JORNADA:
Ser pares avui, una missió impossible? Funcions parentals, autoritat i límits

 

En aquesta jornada que ha tingut lloc el 4 de maig de 2019 els integrants del Grup de Treball de Psicoanàlisi amb Nens del COPC hem volgut transmetre el recorregut conceptual i clínic que en els dos últims anys hem anat treballant al voltant la funció del pare en l’actualitat.

Les lectures de texts de psicoanàlisi actuals i clàssics, juntament amb aportacions clíniques fruit de la nostra pràctica han anat teixint un fons de saber que està en la base de la producció de les dues ponències presentades, enriquides amb els comentaris, matisacions i preguntes de les presentadores.

La primera de les ponències La funció del pare en les estructures familiars actuals”, a càrrec de Glòria Esteve, ha tingut com a punt de partida la qüestió que Recalcati planteja, en el seu llibre ¿Qué queda del padre?, de com es pot introduir “la funció virtuosa del límit” que regula el gaudi pulsional i possibilita el camí del desig, en un temps hípermodern que tendeix a l’absència de límits i a la no renúncia.

Es continua amb un recorregut per la teoria psicoanalítica clàssica de l’Edip, ressaltant la vigència de la funció del pare com a qui fa valdre la llei de la interdicció de l’incest facilitant el procés de separació del fill respecte la mare i possibilitant així el camí del desig propi.

Una de les confusions actuals és que la prohibició és viscuda per les figures parentals com a negativa. Als pares els costa entendre que posar límits facilita no quedar atrapats en el gaudi i permet que el desig circuli.

Observem també com l’esborrament de les diferències generacionals i dels llocs que ocupen les parelles parentals i els fills configura un escenari diferent, fent que els vincles tinguin altres característiques.

La institució familiar es transforma segons el context historicosocial, però la funció humanitzadora i educativa de la família continua: la família és la primera cèl·lula on el nadó, a través del vincle, s’humanitza.

Una altra realitat actual és que la diversitat de composicions familiars pot fer confondre les funcions parentals.

Recalcati diu que la humanització de la vida exigeix la trobada amb al menys un pare. No és qüestió de gènere ni de sang, ni d’un ideal. Es algú o alguna cosa que faci aquesta funció a través d’un acte singular, com a testimoni, sense valor universal ni ideal.

La segona ponència La llei simbòlica i el lloc de l’infant en la època actual”, a càrrec de Roman Pérez, té com a punt de partida la consideració que els canvis en el lloc del pare van lligats als canvis en el lloc de la dona i el de la mare i als de la família. Aquests afecten a l’ordre simbòlic i als ideals socials.

La llei simbòlica és la que permetrà a l’infant humanitzar-se, és a dir, introduir-lo en l’ordre simbòlic, en allò social. La família és la transmissora d’aquesta llei. Té una funció en la construcció subjectiva de l’infant i també la té en els vincles familiars. Posa les condicions perquè l’infant pugui accedir a un desig propi.

L’infant ocupa un lloc central en la família. Observem pares per als quals la satisfacció narcisista a través del fill té un valor primordial en detriment del fill com a subjecte diferenciat amb necessitats, demandes i desitjos propis.

Hi ha pares amb tendència a cercar la satisfacció permanent dels infants, a no contrariar-los. Infants que participen i estan exposats a la vida dels adults sense filtres.

Sovint, l’infant més que tenir un lloc d’un subjecte en construcció, és tractat com un objecte de tot tipus de formacions, amb criteris de productivitat, sense poder viure la seva infantesa.

Dintre d’aquest context de tants canvis hi ha coses que perduren, que tenen una total vigència, com ara que els pares ocupin un lloc d’autoritat. Cal que cada mare i cada pare s’autoritzin per assumir la responsabilitat de la criança i govern del fill. Això vol dir capacitat per suportar les reaccions de frustració, odi i hostilitat, la capacitat de contenció i d’acompanyament, l’escolta de les seves emocions, per ajudar-lo a acceptar l’autoritat dels pares i a ocupar el lloc del fill.

Ser pares avui no és una missió impossible, però sí complexa, perquè hi ha més elements, més llibertat, discursos que obren línies diferents i poques opcions de seguir un model universal. El que queda és que els pares adoptin una posició pròpia, ètica, coherent amb els propis principis, al modus del que plantegem del pare com a testimoni de la llei. 

La presentació de les ponències va generar una gran participació dels assistents, les aportacions dels quals testimoniaven posicionaments diversos i obrien nous interrogants.

 

Glòria Esteve Nadal
Maig 2019