017/
5. Francis
García Collado, “L’educació
de la democràcia: projecte i
praxi. Aprenentatge, ambient i desig”, a El
futur a l’encreuada. Filosofia i societat (Pol
Capdevila i Francis García
Collado, coordinadors), Associació d’Estudis
Filosòfics, Barcelona, 2017.
6.
https://www.vallhebron.com/es/noticias/la-predisposicion-genetica-favorece-el-consumo-de-cannabis-en-personas-con-tdah
Pau
Martínez Farrero
Doctor
en psicologia i psicòleg clínic especialista
Col·legiat
4.921
