Interview
with M. Sullivan: Click here for English version
Entrevista
a M. Sullivan: "En casos
d'alta conflictivitat coparental, pot ser que el
sistema de justícia familiar es converteixi en part del
problema i no pas en la
solució."
El
14 de febrer, l'Association
of Families and Conciliation Courts (AFCC) i el
Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya organitzen la Jornada
Dinàmiques de rebuig filial a relacionar-se amb un
progenitor després
de separacions i/o noves configuracions familiars. Intervencions i
bones pràctiques. El protagonista de la Jornada
és el Dr. Matthew Sullivan, psicòleg
clínic, psicòleg forense de família i
d'infància. Pioner de la coordinació de
parentalitat, a
California, i actual president de l'AFCC.
1.
El
proper 14 de febrer formarà part de la Jornada "Dinàmiques de rebuig
filial a
relacionar-se amb un progenitor després de separacions i/o
noves configuracions
familiars. Intervencions i bones pràctiques”.
L’acte pretén identificar
els signes d'alerta d'alta conflictivitat en els diversos dispositius i
comprendre la
complexitat d’aquestes
dinàmiques.
Per vostè, que en serà ponent,
quin és el concepte o pràctica que els
professionals haurien de tenir en compte
en totes les intervencions?
Les
intervencions legals i psicològiques
innovadores no tradicionals, són crucials en
situacions d’alta conflictivitat
coparental en les quals els implicats comparteixen la
criança. Les alternatives als processos legals adversarials
i les
intervencions
especialitzades en la salut mental de tota la família
són principis rectors per
als professionals de la justícia familiar.
2. Per què
és important intervenir en casos de rebuig i
resistència d'un
nen, nena o adolescent a relacionar-se amb un progenitor
després d'una
separació? De quants casos estem parlant?
Ens els darrers 15 anys, hi ha hagut un augment significatiu dels casos
judicials familiars on l’infant ha rebutjat el/s’ha
resistit al contacte amb un
progenitor. Tot i que el percentatge de progenitors separats o
divorciats
amb aquestes dinàmiques és
relativament petit, aquests casos consumeixen una quantitat
desproporcionada de
recursos dels tribunals familiars i sovint tenen
conseqüències perjudicials per
al desenvolupament dels infants. Els casos més greus
tendeixen a no ser
solucionats sense una intervenció efectiva.
3.
Sovint, aquests
conflictes es
cronifiquen i s'han considerat "intractables". Quan es pot considerar
que sigui així?
La
majoria dels casos d’alta
conflictivitat en custòdies compartides es transformen en
casos de parentalitat
paral·lela funcional un o dos anys després de la
separació. Aquells que no ho
fan i esdevenen “intractables”, normalment
són una combinació de conflictes en
4 àrees – vulnerabilitats psicològiques
en un o ambdós progenitors, dèficits de
coparentalitat (comunicació, normes restrictives), conductes
negatives (traumes,
violència, traïció) i vulnerabilitats en
els infants.
4.
Quines
característiques tenen els
membres d'aquestes famílies? Quines actituds i
carències parentals
contribueixen a aquests conflictes?
Les
vulnerabilitats psicològiques
individuals, derivades d’un trauma passat, les patologies de
personalitat i les
vulnerabilitats infantils són predominants en les
famílies on l’infant
desenvolupa un rebuig i es nega a tenir contacte amb un progenitor.
Això, crea
relacions insanes entre progenitors i fills (alineacions, alliberament
i
alienació) i
fa que aquestes famílies siguin menys flexibles i capaces
d’acceptar i fer ús
de les intervencions en salut mental quan se’ls ofereixen.
Sovint, per a
l’efectivitat, és necessària una
combinació, d’una banda, d’ordres
judicials
que requereixin un contacte obligat entre el progenitor i
l’infant i, de
l’altra, d’un sistema d’intervencions
terapèutiques familiars. Per a protegir
els infants de l’abús emocional de conductes greus
alienants per part dels progenitors, podria ser necessària
una acció judicial
més coercitiva, inclosa la
reversió de la custodia.
5.
Quins
errors professionals, contribueixen a l'enquistament d'aquests
conflictes?
