JORNADA:
Ser
pares avui, una missió
impossible? Funcions parentals, autoritat i límits
En
aquesta jornada que ha tingut lloc el 4 de maig de 2019 els integrants
del Grup
de Treball de Psicoanàlisi amb Nens del COPC hem volgut
transmetre el
recorregut conceptual i clínic que en els dos
últims anys hem anat treballant
al voltant la funció del pare en l’actualitat.
Les
lectures de texts de psicoanàlisi actuals i
clàssics, juntament amb aportacions
clíniques fruit de la nostra pràctica han anat
teixint un fons de saber que
està en la base de la producció de les dues
ponències presentades, enriquides
amb els comentaris, matisacions i preguntes de les presentadores.
La
primera de les ponències “La
funció del
pare en les estructures familiars actuals”,
a càrrec de Glòria Esteve, ha tingut com a punt
de partida la qüestió que
Recalcati planteja, en el seu
llibre ¿Qué queda del
padre?, de com es pot
introduir “la funció virtuosa del
límit” que regula el gaudi pulsional i
possibilita el camí del desig, en un temps
hípermodern que tendeix a l’absència
de límits i a la no renúncia.
Es
continua amb un recorregut per la teoria psicoanalítica
clàssica de l’Edip,
ressaltant la vigència de la funció del pare com
a qui fa valdre la llei de la
interdicció de l’incest facilitant el
procés de separació del fill respecte la
mare i possibilitant així el camí del desig propi.
Una
de les confusions actuals és que la prohibició
és viscuda per les figures
parentals com a negativa. Als pares els costa entendre que posar
límits facilita
no quedar atrapats en el gaudi i permet que el desig circuli.
Observem
també com l’esborrament de les
diferències generacionals i dels llocs que
ocupen les parelles parentals i els fills configura un escenari
diferent, fent
que els vincles tinguin altres característiques.
La
institució familiar es transforma segons el context
historicosocial, però la
funció humanitzadora i educativa de la família
continua: la família és la
primera cèl·lula on el nadó, a
través del vincle, s’humanitza.
Una
altra realitat actual és que la diversitat de composicions
familiars pot fer
confondre les funcions parentals.
Recalcati
diu que la humanització de la vida exigeix la trobada amb al
menys un pare. No
és qüestió de gènere ni de
sang, ni d’un ideal. Es algú o alguna cosa que
faci
aquesta funció a través d’un acte
singular, com a testimoni, sense valor
universal ni ideal.
La
segona ponència “La llei
simbòlica i el
lloc de l’infant en la època actual”,
a
càrrec de Roman Pérez, té com a
punt de partida la consideració que els canvis en el lloc
del pare van lligats
als canvis en el lloc de la dona i el de la mare i als de la
família. Aquests
afecten a l’ordre simbòlic i als ideals socials.
La
llei simbòlica és la que permetrà a
l’infant humanitzar-se, és a dir, introduir-lo
en l’ordre simbòlic, en allò social. La
família és la transmissora d’aquesta
llei. Té una funció en la construcció
subjectiva de l’infant i també la té en
els vincles familiars. Posa les condicions perquè
l’infant pugui accedir a un
desig propi.
L’infant
ocupa un lloc central en la família. Observem pares per als
quals la
satisfacció narcisista a través del fill
té un valor primordial en detriment
del fill com a subjecte diferenciat amb necessitats, demandes i
desitjos
propis.
Hi
ha pares amb tendència a cercar la satisfacció
permanent dels infants, a no
contrariar-los. Infants que participen i estan exposats a la vida dels
adults
sense filtres.
Sovint,
l’infant més que tenir un lloc d’un
subjecte en construcció, és tractat com un
objecte de tot tipus de formacions, amb criteris de productivitat,
sense poder
viure la seva infantesa.
Dintre
d’aquest context de tants canvis hi ha coses que perduren,
que tenen una total
vigència, com ara que els pares ocupin un lloc
d’autoritat. Cal que cada mare i
cada pare s’autoritzin per assumir la responsabilitat de la
criança i govern
del fill. Això vol dir capacitat per suportar les reaccions
de frustració, odi
i hostilitat, la capacitat de contenció i
d’acompanyament, l’escolta de les
seves emocions, per ajudar-lo a acceptar l’autoritat dels
pares i a ocupar el
lloc del fill.
Ser
pares avui no és una missió impossible,
però sí complexa, perquè hi ha
més
elements, més llibertat, discursos que obren
línies diferents i poques opcions
de seguir un model universal. El que queda és que els pares
adoptin una posició
pròpia, ètica, coherent amb els propis principis,
al modus del que plantegem
del pare com a testimoni de la llei.
La
presentació de les ponències va generar una gran
participació dels assistents,
les aportacions dels quals testimoniaven posicionaments diversos i
obrien nous
interrogants.
Glòria
Esteve Nadal
Maig
2019
