El
Grup de Treball del Col·legi Oficial de Psicologia de
Catalunya (GT Dol i Pèrdues) vol manifestar la seva
opinió professional com a
psicòlegs especialistes en dol respecte
l’ensorrament dels nínxols del
Cementiri de Montjuïc (Barcelona) al setembre de 2017.
El
15 de setembre de 2017, a les set del matí, un
agrupament de nínxols del sector dotze del 
Cementiri
de
Montjuïc es va
ensorrar. L’ensorrament va afectar a 144 nínxols.
Dies després, per seguretat,
van haver de ser esfondrats 70 nínxols addicionals. En
conjunt, aquestes
sepultures acollien 358 difunts. A causa de l’ensorrament
sobtat dels 144
primers nínxols, les restes dels cossos van quedar
barrejades entre sí i també
amb la gran quantitat de runa generada.
A
partir d’aquí han tingut lloc una sèrie
d’accions que
es poden seguir al detall pels diversos articles del periodista Toni
Sust
publicats a El Periódico (es troben fàcilment per
internet), i s’ha arribat al
punt on som ara, encara molt endarrerides les identificacions, les
indemnitzacions i no construït de nou l’agrupament
ensorrat.
La
paraula camposanto es
refereix al fet que és un
lloc sagrat, on es dona la funció d'afavorir l'exercici de
la pietat, del
culte, de la religió, del dol, rebutjant tot el que
s'oposi a actes
contraris a la moral o injuriosos, considerats com una
profanació. La paraula
cementiri deriva del grec koimetérion
que significa dormitori. Segons la creença cristiana, en el
cementiri els
cossos dormien fins al dia de la resurrecció. El fet
és que el descans
fisiològic del cos i de l'ànima, dormir,
s'assembla amb l'estat de separació
del cos i de l'ànima, és a dir, la mort. En tots
dos casos, en el que la
persona dorm i en el que el cadàver reposa sense vida,
adopten una idèntica
posició, que és la posició horitzontal
que s'adopta en dormir.
La
psicoanalista
Claudia González (La Vanguardia 03/11/2017) explica que
enterrar els morts ha
estat des de fa milers d'anys molt important per als subjectes. A la
Grècia i
Roma antigues es temia la mort menys que a la privació de la
sepultura, això
s'aprecia en
la Antígona de Sòfocles.
Aquest és un pas
fonamental després de la mort d'un ser estimat, que atorga
al subjecte les
eines simbòliques per poder elaborar el contrasentit que la
mort comporta. Sigmund Freud deia
que enterrar els morts permet la possibilitat de fer un dol per un
objecte
perdut, i que una vegada el dol hagi renunciat a tot el perdut
s'haurà esgotat
per si mateix i la nostra libido quedarà novament en
llibertat de substituir
els objectes perduts per altres de nous. Això és
de vital importància perquè la
vida continuï per a les persones que han
perdut algú. Però quan
no es té un cos per a enterrar, aquest cos i la seva
memòria queden en una
espècie de deriva, capturat pel dubte del seu parador.
Els
familiars dels
nínxols ensorrats necessiten tenir un lloc físic
o (en la seva manca) simbòlic
on els cossos (o algun element representatiu) dels seus morts descansin
i
puguin acostar-s’hi en un ambient de pau i serenor.
El
dol és un procés de
canvi i amb la mort acaba una vida, però no un vincle.
Aquest es modifica d'una
relació de presència a una d'absència.
La
nostra experiència professional ens demostra com
és
d’important pels familiars saber on és el cos dels
que ja han mort. Això (en la
immensa majoria dels casos) proporciona calma i serenor dins del dolor,
tant
pels que habitualment visiten les tombes dels seus éssers
estimats com pels que
no. Per uns i per altres és motiu de pau saber que les
sepultures acullen de
forma personalitzada i individualitzada els seus difunts familiars.
El
desgraciat esdeveniment esmentat amb la barreja dels
cossos entre si i amb les runes i la lentitud dels treballs de
reconstrucció i
identificació, de ben segur han reobert ferides, revifat el
dol i
desestabilitzat emocionalment (inquietud, desassossec,
ràbia, tristesa... ) els
familiars produint malestar i estrès.
Com
a professionals de la psicologia especialistes en dol
veiem urgent: oferir acompanyament psicològic als familiars
en dol així com la
necessitat de tenir un lloc físic (pot ser
simbòlic) on descansar la ment i
l’ànima sabent que els seus difunts (o en el seu
defecte els seus noms) tenen
el lloc i la petjada que els correspon.
Barcelona, febrer de 2020
Francesca
Rodrigo, membre del GT Dol i
Pèrdues
Begoña Elizalde, coordinadora del GT Dol i Pèrdues
En
nom de tot el GT Dol i Pèrdues del
COPC