Els
professionals de l’àmbit
jurídic que defensen cegament els seus clients o
s’impliquen de forma adversa i
procedimental amb l’assessorament de l’altre
progenitor, agreugen i augmenten
el conflicte de coparentalitat. Els professionals de la salut mental
que
manquen d’especialització en dinàmiques
de resistència i rebuig i que
treballen en un context judicial, també poden ser negatius
per als infants i
les famílies que presenten aquestes
problemàtiques complexes. Quan hi ha
diversos professionals implicats en els casos, la manca de
coordinació i
col·laboració entre ells impacta negativament en
la resolució dels conflictes.
6.
Quins models
d'intervencions de
revinculació són més efectives? I
quines intervencions contribueixen al
problema? Quines serien les conseqüències
emocionals més freqüents que
apareixen quan un nen, nena o adolescent no acaba amb èxit
el procés de
revinculació?
Les
intervencions basades en el
sistema familiar són crucials per tal que les intervencions
siguin efectives.
Els problemes que afecten el contacte entre progenitors i fills
són multifactorials i,
per a la seva resolució, requereixen un enfocament que
impliqui a tots els
membres de la família. Una psicoeducació
preventiva per als progenitors pot ser eficaç
i ja es duen a terme intervencions legals i en salut mental precoces.
Encara ho
són més en aquells casos on s’han de
gestionar i abordar els factors que
contribueixen a la resistència i al rebuig. Els infants que
perden la
implicació positiva d’un progenitor i el seu lloc
a la família, perden quelcom
molt valuós durant la seva criança. Alguns
estudis diuen que els infants en
aquestes situacions mostren una varietat de
conseqüències problemàtiques en el
seu desenvolupament.
7.
Els professionals de
la
coordinació de parentalitat que intervenen en la
coparentalitat conflictiva
poden contribuir a la revinculació filioparental. Quins
són els límits de la
intervenció d'aquests professionals? Quan està
indicada una intervenció
terapèutica?
La coordinació de parentalitat és la
intervenció de coparentalitat més intensa
i, idealment, està indicada per ajudar a les
famílies en les quals l’infant es
resisteix a tenir contacte amb un progenitor. La implicació
del coordinador de
parentalitat pot, alhora, gestionar i minimitzar el conflicte
coparental que
condueix a un alineament de l’infant amb el progenitor i
gestionar casos que
vinculen les intervencions terapèutiques als tribunals,
augmentant-ne la
responsabilitat i el compliment per part de les famílies.
Finalment, el
coordinador de parentalitat pot ajudar a coordinar la feina dels
múltiples
professionals que treballen en els casos i abordar els problemes que no
és
apropiat que tractin els terapeutes, com ara l’augment del
temps de criança
entre un progenitor i un infant en funció del
progrés d’ambdós en les
intervencions.
8.
Va ser membre de la
Deontological
Commission of the American Psychological Association (APA). Quines
són les queixes
més habituals en aquells casos? O quin consell donaria als
professionals que
treballen amb aquestes famílies?
Les
queixes més habituals que vam
adreçar a la comissió APA són les
presentades contra psicòlegs implicats en les
valoracions dels tribunals, la coordinació parental i la
feina terapèutica en
els casos d’implicació judicial. Ser nomenat per
un tribunal, disposar de
procediments rigorosos per protegir-se d’haver
d’assumir múltiples rols i fer
consultes als col·legues de professió,
és útil per gestionar els riscos
professionals d’aquesta feina.
9.
Quins
serien els ingredients perquè els
professionals i les institucions siguin part de la solució i
no del problema?
Els
professionals que treballen en
casos d’alta conflictivitat coparental són
vulnerables de realitzar conductes
professionals que reflecteixen i reforcen la dinàmica
disfuncional de les
famílies. És imprescindible un enfocament
col·laboratiu i altament
especialitzat en les activitats professionals, tant per qui es dedica
al
tractament de casos com per a aquelles persones professionals que es
dediquen a
la docència. La polarització i
l’incivisme entre els defensors sexistes i grups
involucrats en temes com la violència domèstica,
la criança compartida i
l’alienació parental suposen un repte per al
nostre treball amb les famílies.
Els enfocaments interdisciplinaris, crucials per a una
intervenció eficaç,
reten els professionals a esmenar diferències amb altres
professionals que
tenen formacions i rols diversos. Si no s’assumeix el repte,
pot ser que el
sistema de justícia familiar es converteixi en part del
problema i no pas en la
solució.
Entrevista realitzada pel Grup de
Treball de Coordinació de coparentalitat
Secció
d'Alternatives per a la Resolució de Conflictes